Neu, fang, rosada, constel.lació

Amb aquest títol, Neu, fang, rosada, constel.lació (El Cep i la Nansa), extret d’uns versos de Llibre d’amic, de Joan Vinyoli, Jordi Llavina ha volgut contribuir a l’Any Vinyoli, per si no fos poc el que està duent a terme com a comissari de l’efemèride que commemora el centenari del naixement i els trenta anys de la mort del poeta barceloní. Amb la coberta de color aram, una picada d’ullet a Vent d’aram, un altre llibre de Joan Vinyoli, en aquest volum hi recull saboroses col.laboracions a la premsa, juntament a un seguit d’apunts i treballs més llargs sobre la poètica de Vinyoli, sens dubte un dels autors més sobresortints en el panorama de la lírica catalana del segle XX.

En els seus escrits, afirma Jordi Llavina que Joan Vinyoli és el seu poeta de capçalera, i que la seva poesia acompanya sempre. Sí. Perquè Vinyoli va saber donar forma i intensitat poètica a l’experiència humana, que comprèn també la dimensió metafísica, un aspecte bastant menystingut en altres escriptors no només contemporanis seus si no també de l’actualitat.

Aquest viure a fons, immergir-se en l’existència a vegades fins a topar amb els ulls del mateix diable (que gairebé sempre som nosaltres mateixos, és a dir, la nostra part d’ombra), agermana Joan Vinyoli al poeta Rainer Maria Rilke, que exhortava a no posar límits a les grans experiències de la vida com pot ser també la trobada amb els morts i l’experiència del transcendent: Ens fa falta acceptar la nostra vida de la manera més àmplia possible… si se senten abismes, aquests també ens pertanyen… La vida sempre té raó, sempre.

Digue’m, terra, el secret, es pregunta Joan Vinyoli, i va a l’encalç del secret de la terra encara que això li suposi baixar al pou més fosc. Des de la seva experiència transformada en poesia, Vinyoli, com Rilke, ens està dient que no hi ha llum sense ombra, i que de l’ombra en pot surgir la llum? Escriu Jordi Llavina en les seves reflexions: Els crits malden per no esclatar en tota la seva cruesa esqueixada: Escolta’m aquests crits/ mal ofegats, plens d’experiències/ doloroses o alegres. Hi ha alguna cosa de profundament humà en aquesta revelació, i el lector, en conèixer-la, per força ha de sentir una atracció intel.lectual i estètica.

El plany o els crits que l’experiència de viure provoca en les ànimes que se senten engabiades en un cos massa estret sempre són mal ofegats, sembla que no hi pugui haver cos humà que pugui contenir-los. D’aquí ve la set de transcendència sense de perdre de vista, però, allò amagat a l’inconscient. Només així es pot esdevenir constel.lació sense deixar de ser neu, fang, rosada. Viure de forma integral, doncs. Rilke, que no en va va traduir Vinyoli, ho expressava d’aquesta manera: Deixar que s’acompleixi tota impressió de sentir-se ser també en allò obscur i indicible, en allò inconscient, en allò inaccesible fins i tot al propi enteniment, i aguardar amb fonda humilitat i paciència l’hora del part d’una nova claredat.

Fer conscient l’inconscient, extreure la llum de l’ombra, obrir escletxes tot estimant les coses, totes les coses, ja que la vida té raó sempre, no hi ha res que no porti un bri d’ensenyament. Vinyoli ho diu amb paraules clares, en el poema un dels versos del qual dóna títol al llibre-homenatge del poeta Llavina al poeta Vinyoli: Varem emprendre un llarg, difícil/ perillós camí. I estimàvem les coses/ -fossin neu o fang,/ rosada o constel.lació./ I les fèiem nostres per causa/ de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les. Vinyoli, com Rilke, dóna una fòrmula: acceptar també l’abim, anostrar-lo (abraçar-lo) per transformar-lo. És la mateixa fòrmula del mític cavaller sant Jordi: domestica el drac (la seva part fosca) per amor a la donzella, figura simbòlica de l’ànima.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de setembre de 2014)

La V

Aquest 11 de setembre de 2014 hem de dibuixar una gran V humana a la Ciutat Comtal. Barcelona es mereix aquesta celebració-manifestació d’estima per Catalunya i de reivindicació nacional en una ciutat que fa 300 anys que va defensar els drets de tots els catalans en una batalla cruenta que va acabar amb un saldo negatiu. Els seus efectes encara duren sota diverses màscares i procediments per part de l’Estat espanyol que ningú no pot negar que tenim en contra, els fets parlen per ells mateixos.

A petita, o gran escala, segons la perspectiva, no fa gaire encara vaig haver de respondre (quin cansament!) pel fet d’escriure la meva obra en català, aquest crim, o fet insuportable, del qual també en fa esment José M. Murià al seu llibre testimonial Per què en sóc? (Pagès editors).

José M. Murià, eminent historiador nascut a Mèxic, i que ha escrit els seus treballs naturalment en el castellà de Mèxic, és fill de Josep M. Murià, independentista de pedra picada, i nét de Magí Murià, pioner del cinema català. Fill i nét de catalans exiliats arran de la desgraciada guerra civil, no va trepitjar Catalunya fins als vint-i-un anys en el primer viatge a la nostra terra. Entre altres activitats a favor del nostre país, va ser l’artífex de la presència de Catalunya a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, Mèxic, l’any 2004. La primera llengua que va escoltar, entendre i parlar, però, és la catalana, que ha anat perfeccionant amb el temps. Murià parla el català amb una gran fluïdesa i naturalitat quan es troba amb catalans. Això més d’una vegada li ha valgut patir incomoditat, n’explica una anècdota en un dels capítols de Per què en sóc? Imaginin els lectors l’escena, esdevinguda a Madrid. En una conversa telefònica amb un català, José M. Murià li parla en català davant d’un auditori que no li treu l’orella de sobre. A continuació, s’esdevé l’interrogatori: ¿Qué motivos tienes para hablar en catalán? El motiu cau pel seu propi pes. O és que hauria d’haver parlat en castellà amb una persona amb la qual sempre parla en català? Aquests personatges amb mentalitat inquisitorial, li haurien fet la mateixa pregunta si hagués parlat en anglès? Aquesta actitud intolerant envers la nostra llengua, que la majoria de catalans hem patit, fora i dins de Catalunya, cal dir-ho, no només és impertinent i desconsiderada, sinó humiliant. 

 Ara és l’hora de tots els catalans, deia Pere Cardús al seu Mail obert publicat a VilaWeb, tot invitant-nos a la participació a la V, però anant més enllà, amb el desig d’obrir un nou capítol en la història. Ara és l’hora de tots els catalans, sí, també dels qui tenen com a llengua materna el castellà, o la llengua que sigui, els horitzons culturals de Catalunya sempre han estat oberts. Som en un moment històric del procés cap a l’assoliment d’un estat propi, cap a la V(ictòria) definitiva, sigui com sigui a partir del 9-N, un punt d’inflexió. Som afortunades, les generacions que ho podrem compartir, ja que moltes persones abans que nosaltres han treballat cadascú segons el seu pensar i sentir perquè poguéssim arribar fins aquí.

Entre la gent propera que ho hauria viscut amb l’alegria serena que el caracteritzava en els seus anys de vellesa, hi ha l’amic Jordi Llimona, que justament va morir l’11 de setembre de 1999, enguany farà 15 anys. A L’hora dels pobles (1993), escrivia: Espero que Catalunya pugui arribar a tenir una vida més fàcil que la que ha tingut durant tants anys de sofriment, de persecucions i de regateigs. Que frueixi d’un Estat, que pugui arribar a la plenitud, a la qual té dret com qualsevol altre poble. A la V humana portaré les seves paraules al cor, perquè entre somni i somni puguem arribar al gran somni de la nostra plena llibertat, com m’escrivia a la dedicatòria del llibre. En nom de què hauríem de renunciar a construir un país diferent, millor, amb els seus defectes, però amb moltes més virtuts, com diu el jove Cardús. De moment, ens trobarem a la V!

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de setembre de 2014)

      

Agost

L’agost va passant avall, com el riu que va a la mar. I a aquells que estimem l’estiu, a l’avançada ja ens va prenent l’enyorança no només de la llum diürna allargada i de la temperatura que acarícia els ossos, sinó també dels seus dons i cançons, ara cada vegada més escadussers a causa dels plaguicides. De nena, la cançó de les cigales acompanyava les meves lectures a l’empara de l’ombra de la persiana de fusta pintada de verd que hi havia al balcó de casa dels meus avis materns, en un petit poble de l’Alt Penedès. Aviat viuria la verema, aquell tràfec de collidors, de portadores plenes a vessar de raïms, de cups oberts i aroma de most. Una festa de la vida, dels miracles de la vida, a l’abast de l’infant curiós que jo era, i amb l’esperit alerta.

No se’m va ocórrer, llavors, ‘santificar’ l’agost. Qui sí que ho va fer a plena consciència, i ho va escriure molts anys després, va ser l’escriptor i filòsof Nikos Kazantzakis (1883-1957). Al seu llibre Carta al Greco (Ediciones Carlos Lohlé, Buenos Aires, 1963), itinerari espiritual autobiogràfic, tal com Kazantzakis va anomenar les seves memòries, va escriure, i tradueixo:

Quan era nen, i encara ara, el mes d’agost era per a mi el mes més estimat. L’agost porta el raïm, les figues, els melons, les síndries. Jo l’anomenava sant Agost. Deia que era el meu protector i li dirigia les meves pregàries. –Quan vulgui alguna cosa, la demanaré a sant Agost; ell la demanarà a Déu i Déu me l’atorgarà-.

Un dia vaig fer el seu retrat a l’aquarel.la; s’assemblava molt al meu avi pagès: tenia les seves mateixes galtes rosades, el seu mateix somriure ample; estava descalç al cup, trepitjava raïms, les seves cames estaven cobertes fins als genolls, fins a les cuixes, les havia pintades vermelles de most; a més a més li havia coronat el cap amb fulles de pàmpol. I, no obstant això, li faltava alguna cosa. Què li faltava? Al mocador que portava el meu avi al cap hi havia dos nusos, un a cada banda, com si fossin unes banyes. I així, després de mirar-me’l bé, li vaig posar les dues banyetes al cap. A partir d’aquell moment en què vaig pintar i fixar el seu rostre, la confiança que li tenia es va refermar encara més a la meva ànima, i cada any esperava la seva arribada perquè fes la verema a les vinyes de Creta, perquè trepitgés els raïms, perquè fes el seu miracle: treure vi del raïm. Recordo que aquest misteri m’inquietava, i de quina manera: com és que el raïm es pot convertir en vi? Només sant Agost podia realitzar un miracle com aquell, i, així, em deia: -Ai si pogués trobar-lo un dia a la vinya que tenim als afores de Megalokastro i dir-li que em digui el seu secret-. No comprenia en què consistia aquest miracle. El raïm verd madura, els raïms madurs es converteixen en vi, els homes beuen vi i s’emborratxen; per què s’emborratxen? Totes aquestes coses em semblaven misteris terribles, i un dia li ho vaig preguntar al meu pare, que va arrugar el front: -Ocupa’t de les coses que importen!- em va contestar.

El relat de Nikos Kazantzakis continua amb la descripció d’una verema tràgica, ja que enmig de la collita van patir una tempesta oceànica. És terrible néixer cretenc –s’exclamava amb gran dolor la seva mare. Sobretot si has de viure de la teva collita de vi, si has de viure del treball de tot un any. Jo encara recordo el terror pintat a la cara del meu avi i del meu oncle quan veien acostar-se aquells núvols negres que tal vegada anunciaven el diluvi que els arruïnaria. Si haguessin pogut haurien plorat, però els homes dels anys cinquanta del segle passat no ploraven, només estrenyien les dents. Quan finalment els núvols començaven a descarregar aigua per la mort de Déu (una expressió col.loquial que sentia a casa), només es podia esperar que fos per poca estona i amb poca virulència. Sant Agost, com el déu Janus de les dues cares, podia obrar a una i altra banda d’aquesta moneda que és la realitat. En aquell temps no vaig pensar, com sí que va fer el nen Kazantzakis, que sant Agost també podia dur banyes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 d’agost de 2014. La imatge està presa en una visita al Vinseum, de Vilafranca del Penedès)

E.-C. Ricart i Manolo Hugué

A la vila de Caldes de Montbui, on es respira un aire fantàstic i hi brollen unes aigües termals amb unes propietats terapèutiques que deixen com nou, es pot visitar el museu Thermalia, on s’explica aquest privilegi de la natura que ha estat aprofitat des de l’època romana, o potser abans i tot.

En el mateix edifici del museu Thermalia –un antic balneari- val la pena visitar el llegat de l’escultor Manolo Hugué, que des del 1928 va viure a Caldes de Montbui, d’on era originària la seva àvia materna. Hi va anar per prescripció facultativa amb la seva dona Tototte (al museu hi ha uns retrats esplèndids de Tototte). Manolo Hugué va arrelar a Caldes de Montbui i va viure en una masia, que a partir d’aquell moment va ser coneguda com a mas Manolo. Amb aquest nom és anomenat col.loquialment Manolo Hugué, en realitat Manuel Martínez Hugué, nascut a Barcelona el 1872 i mort a Caldes de Montbui el 1945.

Amic de Picasso des dels anys joves, aquest respectava molt Manolo. L’estil artístic de Manolo participa dels aires noucentistes, del Cubisme i d’alguna manera també de l’Art Déco (sobretot pel que fa al disseny de joies), tot i que Manolo es va saltar qualsevol isme que li suposés un constrenyiment (com també va fer Picasso, del qual en les seves Memòries va escriure Ricart: Mai ningú no sabia de què es despenjaria l’inquietant Picasso). Les escultures de Manolo, inconfusibles, presenten un rar equilibri de forces, entre compactes i deseixides, que es contrapesen.   

Prova de l’amistat i afecte entre Picasso i Manolo són les obres que Picasso va donar a l’escultor, a la seva dona Tototte i també a Rosa, la filla adoptiva de la parella. Es conserven al museu Thermalia, situat a la plaça del Lleó, on hi ha la font l’aigua de la qual surt a 76º C de temperatura, i que tan va aliviar la salut de Manolo. L’època de Caldes de Montbui va ser molt fructífera. Els amics el  visitaven al seu mas, poc es movia del seu entorn. Amb tot, a vegades viatjava fins a Sant Hilari Sacalm i també fins a Vilanova i la Geltrú.

Manolo, escultor prodigiós i d’estil personalíssim, també pintava de manera molt notable. Entre la col.lecció de petites escultures del llegat de Manolo Hugué que hi ha a Caldes de Montbui, hi ha l’escultura d’Enric-Cristòfol Ricart, en la qual destaquen els trets més sobresortints de la seva fisonomia i capteniment.

Entre les teles exposades, hi ha una pintura que reprodueix aquest capteniment de Ricart, i cal suposar que és tracta d’un apunt del nostre gravador i pintor mentre posava per a l’escultor Manolo. Aquestes dues obres, l’escultura i la pintura, estan datades l’any 1941, i devien ser fetes per Manolo en una de les seves visites a Vilanova i la Geltrú.

Sabem que després de la guerra civil Enric-Cristòfol Ricart, com Manolo, poc es movia gaire del seu entorn i treballava com un monjo medieval al seu obrador. L’any 1941 Ricart va il.lustrar el llibre de Rafael Benet, L’escultor Manolo Hugué. Devia ser, doncs, en aquest moment que Ricart va rebre a Vilanova la visita de Manolo Hugué i va posar per a ell. El resultat és una magnífica escultura de petit tamany i l’apunt pictòric que sens dubte li va servir d’inspiració. Aquesta pintura la desconeixia, ha estat una feliç descoberta.

(article publicat al Diari de Vilanova, 22 d’agost de 2014. Imatges preses durant la visita al llegat Manolo Hugué que es pot veure al museu Thermalia, de Caldes de Montbui).

Escandall

Quan vaig fer estudis de psicologia, l’estudi del cervell era molt mecànic i no em satisfeia gaire aquest enfocament. Per aquest motiu he anat seguint amb interès les descobertes dels nous neurocientífics que han anat obrint les portes a noves maneres d’interpretar el funcionament del cervell. Entenem que mana la biologia, és clar. Però ajuda a desenterenyinar el misteri d’una funció humana tan elevada com la consciència comprendre la importància que en aquesta funció hi té l’escorça prefrontal del cervell, així com també en l’exercici de la llibertat. Afirma el psiquiatra Joaquín Fuster: El lliure albir existeix, però té uns límits físics –no podem volar perquè no tenim ales- i ètics, perquè no hi ha llibertat sense responsabilitat. Un científic que parla com un filòsof, ara ens comencem a entendre.

Els neurocientífics actuals investiguen el conscient, l’inconscient, les emocions, la memòria, la creativitat, l’aprenentatge… Joaquín Fuster parla de cògnits, o xarxes de neurones corticals que s’han lligat entre sí en la formació de coneixement i de memòria. Els cògnits són unitats de memòria que poden ser molt extenses o molt petites, i el cògnit que arriba a un cert nivell d’activitat, arriba a l’estat conscient… Una manera científica i entenedora, cal dir, d’explicar una funció tan complexa com la consciència.

En base al que se sap a través de la ciència i al que s’intueix a través de l’experiència, podem deduir que la memòria, una forma de coneixement, és consciència de la realitat i consciència de sí. L’alzheimer, però, ens posa de cara a la paret, ja que en aquesta malaltia neurodegenerativa hi ha pèrdua de la memòria, i no acabem de saber si en les fases més agudes també hi ha pèrdua de la consciència de sí…

Aquests pensaments em venien al cap en la lectura d’Escandall (Meteora), de Joan-Elies Adell, un poemari bellíssim, cal dir, que l’autor dedica amb amor filial al seu pare malalt d’alzheimer. Si la construcció del jo es fa a través de la memòria, si la memòria és com una mena d’arxiu de la nostra biografia, si en la memòria hi són continguts tots els coneixements adquirits durant la vida, què és de nosaltres quan es va difuminant la memòria en uns llimbs que no sabem on són? Cal ser humils no només perquè som ignorants en el coneixement del cervell i en la comprensió del misteri de la consciència, sinó també davant l’evidència de la nostra fragilitat humana. El jo, en alguns casos tan orgullós, resta ben neulit en aquesta malaltia tan severa.

Aleshores tenim davant una persona que no sabem si sap res d’ella mateixa, que no ens coneix, i que molt sovint es comunica amb gran dificultat. Però l’ésser que ha estat el nostre pare o la nostra mare encara és el nostre punt de referència, ningú no pot parlar d’ell mateix sense tenir en compte el pare i la mare. I malgrat l’oblit i el silenci a què l’alzheimer condemna els seus malalts, són allà per a fer-nos memòria de qui som. A qui pertany el present que ja has oblidat? De qui són els records clars d’un passat remot que flueixen nítids, escriu Adell. Part de la memòria dels nostres pares és també la nostra memòria.

La bellesa d’Escandall rau en els bells poemes en prosa que l’integren, sí. Però també en la lliçó d’humanitat apresa per part de l’autor a través de la terrible malaltia del seu pare. En evocar-lo, Joan-Elies Adell evoca molts escenaris de la infantesa, quan el pare era un home en la seva plenitud. Aquest és un dels poders de l’escriptura: retenir en paraules i imatges poètiques les experiències reveladores dels valors més significatius de la vida humana, que, ben mirat, es resumeixen en ben pocs: honestedat personal, treball ben fet en la mesura del possible, i amor i respecte envers els altres. No crec que hi pugui haver lliçó espiritual més alta ni herència humana més apreciable.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 15 d’agost de 2014. A la imatge, un fragment de mosaic del Parc Güell)

Postals d'estiu (6) Emily Dickinson, autora secreta

Emily Dickinson ens ha llegat vora 1800 poemes. Com tots els grans escriptors, ella frustra qualsevol intent de comprensió total, escriu Helen Vendler, estudiosa d’una poeta que no volia ser obscura, simplement escrivia com era, amb una vida interior molt densa. La seva poesia és fruit d’aquesta vida interior expressada a través de figures simbòliques.

Emily Dickinson (Amherst, Massachussets, 1830-1886) es va moure poc de casa, però a casa rebia les revistes literàries del moment. Va llegir els clàssics més sobresortints de poesia en llengua anglesa. Amb aquests fonaments, Dickinson va aixecar el seu propi edifici poètic, excèntric, si hem de fer cas de T. W. Higginson, que va llegir els poemes que Dickinson li va enviar en una carta sense signar. A part, en un sobre tancat, hi havia la seva tarjeta de visita. Higginson li va fer suggeriments editorials que la poeta va agrair de manera cortès, però que no va seguir.

Emily Dickinson era tan conscient de la vàlua dels seus poemes com de que no serien ben llegits. Quan n’enviava a la seva família, seleccionava amb cura aquells que ella permetia que fossin ‘publicats’ d’aquesta manera íntima. No enviava els poemes que podien aparèixer com a irreligiosos segons els cànons de l’època, o explícitament eròtics. Era massa avançada al seu temps, fins i tot en la manera d’escriure tan breu, amb majúscules i amb guionets en lloc de comes per senyalar pauses i silencis eloqüents.

Quan es va publicar un recull de poemes un cop morta, els editors es van atrevir a treure els guionets, a ‘regularitzar’ la seva mètrica i a censurar les seves idees més atrevides, més sorprenents. Fins al 1955 no es va publicar una edició crítica de la seva obra, i fins al 2007 no es va corregir la cronologia dels poemes tal com van ser escrits. Amb tot, la seva obra ha exercit una gran influència en la poesia del segle XX.

L’any 1979, Marià Manent va publicar en català (Edicions 62) una selecció de poemes d’Emily Dickinson que havia publicat el 1957 en castellà. Va ser una revelació de la poeta que es va tornar a produir el 2002, quan D. Sam Abrams va publicar Jo No Sóc Ningú! Qui Ets Tu? (Cafè Central /Eumo Editorial). Abrams va respectar guionets i majúscules, així com les seves imatges clares i ferotges: M’agrada una mirada d’Agonia, /Perquè sé que és de veritat -/ Els Homes no poden fingir una Convulsió,/ Ni simular, una Fi - // Els ulls s’envidrien un cop –i això és la Mort- /Impossible d’imitar/ Les gotes al front/ Enfilades per la casolana Angoixa.

Poemes amb el.lipsis i salts de lògica discursiva –una forma ‘femenina’ d’escriure, diuen, quan es fa servir l’hemisferi dret del cervell, el que ‘veu’ de forma global-. Poemes polisèmics que el lector ha de gruar, com escriu Abrams, fan d’aquesta autora una poeta gens convencional: La Bellesa – causada, no – És -/ Empaita-la, i deixarà de ser -/ No l’empaitis, i perdurarà -. Poesia closa, però no indesxifrable, les imatges nominals i verbals són ben explícites. Hi ha un gavadal de ciència en els arquetips que de tant en tant els poetes desperten, i aleshores diuen coses tan belles com terribles o inconvenients: Una Crucifixió està documentada – només- /Quantes n’hi ha/ No estan declarades ni per la Matemàtica -/ Ni per la Història. Dickinson no podia saber res de l’Holocaust i del Gulag que va assolar l’Europa del segle XX, feia temps que era morta. Però va escriure com si hagués ‘vist’ els milions de víctimes innocents que ella ja va declarar subjectes de dret per a la Matemàtica i per a la Història, perquè hi ha Crucifixions més recents. Avui també n’ha ha, els mitjans audiovisuals van plens d’imatges esgarrifoses provinents d’arreu del món.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 d’agost de 2014)

Lluna d'agost 2014

La lluna (plena) d'agost d'aquest any 2014, fotografiada ahir des de la finestra de casa...