El missatger és un arquetip que
es va actualitzant cada vegada que algú opera des de la circumstància de fer
arribar un missatge d’un lloc a l’altre. El món bíblic ha popularitzat la
figura del missatger o malak, o mal’aj, com també he vist escrit,
paraula hebrea que vol dir emissari; el grec la converteix en aggelos i el llatí en angelus. Al seu llibre Els nostres àngels (Editorial Pòrtic,
1981), Jordi Llimona escriu: Malgrat que
en alguns passatges bíblics els àngels hi figuren amb un cert caràcter
subsistent, individualitzat [caldria afegir fins i tot amb nom], en general hi
són descrits com a símbols de Déu mateix, de la seva presència actuosa al món i
en la història.
El nou Testament continua
confiant missions entre el cel i la terra als mal’ajim (plural de mal’aj),
i relata que un àngel de nom Gabriel
anuncia a Maria la seva concepció; un àngel del Senyor, aquest anònim, comunica
a Josep l’esdeveniment l’origen del qual és diví. Més enllà de l’existència
individualitzada dels àngels i de creure-hi o no, l’arquetip del missatger és
comú a totes les religions, fins i tot les considerades paganes. Els déus
Mercuri i Eros apareixen en els mites grecs com a aggelos de ben provada eficàcia comunicativa entre el macrocosmos i
el microcosmos; o el que és el mateix: les forces còsmiques i la vida humana.
Al seu llibre Encuentros divinos
(Ediciones Obelisco), l’historiador Zecharia Sitchin ofereix una gran quantitat
d’informació sobre aquestes ‘trobades amb allò diví i també amb éssers divins’
provinent d’estudis arquelògics i textos antics, no només bíblics sinó també
sumeris, egipcis, babilònics, etc.
Es fa difícil a la ment moderna
considerar la figura de l’àngel si no és en el seu vessant simbòlic i encara,
ja que el pensament simbòlic, per metafísic, es també rar en els nostres dies.
En canvi no ens resulta tan estranya la figura del missatger: aquell o aquella
que intermedia entre una realitat i una altra, posem per cas entre el món de la
prosa i la poesia, com deia Rusiñol; o, simplement, com a ésser real que fa
aquesta funció amb més o menys èxit, i fins i tot si fracassa estrepitosament
en el seu treball.
També podria ser que, malgrat la
seva bona intenció, el missatger no arribi mai com s’esdevé a Els missatgers no arriben mai, de Biel
Mesquida, una obra de teatre d’una gran bellesa plàsticolingüística que es va
estrenar el passat 8 de novembre a l’Espai Brossa de Barcelona, en un muntatge
interpretat per Pepa Lòpez, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta, i dirigit per Rosa
Novell.
En aquesta obra teatral de petit
format i gran fondària dramàtica, Biel Mesquida s’ha emmirallat en personatges
femenins de les grans tragèdies gregues, personatges secundaris que
‘intermedien’ en la posada en escena del relat. Així Fedra apareix via Enona,
Dido via Anna, Agamènmnon via Clitemnestra i Antígona via Ismene. Des de la
seva posició fora del focus del mite, aquestes figures que hi apareixen de
biaix, com escriu Mesquida al seu pròleg, a Els
missatgers no arriben mai prenen tot el protagonisme que es visualitza en
la ineficàcia de la seva comesa ‘angèlica’. Tot i l’explícita voluntat de
ser-hi a temps, Enona, Anna, Clitemnestra i Ismene sempre arriben tard i no
assoleixen d’impedir la tragèdia.
I és que tal vegada el veritable
missatger entre el cel i la terra sigui una força subtil, en efecte sense carn
ni ossos. Com ja veien els més antics, tal vegada sigui la figura impalpable
del destí o de l’atzar, que encara no ens hem posat d’acord amb el pes que l’un
i l’altre tenen en les nostres vides humanes.
(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de desembre de
2012. A la imatge, pessebre fotografiat el Nadal de 2008 a Còrdova)
