La nina de sal

Una vegada hi havia una nina de sal que es feia preguntes sobre la seva naturalesa.

Un dia va acostar-se al mar, i quedà fascinada per aquella massa d’aigua que es movia rítmicament, com si fos un gran cor. “Qui ets tu?” -preguntà la nina al mar. Amb un somriure d’escuma, la mar li respongué: “Entra i comprova-ho tu mateixa.”

La nina es ficà dins l’aigua. I a mesura que s’hi endinsava, anava dissolent-se fins que a penes en quedava res. Abans de dissoldre’s del tot, la nina exclamà amb sorpresa i comprensió alhora: “Ara ja sé qui sóc!”

(recreació d'una contalla hindú)

Carl Gustav Jung

Al començament del seu llibre Recuerdos, sueños, pensamientos, Carl Gustav Jung va escriure, i tradueixo: Així, doncs, avui m’he proposat, als meus vuitanta-tres anys, explicar el mite de la meva vida. No obstant això, no puc fer altra cosa que afirmacions immediates, només puc ‘contar històries’. Si són vertaderes no és problema. La qüestió consisteix només en si aquest és el meu conte, la meva veritat.

Es tracta d’una autobiografia interior de l’home que va fer evolucionar la psicoanàlisi pel camí de la transcendència i que escapa a qualsevol classificació.

Que corri la imaginació

Charles Darwin va dir que no és l’espècie més forta, la que sobreviu, ni la més intel.ligent, sinó que sobreviu l’espècie que respon millor al canvi. En aquests moments en que la resistència al canvi de la vida que portem és manifesta, tot i que com mai en veiem la necessitat (tenim prou informació) ens resulta tan difícil fer el primer pas. I és que la rutina dóna seguretat. Però en el món que ve sembla que de rutina n’hi haurà ben poca. Finalment la imaginació al poder? Ara bé, que no s’hi estanqui, ja que aquest sempre és el mal…   

Bones paraules

En tot moment és bo fer servir bones paraules per dir les coses, però en aquests moments és especialment necessari. Es tractaria, doncs, de buscar paraules que fossin d’ajuda, no que anulessin l’energia. La necessitem!

Tat tvam asi, això ets tu

Sortir de la zona de confort, en diuen els experts, per avançar vers el coneixement de qui som realment. No es tracta de deixar de ser qui se’s, perquè se’s, sinó de deixar que l’Ésser, o la veritable naturalesa de qui som, surti a l’exterior. Tat tvam asi “Això ets tu”, és l’expressió sànscrita per dir: l’Absolut és radicalment un amb tu.  

Les espases de Cirlot

La fotografia de Juan Eduardo Cirlot amb les seves set espases és famosa. Li va fer Francesc Català-Roca, l’any 1954, a la seva habitació de treball. L’11 de novembre del mateix any, Cirlot va publicar l’article “Mis espadas” al número 135 de la Revista. En l’escrit explica els motius d’aquesta col.lecció, l’opinió d’alguns dels seus amics i la seva pròpia reflexió sobre la imatge de l’espasa. Cal no oblidar que Juan Eduardo Cirlot és l’autor del Diccionario de símbolos, un treball sobre aquest àmbit del coneixement que encara no ha estat superat. Com en tota realitat, el símbol de l’espasa es desplega en mil interpretacions. Recordem-ne dues: l’espasa és un símbol de conjunció entre dos vectors (temps/espai, masculí/femení, etc.) quan adopta la forma de la creu, així com és símbol de discerniment enfront del caos, de llum enfront de la tenebra, ja que imita la forma d’un raig solar o d’un llamp.

(a la fotografia de Francesc Català-Roca, Juan Eduardo Cirlot i les seves espases. Es pot veure a l’exposició L’habitació imaginària, comisariada per Enric Granell, i que té lloc aquests dies al Centre d'Arts Santa Mònica, que dirigeix Vicenç Altaió).  

Canvi real

Deia Einstein que la solució dels problemes mai no provenia del lloc que els havia generat. Així, doncs, i tal com estan les coses, sortim dels punts de vista periclitats i mirem la realitat d’una altra manera, amb ulls nous. Però és tan difícil treure el pensament de la caixa on l’hem tancat! D’aquí ve la dificultat dels canvis reals.