Llibre prohibit

Tenia poc més de 20 anys quan vaig anar a París per primera vegada. Hi vaig anar amb la Natàlia Senmartí Tarragó, companya meva a l’escola de Llotja i amiga de l’època de noia guia. Va ser un viatge sensacional. La primavera a París és un espectacle –els jardins es desperten!-, les passejades pel museu del Louvre són un atractiu sense límits; la visita a Montmartre i als bouquinistes a la riba del Sena, camps de pintures i de llibres per explorar.

A la Natàlia sempre li ha agradat travessar fronteres (viu a Andorra des de fa més de 30 anys), també fronteres artístiques i personals (professora de belles arts i cinema, el 2014 va publicar La paz de Troya). Jo sempre he estat més contemplativa. Precisament per aquest tarannà, la Natàlia em va convèncer que jo no seria sospitosa. Sospitosa de què, de seguida li vaig dir, una mica esverada. Vull comprar un llibre de les Éditions Ruedo Ibérico: Francisco Franco. Historia de un mesianismo, de Luis Ramírez. Es tracta d’un pseudònim, és clar, és un llibre antifranquista, un llibre prohibit a Espanya... Vam anar a una llibreria del barri llatí i vam comprar el llibre que d’amagatotis va viatjar a la meva maleta emparat pel meu posat de no haver trencat gaires plats. No les teníem totes, però. De forma aleatòria, a l’aeroport a vegades s’obrien maletes de gent amb tan males intencions com portar llibres a l’equipatge. Llibres il.legals, clandestins.  

El llibre va arribar sa i estalvi. Encara veig la cara de la meva mare quan vaig desfer la maleta: Què és ‘això’? Joves de la generació contestatària, vam voler dur a terme aquesta ínfima transgressió amb la voluntat de saltar les altes parets d’un franquisme ja caduc, però que encara era una mena de presó invisible que, juntament al tancament polític, volia castrar la possibilitat de formació cultural més enllà del permès per la censura.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de febrer de 2016. A la imatge, un ventall de quaderns editats per Ruedo Ibérico)

A Mallorca amb Llull, Mascaró, Porcel... i Miró, Barceló...

Hem estat una setmana a Mallorca. Amb Ramon Llull, per descomptat, seguint les seves petges. 700 anys no són pocs, cal celebrar-los. Però també hem seguit les petges de Joan Mascaró; i Baltasar Porcel; i Costa i Llobera; i Alcover; i Jovellanos, presoner al castell de Bellver. I Miró, i Barceló i la seva intervenció ceràmica a la capella del Santíssim a la catedral de Palma després de 7 anys de treball. Vam veure aquesta 'pell' ceràmica quan encara s'estava muntant... Encara no hi havia l'altar que es veu a la fotografia feta el passat dia 6 de febrer. Al santuari de Lluc, al cor de l'illa, vam escoltar els 'blauets'... 

La màgia de l'ordre

 La japonesa Marie Kondo és una experta en l’ordre. Marie Kondo es dedica professionalment a l’organització d’espais, ajuda als seus clients a ordenar casa seva o el lloc de treball, a transformar l’espai en un lloc endreçat. Amb els seus coneixements i experiència, Marie Kondo ha escrit un llibre, publicat a més de 30 països, que és un éxit de vendes: La màgia de l’ordre (Ara llibres).

Tant si som persones més o menys endreçades o desendreçades del tot, és a dir, caòtiques, la lectura d’aquest llibre resulta molt útil. Ho provem sovint, de fer net d’una vegada, però pocs se’n surten. Perquè del que es tracta, segons Marie Kondo, és, en efecte, de fet net una sola vegada per totes. Cal, això sí, fer-ho bé, cal fer-ho a consciència per mantenir aquest ordre, perseverar-hi. Al seu llibre Marie Kondo explica com fer-ho. Es necessita un gran determini per destriar el gra de la palla, és a dir, allò que has de guardar i endreçar de la millor manera possible, ja que un espai endreçat no només resulta airós, al meu entendre, sinó també bell en la seva organització. L’ordre com a estètica.

Marie Kondo, que en el seu llibre per fer-lo més proper i didàctic també ens parla d’ella mateixa i la seva batalla enfront de l’ordre, es declara una perfeccionista que es va passar anys, els de la seva jovenesa, mirant de trobar maneres d’endreçar el seu espai vital, la seva cambra, però també la casa familiar.

Aquest fet resulta curiós, perquè la idea que tenim a Occident del Japó és precisament l’ordre, la seva contenció i polidesa, lluny del barroquisme i l’horror vacui. Aquesta imatge ens ha arribat a través de pintures, gravats i pel.lícules en les quals hem vist espais que són el súmmum de l’ordre i del bon gust, amb pocs objectes a la vista i sempre molt escollits segons l’època de l’any. Però potser en les últimes dècades, amb el consumisme rampant que a uns i altres ens omple els espais d’andròmines, això ha variat, i cal retornar a les fonts, és a dir, a no tenir més del que es necessita, a no acumular, sobretot si les llars no són gaire grans. I si acompanya i és inspiradora una paret plena de quadres, com en un museu, o tenim lleixes fins al sostre plenes des nostres llibres estimats amb els quals dialogar, també ha de ser ben estimulant per a l’esperit moure’s en espais zen, la qual cosa és ben pròpia de la cultura japonesa tradicional.

Marie Kondo és de l’opinió que ordenar casa nostra és ordenar la pròpia vida, que una cosa porta a l’altra. Potser per aquesta raó l’autora titula el seu llibre La màgia de l’ordre. Perquè més enllà de l’ordre que ens facilita la vida, l’ordre també ens la pot canviar com per art de màgia. Explica Marie Kondo en el seu llibre que algunes de les seves clientes –no sembla que els homes es preocupin gaire per l’ordre, en els seus exemples no surten gaires homes- li diuen que quan han fet aquesta posada en escena de l’ordre que necessitaven per trobar-se a gust en el seu espai, ja sigui a casa o al despatx professional, comencen a veure què necessitaven de debò en l’aspecte més personal de les seves vides. És clar. Perquè quan ha fugit del camp visual tot allò que fa de pantalla, deixa prou espai mental com perquè sorgeixi, acompanyat d’una certa alegria íntima, un confort interior, un respir que surt del més profund de la persona. Sorgeix del nostre interior un respir espiritual com quan s’entra en una petita església o en un temple, espais que per la seva mateixa naturalesa provoquen recolliment i sensació de pau.

(article publicat a Eix Diari, 1 de febrer de 2016. A la fotografia feta a casa, llibres apilats amb bones intencions... I és que a casa hi ha unes quantes piles, així, abans de ser col.locats a les lleixes)

    

       

    

  

Carnaval a la fi del món

Ja ho sabeu: comencen les festes de Carnaval... A Vilanova i la Geltrú, la ciutat on visc, s'hi celebren d'una manera molt especial. Aquest fet ha propiciat que cada any escrigui sobre el Carnaval, el de Vilanova, però també el de Sitges, els més coneguts de la comarca del Garraf. Però el tema és extensiu, el Carnaval té moltes cares. De manera que he anat escrivint articles per explicar els diversos Carnavals, però també n'hi ha que reflexionen d'una manera més general sobre aquest període de disbauxa que obre la porta a la Quaresma. Aquest estiu vam ser a la Vall de Boí, i allà també el celebren segons els seus costums, que són ben peculiars. Aquí sota teniu l'escrit, una versió abreujada del qual (els espais disponibles a la premsa són els que són!) es publicarà demà al Diari de Vilanova. La fotografia que il.lustra aquest post està presa a la població d'Erill la Vall. Per cert: ahir en el programa El foraster es va parlar de la Vall de Boí. Feliç avinentesa.

Aquí, a la Vall de la fi del món, com en dèiem de la Vall de Boí quan jo era noi, la celebració del Carnaval mai no es va interrompre des de l’edat mitjana. Qui així s’expressa, més o menys amb aquestes paraules, és Francesc Ribes Juanati, que va néixer a casa Múria, de Taüll, l’any 1941. Ho explica en un capítol del seu llibre La Vall de la fi del món (Pagès editors, 2013).

La Vall de Boí, aleshores de tan difícil accés, en efecte era allà on Nostre Senyor va perdre les sandàlies. La Vall de Boí, tan aïllada, era un petit univers, amb el seu clima duríssim, on cada hivern matava el bon temps, com escriu Ribes Juanati. Aquest hivern (ara la calefacció l’ha mitigat no poc) durava des de setembre fins a maig, vuit mesos d’hivern i quatre d’infern, amb la gent caminant de pressa, amb la gorra o el mocador de llana al cap, el nas vermell, les mans a les butxaques.

Enmig d’aquest fred gelat, entre febrer i març, depenent de la lluna, el Carnaval arribava, pletòric d’alegria, a la Vall de Boí. Carnaval era una de les festes grosses de Taüll i de tota la Vall en aquells tristos i foscos anys quaranta i cinquanta. En aquella microsocietat, més aviat pobra i amb poc prestigi i poder, les persones podien esmunyir-se sense gaires problemes de l’autoritat política i viure amb llibertat, escriu aquest fill de casa Múria de Taüll, ordenat sacerdot l’any 1966, i secularitzat l’any 1978.

La celebració del Carnaval és la festa de la llibertat per excel.lència. Segons la crònica de Francesc Ribes, deia Ton de Call que el Carnestoltes era el ‘Sant’ més poderós, ja que tothom el seguia, grans i petits, homes i dones. Durant tres dies ningú treballava. Es llogava fins i tot un músic (que bevia bastant, amb aquell fred tocant al mig del carrer!), es jugava al subhastat, es cantava i ballava, la gent es disfressava, sobretot els joves i la mainada. Abrigats amb tot el que es podien posar al damunt, la disfressa que duien més aviat consistia en una careta feta a casa, de manera artesana. Allò sí que era una veritable manifestació de la imaginació al poder!

El diumenge de Carnestoltes era el dia dels solters. El Carnaval sempre ha estat una celebració que posa en joc els futurs aparellaments, o la consolidació dels que es troben a mitges tintes. L’hora de passar la plega era ‘quan s’escau’ (no teníem rellotge). Els fadrins solters passaven la plega per totes les cases començant per la plaça Maior. Disfressats de gitanos, animals, senyors, soldats… amb caretes que amagaven la identitat, perseguien la canalla i, sobretot, les dones sense distinció de casades o solteres. Ja us podeu imaginar les rialles, les picades d’ullet, i els esgarips si alguna mà s’allargava massa. I és que, durant la plega els fadrins mascaraven amb sutja del cul de les paelles, cassoles i calders  les noies i les casades acaçant-les per tota la casa… La plega era una excusa formidable per alguna trobada més íntima, o íntima del tot.

La plega consistia a portar una gran panera que aviat s’omplia d’ous, de trossos de cansalada, de botifarres, de llonganisses… A part de fer-ne un bon àpat compartit per tot el poble, també es venien per poder pagar el músic, el vi, el conyac, la coca. I visca l’alegria! A la fi del Carnaval, el Carnestoltes era jutjat amb gran cerimonial a la plaça del poble i era l’ocasió de fer un repàs picant de la vida de la petita comunitat. Al Carnestoltes se’l condemnava a la foguera. Abans de morir cremat, donava un últim missatge: Deixeu de resar i gaudiu de la vida, treballeu, canteu, balleu, divertir-vos… La vostra sexualitat no és una cosa dolenta. El sexe és un regal dels déus perquè pogueu expressar el vostre amor (…) Fins l’any que ve, estimats, enyorats ciutadants de Taüll! I així, si fa no fa, en tots els pobles de la Vall de la fi del món.

Una imatge de mi

Ahir tarda la meva néta Carla va dibuixar en la seva pissarra a tots els membres de la família. Aquesta sóc jo als seus ulls, que ho són també del seu cor, ja que a la banda dreta del dibuix hi va dibuixar un cor, en equilibri amb les lletres on va escriure iaia. La Carla té 4 anys, comprèn les coses i les explica molt bé.

Posta de sol a Vilanova i la Geltrú

Aquesta imatge de la posta de sol al mar de Vilanova i la Geltrú està feta ahir, dia 17 de gener de 2016. A part de la seva majestuositat, no és un fenomen que es pugui veure sempre: dura poc més d'un mes, entre desembre i gener. Així, doncs, encara que es passi una mica de fred -i el d'ahir era ben viu- val la pena atansar-se a la platja i contemplar-la.

Endavant!

Tot d’una la política ha fet una marrada i ens ha col.locat en un altre escenari. Els catalans no sóm previsibles, i a grans problemes solucions creatives. Partícules del geni de Gaudí, no hem trencat els plats i hem construït un trencadís. Hi ha hagut acord entre JuntsxSí i la Cup, i no per por de les urnes, com s’ha dit amb tan poca finor. A cap demòcrata li fan por les urnes. Hi ha hagut acord, i si tothom hi ha perdut alguna cosa, el cert és que qui guanya és la democràcia. És a través de la democràcia que volem assolir no un país nou, perquè el nostre és un país antic, noble, amb solera, sinó un país renovat, dinàmic i amb la cara neta.

Pel camí d’aquest temps de desgast (alguns fins i tot parlaven de tortura) fins arribar al punt on som, amb nou president de la Generalitat en la persona de Carles Puigdemont, i un nou govern amb condicions estables no només per a la governabilitat sinó també per emprendre amb força el procés constituent cap a la República Catalana, hem fet un màster en conducta humana. S’ha de lamentar l’espectacle de l’animadversió visceral a Artur Mas. És un sentiment estrany, incomprensible, ja que Mas ha representat sobretot les classes mitjanes i populars del país, és a dir, a una gran majoria de gent treballadora i emprenedora que ben legítimament aspira a evolucionar com a persones i com a societat.

 

Esperàvem l’acord. Però també sabíem que si no es donava ara el procés no té marxa enrere. Un cop una idea potent té possibilitats de fer-se realitat és imparable. Els qui volem un estat per Catalunya, un governem-nos de debò, no ens hauríem rendit perquè ja hem començat a ser independents. El rebel (encara no fracassat) que portem a dins treballa, pensa, escriu amb llibertat i n’accepta les responsabilitats que se’n deriven. Treballem per una Catalunya no subalterna, i això no té data de caducitat fins que s’acompleixi.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de gener de 2016)

Cap a Ítaca...

Amb la mirada posada a Ítaca, figura del futur de Catalunya pel qual hem treballat, es treballa, treballarem.
(La imatge està presa a la platja de Vilanova i la Geltrú el dia 8 de gener de 2016).

Notícia de La Taverna dels 11

Una bona notícia: aquesta setmana es parla de La Taverna dels 11 a la revista Time Out. Vaig anunciar aquí mateix l'apertura d'aquest establiment a finals de setembre. El Rubén i la Cristina, la meva filla, estan molt contents amb aquest article. Un bon regal de Reis, sens dubte. Aneu-hi!

Encarant el 2016!

Aquí teniu dues imatges de la taula de l'Anna i el Pere, els nostres amics vilafranquins, la taula que va acollir un sopar esplèndid i la posterior gatzara de l'arribada del nou Any! Comencem amb bon peu, amb bona companyia... Bon Any a tothom!

Bona entrada d'Any 2016!

Les tradicions es creen. També les particulars, les personals. Des de fa una colla d'anys celebrem l'entrada de l'Any Nou a casa dels nostres amics vilafranquins, l'Anna i el Pere. Aquesta fotografia està presa un d'aquests anys, en aquell moment en què, tot brindant, ens desitgem un bon any! Us desitjo un 2016 ben pròdig també per a vosaltres!

Marededéu

Acompanyo aquesta imatge de Maria i Jesús infant, que pertany a la col.lecció de figures de pessebre de l'Associació de Pessebristes de Vilanova i la Geltrú, del poema Marededéu, que forma part de la suite Les Nadales del Museu:
Somriu amb cor de cirera.

Els ulls –ametlles tendres-

miren al lluny.

Com la memòria del pa

el cabells sense edat,

mel als pits inflats

que abeuren el Fill.

Nit de Nadal

Abans d'ahir vam anar a visitar l'exposició de diorames que cada any organitza l'Associació de Pessebristes de Vilanova i la Geltrú, una de les més actives i amb treballs de més qualitat de Catalunya. Vaig fotografiar alguns d'aquests diorames. En aquesta escena delicada -Josep, Maria i el Nen dormint en la nit del 24 de desembre-, hi ha un àngel trapella que els vol despertar del seu repòs. Enfilat dalt l'escala hi ha un colom blanc, figura de l'Esperit Sant.

Dies enrere, en una entrevista a La Vanguardia, a John Rutter, director i compositor de música coral, i autor de nadales molt conegudes, li preguntaven si creia que el relat del naixement de Jesús és històric. Pregunta clau, en aquests moments de pensament materialista, positivista i fins i tot nihilista i encara poca-solta i burleta. John Rutter, anglicà, deia que, certament, molts passatges de l'Evangeli semblen un conte... Però que per a ell l'important no era tant si la història era veritable sinó si era inspiradora! Hi estic d'acord. I com que la realitat no-és-d'una-sola-manera, també podem llegir-la, i sobretot, viure-la, de forma mítica, simbòlica, poètica i ben embolcallats en el misteri de l'Existència!

(el diorama de la imatge és de Jesús Rex)   

Nadala 2015

Aquí teniu la nostra Nadala, amb els millors desitjos!

A la taula de Nadal

Es van fent els preparatius d’una festa que agafa sentit al voltant d’una taula. Mentre faig el pessebre –m’agraden aquestes representacions casolanes d’escenes del Nou Testament-, comprenc, cada any de més a prop, perquè a la taula de Nadal hi ha un cert aire de melangia per part dels grans. Una atmosfera que posa alguna llàgrima en les nostres cares que van arrugant-se, certificació clara dels anys viscuts, i que només s’esvaeix quan s’hi asseuen els infants amb aquella gatzara inconscient i visita diària al paradís. El tió espera vora la llar de foc amagat sota una manta.

A taula de Nadal hi ha molta gent. I és que ells, pares i avis, i algun oncle o tia estimats que fa anys que van morir (en la memòria el temps no compta), també hi són. Els nostres morts hi són amb una presència retallada amb precisió com les estrelles enganxades en el paper blau del pessebre. Són una presència viva. Mentre se serveix l’escudella, em vénen a la memòria les paraules de l’àvia, amb aquella falda on hi cabia tothom. O la de l’avi, home lliurat al treball de les seves vinyes. Patia, a l’estiu, per si els ceps agafaven malures. I em ve a la memòria també el meu pare i el seu capteniment. Era home de poques paraules, però les que deia ja te les podies aprendre de memòria: et servirien per tota la vida.

A la taula on m’asseuré a celebrar el Nadal ningú no veurà aquestes presències. Només tenen santuari en el meu cor. Em fan companyia. No em faria res menjar només un plat de sopes. A la meva taula de Nadal hi ha tot l’or del món, encara que ningú no el vegi. Els meus records es van fent poema a cada cullerada del que sigui. El meu pare encara em deia que m’havia de deixar un dit buit a l’estómac. No he oblidat res del que deia el meu pare, ni del que em deien tots aquests morts que a la taula de Nadal em bufaran coses precioses a les orelles. Agraïda, somriuré, i faré moixaines als petits. Un dia els petits seran grans. I en alguna taula de Nadal, vés a saber on, potser recordaran alguna de les coses que els vam dir. I així un Nadal rere l’altre.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de desembre de 2015) 

Una reflexió sobre art

La xifra és escandalosa: sembla que un 20% de les obres d’art que circulen i s’exhibeixen són falses. Ho diuen les policies a les quals els arriben denuncies per aquest tema arreu del món. Un quadre, un gravat, un dibuix d’un artista cotitzat –qui decideix la cotització, també ens podríem preguntar- augmenta de preu a mesura que cada dia que passa es pot vendre més car (una bombolla que algun dia explotarà). D’aquí ve que es falsifiquin algunes firmes, tots en tenim més d’una al cap. Es falsifica i s’especula amb una cosa que és sagrada, o ho hauria de ser. Però en els nostres temps seculars el que triomfa és l’art profà. I encara rai si té nivell.

  

Cada època, i com més cap aquí anem, més, ha controlat la producció de l’art. I el jove artista, entusiasta i amarat encara amb aquell esperit que el mou i l’il.lumina, ha de bregar amb forces que suposa, però de les quals ignora el poder fins que no les té al davant. El jove creador, o el vell creador que no s’ha doblegat a això que en diem el mercat, ha de lluitar enfront d’uns valors que no són humanístics sinó especulatius. Sempre hi ha excepcions, és clar, i és possible que l’artista, malgrat les forces adverses, sobresurti. Però més aviat es donen històries, sovint dramàtiques, com la de Vincent Van Gogh, un creador noble, autèntic, sincer. L’aneguet lleig ho és per a la gent cega de la seva generació, que no sap veure la seva naturalesa de cigne. Cal dir que només es poden reconèixer els iguals. Per la seva mateixa condició, l’ignorant no pot reconèixer el savi.

L’artista, l’home o la dona generosos en sentit artístic, és a dir, no interessats, és el que hauria de ser normal, sense que això vagi en detriment de guanyar-se la vida com en qualsevol altre ofici. Però en l’època dels oripells, la majoria només volen ser famosos. M’ho comenta un veterà professor de Belles Arts, arronsant les espatlles. L’artista autèntic aspira a que la seva obra sigui mirada, la qual cosa significa l’oportunitat de poder establir un diàleg amb l’espectador, i, per extensió, amb el món i amb les generacions de l’avenir. 

Pot passar que un artista noble, sincer, un artista que a desgrat d’haver fugit del cant de sirenes, o d’aquells que no tenen escrúpols a l’hora de prostituir ànimes, hagi sobresortit i sigui manipulat posteriorment, quan ell ja no hi és. I es falsifiquin obres seves, i es venguin a preu d’or passant per damunt de la biografia d’algú que ha treballat, ell sí, per amor a l’art, i sigui autor d’una obra aurífica, plena d’energia espiritual, una obra fruit d’aquell foc interior que traspassa les parets del temps. L’artista honest sap, perquè la sent com flama viva en el santuari de la seva ànima, quina és la veu que el guia, la veu del mestre interior. Com deia Francesc de Borja, no servir a senyor que es podreix. És a dir: servir amb amor al principi superior que, fins i tot des de la quàntica, entenem com a incorruptible, digueu-li el nom que vulgueu.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de desembre de 2015. A la imatge, una pintura de Vincent van Gogh)

Santa Llúcia, Hannukà, el sol es pon a mar i Aquarel.la

Avui, Santa Llúcia, festa gran en el nostre calendari litúrgic a les envistes de Nadal. Coincideix amb la Hannukà jueva, que és també una festa de la Llum. A Vilanova i la Geltrú, per aquestes dates i fins d'aquí a un mes llarg, el sol es pon a mar. Ahir, però, el sol estava tenyit de plata, com es veu en aquesta imatge. També la vista d'aquest sol és pura meravella... Acompanyo aquest apunt amb un dels poemes de la suite Les Nadales del Museu, titulada Aquarel.la:

Un traç blau

recorre el paper

de dalt a baix.

Es un gest que respira,

aigua que es dóna en l’amor,

núvol i llàgrima,

cel que abraça la mar:

Naixement.

L'hora de Clarice

El dia 10 de desembre, a molts llocs del món, és L'hora de Clarice. Tot fent referència al títol d'un dels seus llibres, L'hora de l'estrella, així s'anomena l'homenatge a l'escriptora en el dia del seu naixement. És una de les meves escriptores preferides. Reprodueixo aquí un article publicat al Diari de Vilanova (18-7-2014). Es tracta de la segona postal d'estiu, de les sis que vaig escriure dedicades a dones escriptores:

POSTALS D’ESTIU (2) Clarice Lispector i els espills

El veritable pensament sembla sense autor, escriu Clarice Lispector a Aigua viva (Pagès editors, 2006). Un veritable cop a l’ego, tan senyor ell, i tan il.lús. L’ego és una màscara que tapa el rostre del veritable ésser, que en realitat no en té, ocult en el més recòndit de cadascú. Clarice Lispector ho sap i ho diu, poc escriptors com ella han anat tan a fons de les entranyes de la realitat en el seu doble vessant: físic i metafísic. Bé, potser sí: María Zambrano i Rainer Maria Rilke.

No hi ha cap frase en aquest relat excepcional que és Aigua viva que no mogui al pensament. Si algú volgués estudiar filosofia sense obrir un llibre de filosofia en tindria prou en llegir-lo i apamar-lo a fons. Tota l’escriptura de Lispector és una meditació en veu alta d’on emergeixen les preguntes existencials i les mil-i-una respostes aproximades. Viure és respondre a la vida. Per aquest motiu, l’autora utilitza sovint la primera persona a l’hora de narrar i la tècnica del monòleg per a escriure els seus contes i novel.les.

Els personatges de Clarice Lispector (Txetxèlnik, Ucraïna, 1920 – Rio de Janeiro, 1977) sempre responen, tot i que de forma gens convencional. D’aquí l’estranyesa que provoquen els seus textos: I no tinc trama de vida? sóc inesperadament fragmentària. Ho sóc a poc a poc. La meva història és viure (…) és una història d’instants que fugen com les vies fugitives que es veuen des de la finestra del tren. Quanta lucidesa! Aleshores: ‘ella’, o la seva protagonista, on és? És només en aquest instant de presència pura de l’ésser abscòndit que necessita d’un cos per a transportar-se, o fer-se visible a través del jo que actúa.

Així, l’autor del pensament, o l’autora de l’escriptura d’Aigua viva, la protagonista desdoblada en l’abstracció d’un objecte, diu: Què sóc en aquest instant? Sóc una màquina d’escriure fent ressonar les tecles seques en la humida i fosca matinada. Consciència de ser a través d’un cos –o la màquina que escriu com a metàfora-, així com s’espitlla en aquest cos per a dir i per a dir-se (això vindria a ser també escriure). Som i no som a una banda i l’altra del mirall de la vida.  

En els relats de Clarice Lispector hi ha molts espills: reals, al.legòrics i simbòlics. L’espill, imatge de l’aspecte lunar de l’existència, reflecteix. Però, què reflecteix? Física i metafísica una altra vegada com a companyes de ball. En realitat, l’espill és buit, com nosaltres som buits sense ànima, o sense l’alè vital. D’aquí ve l’antiga superstició de tapar els miralls de les cases quan es moria algú. L’espill ens mostra una imatge, un ‘doble’. Però en realitat no ‘som’ aquell o aquella de l’espill. Qui mira un espill, qui aconsegueix veure’l sense veure’s, qui entén que la seva profunditat consisteix a ser [un espai] buit, qui camina cap a l’interior del seu espai transparent sense deixar-hi el vestigi de la pròpia imatge, aquest ha entès el seu misteri. Aquest o aquesta que aconsegueix veure l’espill en la seva naturalesa pura entén el misteri de l’espill, però també entén el seu propi misteri. Tan sensible és l’espill en la seva qualitat de reflex lleu, només la imatge, no el cos. El cos de la cosa. Aquesta cosa és el que som? Som a imatge i semblança de Déu, es diu a la Bíblia. Així, doncs, espitllem (amb millor o pitjor cara) aquesta realitat, posem-li el nom que vulguem? Tot el món va començar amb un sí. Som miríades de sís, pols d’estrelles, de fragments d’existència, i ja és prou, ja que feina hi ha per veure’s més enllà de l’espill. Mentre tingui preguntes i no hi hagi resposta continuaré escrivint, diu Lispector al relat L’hora de l’estrella. Perquè la meva vida veritable i difícil de reconèixer és extremament interior i no té una sola paraula que la signifiqui. I tampoc no té espill, ja que en l’última realitat no hi ha espill que l’espitlli, com diu Clarice Lispector. I, això no obstant, escriure per a veure més enllà del que s’hi veu.

            

    

 

Pessebre

L'any 2009 vam passar la festes de Nadal a Còrdova i a Sevilla. La tradició de fer pessebres a les esglésies i als patis de les cases és vigent fins a tal punt que també es troben pessebres preciosos als aparadors de les botigues. Aquest és un dels pessebres que vaig fotografiar (en una església) aquell hivern benigne. Tot i que no l'inspira directament, jo pensava en els pessebres de casa, en la meva infantesa, il.lustra el primer poema de la sèrie Nadales del museu, i que es titula precisament, Pessebre:

El pessebre en un altar,

el cel de paper blau,

els turons nevats de sal.

De puntetes mira l’Infant que somriu

com ell en aquella fotografia

a la falda de la mare.

Alça les mans netes,

sense ferides.

Ja vindrà la set

i l’aigua amarga.

Una casa singular

A l’àlbum Cases singulars, personatges singulars (coeditat per Albertí Editor i l’Ajuntament de Barcelona), Isabel Vallès Audouard i Laura Pastor Durán, provinents de l’àmbit de la història de l’art, han fet una tria selecta de deu cases singulars barcelonines: Palau Moxó, Casa de la Seda, Museu de l’Acadèmia, Casa Rocamora, Palau Güell, Casa Amatller, Torre de Bellesguard, Estudi d’Oleguer Junyent, Casa Lleó Morera i Casa Batlló.

En els seus records, cadascú evocarà una casa. O més d’una. En el segon pis de la fabulosa Casa Amatller, durant uns anys s’hi va allotjar la Institució de les Lletres Catalanes. Vaig adreçar no poques cartes personals, al director que en aquell moment tenia l’ILLC. Aleshores encara s’escrivien cartes. Estic parlant dels anys 1992-93 i sembla que faci mil anys!

De la lectura dels avatars d’aquestes cases singulars pel seu valor artístic i per la personalitat dels seus estadants, voldria destacar el Museu de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, la “casa” més acostada a la meva època de formació. Llegint la cronologia històrica de l’edifici on hi ha l’Acadèmia de Belles Arts (l’edifici de la Llotja al passeig d’Isabel II), he evocat moments d’emoció en posar els peus en aquesta construcció vetusta. Les aules tenien uns sostres alts, catedralicis. A l’hivern era difícil escalfar aquells espais. Durant el tercer curs, els estudiants que proveníem de les sucursals de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, més coneguda com Escola de la Llotja, vam rebre unes classes que eren un tast de les especialitats que oferia l’Escola. En aquell moment era en aquest edifici de la Llotja on encara tenien lloc, ja que un any després la seu central de l’Escola de la Llotja va traslladar-se a l’edifici nou, al carrer Ciutat de Balaguer. Les especialitats que més em van interessar van ser modelat i disseny de vitralls. No vaig fer, però, ni una cosa ni l’altra. Ja m’havia decantat per cursar disseny gràfic, una especialitat que tot just feia un curs que havia començat a la nova seu. A l’entrada de la “vella” Llotja hi havia una rèplica de l’escultura de Moisès, de Miquel Àngel. M’impressionava. L’original forma part de la tomba del papa Juli II. Anys després vaig admirar-la, amb sentiment crescut, a Sant Pere in Vicoli, de Roma.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de desembre de 2015. En una imatge, la coberta de Cases singulars, personatges singulars. En l’altra imatge, una vista de l’entrada de la seu de l’actual Escola Superior de Disseny i art "Llotja", al carrer Ciutat de Balaguer, 17, amb una fotografia, a la paret esquerra, de l’antiga seu de la qual parlo en l’article a propòsit de l’Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, una de les cases singulars esmentades al llibre)