La xifra és escandalosa: sembla que un 20% de les
obres d’art que circulen i s’exhibeixen són falses. Ho diuen les policies a les
quals els arriben denuncies per aquest tema arreu del món. Un quadre, un
gravat, un dibuix d’un artista cotitzat –qui decideix la cotització, també ens
podríem preguntar- augmenta de preu a mesura que cada dia que passa es pot
vendre més car (una bombolla que algun dia explotarà). D’aquí ve que es
falsifiquin algunes firmes, tots en tenim més d’una al cap. Es falsifica i s’especula
amb una cosa que és sagrada, o ho hauria de ser. Però en els nostres temps
seculars el que triomfa és l’art profà. I encara rai si té nivell.
Cada
època, i com més cap aquí anem, més, ha controlat la producció de l’art. I el
jove artista, entusiasta i amarat encara amb aquell esperit que el mou i
l’il.lumina, ha de bregar amb forces que suposa, però de les quals ignora el
poder fins que no les té al davant. El jove creador, o el vell creador que no
s’ha doblegat a això que en diem el mercat, ha de lluitar enfront d’uns valors
que no són humanístics sinó especulatius. Sempre hi ha excepcions, és clar, i
és possible que l’artista, malgrat les forces adverses, sobresurti. Però més
aviat es donen històries, sovint dramàtiques, com la de Vincent Van
Gogh, un creador noble, autèntic, sincer. L’aneguet lleig ho és per a la gent
cega de la seva generació, que no sap veure la seva naturalesa de cigne. Cal
dir que només es poden reconèixer els iguals. Per la seva mateixa condició,
l’ignorant no pot reconèixer el savi.
L’artista, l’home o la dona generosos en sentit artístic, és a dir, no
interessats, és el que hauria de ser normal, sense que això vagi en detriment
de guanyar-se la vida com en qualsevol altre ofici. Però en l’època dels
oripells, la majoria només volen ser famosos. M’ho comenta un veterà professor
de Belles Arts, arronsant les espatlles. L’artista autèntic aspira a que la
seva obra sigui mirada, la qual cosa significa l’oportunitat de poder establir
un diàleg amb l’espectador, i, per extensió, amb el món i amb les generacions
de l’avenir.
Pot passar que un artista noble, sincer, un artista que a desgrat d’haver fugit del cant de sirenes, o d’aquells que no tenen escrúpols a l’hora de prostituir ànimes, hagi sobresortit i sigui manipulat posteriorment, quan ell ja no hi és. I es falsifiquin obres seves, i es venguin a preu d’or passant per damunt de la biografia d’algú que ha treballat, ell sí, per amor a l’art, i sigui autor d’una obra aurífica, plena d’energia espiritual, una obra fruit d’aquell foc interior que traspassa les parets del temps. L’artista honest sap, perquè la sent com flama viva en el santuari de la seva ànima, quina és la veu que el guia, la veu del mestre interior. Com deia Francesc de Borja, no servir a senyor que es podreix. És a dir: servir amb amor al principi superior que, fins i tot des de la quàntica, entenem com a incorruptible, digueu-li el nom que vulgueu.
(article publicat a El 3 de vuit, 4 de desembre de 2015. A la imatge, una pintura de Vincent van Gogh)
