Es van fent els preparatius d’una festa que agafa
sentit al voltant d’una taula. Mentre faig el pessebre –m’agraden aquestes
representacions casolanes d’escenes del Nou Testament-, comprenc, cada any de
més a prop, perquè a la taula de Nadal hi ha un cert aire de melangia per part
dels grans. Una atmosfera que posa alguna llàgrima en les nostres cares que van
arrugant-se, certificació clara dels anys viscuts, i que només s’esvaeix quan
s’hi asseuen els infants amb aquella gatzara inconscient i visita diària al
paradís. El tió espera vora la llar de foc amagat sota una manta.
A taula
de Nadal hi ha molta gent. I és que ells, pares i avis, i algun oncle o tia
estimats que fa anys que van morir (en la memòria el temps no compta), també hi
són. Els nostres morts hi són amb una presència retallada amb precisió com les
estrelles enganxades en el paper blau del pessebre. Són una presència viva. Mentre
se serveix l’escudella, em vénen a la memòria les paraules de l’àvia, amb
aquella falda on hi cabia tothom. O la de l’avi, home lliurat al treball de les
seves vinyes. Patia, a l’estiu, per si els ceps agafaven malures. I em ve a la
memòria també el meu pare i el seu capteniment. Era home de poques paraules, però
les que deia ja te les podies aprendre de memòria: et servirien per tota la
vida.
A la
taula on m’asseuré a celebrar el Nadal ningú no veurà aquestes presències. Només
tenen santuari en el meu cor. Em fan companyia. No em faria res menjar només un
plat de sopes. A la meva taula de Nadal hi ha tot l’or del món, encara que
ningú no el vegi. Els meus records es van fent poema a cada cullerada del que
sigui. El meu pare encara em deia que m’havia de deixar un dit buit a
l’estómac. No he oblidat res del que deia el meu pare, ni del que em deien tots
aquests morts que a la taula de Nadal em bufaran coses precioses a les orelles.
Agraïda, somriuré, i faré moixaines als petits. Un dia els petits seran grans. I
en alguna taula de Nadal, vés a saber on, potser recordaran alguna de les coses
que els vam dir. I així un Nadal rere l’altre.
(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de desembre de 2015)
Hi torno, torno amb admiració a aquesta taula de Nadal.
ResponEliminaPenso i la desitjo per a tothom, companyia i suficient per viure dignament. La Teresa eleva a categoria universal allò que els nostres familiars ens ensenyaren. La catalanitat era dignitat humana. Amb esperança, 3 de gener 2016.