Esclavatges

“Estic terroritzada del tipus de món on creixen les meves filles, una societat en què a les dones se les jutja pel pes”, deia Caitlin Moran en una entrevista. Caitlin Moran, columnista molt llegida al The Times i autora del llibre Cómo ser mujer (Anagrama), posava el dit a la nafra d’un nou tipus d’esclavatge al qual estem sotmeses les dones de totes les edats. 

Mentre llegia l’entrevista a Caitlin Moran em va venir al cap una conversa que vaig tenir amb Maria Aurèlia Capmany un temps després que fos operada del seu càncer de pit. Èrem en un acte a la Casa Elizalde i Capmany portava un vestit blanc de fil, una túnica elegantíssima. A penes tenia cabell al cap, estava fent quimioteràpia. Vam parlar de literatura força estona. Però en un moment donat vam recordar el mocador que s’havia posat l’escriptora Helena Valentí per ocultar la calvície ocasionada pel tractament químic contra el seu càncer. El mocador li estava molt bé i, al nostre parer, embellia Valentí, però amb el seu caràcter abrandat, Capmany va reclamar el dret a la calvície de les dones, fos quina fos la causa!

Les dones hem avançat molt en drets, en estudis, laboralment, a les llars, en el lloc que ocupem a la societat i a les famílies. Però hi ha un terreny en el qual la societat ens vol tenir ben collades i és en la tirania de l’estètica. Molt riure de les dames encotillades del segle dinou, però no hi ha cotilla més terrorífica que la mental. Avui dia les noies i les dones hem d’estar primes com una escultura de Giacometti, tenir el pit de la Sofia Loren (un contrasentit amb la magresa i, per tant, el pit ha de ser remodelat a base de bisturí), ser glamurosa i sexi (un altre contrasentit, l’elegància és discreta) i les arrugues s’han d’estirar amb botox o amb el que sigui que planxi la pell.

En una època de tants drets individuals guanyats no sense esforç per les dones, resulta estrany que estiguem presoneres d’uns cànons estètics tan constrenyidors. Algunes amigues fan l’observació: “Hi ha uns tints naturals per als cabells blancs…” M’estan dient per via diplomàtica que haig d’ocultar la meva vellesa, que haig d’amagar els meus cabells blancs, que jo estimo tant com les meves arrugues, i que ja m’està bé una cosa i l’altra, i que ‘jo’ no sóc ni els meus cabells blancs ni les meves arrugues, simplement tinc arrugues i cabells blancs, tinc més de seixanta anys, és el natural.

Crec que cadascú ha de fer el que cregui més convenient, es tracta de la llibertat personal. Per això a vegades el cor se m’encongeix davant del patiment psíquic d’algunes amigues davant la tirania de la moda. Patim un esclavatge encobert atrapades en un ideal masculí que nosaltres ens hem cregut i que imposa cossos i rostres impossibles. Hem de ser perfectes com una venus de Botticelli, un ideal que rares vegades es dóna a la realitat, sobretot després d’haver parit un fill o més, o d’haver entrat a la menopausa.

Maria Aurèlia Capmany, la personalitat de la qual vaig conèixer més a fons aquell dia d’estiu, volia subvertir els cànons estètics. Tota construcció humana es pot canviar, els cànons estètics són una construcció cultural, la prova és que varien amb el temps. Així, doncs, potser aviat hi haurà una presa de consciència i ens posarem a treballar a favor d’una cultura on la bellesa no estigui tan subjecta als interessos de vés a saber quines multinacionals, una cultura de la bellesa que no sigui tan coercitiva per a les dones i abogarem per una bellesa basada en els trets de la pròpia personalitat, allò que realment ens distingeix. La qual cosa no vol dir que no hàgim de fer servir la cosmètica, simplement no dependre’n tant per ser nosaltres mateixes. Hi ha molta bellesa en un home i una dona lliures, que es mostren amb naturalitat i sense por als canvis físics que de forma inexorable comporta el fet de viure.

(publicat al Diari de Vilanova, 11 d’octubre de 2013. A la imatge, una fotografia d'una dama de l'antigor presa al Museu Arqueològic de Fira, la capital de Santorini)

Hereus culturals de Grècia

En la visita al Museu Arqueològic d'Atenes (18 de setembre), on vaig fotografiar aquest bell rostre d'una estàtua clàssica, em venien a la memòria les paraules de María Zambrano (que tradueixo) escrites en la introducció d'El pensament viu de Sèneca, no pas un filòsof grec sinó un filosòf romà, però és que són tantes les herències culturals que duem a les espatlles: Els humans tenim el privilegi de tenir avantpassats; som sempre fills d'algú, hereus i descendents. I quan es pertany a un món tan complet com el de la cultura occidental els avantpassats són múltiples; tenim diverses tradicions rere nostre... D'aquí l'oblit i els successius renaixements. 

Aquest apunt enllaça amb la lectura, entusiasta, que estic fent en aquest moment: Mercè Rodoreda i els clàssics, una publicació que recull els treballs acadèmics propiciats per l'Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona i que es van dur a terme el juliol de 2011. Grècia pot estar en crisi, com efectivament vam poder comprovar, però mentre hi hagi hereus, i en la cultura catalana n'hi ha molts, la cultura grega, la clàssica, es manté dempeus. 

Cultura i diàleg

Els efectes de la cultura són com la sortida del sol en el nostre enteniment. Amb la cultura aprenem a dominar les pulsions del nostre ésser inferior, esdevenim reflexius i capaços de dialogar amb l'altre... 

Fa temps que aquí sentim la paraula diàleg, però la força dels fets s'imposa. No hi ha diàleg sense escolta.

(a la fotografia, feta en un lloc enlairat de Kamari, indret on ens vam allotjar els dies de setembre que vam ser a Santorini, es veu com el sol s'aixeca darrere l'illa d'Anafi).

Illa de Thera

Els humans ens distingim dels animals pel relat que fem de les nostres vides. Ens és necessari trobar un fil conductor del nostre trajecte vital. Més encara: aspirem a donar sentit a aquest camí. Això és viure el sagrat, o si no se li vol donar un sentit tan transcendent, també en podem dir viure de manera filosòfica.

Per Occident, Grècia constitueix el bressol de la filosofia. Però abans d’arribar als grans filòsofs en les fonts dels quals la filosofia moderna encara beu, Grècia havia assolit nivells de civilització tan remarcables com la cultura minoica que ha deixat restes tan impressionants a l’illa de Creta. Lligada a la desapareguda civilització cretense, hi ha la civilització que va quedar enterrada en la devastadora erupció del volcà de l’illa llavors anomenada Strongly, avui Santorini o Thera. Amb aquesta terrible erupció, que era la segona en la història del volcà, va desaparèixer tot tipus de vida a l’illa. En l’erupció van ensorrar-se 84 quilòmetres de terra que va desaparèixer al fons del mar amb un soroll que es diu que va arribar fins a Noruega. El mar Egeu va enfosquir-se temps i temps a causa del núvol espès i de les cendres escampades. El tsunami de les ones que va provocar l’erupció del volcà va arribar fins a Creta, donant a lloc l’enfonsament de la civilització minoica.

El cràter del volcà de Santorini o Thera està en repòs. En sura una part a la superfície, l’anomenada illa Nea Kameni, visible des de tots els punts de Santorini com un animal obscur mig adormit, o com una roca viva i misteriosa que es pot visitar i comprovar-ne el respir en forma de gasos.

Fa molts anys que volia visitar l’illa de Thera. El nom de Thera està en l’origen del meu nom. El nom de l’illa de Thera procedeix d’un antic rei espartà, Theran, que va ser el primer a colonitzar-la. El posterior nom de Santorini procedeix dels creuats. Quan passaven per l’illa per abastir-se s’aturaven a l’església d’Agia Irini, d’aquí Santorini. La bellesa de l’illa de Thera que va sorgir del mar és corprenedora. Thera respira la seva història geològica per tots els porus de les roques escarpades i seves platges de sorra gruixuda i negra que tenyeixen les aigües amb el color d’un blau profund. Els pobles de Thera-Santorini estan construïts en la cresta de l’illa, blancs i enlairats, i la majoria amb habitacles excavats, la millor forma de protegir-se d’erupcions volcàniques i sismes, l’últim del quals va tenir lloc l’any 1956, fent destrosses i víctimes.

En un paisatge fotografiat fins a l’extenuació per la seva bellesa salvatge i alhora civilitzada, es poden visitar a Akrotiri les ruïnes de l’antiga Thera. Vistes al museu arqueològic les pintures al fresc i els objectes ceràmics trobats a les excavacions, el visitant queda meravellat per tanta perfecció. Aleshores, seguint l’instint que busca noblesa en la vida humana, s’emmiralla en el símbol de l’illa de Thera, que reneix cada tant de les seves cendres.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 d’octubre de 2013. La imatge està presa a la població d'Oia, al nord de l'illa)

Esteles de comiat

Al Museu de l'Acròpolis d'Atenes s'hi mostren esteles de comiat com aquesta que vaig fotografiar. Les figures assegudes sempre corresponen al mort o morta, i en aquesta imatge s'hi pot veure com la mare morta fa lliurament d'una arqueta amb les seves joies a la seva filla. Aquestes figures afronten el fet del traspàs de cara i amb una gran serenitat. Admirable als nostres ulls, que tan sovint han vist com la malaltia i la mort es converteixen en un tabú, en les nostres societats, com s'intenta -vanament- allunyar aquestes realitats de les nostres vides.

A l'Acròpolis

Abans de viatjar a Santorini (l'illa de Thera) vam ser uns dies a Atenes. En aquesta fotografia feta a l'Acròpolis, concretament davant l'Erecteion, amb les sis Cariàtides sostenint el doser de pedra d'aquest temple, hauria volgut posar sense les ulleres fosques. Però l'aire i el sol de llum potent d'aquest dia (17 de setembre), que permetia veure amb tanta nitidesa la ciutat d'Atenes fins al mar, m'ho va impedir. En el meu primer viatge a Grècia, la primavera del 2001, va ploure bastant. La Grècia que jo esperava trobar aleshores té aquesta llum brillantíssima que ara m'ha estat donat de veure. L'Erecteion estava consagrat a Atenea i Posidó, els déus guardians de la ciutat. Les estàtues originals de les Cariàtides les vam poder contemplar d'a prop al Museu de l'Acròpolis, una construcció moderna que dóna dignitat a les peces, impressionants, que alberga.
(fotografia feta per Oriol Pi de Cabanyes) 

Toda i la jove Anita

La figura d’Eduard Toda i Güell (1855-1941), home de bona planta i bon semblant segons podem comprovar a les fotografies, ens és familiar, a Vilanova i la Geltrú, gràcies al fabulós llegat egipci que es custodia al Museu Víctor Balaguer, amb la seva icona, la mòmia de Nesi, un infant de pocs anys.

De l’amistat entre Víctor Balaguer i Eduard Toda, i de la importància del llegat egipci, una part molt significativa del qual s’exposa de forma permanent al Museu Víctor Balaguer, en vam tenir notícia detallada a la mostra Del Nil a Catalunya. El llegat d’Eduard Toda, la tardor de l’any 2007, que després va itinerar a Reus, la ciutat nadiua d’aquest català universal que va voler ser enterrat al monestir de Poblet, la restauració del qual va promoure amb afany incansable.

Recordem algunes credencials del polifacètic Eduard Toda: diplomàtic, historiador, egiptòleg, bibliòfil, escriptor i fins i tot fotògraf, com vam poder comprovar a la mostra Del Nil a Catalunya, on es van exhibir, restaurades, fotografies preses en els treballs que va dur a terme a Egipte gràcies a l’amistat amb l’egiptòleg francès Gaston Maspero, que el va enviar a buidar una tomba recentment descoberta a la ciutat de Deir-el-Medina, la qual cosa el va convertir en el primer egiptòleg català. 

La bibliografía d’Eduard Toda és extensa i abarca diversos gèneres, entre els quals hi ha els dietaris de viatges que li servirien de base per als seus nombrosos articles i llibres de viatges sobre la Xina, l’Extrem Orient, Itàlia, Egipte, Sardenya (on va descobrir que a l’Alguer es parlava català!), Normandia, Londres, etc.

L’any 2008, el Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus, va publicar un llibre interessantíssim: Dietari de viatges d’Eduard Toda i Güell, 1876-1891 (amb un apèndix de 1907), a cura de Jaume Massó Carballido. L’esplèndida carrera diplomàtica que va realitzar Eduard Toda li va permetre no només viatjar a països exòtics i conèixer-ne les característiques, sinó que també va poder desenvolupar la seva afició per la història i l’arqueologia.

La lectura d’aquest Dietari d’Eduard Toda resulta d’un gran interès, encara ara, ja que, ens agradi o no, la globalització ha acabat per diluir exotismes, i que en aquests apunts apareixen amb tot el seu esplendor. També resulta interessant conèixer de primera mà les seves opinions sobre el que observava, ja siguin entusiastes o motivades per la repulsió a certs costums religiosos, rituals o de simple higiene. Com és natural en un Dietari també hi apareixen els noms de persones amb les que va tenir tracte. Així trobem anotat respecte d’una visita a una necròpoli memphita: La segona expedició fou feta en companyia de Brugsch bey, sa filla Anita, lord Abinger, un escocès y yo. Partírem los quatre lo dia 27 febrer de 1885, retornant lo 2 de mars. /Vegé les antiguitats de nou y’m vaig dedicar a la cassa. Anita Brugsch, joveneta de 18 anys, bonica, hermosa d’ulls de foch, tingué…res, lo diable que li picà al cor. Lo dia 1 a les quatre de la tarde, trobantnos los dos ajeguts sobre l’arena dins la tomba de Ptah Hotep, aplana la fina sorra ab la mà y m’hi escrigué simplement que m’estimava.= Je t’aime.=.

L’episodi romàntic d’Eduard Toda amb la jove Anita, que només va durar dos dies!, sembla ser que va inspirar alguns versos d’un poema més llarg intitulat En las planas de Libia, datat al Caire el juliol de 1885, on es llegeix: Y tu ben prop de mi: sobre l’arena/ Ton cap se reposava junt al meu / Mos brassos en tos pits se cargolaven / Com los cossos de goma de duas serps…

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de setembre de 2013)

Parèntesi

Obro un parèntesi per visitar l'illa dels orígens del meu nom: Thera.

Record d'una amiga mentre era a la Via

Encara estic presonera de la tècnica, el meu PC encara és al taller, la qual cosa vol dir que encara no he pogut passar a l'ordinador les fotografies preses a la Via per la Independència, tot un èxit! Érem al tram 238 de Vilafranca del Penedès, amb les nostres samarretes grogues a la vista, i a dins del cor els noms d'aquells i aquelles que també hi eren en esperit. Vaig tenir un record molt especial per a la meva amiga Ada (Immaculada) Verdú, que va morir amb només 33 anys, això vol dir que en fa més de trenta que és morta i tan viva que és en mi, que hi vaig pensar tantes vegades, l'Ada, estaria tan contenta de ser aquí. Ella em va obrir els ulls a una estima per la terra que no pot ser si no és lliure. Separatista, li deien els amics, i ella deia algun dia obrireu els ulls i us adonareu del maltracte... i, sí, els hem anat obrint...

(repeteixo una fotografia feta l'any passat mentre no pugui ingressar al PC les de la Diada d'enguany)

A les envistes de demà, 11de setembre

La tempesta del diumenge a la tarda va ferir greument el meu ordinador personal, ara s'està reparant i amb sort recuperaré els documents. Escric el post des d'un altre ordinador... Ja estic a punt, però, per assistir demà a la Via per la Independència... Us imagineu la força immensa que es pot transmetre abraçant-nos tants milers de persones les mans en les mans... Ho viurem.

Campanes i la Diada

El proper Onze de Setembre serem a la Via per la Independència, ens toca un tram dins mateix de Vilafranca del Penedès. Abans farem un àpat amb uns amics vilafranquins, hi assistirem plegats. Les campanes de Santa Maria, però, és possible que no les sentim repicar. Vilafranca del Penedès pertany a la diòcesi de Sant Feliu, i el bisbe de Sant Feliu no vol que repiquin les campanes de la seva diòcesi. Diu que l'Església ha de ser neutral en qüestions polítiques. Perquè l'Església sigui veritablement neutral en qüestions polítiques i de tota mena hauria de deixar que siguin els feligresos i les parròquies les que decideixin si les seves campanes han de repicar o no. No crec que el bisbe de Sant Feliu hagi consultat res a Roma, ho ha decidit ell, i la seva decisió no és neutra.
(la imatge està presa l'Onze de Setembre de 2012, a la manifestació multitudinària que es va celebrar a Barcelona)   

El banquer

Els banquers que coneixem, de tant mediocres, a penes pugen tres pams de l’arquetip del banquer. Corruptes sí que ho són, però nans, ja que ens han dut a la ruïna. Salvant les excepcions (hi ha banquers honorables i banques solidàries), ens afigurem aquest banquer de pel.lícula americana com un ésser àvid de diners i de poder, sense escrúpols, autosuficient i mafiós en alguns casos. Aquest banquer no està mancat d’intel.ligència, ans al contrari, és un superdotat.

Joan March, de malnom en Verga, fill d’un comerciant de la població mallorquina de Santa Margalida, encaixa a la perfecció amb aquest arquetip de banquer àvid i amb ment de cacic, amb una intel.ligència privilegiada per als negocis, amb una gran habilitat per a relacionar-se amb els poders amics i enemics, amb un instint fabulós per descobrir les febleses i les passions humanes (això li va permetre comprar qui fos), així com amb un cor fred com el marbre que el va facultar per actuar contra les lleis humanes i divines sense remordiments. Com explica Pere Ferrer Guasp al seu llibre Joan March. Els inicis d’un imperi financer (Edicions Cort), a March se li atribueix la mort de Rafel Garau, fill d’un soci seu. El motiu: haver tingut relacions amb la seva esposa, Elionor Servera. No l’estimava, però era la seva dona. De caràcter compulsiu i sexualitat vigorosa, Joan March va tenir una vida amorosa turbulenta, però fora de la seva llar.

Santa Margalida va donar dos fills d’intel.ligència superior: Joan March i Joan Mascaró, el savi orientalista i d’espiritualitat profunda que va traduir del sànscrit a l’anglès les Upanishads. A partir de 1939 Joan Mascaró va instal.lar-se a Cambridge. De molt jovenet havia estat requerit com a intèrpret per Joan March pels seus coneixements d’anglès i d’alemany, ja que March comerciava amb totes dues potències europees. Joan March i Joan Mascaró són exemple d’una intel.ligència centellejant aplicada a valors contraposats: l’un material, l’altre espiritual.

L’arquetip del banquer Joan March, l’home de finances creador de la Banca March, es dibuixa amb gran exactitud a El banquer (Edicions de 1984), de Núria Cadenes. Miquel Lluc encarna el personatge literari d’aquest banquer llegendari que va tenir prou visió de futur com per crear també la Fundació March, protectora de l’art en tots els seus àmbits. Una filantropia que havia de redimir la posteritat d’un home que no va tenir escrúpols de cap mena, que va fer anar el seu entorn com va voler. Gana la partida a sus compatriotas porque en él convergen el capitalista moderno y el aventurero de la Edad Media, va escriure Antonio Ramos a El capitalismo español al desnudo.

I el pirata. En March també hi havia un pirata. Amb una gran habilitat psicològica, a la seva novel.la El banquer Núria Cadenes hi recrea l’ànima d’aquest personatge de ment privilegiada i de caràcter convuls, ambiciós, amb una ànsia desmesurada per fer diners, utilitari i pirata audaç i combatiu que vivia la vida com un repte constant. Basada en un seguit de quadres escrits amb una prosa intensa, incisiva i amb unes imatges poderoses (en alguns moments el text s’acosta a la prosa poètica), la novel.la avança pels viaranys d’una trajectòria que ens mostra la interioritat d’aquest capitalista arquetípic (avui en diríem capitalista salvatge).

Cada dia neix un beneit, el que cal és saber trobar-lo. És una frase de Joan March, reportada per Joan Francesc March, un familiar seu. A El banquer estan traçades a la perfecció aquestes relacions de superioritat amb la resta dels altres mortals per part d’un home que en algun moment devia experimentar el sentiment d’una soledat còsmica. Admirat ho podia ser, estimat, ho podem dubtar.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 6 de setembre de 2013)

       

    

    

     

Bellesa i veritat

Quan ens adonem de la bellesa d’alguna cosa, quan ens adonem que aquesta bellesa és de veritat, aquesta noció d’evidència de la bellesa o de la veritat no ens ve donada a través d’una forma intel.lectual sinó d’una bellesa que ocorre, és a dir, que es dóna en un moment determinat i de forma instantània. Quan descobrim aquest tipus de veritats estem callats, en silenci, en un moment en què no pensem.

(a la fotografia, una imatge abstracta extreta del jardí de casa)

Reflexions d'estiu

Damunt d’una tauleta de marbre amb el peu de ferro colat com aquelles dels cafès antics, hi tinc una pila de llibres. Sec en una cadira de jardí, a l’ombra de pins, acàcies i parquinsònies. Bufa un airet prim que dóna respir a l’ambient a vegades xafogós de les nostres contrades. Tot és a punt… per pensar. L’aire lliure, contràriament al que hom pugui creure, convida al pensament, a la reflexió.

De fa molt de temps, en la meva tasca d’escriptora hi tinc incorporat l’exercici de la crítica en diversos àmbits de l’art, sobretot en l’art literari. M’hi ha dut la meva condició de lectora. Llegir molt, bastant, m’ha dut a escriure crítica. Llegeixo i la lectura em provoca. Miro els llibres que tinc a la taula i sé que alguns em suscitaran l’escriptura d’una crítica. Aquests textos formen part de la meva obra, com els articles d’opinió. Escrivim en formats diferents i la crítica pot ser, millor dit, és tan creativa com ho és un poema, un conte, una novel.la.

La crítica, com la lectura que fem d’un llibre, respon a la pròpia naturalesa i als referents de qui l’exerceix. M’ho fa dir l’observació. Un mateix llibre suscita opinions i comentaris diferents, uns de més superficials, d’altres de més profunds. És natural. Escriure com llegir com emetre una crítica ens revela. Cal tenir present que no hi ha autor sense lector, així com totes les obres humanes són una revelació de si mateix, tant pel que fa al seu creador com per al seu lector o intèrpret.  

Mentre vaig pensant en tot això i ho vaig escrivint en un d’aquells paperets que sempre tinc a mà, tot d’una, animada per un recordatori, m’aixeco i me’n vaig a la biblioteca. Agafo un llibre d’Oscar Wilde, un escriptor que va exercir de crític i va opinar sobre la crítica. Sobre el arte y el artista és una antologia de diversos textos de l’autor sobre aquest tema. El va editar l’any 2000 DVD, una editorial desapareguda no fa gaire.

En un text extret del llibre El crític com a artista diu Wilde que la crítica és el document de la nostra pròpia ànima. Caram, respiro fons. També afirma que la crítica és una forma civilitzada de la nostra biografia, ja que no es refereix als esdeveniments sinó als pensaments de la nostra vida, no als accidents materials dels fets o les circumstàncies, sinó als estats d’ànim espirituals i a les passions imaginatives del pensament… Ho sospitava, però quedo com una estàtua de sal, com la dona de Lot. Wilde, que no es tallava gens a l’hora d’escriure, em deixa ben clar que un recull de les opinions escrites sobre els llibres que m’han provocat una crítica reflectirien com en un vidre ben net, els estats d’ànim i les passions imaginatives del meu pensament… Sé que és així.

I no pot ser d’una altra manera, si es considera el text crític com un text de creació, sorgit de l’ànima, no un comentari al servei de vés a saber quins interessos, petits o grans, però en tot cas constrenyidors de la llibertat d’opinió. La forma més perfecta de la crítica és la subjectiva, afirma Wilde. És clar. Els comentaris crítics han de ser personals i allunyar-se tan com es pugui del políticament correcte, que uniformitza l’opinió. Una opinió amb cara i ulls no pot ser neutra, un, una, hi ha de posar la camisa, com tampoc no ha de ser mercenària.

L’opinió crítica té una gran virtut, em sembla, i és que evoluciona al mateix temps que el pensament. Un creador és un ésser sempre a punt per a la metamorfosi sense perdre l’essència. Una bona crítica, diu Wilde, tracta el tema criticat com a punt de partença cap a una altra creació… Ben cert. Ja veig que aquesta plàcida tarda d’agost ha vingut carregada d’energia. És la mateixa energia, però, que la que incita els estats d’ànim i les passions imaginatives del pensament, per dir-ho a la manera d’Oscar Wilde.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 30 d’agost de 2013)

Col.lecció Fenosa

En memòria de Nicole Fenosa, que va morir a París el passat novembre de 2012, a la Fundació Apel.les Fenosa d’El Vendrell es pot veure la Col.lecció Apel.les i Nicole Fenosa, una part de l’exquisida col.lecció d’art del matrimoni Fenosa: pintura, dibuixos, gravats, ceràmiques, fotografies, originals de poemes, llibres de bibliòfil.

El col.leccionista d’art Juan Ybarra afirma en el catàleg raonat del seu patrimoni artístic que una col.lecció d’art respon als estats d’ànim del col.leccionista, a les seves vivències, als seus impulsos emotius.

A la vista de la col.lecció Fenosa, no hi ha dubte dels fets viscuts en una trajectòria artística fèrtil i les emocions personals que componen el relat visual de la col.lecció. En la seva contemplació, el visitant té la sensació que ha entrat en un espai de privilegi, així com se sent amarat d’una estètica molt particular. I és que els gustos estètics ens revelen tant o més que un retrat reeixit, com ara el que Jean Marie del Moral va captar de Fenosa l’agost de 1981, a la seva casa vendrellenca del Portal del Pardo, avui seu de la seva Fundació. La nuesa d’elements de la imatge resalten la figura nimbada de Fenosa en actitud concentrada, mentre traça una de les seves figures estilitzades a l’aiguatinta.

Una col.lecció personal d’objectes artístics, peces antigues i de valor bibliòfil, com és el cas, mostra uns gustos estètics que responen a una visió del món, que en el cas de Fenosa cal afegir-hi el do de les amistats. Una part de les peces exposades són obra dels amics artistes de Fenosa, entre ells el gran Picasso.

Cadascuna de les peces en exposició té una història al darrere, com ara la dels llibres i gravats japonesos antics de l’època Edo (els anomenats Ukiyo-e), que Apel.les Fenosa va adquirir l’any 1966, quan va exposar al Japó i va viatjar per l’illa a la recerca d’aquestes meravelles. 

Una col.lecció d’art descriu una història personal, però també un relat de l’entorn. Així, una col.lecció pot esdevenir un exponent magnífic d’un període artístic dins la història general de l’art i de la cultura. És el cas. En la col.lecció Fenosa s’hi pot veure el traçat d’aquell bullit artístic i cultural europeu del segle XX, que va omplir París amb el bo i millor d’artistes, intel.lectuals i escriptors de relleu com ara Paul Éluard, un dels fundadors del moviment surrealista, que abarcava tant la plàstica com la literatura. El poeta Éluard va ser un dels grans amics de Fenosa fins al punt que se’n va autoproclamar pare, com consta en una de les fotografies exposades, on es llegeix: Pour Fenosa, ton père, Paul Éluard.

En la visita vam trobar molt a faltar la Nicole, que ens rebia a casa seva amb aquella hospitalitat elegant que la caracteritzava. Sempre parlàvem d’Apel.les. Avui dia no hi ha homes com l’Apel.les. Ell mai es fixava en les coses petites, ni en les gelosies, que són ben humanes. Ell sempre a dalt, pensant en les coses de dalt, grans, mai petites, va dir-li una vegada Nicole Fenosa a Josep Miquel Garcia, el director de la Fundació, que amb encert va anar recollint paraules de la Nicole i que ara han estat publicades en una plaquette en homenatge. Les peces que integren aquesta col.lecció responen a aquesta sensibilitat afuada de Fenosa. Tanmateix, com les seves obres, que es presenten als ulls de l’espectador amb una bellesa ingràvida sorprenent, tractant-se d’escultures en bronze. Apel.les Fenosa era una ànima gran, molt gran, tant com a artista com com a persona. I Nicole Fenosa, que també era artista, l’adorava.

(amb Nicole Fenosa, al jardí de la seu de la Fundació Fenosa, estiu de 2009)

Ombrel.les

Ombrel.les de colors al cel festiu del carrer Major de Reus. Guarden de la pluja i del sol.

La marinada sempre arriba

No determinem els orígens, però sí que podem decidir si ens en fem mereixedors, siguin quins siguin. Perquè no hi ha bressol petit ni gran, no hi ha vida petita ni gran, sinó persones d’ànima petita o d’ànima gran. Ser una cosa o l’altra depèn de cadascú.

El futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa cada dia, escriu el reconegut periodista Lluís Foix (www.foixblog.com) al seu esplèndid llibre de memòries de jovenesa, La marinada sempre arriba (Columna). Perquè som homes i dones inacabats podem construir o reconstruir el futur, com aquells marges i cabanes de pedra viva, tan característiques de les terres de secà, les catedrals dels pobres, com en diu Foix en un dels capítols del llibre. I és que mentre tenim vida sempre som a temps de crear el futur, de la mateixa manera que la marinada sempre arriba refrescant l’atmosfera tòrrida de l’estiu. La marinada és un vent molt agradable que arriba de la banda de mar a les terrers de l’interior.

Catalunya és un país a mesura humana on tot acaba sent a prop: els paisatges i les persones. La vall del Corb se’ns ha apropat molt, amb les comunicacions tan millorades. Una bona manera d’amarar-se de la bellesa secreta d’aquesta vall del riu Corb, que lliura les seves aigües al Segre, és visitar-la amb aquest llibre a la mà, asseure’s de tarda en un pedrís al costat de l’entrada d’una casa de poble i deixar-se acaronar pel vent de la marinada. Al seu llibre l’escriptor Lluís Foix hi explica les seves vivències de postguerra, és a dir: quan ell era un noi, en aquest indret que no dubta a qualificar de petita pàtria, la més gran de totes.

Nascuda l’any 1951 a Barcelona, vaig tenir la sort de viure tots els estius de la meva vida fins que vaig fer 14 anys en un poble de l’Alt Penedès. La vida llavors anava a poc a poc, almenys a pagès, i he pogut reconèixer en aquest llibre de Foix els trets fonamentals d’una vida rural molt dura, suportada per una gent soferta que sempre mirava al cel tement gelades o calamarssades que malmetien el treball de tot l’any. Tanmateix, i això m’admirava, aquestes experiències no endurien la gent, sinó que la feien sensible i conforme al que la vida és, sense pal.liatius. Una lliçó moral que mai no s’oblida i que forma part del meu bagatge existencial. Certament som el que som segons els orígens, som el que som pel que hem viscut, però sobretot som pel que hem après de l’experiència de viure. Quan la vida no plany, si no enfonsa fortifica l’ànim i fa crèixer la persona.

Una munió de persones, amb noms i motius, poblen les pàgines de La marinada sempre arriba. No són personatges inventats, són éssers reals dels quals l’autor fa memòria, la millor manera d’homenatjar-los. Perquè ells un dia van ser som ara nosaltres. És per aquesta raó que Foix dedica aquestes memòries als seus pares i a la gent del seu poble, Rocafort de Vallbona, i, afegeix, de tots els temps. És clar, som llavor de la llavor dels nostres avantpassats.

Les memòries de Lluís Foix són personals, però també són memòries col.lectives. No podem escriure res que ens atenyi en el més profund sense escriure sobre els nostres pares, la nostra família, el lloc on hem nascut, el lloc on ens hem format, el lloc on vivim, la llengua que parlem. Tot el que s’explica a La marinada sempre arriba forma part d’una història personal, però que entronca amb la història d’un poble, d’una vall, d’una comarca, d’una província i d’un país: Catalunya. Les arrels no moren mai, escriu Lluís Foix amb Josep Vallverdú, fill de Sant Martí de Maldà. Passem nosaltres, però no moren les arrels, que són tan velles com el temps perquè són la vida.

(article publicat al Diari de Vilanova, 16 d'agost de 2013)

Elogi de l'ombra

Quan la llum del sol bat amb tota la seva potència a les parets blanques, busco un lloc en la penombra del jardí per llegir Elogi de l’ombra (Angle Editorial), de Junichirô Tanizaki (1886-1965), traduït amb bon ofici per Albert Nolla. Aquest llibre, publicat el 1933, és un clàssic de l’estètica tradicional japonesa, que tant contrasta amb la nostra.

Si algú té intenció de visitar la magnífica exposició Japonisme (que aquests dies d’estiu es pot veure al CaixaForum), i vulgui conèixer a l’avançada el gust i l’art japonès, que miri d’asseure’s sota l’ombra d’un arbre amable i llegeixi aquest petit assaig, que no es pot qualificar de cap més manera que de poètic.

Tot i que entre Orient i Occident hi ha, i ha hagut molts prèstecs culturals, una observació atenta ens farà veure de seguida que l’ideal de bellesa a Occident es basa en la importància de la llum, la netedat, les línies rectes, els perfils, la recerca de simetries i proporcions. En el llibre de Tanizaki trobem expressada tota una altra cosmovisió, la japonesa, que troba bellesa en els jocs de llums i ombres, la sensació de profunditat, la visió allargada i oblíqua, la llum tènue que embolcalla de misteri els objectes, els matisos i clarobscurs que els imanten de vida, l’harmonia que es desprèn de l’asimetria, la força d’allò no explícit, tan sols suggerit…

De fet, la bellesa d’una habitació japonesa només depèn del joc d’ombres més o menys intenses que s’hi produeix; no necessita res més –escriu Tanizaki. En aquest joc de llums i ombres hi té molta importància la construcció de les cases japoneses, amb els ràfecs molt allargats i fondos i amb galeries al costat de les habitacions, per la qual cosa la llum hi arriba tamisada. Per a nosaltres, aquesta llum i aquestes ombres de les parets [arrebossades amb colors mats] valen més que qualsevol ornament i no ens cansem mai de mirar-les. Com no cansa mirar el moviment de les ones, les flames del foc o el balanceig de les branques amb el vent.

La llum tènue i la nuesa d’ornaments (a penes un arranjament floral, ikebana, i la presència d’una pintura enrotllable penjada al tokonoma, un espai sagrat semblant a una fornícula) de les cambres japoneses no es diferencia gens de la llum sedassada, elegant i austera que es troba a les cases de te i als temples. Als occidentals, l’estètica tradicional japonesa ens sembla zen. És a dir, pròpia de la visió que dóna aquesta forma d’espiritualitat búdica tan arrelada al Japó, i que tan bé hem tingut l’ocasió de conèixer amb la lectura d’un altre clàssic japonès, El llibre del te, d’Okakura Kakuzo (1862-1913), que va traduir Carles Soldevila.

La simple descripció d’allò que conforma l’estètica japonesa ja és poesia pura, poesia de l’essencial, tant si qui escriu és Tanizaki com si és Kakuzo. Al seu Elogi de l’ombra escriu Tanizaki: Quan veiem la foscor que s’amaga darrere una biga, al voltant d’un gerro de flors o sota unes prestatgeries, tot i saber que no són més que ombres, tenim la sensació que en aquests llocs l’aire conté un silenci dens, que en aquesta foscor hi regna una serenitat immutable. “L’Orient misteriós” del qual parlen els occidentals potser es refereix a l’estranya calma que transmet aquesta foscor. La mateixa serenitat i calma que devíem sentir en la penombra del ventre de la nostra mare. Amb els ulls tancats, la claror ambient i els sorolls externs ens hi arribaven com la remor suau d’una barca creuant un llac. 

Ningú com els vells japonesos (Tanizaki es lamenta ferm de la pèrdua d’aquest tresor amb l’esclat de les bombetes elèctriques!) per apreciar la bellesa de la llum tènue i el misteri de les ombres en permanent creació de formes i d’atmosferes màgiques, com en les nits de lluna plena.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 9 d’agost de 2013)

L'inútil

¿Per a què serveix un poema, o la poesia mateixa? Per a res d’útil, si es mira amb ulls interessats, o positivistes i materialistes, segons els corrents de pensament que s’han anat imposant en els dos darrers segles, i que han donat grans drames de la humanitat en voler-ne aniquilar una part: la considerada prescindible des d’una posició de supèrbia colossal.

La més gran preocupació dels carcellers, ja fossin soldats nazis o esbirros dels gulags -són personatges intercambiables- era que els presoners esdevinguessin ‘ningú’ al més aviat possible. I és que eliminar ‘coses’ (fruit d’un pensament que cosifica la realitat) no sembla que hagi de ser punible. D’aquí ve que aquests botxins no tinguessin consciència d’haver fet el mal que han fet. Aquest estil cosificador es dóna també ara, amb la despersonalització que comporta que a les persones només se’ns consideri consumidors, recursos humans…  

La poesia no serveix per a res d’útil, i tanmateix se sap que en aquell infern de terror que va ser Kalyma, un famós camp de concentració rus, s’hi recitaven poemes de Pasternak, de Mandelstam o d’Akhmatova. Una taula de salvació per a l’ànima d’aquells desgraciats, una taula que feia surar els interns en un oceà de misèria integral, ja que aquells camps de treball forçat eren miserables en tots els fronts de la nostra humanitat una i trina: el físic, el psíquic i l’espiritual. Presoner a Sibèria, el mateix poeta Mandelstam recitava versos del Petrarca com si fos una oració.

La poesia, quan invoca l’etern, o quan manifesta l’etern, és oració. En l’oració, i en la poesia que és oració, recuperem el nostre lligam amb l’etern. L’oració vivifica l’ànima perquè no es perdi, perquè no mori l’esperit de l’ànima. Al respecte de l’ànima com a centre de vida que connecta amb el cosmos (Déu mateix per als creients), recordem unes paraules del pintor poeta Louis Cattiaux: S’ha de posseir el propi cos en esperit i el propi esperit en cos, essent l’ànima com el centre d’una roda i la unificació per excel.lència, és a dir, l’amor, per sobre mateix de la intuïció i de la ciència. La intuïció i la ciència són les dues vies d’accès al coneixement de la realitat. Però és a través de l’amor que coneixem la veritat de l’existència.

¿La poesia és útil quan ja res més no pot servir, com en el cas d’aquells pobres internats en els inferns de la Terra? La poesia que és com una oració és útil sempre, a desgrat que no sigui compresa i, per aquest motiu, sovint escarnida o negligida. L’enteniment humà és limitat. Però és a través de l’oració que s’obren escletxes de llum en aquest cel enfosquit per la matèria opaca que nosaltres mateixos ens entestem a reforçar amb l’egoisme o el que és el mateix: amb la ignorància de l’amor que dóna ulls a l’ànima per veure la veritat.

¿La poesia com una oració en els nostres (atribolats) temps moderns? Ah, poetes estimats dels vells i nous temps, quina companyia em fan, els vostres versos! Inútil, la vostra veu? Si fos inútil no hauria servit d’aliment en aquelles presons arbitràries on l’ànima per força s’havia de neulir, ni ara, a l’aire lliure, aire ben contaminat per les aigües pútrides de la corrupció i la immoralitat intel.lectual! Si no fos per la vostra poesia útil com una oració poc en sabríem res del plany de les belles criatures, humans de totes les edats i condicions en perill d’ofegar-se. Allò que feu a meves criatures m’ho feu a mi, va dir Jesús, el Crist. La poesia ens ofereix mans per aixecar-nos plegats, la seva acció com a oració espiritualitza la nostra vida material, l’eleva.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 26 de juliol del 2013)

Imatge de Festa Major

Aquí teniu la geganta de Vilanova i la Geltrú, que aquests dies s'ha pasejat pels carrers de la vila. Com us podeu imaginar, ha estat fotografiada pel dret i pel revès... Vaig prendre aquesta imatge en un moment que era davant una senyera.