Aigua pura

Daygu Ryokan, monjo i poeta zen, va néixer el 1758 a Izumozaki, a la província d’Echigo, prop de la mar del Japó. “Com puc honorar el seu esperit absent” –escriu Ryokan referint-se al qui va ser el seu mestre. “Vesso un cullerot d’aigua pura sobre la seva làpida i ofreno una silenciosa pregària”.
Un gran terratrèmol va saccejar el Japó el passat dia 11 de març tot desfermant un tsunami que ha causat moltes morts. Caldrà ofrenar llàgrimes silencioses (aigua pura) com a pregària per als milers de víctimes que no tindran més tomba que un llit de llim salat.

Vida, moviment

La naturalesa és una paràbola del sobrenatural, el revès de la trama de l’esperit. En la naturalesa no hi ha res estàtic perquè la vida no ho és. Aturar-se es morir. D’aquí ve que la crisi tingui dues cares, ja que la crisi significa moviment. A l’evangeli es diu que, a diferència dels ocells que tenen el seu niu, els humans no tenim on reposar el cap. Bella paràbola de la nostra tasca al món fins que la mort física ens en separi.

El cirerer i la nova vida

Ahir, després de dinar, vam plantar el cirerer que em van regalar pel meu aniversari al jardí de casa. Quan ja va ser plantat, amb una certa solemnitat pel moment entranyable, els fills em van fer llegir en un pergamí imprès un text de felicitació on al final hi havia escrit que el meu fill i la meva jove esperen un petitó o una petitona… De seguida vaig imaginar aquest nou ésser del qual seré àvia a l’octubre si Déu vol, com la flor del cirerer que dóna fruit! En sabia alguna cosa, la futura tieta Cristina, quan en el seu post de felicitació esmentava els cicles dels cirerers…? Ah, quina sorpresa, i quina alegria més gran!

Aniversari

60 anys. No m’ho podia ni imaginar, de més jove, que els compliria. Vaig nèixer una criatura fràgil, però no puc dir que no m’hagi sentit sempre una persona animosa i beneïda per l’esperit de la vida. Crec que els límits que comporta tota existència humana m’han esperonat cap a una vida que es vol útil i constructiva: una vida que agraeixo profundament.

Construir

Construir una casa no es pot fer amb les mans toves: les mans s’han d’haver curtit treballant la terra i l’aigua, i dirigint els quatre vents i domesticant el foc. Igualment cap d’aquests elements no ens són estalviats en el treball de construir la casa interior: l’ànima; tampoc en la construcció del temple de Déu al món.

Aspecte creatiu de la ment

L’aspecte creatiu de la ment humana sempre se les ha de veure contra l’ordre establert, que tendeix a empresonar la ment. I no només se les ha de veure amb el món sinó també amb la pròpia psique. Perquè costa molt no deixar-se portar per la inèrcia, la facilitat, costa molt trencar convencions.

En trànsit

El càstig còsmic –l’expulsió de l’Edèn- és la caiguda en el temps. Que suposa morir. La caiguda, que per efectes de la gravetat és ràpida, l’ascensió, en canvi, i també a causa de l’atracció de la matèria, és lenta i fatigosa. No obstant el retorn (al no-temps) no només és possible sinó que és. Som en trànsit, doncs.

Capvuitada del 8 de març

Segrestada per afers profans al meu desig, en un paperet vaig escriure ahir, dia internacional de les dones:

"De la mateixa manera que la líbido femenina tendeix a ser holística, així, per reflex, també tendeix a ser la seva escriptura quan la dona s’ha donat permís per a desenvolupar-la amb total llibertat de cor: escriptura que gaudeix del do de la inclusió i de l’alteritat sense límits i impregnada d’abraçades còsmiques que llança a tort i a dret, sense prejudicis que tenallin el seu instint matern. I tot això essent tan sovint l’exclosa, la limitada, l’oblidada".

Desplaçament i aproximació

En la narració es produeix un desplaçament. Els bons novel.listes i narradors saben com ficar-se en la pell d’un personatge fins al punt que aquell estrany esdevé proper, com si haguessin nascut dins aquella pell. La criatura estranya arriba a fer-se comprensible a l’autor a través del relat de la seva idiosincràsia de personatge imaginat, o inspirat en aquell ésser trobat per casualitat pel carrer, o rememorant algú de la família. En el desplaçament, doncs, hi ha aproximació.

Mozart i l'infinit

“No puc dir-te què em passa –escrivia Mozart a la seva dona-. És com una mena de buit que em fa mal; és una certa nostàlgia que mai no es mitiga, que mai no em passa, que sempre hi és…” Es diu que els amics més íntims de Mozart patien de veure’l com si sempre li faltés alguna cosa i a vegades li preparaven un petit banquet on li oferien xampany i tot. Mozart va escriure una de les obres musicals més belles, sensibles i radiants del món tal vegada per omplir el buit o l’enyorança de l’infinit, podríem dir.

Caràcter de l'artista

Amb aquella innocència que em caracteritza, en una tertúlia vaig dir que els poetes érem gent una mica rara, no pas millor, ei!, però sí una mica diferent. Que vaig haver dit! La gent de la tertúlia, tots poetes, se’m van tirar a sobre com a llops. Agafant-se al políticament correcte de tots iguals, tots iguals, la diferència és un pecat, van afanyar-se a afirmar que ells no, que ells eren com la resta, només faltaria.
La realitat és tota una altra: tots volen singularitzar-se i és ben lícit, em sembla, i per això vaig quedar desconcertada. Però ara m’he tornat a concertar quan he llegit en un text del pintor Joan-Pere Viladecans que “el creador no és algú normal, la gent normal no escriu, no pinta, no construeix, no filma…” El text, que val la pena de llegir complet, el podeu trobar a Cultura’s de La Vanguardia del 27 de febrer passat. Viladecans busseja en el caràcter de l’artista, en les seves particularitats, fins i tot en les seves anomalies. I aquí és on volia arribar. Pel que fa a mi, sempre he dit que escriure em procurava una mena de felicitat, però que els veritables feliços no es posen davant d’un paper i es trenquen l’ànima escrivint per després aplegar-ne els trossos. Escriure moltes vegades és tant crear com reconstruir-se.

S'escapa la llebre

En una entrevista, el pintor Josep Guinovart va dir que als artistes sempre se’ls escapava la llebre, que mai no assolien de fer allò que mentalment perseguien.
Això val també per als escriptors, em sembla. Quan començo un llibre sempre penso: “Aquest”. “Aquest” vol dir el llibre del qual em sentiré satisfeta. I no, mai no n’estic, de satisfeta, quan acabo un llibre. El reescric fins que ja no en sé més i sempre em quedo amb la sensació de no haver arribat enlloc, almenys allà on jo volia…

In memoriam Anton Sala-Cornadó

Ahir va morir l'amic Anton Sala-Cornadó. Resta en mi el seu record de mestre. D'ell vaig aprendre que tot és viu, res no mor. In memoriam reprodueixo Fendir l'opacitat, l'article que vaig publicar a l'Eco de Sitges el 2 de gener de 2010.

"El dia 8 d’octubre de 2009, Anton Sala-Cornadó, targarí de naixement i barceloní del Poble Nou, va complir 80 anys. Amb aquest motiu acaba de presentar-se a Lleida el número 24 de la revista literària URC, monogràfic sobre la seva vida i la seva obra que li està dedicat, amb el títol ben significatiu de Fendir l’opacitat, que en Sala-Cornadó té un doble sentit: literari i espiritual.
El motiu essencial de la revista URC és recuperar, promocionar i difondre el patrimoni literari de les terres de Lleida. En el cas d’Anton Sala-Cornadó, la recuperació, promoció i difusió de la seva obra està plenament justificada. Anton Sala-Cornadó, que és un activista cultural i social de primer ordre, és un poeta amb una obra singularíssima i de mèrit excel.lent. Aleshores, ¿per què no és més conegut pel gran públic i més reconegut per les elits (anava a escriure “mandarins culturals”)?
Aquesta discussió l’havíem tinguda algunes vegades després de fer-nos amics sota la volta d’un cel estrellat, concretament un capvespre de juliol al pati del Centre Borja, on aquell any (1985) es va celebrar per primera vegada la Universitat de la Pau sota la batuta de Frederic Roda (la feina cívica i cultural del qual també s’hauria de reivindicar, queda dit aquí). Aquell vespre càlid ens va presentar un amic comú, Quim Sicília, home també de molts interessos i devocions. Després retrobaria Sala-Cornadó en tants àmbits, són tantes les complicitats que compartim! Així, a l’engròs, faré esment de la poesia, l’estima per la llengua, la música i l’interès per les diverses formes que l’espiritualitat pren en la seva manifestació al món.
Durant un temps vaig assistir a les trobades de la tertúlia literària La Rosa de Sant Martí que ell va crear en els primers temps de la democràcia i on vaig conèixer poetes i gent de vàlua que em van obrir els ulls a realitats tan atraients com poc convencionals. Perquè si una cosa és Anton Sala-Cornadó és una persona no gens convencional. Molt em temo que aquest deu ser el motiu pel qual la seva obra, d’un fulgor poc comú, no es troba situada en el lloc que canònicament li correspon.
Hi ha un tipus de literatura que surt no només de la necessitat, com deia Rilke, sinó de la més pura marginalitat, i entengui’s bé aquest concepte. Marginalitat en tant que l’artista, pel fet de ser-ho, ha d’acostar-se-allunyar-se a la vegada dels llocs comuns per veure la realitat no només d’una manera ordinària sinó extraordinària. Eugeni d’Ors parlava d’elevar l’anècdota a categoria, tot invitant-nos a llegir més enllà o més ençà de la literalitat de les paraules, ens convidava a llegir a través del llenguatge universal dels símbols.
Aquest ha estat el treball d’Anton Sala-Cornadó: fendir l’opacitat de la matèria vital per oferir-la transformada en una poètica de la llum. No és un fàcil transformar els metalls impurs en or, com no és fàcil escriure (la paraula no és dóna així com així) donant testimoni artístic –simbòlic- d’aquesta transformació. Però aquest era el repte d’un poeta que ha donat els seus fruits en una obra amb un color personal evident i amb un cabal de saviesa que, essent d’aquest món, el món, si més no el món proper, encara no ha descobert. Per pal.liar aquesta descurança s’ha editat oportunament Fendir l’opacitat. Perquè, com diu el curador d’aquesta publicació coral, Miquel-Lluís Muntané, hi ha algunes vides que il.luminen amb una lluïssor especial. La de Sala-Cornadó (com aquell altre “home de llum” que va ser Joan Maragall), n’és un exemple viu."

Can Raimundet

La meva àvia materna, Maria Ferrer i Queraltó, va néixer en un mas de Sant Joan Samora, “Can Raimundet”. “Can Raimundet” és antic, hi ha memòria escrita d’aquest mas des de 1513 en què el capbrevà Jaume Raimundet, casat amb la propietària, Joana. Recordo que de nena hi havia anat per la Festa Major. “Can Raimundet” era com un petit poble: l’habitaven diverses famílies. Des del poble de la meva mare, Can Benet de la Prua (un barri de Sant Sadurní d’Anoia), hi anàvem a peu, camp a través, passant per Sant Llorenç d’Hortons i seguint el camí del torrent. Quan arribàvem a mi em semblava que havíem anat a la fi del món. Aquell lloc fi del món, però, era com un petit oasi de cases blanques que encara hi són.
(extret de La capsa verda. A la fotografia, "Can Rimundet", com en diu el poble)

Amor cortès

L’amor cortès és una invenció femenina. Per això no sorprèn l’activitat de les trobairitz, les dones trobadores d’Occitània, entre les quals es troben les mostres més exquisides de la poesia cortesa. Les dames occitanes quan no eren trobairitz (o sigui: actives en l’amor cortès) eren objecte d’amor cortès. Aquestes dames tenien la llibertat d’acceptar o no l’amor cortès. Així, doncs, no eren considerades éssers inferiors en una època tan misògina. Però, què era l’amor cortès? Uns han dit que consistia en un canvi radical en les relacions entre els homes i les dones. Altres han dit que era simplement un joc literari. En tot cas, va ser un experiment vital i literari prou reeixit que, en efecte, ha modificat les relacions amoroses posteriors.

En somnis

En els somnis, els morts apareixen vius. A vegades una mica esvaïts de color i amb la veu més prima, com si parlessin darrere un núvol transparent. Però són allà, movent-se, parlant amb mi i somrient-me amb ulls amorosos: la tieta Angeleta, l’àvia Maria, l’Ada… Aquests morts no són morts si, com em penso, jo estic viva encara que somiant.

A les envistes del Carnaval

Farà fred, per Carnaval, em diu un vilanoví que ja té a punt la disfressa. Aquest any farà fred? Però si aquest any el Carnaval ve tard. No hi fa res. El fred depèn de la lluna. Ah… Doncs els que vulguin anar lleugers de roba ja cal que es posin una samarreta a sota si no volen agafar una pulmonia.

Admiració

Segons Plutarc de Queronea (c. 46-135 dC), era de bon to que les dones no sobrevisquessin als marits. La seva fidelitat havia d’arribar fins aquí si volien ser dignes d’admiració. És clar que aquesta admiració elles ja no la rebrien, si havien de fer-se fonedisses després que el marit hagués mort.

Fertilitat

Esgotada per les malalties que la van afectar tota la vida, aquella extraordinària pintora que va ser Frida Kahlo va morir jove, a quaranta-set anys. Segons una vella tradició dels indis de l’Oest mexicà, les seves cendres van ser exposades a l’habitació de Frida a la seva Casa Blava. Anys més tard, Diego Rivera, l’amor de la seva vida i del qual Frida en va fer un déu, va manar que es guardessin a Oaxaca en una urna funerària amb la forma de la deessa de la fertilitat. Amb gran dolor de la seva ànima, Frida Kahlo no va tenir fills. Però la fertilitat no és només cosa del cos sinó de l’esperit. L’obra artística de Frida Kahlo és tan ubèrrima.

Salvació

Conec moltes dones que han tingut o tenen un càncer de pit (o altres tipus de càncer). La majoria s'ha curat, altres han mort. Totes, però, sense excepció, han mostrat una gran fortalesa d'ànim, a vegades exemplar. Si no eren prou valentes s'hi han tornat. Algunes han sofert una transformació radical de la seva persona. Si una es lleva d'una malaltia greu, es lleva més comprensiva i empàtica amb el dolor humà. Sap -se li ha revelat durant les hores fosques- que quan un cos pateix, pateix tota la Humanitat. El destí personal és salvar-nos. Però el destí final de l'Existència és salvar-nos tots.