Foto històrica

Aquesta foto me la va fer el meu germà, però no amb la Werlisa, sinó amb la Minolta, la càmera que em van regalar els meus pares quan em vaig graduar a Llotja als dinou anys. Deu ser l'any 1972 o 1973, calculo. O sigui: que aquí tinc vint-i-un o vint-i-dos anys. He triat aquesta foto perquè el monument que hi ha darrera ja no hi és, es va enderrocar fa poc. És el monument a José Antonio Primo de Rivera. Ep, que no tinc res a veure amb la Falange... El monument era a tocar de casa, els meus pares viuen a l'Avinguda de Sarrià, al costat d'on encara hi ha la Filmoteca, i el monument era a la cruïlla amb l'aleshores Avinguda Infanta Carlota, avui Avinguda Josep Tarradellas. És, doncs, una foto "històrica" en tots els sentits: sentimental perquè l'autor és el meu germà, històrica per l'edat que tinc aquí i per memòria històrica, ai...!

Werlisa

La primera màquina de fotografiar que vaig tenir va ser una Werlisa. La vaig comprar recollint diners (cent pessetones al mes), que em donava la meva mare del meu sou. Vaig començar a treballar als catorze anys. A la sortida de la feina, a dos quarts de sis en punt de la tarda, anava corrents a Llotja. Entràvem a les 6 i sortíem a les 9 del vespre. Tres horetes de vida pròpia, ja que per a mi l’escola era la vida. L’altra, la vida del treball, també ho era, vida, naturalment. Però era una vida sense il.lusió. L’art, el seu conreu, m’atreia com un imant.
La Werlisa era una màquina senzilla, però amb una mica de gràcia feia bones fotos. A casa (dels meus pares) n’hi ha una pila que hauré de destriar: aquí les que il.lustren una crònica vital, allà les artístiques, aquí les que fan referència a excursions i viatges, allà els retrats de grup amb amigues i amics.
Dies enrere vaig aturar-me davant d’un aparador on havia diversos objectes de segona mà o de col.leccionista. Entre les màquines de fotografiar hi havia una Werlisa. Potser era la meva, que havia vingut de París per qui sap quins camins? La meva Werlisa va ser perduda a París. Més que perduda, robada. Li van prendre al meu germà, que hi va anar un estiu amb el seu amic Fontdevila, fent autoestop. Això, en aquell temps (l’any 1968), tot i que era difícil, era possible!
En el carret de la Werlisa devien quedar per revelar les fotos que el meu germà havia fet a París, ja que la màquina li va ser robada en un parc just el dia abans d’emprendre el viatge de tornada. Segur que eren bones fotos, ja que al meu germà també li agradava la fotografia i tenia bon gust, traça i paciència. Les millors fotos meves que tinc d’aquells anys són fetes per ell.
(extret de La capsa verda)

Molí Paperer i Abric Romaní de Capellades

Ahir, amb la gravadora Mercè Insenser, vam visitar el Molí Paperer de Capellades de la mà d’un capellaní, l’Antoni Pons. El recordava vagament, el molí, ja que feia una pila d’anys que hi havia estat. L’Antoni, un veritable expert, ens va anar donant explicacions detalladíssimes. Vaig fer algunes fotografies com la que veieu, amb el paper en procès d’assecat. En la seva època, els papers estesos eren al pis de dalt, a les golfes de l’edifici, amb totes les portes i finestres obertes, ja fes calor o fred.
El fred devia ser espantós si prenem com a mesura el que feia ahir matí. Però, ca, el fred d’ahir no era res, ens va dir l’Antoni. No? “Aquí glaça molt, el gebre negre crema les plantes, si el dia de la visita arriba a ser ahir…”

En la visita a l’Abric Romaní el fred em calava els ossos. De les baumes prehistòriques en diuen Abric, i és encertat el nom atesa la seva funció protectora. Però jo només faig que pensar en el fred que devien passar aquells neandertals. Però, calla, hi ha signes de foc per tot arreu! Aquells pre-sàpiens ja feien foc per cuinar, per escalfar-se i per protegir-se dels animals, les flames els allunyaven. I mentre la guia ens explicava els avatars d’aquest Abric que havia aixoplugat els nostres avis més remots, jo els veia a la posta del sol, a la vora del foc menjant carn de cavall (se n’han trobat restes) i explicant contalles. Les històries dels humans (o en vies de ser-ho), ni que fossin tan del temps de la pedra com les dels neandertals, són tan velles com el temps.

La Nadala!

Aquí teniu la nostra Nadala!

Imagineu-vos que sou en un altre temps i que us arriba per correu convencional, a l'antiga, i impresa en paper. Però també està bé que estigui aquí, en aquesta finestra que és el blog.

Us desitjo el millor. Per Nadal, i per a tots els nadals petits, cada dia.

Meditació d'Advent

Sant Pau ens recorda que la veritable circumcissió és la del cor, “doncs no és jueu el que ho és exteriorment, en la carn, sinó en el cor.” Aquest cor del qual parla Sant Pau és fonament de la divinitat, casa seva. La vida en Yahvé, o en Crist, o en la Humanitat sencera, posem-li en nom que vulguem a allò que ens conté i depassa, demana apertura de cor.

Un nom per al dolor

En una biografia de W. Somerset Maugham, que abans de ser escriptor havia exercit de metge, llegeixo: “Maugham va veure clarament, una i una altra vegada, com és de corrosiu el patiment per als valors humans, com la malaltia torna hostil i amarga la gent”. El comentari, que sens dubte indica un gran coneixement de la biografia íntima de l’escriptor anglès, em remet al relat escrit l’any 2001 en primera persona per Rafael Argullol, Davalú o el dolor. El filòsof, corsecat per un dolor insufrible reflexiona amb tota cruesa sobre la distorsió de valors i humors que aquell dolor extrem, per sort temporal!, li va causar. Parlant amb ell un dia, el fet de posar-li un nom al dolor que patia, Davalú, li va facilitar el diàleg, la comprensió i, finalment, la domesticació.

Visió multicèntrica

Estem immersos en una civilització global. Es tracta d’un canvi irreversible, d’una transformació que no té volta enrere, ja que un cop es contempla el món des d’una perspectiva global, ja no es pot deixar de fer. Podríem dir que per primera vegada en el curs de l’evolució del món el percebem de manera multicèntrica.

Desig

Aquell savi que va ser Emmanuel d’Hooghvorst va escriure: “A començaments d’any és costum formular un desig: jo t’envio aquest: que cremis el que has adorat, és a dir, el teu ídol, i que adoris allò que el cremarà, és a dir, el teu foc.”

Meteora

Ahir, dia de santa Llúcia, la festa de la Llum, l’editorial Meteora va celebrar una festa per commemorar els seus primers deu anys de vida. Per molts anys! Dels molts detalls que els autors de la casa sempre hem rebut de Meteora, ahir en vam rebre un de molt especial: embolicat en un paper de seda groga, vam trobar-nos un llibre de cobertes blaves. A dins, els fulls en blanc. Endevineu la metàfora?

Foc

Ahir, després d’haver passat gairebé tres hores a urgències (em vaig fer un esguinç intercostal que no em deixa respirar a fons i m’encarcara el gest), vaig assistir a la inauguració, a la Sala d’Exposicions Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà, de la mostra de pintura, escultura i poesia, FOC, en la qual he participat amb un poema. Amb motiu de les festes de Sant Nicasi, i amb la col.laboració de l’Ajuntament de Gavà, aquesta institució de solera que és la Fundació Hervás Amezcua per a les Arts organitza cada any aquesta trobada artística interdisciplinària al voltant d’un lema. La mostra es podrà veure fins al dia 31 de gener de 2011. La visita val la pena.
(a la foto: el meu poema i les pintures d’Adelaida Murillo, una de les artistes participants a la mostra. Per a més informació: www.hervasamezcua.org)

Paracelsus

Deia Paracelsus als seus col.legues metges: “Us heu d’orientar en la ciència de tal manera que pogueu conèixer l’origen de la felicitat i la desgràcia”. Aquestes paraules, que sens dubte orienten el camí del guariment, valen també per a qualsevol que vulgui ser conscient de les causes de la pròpia felicitat o desgràcia, i també de la felicitat o desgràcia dels altres, ja que en la constel.lació de la vida, estrelles, planetes i forats negres tenen el seu paper.

Símbol del nen-déu

En molts relats tradicionals, el nen-déu sempre té un naixement poc comú o miraculós, o una concepció verge. El nen-déu és símbol de la gènesi psíquica d’un nou ésser (nosaltres mateixos/es en procès de transformació espiritual), més enllà de figures històriques o teològiques com Jesús, Buda o Khrisna, que van encarnar aquest símbol de transformació espiritual.

(a la fotografia: en un pessebre andalús, el somni de Josep on l'àngel li anuncia la concepció de Maria)

Relat

Diu Ken Wilber que “la manera més senzilla de resumir Freud seria parlar de la curació per la paraula”. És a dir: el diàleg cura. En el diàleg sorgeix el relat de la nostra existència. Escriure, tot i que ho fem sols, és també una forma de diàleg.

Transparència històrica

Fins l’any 1943 no es va poder publicar res en català. En aquest any, Josep Maria Creuzet, fent equilibris, va poder publicar les Obres completes de Jacint Verdaguer en ortografia prefabriana per ordre expressa del Ministeri. En un tres i no res va esgotar-se l’edició, tanta fam hi havia de llegir en la pròpia llengua! L’any 1946, Caterina Albert va intentar publicar Encunys, un volum de retrats de catalans que ella considerava il.lustres. La censura no ho va permetre. Finalment, l’any 1949 va poder-se publicar Verdaguer en ortografia normalitzada. Pompeu Fabra, l’ordenador de la llengua catalana, va morir a l’exili.
Una vegada vaig sentir dir al rei d’Espanya que aquí no s’havia perseguit el català. Si no les cremen, les hemeroteques són plenes de declaracions negacionistes, d’altra banda corrents en tota la Història de la humanitat, fins i tot en els suposats palaus de la democràcia. No sé si entitats com Wikileaks procuraran, a partir d’ara, més transparència entre els poders i els seus secrets. És desitjable.

Ada

Ada, Immaculada Verdú. Ets l'Eufrosine d'El vel d'Harmonia, publicat el 1991. L'ex-libris te'l vaig dibuixar el 1982. Tenies 33 anys quan vas morir, però jo et recordo sempre, avui especialment.

Entrar a la vida

Com entrar, ferms, amb el cap, amb els peus i amb el cor, a la vida? Entrar de debò, submergir-s’hi, ser-ne conscient. Perquè això que sembla tan natural no és tan fàcil, equilibrar matèria i esperit no és fàcil, una cosa sempre pesa més que l’altra, o ho sembla.

(a la fotografia: nena muniquesa, estiu de 2008)

Aprendre

El mestre, o el guru, acompanya l’aprenent, o el deixeble. Perquè en realitat l’aprenentatge és autoaprenentatge. El que ens és mostrat, ensenyat, ho prenem, o no; aprendre depèn del nostre interès, disposició, decisió.

Gràcies mestres, gràcies gurus, ja que tothom n'és una mica.

Diàleg

“Tota obra d’art neix de l’afany de comunió”, escriu la filòsofa de filiació grecocristiana, María Zambrano. Martin Buber, filòsof jueu i psicoanalista, a Jo i Tu introdueix la idea del tu com a realització del jo.
Tant l’art com la vida, doncs, com a camí de comunió i de realització en el diàleg.

L'estrella

Un silenci ens separa.
Ara parlem una llengua misteriosa
que només coneixem tu i jo:
no necessitem
ulls per a comprendre’ns
els mots ni rostre
que vesteixi la tenebra
només tu i jo
juguem
acostem
el cor al somni d’un somriure
que arriba solitari
per il.luminar la nit
d’una estrella trista.
(poema IV d'In memoriam)

La carta

Elisenda O. M. es va llevar la vida. Comptava vint-i-nou anys. Havia marxat de casa quan encara no n’havia complert divuit. Per tenir els papers en regla, va haver de demanar als seus pares la majoria d’edat, ho van signar en un document. En aparença no li faltava res: era la filla petita de cinc germans, tots nois, d’una casa benestant de l’Eixample barceloní. Però ella, que va passar tota la seva infantesa interna en una escola per a noies, quan va poder decidir sobre la seva vida va estimar-se més anar a collir fruita a Lleida amb aquell noi que mai no vam arribar a veure. L’havia conegut a la Rambla de les Flors, però això no vol dir res.
Algunes vegades Elisenda visitava la família, sobretot per Nadal. Entrava a la cuina i feia pa de nous, que algú li havia ensenyat a fer.
Un dia es va presentar a casa per sorpresa, tenia els ulls enfonsats. Ens va explicar que el seu xicot no s’havia volgut fer responsable de la criatura que esperava, i la va fer abortar. Feia dos mesos i ella no es podia treure del cap aquell ésser que mai no va poder abraçar. Li va costar molt decidir-se, però al final va trencar relacions.
Passat un temps, va conèixer un jove que la va dur a viure amb ell a Girona. Era molt emprenedor i van posar un gimnàs que va resultar un negoci fantàstic. Elisenda hi feia de monitora, i en sabia més del que havia pensat.
Quan tot semblava que anava bé (el negoci rutllava, la parella semblava ben avinguda), va morir el pare d’Elisenda d’un enfisema pulmonar. Havia fumat com un carreter (i més d’una vegada bevia d’amagat al quarto de bany). L’home feia anys que estava malalt, però la seva més gran malaltia era una tristor profunda. Elisenda va plorar molt la mort del seu pare, que en aquell temps ja va decidir donar el seu cos a la ciència.
Un dia van trucar de Girona. Elisenda s’havia disparat un tret amb l’arma del Juanjo, el seu xicot, que practicava tir olímpic. La notícia, que ens va encongir el cor i gelar el pensament, va anar pels diaris gironins.
Van enterrar el seu cos (el van trobar cargolat com un fetus al voltant de la seva mà) al cementiri de La Pera, on els pares del Juanjo tenien una casa.
Abans d’introduir el fèretre en la foscor del nínxol, la mare d’Elisenda (mare i filla no s’havien entès mai), al damunt va deixar-hi una carta. Coneixent-la, sempre he pensat que aquella carta feia tard. El dolor d’aquella mare, però, devia ser tan insuportable. I sigui com sigui, cada dia m’inspira més compassió.
(a la fotografia, una silueta d’Elisenda O. M., que vaig dibuixar per il.lustrar la portada d’una plaquette amb sis poemes editats un any després de la seva mort, ocorreguda el 19 de gener de 1988).