Remembrança

El dia de Sant Joan farà disset anys que vaig venir a viure a Vilanova. M’hi va portar l’amor, sí, aquesta força poderosa que mou el sol i les estrelles, com deia el Dant. Els primers estius recordo que, de dia, al jardí, podia escoltar el cant de les cigales i de nit el cant dels grills. Ara no se sent cap cant i be que ho lamento, ja que aquells sons familiars em traslladaven als estius de la meva infantesa al petit poble penedesenc on va néixer la meva mare. No obstant el silenci d’aquells sons (els potents insecticides que protegeixen de malures els ceps de les vinyes els deuen haver esborrat del mapa), si tanco els ulls i escolto molt endins els rememoro. Aleshores em revé, intacta, la mateixa sensació de placidesa, de comunió amb la natura.

Hildegarda de Bingen

“Em sorprenia molt el fet que mentre mirava al fons de la meva ànima mantingués també la visió exterior.” Així expressa la seva experiència espiritual la mística Hildegarda de Bingen (1098-1179), autora de Coneix els camins, Llibre dels mèrits de la vida i Llibre de les obres divines. Tal com escriu, des de l’edat de vuit anys veia molt. Però aconsellada per Jutta, la dona que la seva família noble havia escollit per educar-la, callava les seves visions, sempre sospitoses per la jerarquia eclesiàstica, i també perquè en aquell moment –a parer de la sàvia Jutta- no hi havia una línia tradicional que pogués interpretar les seves visions simbòliques (que cal discernir dels fenòmens psíquics).
Abadessa ferma que va intervenir en afers polítics, visiònaria, profeta, música, metge i teòloga, Hildegarda de Bingen va ser sobretot una dona a la recerca de l’Amat, una dona lliurada a Amor.

Naturalesa

La dona és naturalesa, va dir Rousseau, perquè el seu destí és la maternitat. Cal preguntar-nos què és l’home.

Camarada

El passat 3 de juny el meu pare va fer noranta-un anys. Ets un home d’abans de la guerra, li dic sovint, pel seu esperit resistent. I ell riu. Els anys l’han fet petit com una figura de pessebre. Va anar al front amb divuit anys, quan van cridar la seva lleva. Volia ser aviador, que fardava tant, però es va marejar com una sopa amb les primeres proves. Després es va presentar voluntari per fer tots els treballs del món per a no veure’s en el càrrec d’agafar un fusell i haver de matar.
Perquè va ser a la batalla de l’Ebre, va viure aquell horror. Acabada la guerra va estar presoner en un camp de concentració fins que es va posar malalt de tifus. En va sortir pels pèls, la Parca ja li tenia la mà agafada. Al front els soldats s’anomenaven l’un a l’altre camarada. Els camarades s’ajudaven, se sostenien, alguns van sobreviure gràcies a la cura d’algun camarada que s’hi va jugar la vida. Per aquest motiu, a la gent que el meu pare aprecia li diu sempre camarada en senyal d’amistat, de respecte, fins i tot de reverència.
Ara llegeixo que a la Xina la paraula camarada, tan prenyada de connotacions comunistes (i en la nostra guerra també ho era), ha estat pràcticament oblidada. Oh, i encara com ha durat tant! Però no li ho diré al meu pare, que en realitat no era comunista ni res, simplement era un soldat, això sí, un soldat romàntic de cap a peus. Perquè per a ell el rang de camarada equival a germà.

La veritat

Els visitants d’aquest blog poden pensar que l’autora sempre s’enfila per les branques, que poc toca de peus a terra. I és que té una certa tendència a la metafísica, sí… Però ho sap, on té els peus. I en dóna testimoni quan ho creu necessari, i més quan comprova l’intent sostingut i interessat dels mitjans informatius i de les autoritats del moment de no dir la veritat. Segons mitjans i autoritats, en la manifestació d’ahir amb la proclama El dret a decidir, només hi havia cinc mil persones. Segons els organitzadors, cinquanta-mil. Dóno fe dels cinquanta-mil perquè hi era.

Fades i bruixes

Haberlas, haylas, diu l’expressió popular, referint-se a les bruixes. I per la mateixa regla de tres, o llei de correspondències, haberlas, haylas, fades. Creure-hi o no creure-hi pertany a una esfera de la comprensió que s’escapa d’això que anomenem raó per entrar en l’esfera de la intel.lecció metafísica. La de fada o la de bruixa no són realitats materials (fades o bruixes que van pel carrer), sinó qualitats de l’esperit en les persones, i que es manifesten en la llum o en l’ombra de les seves ànimes.
El mateix podríem dir de les figures dels àngels i dimonis, amb les quals podríem emparentar fades i bruixes. En els contes tradicionals apareixen unes i altres, cadascuna d’elles fent el seu rol en el destí dels protagonistes, generalment infants en el seu camí vers l’adultesa passant per grans proves, o amenaçats per tota mena de monstres (imatge, ja sigui física o espiritual, de les dificultats que anem trobant pel món) abans d’assolir el seu destí. Que no és altra cosa que l’acompliment de la missió que cadascú té en aquesta vida, o, si voleu, l’assoliment del sentit personal de la vida posat en comú en el conjunt del món.
El materialisme i el positivisme històrics han trinxat i estrafet el veritable significat dels contes de fades que, com no podia ser d’una altra manera, també inclouen les bruixes (ja que tota realitat té la seva contrària o complementària). Els contes de fades que s’expliquen als infants en realitat són històries dipositàries, si bé de manera fragmentada (i d’aquí ve la confusió i la incomprensió) de la saviesa universal.
La figura de la Blancaneus, interpretada erròniament pel materialisme històric com una fleuma, en realitat és una versió de la figura de Psiqué (l’ànima humana) que, tot mossegant la poma (imatge del fruit del Bé i del Mal bíblics), cau en un son de mort en el qual manté el mossec dins la boca fins que és despertada per la divina figura d’Eros, és a dir, l’Amor, i aleshores cau el fruit de la seva boca, cau la mort de la seva boca i desperta a la veritable realitat de l’existència. O, si voleu ressuscita a la vida de l’esperit ofegada dins la matèria i les seves servituds.
A mi m’agrada pensar, i se non è vero è ben trovato, que (com en els contes que m’explicava la mare) en el dia del meu naixement van comparèixer les tres fades (la paraula fada ve de fat, destí) o les tres Parques, o les tres Gràcies (totes són figures del destí) i, agafant-me en braços, van atorgar-me els tres dons immortals: bellesa, veritat i bé, com deia Plató. Mes, ai!, amb els tres dons va venir també la seva contrapartida mortal en lletgesa, mentida i mal (les bruixes, amagades rere les cortines, ho duen al seu cabàs).
Però en els contes s’explica el camí per transformar la consciència humana en consciència divina, com ja era al principi. No sense els seus treballs, que la mística fa passar per tres vies: la purgativa (preparació), la il.luminativa (doctrinal) i la unitiva (realització). El camí de la vida no és fàcil, ens diuen els contes de fades tradicionals, i s’han de véncer gradualment les dificultats, enfrontar-se amb coratge als perills de la foresta per arribar al clar del bosc.
Així, la vida n’explica molts, de contes iniciàtics, un per a cada persona en el seu camí, on trobarà fades (bones persones) que li donaran un cop de mà, i bruixes (que li posaran un fre o la faran caure). Igualment trobarà aquestes figures al seu interior, on lluiten les dues forces, l’angèlica i la diabòlica. Fades i bruixes, doncs, fora i dins de nosaltres, fan el seu paper. Cal estar atents i llegir els seus ensenyaments en l’experiència humana perquè al final el Sant Jordi que som (Matador del Drac en els contes orientals), preservi, sana i estàlvia, la donzella (l’ànima).
(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de juny de 2010)

Mestres

Tot llegint un llibre sobre mística jueva trobo escrit: “Una vegada, a un rabí li van preguntar on estava el Messies del moment. La resposta va ser: Busca entre els captaires de Roma". Metàfora per suggerir que messies, budes o eixos de l’Era (com en diuen a l’islam d’aquests mestres espirituals) són gent santa que, incardinats en el seu temps, no sempre fan una feina visible com ens podria semblar, i més en els nostres temps d’oripells. Quan així és més útil (cada època demana unes actuacions determinades), aquesta feina és humil, amagada, discreta.

Bozena Nemcová

Fica’t endins del món:
no t’entretinguis en bagatel.les.
La taula és parada com en el Sant Sopar.
No deixis que la magrana de la vida
s’escampi inúltilment a les tovalles.
Tracta les llavors com a tu mateixa:
cadascuna té una raó de ser.
Fa bonic el collar de granats al teu coll blanc,
procura que sigui rosari d’amor entre els dits.
Era de l’àvia,
que coneixia llegendes antigues.
Quan te les recitava a la falda,
àmplia i càlida com la vall,
insistia a dir que estaven lligades a l’història celeste
abans de la caiguda.
És hora que invoquis la veu de les mares
condemnades a parir amb dolor,
i escriguis el seu evangeli,
tan humà.

*L’escriptora Bozena Nemcová (1820-1862) va tenir un gran paper en la renovació de la prosa txeca. Va recollir contes i llegendes populars. L’àvia és la seva obra mestra.
El poema que li està dedicat pertany al recull Blau de nit a Praga

Ànimes bessones

Vera estava atenta a l’explicació del conferenciant. Més encara: prenia notes. Darrere seu escoltava algun ronc suau, la conferència havia estat programada a primera hora de la tarda, feia poc que havien dinat. El tema de la conferència era interessantíssim i el conferenciant era un savi. Però als seus companys de seients, a dreta i a esquerra, se’ls tancaven els ulls.
Tot d’una el va veure. La mirava atentament i li va somriure, com presentant-se. En aquell moment, Vera va saber que no se separarien mai més.

(extret de La Capsa Verda)

Drama de la Creació

Segons la Càbala, que és la dimensió esotèrica del judaisme (oculta, que no es veu a simple vista), l’existència humana té un propòsit, un pla diví, podríem dir.

Podem creure-ho o no. Però sembla evident que algun paper hi tenim, en el drama de la Creació, que escric en majúscula perquè d’aquesta imatge dels inicis, o Big Bang, parteix el nostre univers conegut, encara que per a cadascú de nosaltres tot comença amb el naixement. A partir d'aquí, se'ns convoca a interpretar el nostre paper a diari.

Les trenes

Després de fer la Primera Comunió, l’any 1959, em van tallar els cabells, aquelles llargues trenes gruixudes de dos dits de les quals jo estava tan contenta. Exactament no sé què volia dir, aquest costum, perquè no vaig ser sola: la majoria de companyes d’escola van passar pel mateix tribunal que obria la porta, deien, a l’adultesa. Em pregunto com és d’adulta una noieta de vuit anys. I encara vaig tenir sort, ja que els cabells que em van deixar aureolaven el marc de la meva cara i m’arribaven just per damunt les espatlles. A algunes companyes els van tallar els cabells a la garçon sense miraments.
Per fer aquesta feina delicada, la meva mare em va dur a ca la senyora Tresina, la seva perruquera de tota la vida. L’establiment de la Tresina era al pis principal del número 235 del carrer Villarroel de Barcelona. La perruqueria va plegar fa moltíssims anys, potser parlo de trenta anys enrere, o més, quan la senyora Tresina es va jubilar. Però jo encara puc portar als ulls de la memòria les dues trenes que la dona ens va donar embolicades en un paper de diari.
Un temps després del tall de cabells que posava una ratlla fina entre la infantesa i la primera adolescència, la meva mare va fer-ne fer un postís, de les meves trenes. En aquell temps sembla que estaven de moda els postissos.
No he vist mai més el meu postís que va servir per guarnir el fantàstic pentinat d’una cosina meva quan va ser dama d’honor de no sé quina festa del cava. Algunes vegades he pensat que m’hauria agradat conservar-lo. Però qui sap on para.
(extret de La Capsa Verda)

Obra d'art

Cada dia és una obra d'art.

A les parets del món hi pengen amb igual mestria escultures clàssiques, Verges de la Llet i paisatges romàntics, com pintures negres de Goya, autoretrats de Vincent Van Gogh amb l'orella esmussada, crits de Munch i guerniques picassians.

El color dels sentiments

I si els sentiments tinguessin colors? I si la melanconia fos una combinació de gris i rosa a les vores com un fistó?
M’aturo al mig del carrer i veig unes llàgrimes que es vessen d’un fons verd. Deuen ser les llàgrimes de l’esperança que hi obren escletxes de llum.

Haiku

Al jardí amor
escampa pètals de seda
rosa de maig

Estalvis

La mare explica que quan vaig néixer jo tenia una gana normal, proporcionada al meu pes, que no era gaire. Però aviat vaig deixar de menjar de manera normal, vaig esquifir la gana. La mare avui sosté que vaig ‘endevinar’ que com que ella no tenia llet, i la llet que em donava per substituir la llet materna era comprada amb penes i treballs d’estraperlo (un pot de Pelargon a la setmana que s’allargava amb aigua i més aigua, i això quan n’hi havia), vaig deixar de menjar amb gana normal per no gastar el pot de llet en pols abans que al rebost n’hi hagués un altre.
Aquesta manera de fer devia deixar empremta. El pare anava a futbol els diumenges a la tarda. Del camp de futbol, al meu germà i a mi el pare ens duia uns caramels que eren llargs com un dit. El meu germà se’l menjava tot seguit, mastegant-lo. A mi em durava tota la setmana. El xarrupava una estona i el tornava a embolicar, i així cada dia fins al dissabte, perquè sabia que el diumenge en vindria un altre.
(extret de La Capsa Verda)

L'àngel de la malaltia

El meu àngel de la malaltia té dues ales, i totes dues pesen: l’ala de l’osteoporosi i l’ala de la fibromiàlgia associada a la fatiga crònica. Els noms d’aquestes ales, noms pomposos, noms de diccionari de medicina, en realitat són noms per anomenar el pes que les afeixuga. Per aquest motiu el meu àngel vola amb penes i treballs, però vola. Volar forma part de la seva naturalesa i no hi renuncia.

Adam i Eva, yin i yang

Les històries dels altres sempre acaben per explicar una mica la nostra pròpia història. I és que de forma remota, molt remota, tenim pares comuns. La Bíblia explica aquests orígens través de les figures d’Adam i Eva. “Totes les coses porten el yin (femení) damunt les espatlles i el yang (masculí) en els braços”, es llegeix al Llibre del Dao. Els pares de la vida: Adam i Eva, yin i yang. Per això les històries dels altres són també la nostra història.

Frida Kahlo a la Tate

El viatge de l’ànima
qui sap quan va iniciar-se,
retaules i exvots són crònica d’un camí.

Duia un cos per guarir;
i els ulls de daina trista
són icona
del desig d’enlairar-se endins.

Lluita cos a cos amb la vida;
i desafia el cànon
pintant-se una calavera a l’ull del front.
A la garlanda d’espines
que li fereix la rosa del coll
hi penja un ocell mort.

(extret de London, Arola, 2009)

Desig de llum

Pel seu desig de llum, la tija creix vertical vers la llum.
L’esforç de l’ésser per elevar-se actua en sentit oposat a la gravetat dels instints primaris.
Així, el progrès humà, el veritable, no s’esdevindria en sentit horitzontal sinó en sentit vertical, com la planta que beu i que tendeix cap a la llum.

Històries del mal

He escrit històries que provenen de l’experiència o de l’observació; però a vegades també em trobo escrivint històries que neden en la veu misteriosa: són històries fantàstiques, relats de somnis o de visions.
Algunes parlen del mal.
El mal pot ser una acció de la desesperança, o de l’obnubilació de la ment, o d’una tendència al nihilisme per la via negativa; també hi ha un mal reactiu al dolor.
En el mal sembla que no hi ha esperança: hi ha descreença en la vida, incomprensió de la vida. Aquest mal s’actualitza en la destrucció.
Algunes vegades es veu el mal com una pedra llançada amb fúria contra no se sap què. Sovint colpeja qui no hi té culpa, tot i que la saviesa popular afirma que no hi ha mal que per bé no vingui... En la vida tot acaba equilibrant-se, fruit de la necessitat que té la vida mateixa d’aquest equilibri.
Ara: com un vel que cobreix els ulls, el mal encega algunes persones. Però si et treus el vel i mires la cara del mal li pots perdre la por (els herois, reals o literaris, perden la por al mal). El mal no és aliè a la naturalesa humana. Dins nostre hi conviuen l’àngel i el diable.
La vida es mostra terrible a través de l’acció del mal en estat pur; però els mals amb el quals convivim sovint són mals relatius, mals més o menys suportables. Els mals relatius, tot i portar una llavor anhiladora, també poden educar i despertar la consciència adormida, poden induir a crear empatia amb els sofrents, amb les víctimes. Aleshores provoquen un bé. Perquè en la naturalesa (física i espiritual) tot té dues cares.
Aquest gener (2005), la memòria europea recorda els seixanta anys d’Auschwitz amb l’ombra de l’Holocaust de fons. Imre Kertész, el premi Nobel hongarès de família d’origen jueu, a través de la seva novel.la autobiogràfica Sense destí ens deixa entreveure l’horror del mal en un dels estadis més cruels que la Història humana ha conegut.
La va escriure com a un exorcisme contra aquest mal.
A través de l’acció de l’art, de la literatura, Kertész congela el mal mortífer que va sorgir del cor d’Europa; el pot congelar perquè en va ser un supervivent. “Tots portem la petja d’Auschwitz”, afirma. “Viure, després d’Auschwitz fa vergonya”.
Tot i així, Imre Kertész asumeix que el mal forma part de la naturalesa humana i el metabolitza a través de la creació literària; l’escriptura del mal el salva de la mort moral a causa d’Auschwitz. I és que els sentiments que provoca el mal poden convertir-se en mal. Cal fugir-ne o metabolitzar-lo ràpidament, si un es vol salvar.
Des que va sortir del camp d’extermini nazi, Kertész ha escrit per sobreviure al mal: escrivint-lo s’ha retrobat amb el seu ésser humà. Imre Kertész ha explicat el mal situant-lo fora i dins d’ell mateix per tornar-se a sentir humà.
Hi ha mals físics i mals psíquics, hi ha mals mentals i mals morals: són els rostres del mal.
Hi ha gent que fan petits mals (encara que no innocents) perquè són maldestres. Gent que, com diu el filòsof Antonio Marina, fan el mal perquè actuen sense intel.ligència. El mal vist des d’aquesta perspectiva és un fracàs de la intel.ligència, de la clarividència d’allò que convé. Així, hi ha gent que obren de forma irracional, negativa, a vegades estúpida i, el que és pitjor, actuen en contra seu sense saber-ho. El mal els acaba allunyant de la gent i d’ells mateixos. El mal sense l’equilibri del bé, sense accions benèvoles, aliena.
El bé és intel.ligència. La consciència, el nostre Jo superior, allò que ens transcendeix, és intel.ligent. Però els humans som imperfectes, no som purs, tenim d’àngel i de diable, corrompem la intel.ligència, a vegades la malbaratem. Llavors el mite bíblic parla de caiguda, parla del pecat de supèrbia.
Amb l’acció del mal és destrueix vida. Vida física, però també vida espiritual, ja que en el món material una i altra estan relacionades. La matèria sense la direcció de l’esperit és matèria morta, matèria inert.
(extret de Com un despertar de la memòria, Editorial Comte d’Aure, 2006)