La nostra societat amb
valors tan materialistes, hedonistes i utilitaris, pateix de fòbia als vells, i
alguns de manera inconscient des del moment en què un, una, s’amaga els anys,
una tragèdia a mesura que van fent feix i no vol que sigui dit que es fa vell, vella,
que ha entrat en l’edat de la vellesa per molt que ell estigui sa i fort com un
roure, o a base de moltes hores d’entrenament ella sigui lleugera i balli com
una noia jove.
Aterrem. La vellesa és una etapa de la
vida com ho és l’hivern. No hi ha hagut cap any en la història de la humanitat que
s’hagi escapat de l’hivern. Tampoc les persones ens escapem d’aquesta etapa de
la vida, si vivim. «Qui vulgui viure s’ha de fer vell», deia el meu pare.
No
faig aquesta reflexió ara que la Covid ha posat tan de manifest el tracte
deficient que en general –sempre hi ha excepcions- dediquem als nostres avis.
Ja la vaig fer abans de complir quaranta anys, quan en un treball acadèmic vaig
exposar al nu la tirania a què ens veiem subjectes les dones quan ens surt la
primera arruga o els cabells blancs. «Tot d’una t’inviten a passar per la
planxa d’estirar la pell», hi deia, i va fer riure als companys i al mestre.
Però tothom va reconèixer que tenia raó.
Quin
valor donem a la gent gran és el fil d’or que recorre Els vells, aquella nosa, de Cèlia Sànchez-Mústich, que ha tingut
cura d’una àvia i d’una mare dependents. L’autora d’aquest llibre de lectura
recomanable tant pel seu estil enginyós i la fondària moral de les seves
reflexions, l’ha escrit durant el temps de la pandèmia a la vista del dolor que
li ha provocat el que ja sabíem però que, com la malaltia i la mort, amaguem
com una vergonya: els vells com una nosa més enllà de «la hipocresia de
pontificar sobre la saviesa dels vells». Era un dia que se’ls tenia en compte.
Quina ceguesa col·lectiva, ja que, en efecte, hi ha vells que, per les seves
deduccions sobre la realitat, podrien participar en una tempesta d’idees a la
Moncloa, posem per cas, que n’estan ben faltats, fins i tot per gestionar una
pandèmia que, si badem, s’endurà també els joves i el seu dret al futur.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 de novembre de 2020. A la imatge, un gravat de Goya)
