divendres, 6 de novembre de 2020

Els vells

 

La nostra societat amb valors tan materialistes, hedonistes i utilitaris, pateix de fòbia als vells, i alguns de manera inconscient des del moment en què un, una, s’amaga els anys, una tragèdia a mesura que van fent feix i no vol que sigui dit que es fa vell, vella, que ha entrat en l’edat de la vellesa per molt que ell estigui sa i fort com un roure, o a base de moltes hores d’entrenament ella sigui lleugera i balli com una noia jove.

Aterrem. La vellesa és una etapa de la vida com ho és l’hivern. No hi ha hagut cap any en la història de la humanitat que s’hagi escapat de l’hivern. Tampoc les persones ens escapem d’aquesta etapa de la vida, si vivim. «Qui vulgui viure s’ha de fer vell», deia el meu pare.

No faig aquesta reflexió ara que la Covid ha posat tan de manifest el tracte deficient que en general –sempre hi ha excepcions- dediquem als nostres avis. Ja la vaig fer abans de complir quaranta anys, quan en un treball acadèmic vaig exposar al nu la tirania a què ens veiem subjectes les dones quan ens surt la primera arruga o els cabells blancs. «Tot d’una t’inviten a passar per la planxa d’estirar la pell», hi deia, i va fer riure als companys i al mestre. Però tothom va reconèixer que tenia raó.

Quin valor donem a la gent gran és el fil d’or que recorre Els vells, aquella nosa, de Cèlia Sànchez-Mústich, que ha tingut cura d’una àvia i d’una mare dependents. L’autora d’aquest llibre de lectura recomanable tant pel seu estil enginyós i la fondària moral de les seves reflexions, l’ha escrit durant el temps de la pandèmia a la vista del dolor que li ha provocat el que ja sabíem però que, com la malaltia i la mort, amaguem com una vergonya: els vells com una nosa més enllà de «la hipocresia de pontificar sobre la saviesa dels vells». Era un dia que se’ls tenia en compte. Quina ceguesa col·lectiva, ja que, en efecte, hi ha vells que, per les seves deduccions sobre la realitat, podrien participar en una tempesta d’idees a la Moncloa, posem per cas, que n’estan ben faltats, fins i tot per gestionar una pandèmia que, si badem, s’endurà també els joves i el seu dret al futur.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 de novembre de 2020. A la imatge, un gravat de Goya)


3 comentaris:

  1. Tant que he llegit, aquests temps, articles i recomanacions de companyia a la gent gran... Però mai com ara he sentit en la meva carn ja feble la soledat i l'aïllament, i em costen, em costen de passar.
    Molt bon article, Teresa. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  2. Una abraçada ben càlida, estimada i admirada amiga.

    ResponSuprimeix
  3. Hola bona nit. Tot bé? Vull presentar el meu Blogger sobre cultura, viatges i turisme. M'agradaria convidar-vos a seguir el meu Blogger.

    https://viagenspelobrasilerio.blogspot.com/?m=1

    ResponSuprimeix