A mesura que
avançava l’esplèndida filmació m’anava interessant per Papusza, nom que vol dir
«nina» en llengua romaní. Com que de
Papusza no en sabia res, vaig acudir a la viquipèdia, que em va informar de les
dades d’aquesta dona excepcional: la primera poeta gitana que va publicar la
seva obra, contribuint d’aquesta manera a la difusió de la seva cultura, fet
que, tal com es veu al film, li va suposar ser repudiada per part del seu
poble. Aquell ostracisme (en un apunt biogràfic es diu que els familiars l’escopien
quan la trobaven) li va causar un gran dolor espiritual que es va engrandir
encara més, fora de la comunitat, enmig de veïns polonesos, pel fet de ser una
persona creient en l’època comunista de la Polònia de la postguerra.
Papusza va ser supervivent
de l’Holocaust (el nazisme va perseguir els gitanos: els considerava una raça
inferior) com queda registrat de forma dramàtica a Papusza, com queda també registrada aquella tragèdia humanitària en
un fragment d’un poema més llarg, escrit a manera de cançó trista: «Que sàpiguen el que la guerra ens va fer:/
perquè alguns no l’han viscut/ i no creuen als gitanos quan expliquem/ la
manera com vam morir a mans d’aquells alemanys...»
En molts poemes es llegeix
l’espiritualitat franciscana, si es pot dir així, de Papusza, la natura és
viscuda com espill del diví: «Allà on el vent xiula/ a Déu li resen/ daurades
fulles de tardor/ i una gitana de pell fosca./ Entre boscos/ en una cruïlla de
camins/ on xiulen les ventades/ una gitana prega Déu i cau una fulla daurada».
(article publicat a la revista Pluja de roses - Maig/Juny 2026. A la imatge, una foto de Papusza)
