divendres, 24 de setembre de 2010

13 de març de 1951

“¡Hábleme en cristiano!” –li va dir a la meva mare amb una cara de tres déus el senyor de la guixeta de l’Institut Nacional de Previsió. La noia, confosa, avergonyida, es va posar vermella com un tomàquet. Tota l’estona que s’havia esforçat per explicar-se en un castellà deficient. La mare no havia sortit a penes del seu poble i tot just acabava d’arribar a Barcelona. No podia saber el castellà. La gent que feia cua arribava fins a la porta. Balbucejant, es va dirigir al públic: “Em podeu ajudar?”.
Ningú no va moure un dit per aquella embarassada que anava a arreglar els papers perquè el seu fill o filla neixés a l’hospital. Hi tenia dret, el seu marit cotitzava a la Segurerat Social. Però no tenia dret a expressar-se en la seva llengua, això ja ho sabia abans d’entrar per la porta d’aquell edifici inhòspit. I perquè ja sabia que no tenia dret a parlar en català –la guerra s’havia endut aquell dret, a Catalunya!- s’havia esforçat tant a parlar en castellà. L’esforç no li havia servit de res. L’home de la guixeta la va escridassar fins a l’insult: “¡Ignorante, eres una ignorante!” Ni tan sols no li va dir de vosté, com corresponia a la bona educació. Li va dir dues vegades ignorant i ella se’n va sentir fins al fons del seu cor. Tampoc ningú de la cua no la va ajudar a explicar-se. La por fa insolidaris.
Plorosa i amb les cames tremolant, va anar cap a casa de la seva cunyada i li va donar notícia de l’incident. La meva tia Trini, una dona d’empenta que havia estat del sindicat (ara no em feu dir quin sindicat, la tia és morta i no li ho puc preguntar), va posar el crit al cel per tanta barbàrie. “Demà hi anirem plegades, no pateixis”.
L’endemà la meva mare i la meva tia van tornar a l’Institut i van arreglar els papers. La tia parlava un castellà perfecte: estava casada amb un madrileny que havia conegut en temps de guerra, la lluita contra el feixisme els havia unit… Però el feixisme havia guanyat i ensuperbia els funcionaris totalitaris que el servien amb passió i diligència.
Els papers no van servir per a res. L’endemà la meva mare es va posar de part, un part difícil. Ella sempre diu que aquella paraula, ignorant, ignorant, repetida dues vegades, li havia posat un nus al cos i que això, aquell disgust, li havia accelerat el part. Jo sempre li dic que potser sí: se’n sap de molts casos, de parts avançats per un ensurt, per un disgust, per un trauma, i allò que havia patit, aquell greuge que tocava de ple la seva naturalesa íntima, li havia provocat un trauma. Però també m’agrada dir-li que, en realitat, era jo qui havia volgut sortir abans d’hora del seu ventre moguda per un instint profund d’aixecar-me i ‘defensar’ la meva mare d’aquell atropellament. Si algú vol veure més enllà de l’anècdota, endavant, perquè jo també veig en aquest fet un sentit més profund. Amb la defensa de la meva mare també volia protegir tot el que ella significava: la terra i la seva llengua i cultura aixafades.
I així vaig néixer, a l’avançada, en un dia històric que crec que ha marcat la meva singladura personal, o així ho he volgut interpretar: les categories als fets les hi posem nosaltres. Jo, que per altres posicions dels planetes en el cel a l’hora de néixer, sóc de Venus i de Mercuri, vaig néixer el dimarts (dia de Mart!) 13 de març de 1951. El tretze tampoc no és un dia qualsevol, però d’aquest número i les significacions que ha tingut per a mi ja en parlaré més endavant.
Al carrer tot estava aturat: hi havia vaga de tramvies. La gent anava caminant a treballar. Una vaga silenciosa, pacífica, però executada de forma exemplar i contundent perquè l’havia gestada la raó en contra de les arbitrarietats de la dictadura. El metge que va atendre la meva mare va venir de l’Hospital Clínic a casa a peu: era un metge com cal que va complir amb el seu deure, tot i les dificultats d’un dia com aquell. El va anar a buscar corrents com una fletxa una veïna, la senyora Agustina, a qui mai no agrairé prou la seva bondat amb la meva mare, ella sí. Sempre som entre dos llums.
(extret de La capsa verda)

3 comentaris:

  1. Com n'és, d'interessant llegir aquestes vivències... L'empatia fa prendre part en les situacions viscudes, i es reacciona amb ràbia, tristor i compassió segons els fets. Vaig néixer en temps de guerra i la meva mare va morir massa aviat per explicar-me el que ara m'interessaria saber.

    ResponElimina
  2. Dimarts i 13 per a tu no és pas sinònim de malastrugança, ans el contrari! El meu fill va néixer 20 dies abans del que li tocava. Sempre li he dit que tenia tanta pressa per veure el món que no va tenir aturador. Jo, en canvi, volia néixer i no podia, sembla. I vam lluitar tres dies, la meva mare i jo, sempre em deia ella. M'agraden els records que em fas venir amb la teva capsa verda.

    ResponElimina
  3. Les mares... Una feina sagrada, donar a llum, en som ben conscients, elles, les nostres, i nosaltres respecte dels fills.
    I la capsa verda... és la capsa de l'esperança.
    Abraçades per a totes dues.

    ResponElimina