Lleó XIV i la rosa blanca

 

Dos dies després d’esdevenir Lleó XIV: el passat 8 de maig de 2025, i en un dels seus primers gestos, el nou sant Pare es va desplaçar al Santuari de la Mare de Déu del Bon Consell a Genazzano, als afores de Roma. Aquest santuari, que està regentat pels religiosos de l’Orde de Sant Agustí, a la qual pertany l’actual bisbe de Roma, allotja una antiga imatge de Maria molt estimada pels agustins i en memòria de Lleó XIII.

     Per sorpresa, en el viatge de tornada, el papa Lleó XIV es va aturar a la basílica de Santa Maria la Major, on està enterrat el papa Francesc: volia retre-li homenatge. En un gest significatiu en la visita al seu antecessor en la càtedra de Sant Pere, Lleó XIV va fer l’ofrena d’una rosa blanca, que va col·locar sobre el marbre on de manera tan succinta només diu: «Franciscus». La rosa blanca era en memòria de Teresa de Jesús Infant, una santa molt venerada pel papa Francesc i de la qual just el dia 17 de maig de 2025 ha fet cent anys que va ser canonitzada pel papa Pius XI.

     L’any 2023, amb motiu dels 150 anys del naixement de Teresa de Jesús Infant i en el centenari de la seva beatificació, en l’Exhortació Apostòlica:  C’est la confiance, el papa Francesc va posar de relleu el gran tresor que és seu «camí espiritual»: «la confiança que ens permet posar en mans de Déu el que només Ell pot fer». Recordem que l’any 1997, el papa Joan Pau II va nomenar Teresa de Jesús Infant doctora de l’Església destacant la «ciència de l’Amor» que va caracteritzar el capteniment de la carmelita francesa.  

     En un rosari de felices coincidències, els lectors recordaran que l’any 1887, en el seu pelegrinatge a Roma una joveníssima Teresa Martin: aleshores només tenia 15 anys, va conèixer el papa Lleó XIII al qual va demanar permís per entrar al Carmel. «Lleó XIII va afrontar la defensa  de la dignitat, la justícia i el treball», va dir el papa Lleó XIV als cardenals que formen part del Col·legi Cardenalici sobre el per què va escollir aquest patronímic inspirador.

(article publicat a la revista Pluja de Roses. Setembre/Octubre de 2025. A la imatge una rosa blanca al jardí de casa abans que la sequera de l'any passat fes fonedissos tots els rosers...)

El misteri d'una imatge

      Quan estudiava italià a l’Istituto Italiano di Cultura a l’últim curs vam fer unes lliçons de traducció que als alumnes ens van resultar molt atractives gràcies als bons oficis de Francesco Ardolino, aleshores un jove romà que havia aterrat a Barcelona. Francesco Ardolino es va doctorar en Filologia Catalana amb una tesi sobre Jordi Sarsanedas. Va ser a través de les classes del Francesco que vaig descobrir Federigo Tozzi, un escriptor del Novecento que va morir de manera prematura als 37 anys per causa de la pandèmia de la grip del 1918. La seva obra, que destil·la una important dimensió poètica, psicoanalítica i fins i tot mística, de seguida em va interessar. L’obra de Tozzi no va ser reconeguda en tota la seva vàlua fins després de mort, com acostuma a passar amb una literatura que la crítica actual en diu ‘replegada en la interioritat’ de l’ésser humà, tot al contrari de la literatura estàndard, comercial, que tendeix a l’exterioritat a través d’arguments on passen moltes coses.

     Em vaig enamorar dels textos poètics de Bestie publicats per Federigo Tozzi l’any 1915, que el professor Ardolino ens va presentar per traduir a classe. Eren textos relativament curts, i els alumnes fèiem propostes fins a enllestir la traducció catalana. Sortíem tan eufòrics que buscàvem llibres de Federigo Tozzi a les llibreries. No va ser fàcil trobar-ne. Fins que un dia una coberta amb una imatge magnètica em va cridar l’atenció. La imatge il·lustrava el llibre Con los ojos cerrados, de Federigo Tozzi (Alba Editorial, 1998). No podia deixar de mirar aquell rostre amb els ulls tancats que em semblava que tenia el sol a dins. Vaig mirar a l’interior per veure qui era l’autor d’aquella pintura extraordinària... En l’edició s’havia omès l’autoria de la imatge.

     No va ser fins uns anys després que es va desvetllar el misteri de la imatge que il·lustra la coberta del llibre que Federigo Tozzi va publicar l’any 1918: vaig descobrir amb gran alegria l’autor davant mateix del quadre en una visita al museu d’Orsay: Odilon Redon, el màxim representant del simbolisme pictòric francès, un moviment que s’oposa al realisme i al naturalisme, com el mateix Federigo Tozzi. Ambdós fan aparèixer el seu art sota la llum d’una poesia de la interioritat en una mística de la percepció.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de setembre de 2025. A la imatge, pintura Amb els ulls tancats, d'Odilon Redon)                                        

Som part de tots ells

En aquestes dates d’estiu en què es van celebrant les festes majors dels pobles, qui té una memòria d’aquests pobles pel fet que hi hagin nascut els pares o avis, li revé, els visiti o no, una gran tendresa, o, segons com, també una mica d’enuig, encara que el temps acaba per curar les ferides. Aquests sentiments acaben per comminar a fer una revisió de la pròpia vida. I és que som part dels nostres ancestres: el seu ADN, físic i mental, està en nosaltres en una més gran o petita proporció. La nostra ‘novetat’ com a éssers humans singulars és que amb aquest ‘material’ ens podem negligir o fer una obra d’art si el treballem bé. Estem condicionats, però de cap manera determinats.

     Al seu llibre Records, somnis, pensaments, publicat l’any 1961, el psicoanalista suís Carl Gustav Jung escrivia: «Si un arbre vol tocar el cel necessita tenir les arrels tan profundes fins al punt de tocar els inferns». Les arrels ho aprofiten tot: els minerals del terreny, l’aigua, la humitat ambient, el sol, la temperatura... La vida orgànica es nodreix de les diferents formes amb què es presenta la mateixa vida en una roda incessant.

     Allò ‘nou’ en nosaltres, diu Jung, és la recombinació variada fins a l’infinit dels components ancestrals, cos i ànima tenen per aquesta raó un caràcter eminentment històric en la nova morada que som cadascú de nosaltres. Perquè pares i avis hi són, però també els seus pares i avis i fins enllà... El fil de la vida humana impressiona i meravella.

     Així, en el nostre arbre genealògic podem trobar les ressonàncies dels nostres ancestres per bé i per mal. De la meva àvia paterna, per exemple, vaig aprendre el que mai no voldria fer. Una mestra de vida igual que ho va ser en sentit positiu la meva àvia materna, tota ella una gran falda començant per haver estat la mare de la meva mare, l’àngel protector de la família.

     «Si no arribem a comprendre allò que van buscar els nostres pares i ancestres, ens costarà comprendre’ns a nosaltres mateixos», diu Jung. Per pròpia experiència afegiria que si no ho arribem a comprendre del tot, sí que podem entendre-ho per amor, com diuen Ramon Llull i Sant Agustí. Estimar tot el que d’ells ens ha pervingut perquè és des d’aquesta herència que nosaltres podem obrar, polint la pedra allà on hi ha més arestes.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'agost de 2025. A la foto: els meus pares l'any 1948 en la romeria a Subirats. Els seus fills vam néixer jo el 13 de març de 1951 i el meu germà Josep el 23 de desembre de l'any 1952)

Antonia Brico, directora d'orquestra

 

Una tarda d’aquest estiu calorós, davant d’un ventilador que refresca una mica l’aire, he mirat un film interessant: La directora d’orquestra (2016), basat en un personatge real del qual no en sabia res i n’he quedat meravellada: la pianista i directora d’orquestra Antonia Louisa Brico (Rotterdam, Païssos Baixos, 1902 – Denver, Colorado 1989).

Antonia Brico va ser la primera dona a dirigir l’Orquestra Filharmònica de Berlín i l’Orquestra Filharmònica de Nova York amb gran èxit, si bé més enllà de l’argument de La directora d’orquestra, fent un repàs a la seva trajectòria artística cau l’ànima als peus en comprovar l’esforç titànic que durant dècades aquesta abanderada va haver de fer, incansable, per aconseguir un lloc entre els grans músics del moment.

De la vida privada d’Antonia Brico se’n coneixen poques dades. Se sap que va ser adoptada i que va haver de treballar molt per poder rebre una bona formació musical, vocació que va sentir des de molt jove. Entre d’altres, va estudiar amb Paul Steindorf, Zygmunt Stojowski i Karl Muck. Ella mateixa va exercir com a professora d’alumnes brillants com Philippa Schuyler, pianista prodigi i compositora, així com també de Judy Collins, que amb el temps va esdevenir una reconeguda música de folk. La relació que van mantenir mestra i deixebla va donar fruit en el documental Antonia a Portrait of the Woman (1971), de Judy Collins, que va ser molt ben rebut i va posar de relleu la vàlua d’una directora d’orquestra de la qual, ja en el primer concert, s’havia escrit: «Mis Brico ha demostrat dots sorprenents i inequívocs com a directora. Es més hàbil, més llesta i més musical que molts dels seus col·legues masculins que ens avorreixen aquí a Berlín». Això no obstant, tot i haver-ho intentat moltes vegades, ni a Europa, on va actuar sovint, ni als Estats Units no va aconseguir feina estable com a directora titular. Com a impulsora i directora de la Women’s Symphony també va tenir molt d’èxit i l’atenció de la primera dama del país, Eleanor Roosevelt. Antonia Brico, dedicada en cos i ànima a la música, va romandre soltera, si bé va mantenir relació amb diversos homes, entre ells el prestigiós compositor finlandès Jean Sibelius.  

(article publicat al setmanari La Fura, 11 de juliol de 2025. A la imatge Antonia Brico)

Ithell Colquhoun

 

 

En la vida de Francesc d’A. Galí (Barcelona, 1880 – 1965), director de Belles Arts de la República, autor de les pintures de la cúpula del MNAC i mestre de grans artistes noucentistes: Josep Aragay, Francesc Domingo, Llorens Artigues, Enric C. Ricart i d’avantguarda: Joan Miró, hi ha un misteri de deu anys, entre 1939 i 1949, que va passar a l’exili de Londres després d’haver estat al capdavant de l’operació de salvament del patrimoni nacional al castell de Perelada, el de Sant Ferran de Figueres o les mines de talc de la Vajol.

     El misteri que va transformar la seva trajectòria humana i artística té nom: la pintora indoanglesa Ithell Colquhoun (Shillong, 1906 – Limorna, 1988). Iniciada en el corrent surrealista francès capitanejat per André Breton, Ithell Colquhoun va ser membre destacada del grup surrealista anglès. Encara que faci de mal dir, l’obra artística de les dones està costant descobrir-la i valorar-la, si bé la Tate Britain està treballant en una retrospectiva d’aquesta amiga de Man Ray: una de les fotografies més conegudes de la jove (Marguerite) Ithell Colquhoun és obra de Man Ray. El retrat es pot veure en l’exposició Francesc d’A. Galí, el mestre invisible, que en aquests moments es pot visitar al MNAC.

     Havent format part del Grup Surrealista Britànic, l’artista en va ser expulsada perquè es va negar a renunciar a la seva pertinença a grups ocultistes com l’Ordo Templi Orientis i la Germanadat d’Isis. L’obra plàstica d’Ithell Colquhoun va passar per diverses etapes, però sempre va explorar tant el món de la consciència com el món de l’inconscient, la psicologia profunda i els somnis. En la dècada dels anys quaranta va conèixer Francesc d’A. Galí, si bé en les seves biografies no se’n parla. El misteri d’aquesta relació que va canviar Galí ha estat posat a la llum per l’historiador de l’art Albert Mercadé a través d’una cinquantena de cartes custodiades per la Tate. La família Galí no en sabia res i l’estudiós va haver d’anar amb molt de tacte a l’hora d’informar-los, si bé el misteri encara perdura: tan sols en podem veure els efectes en la mateixa obra de Galí, que de les formes noucentistes es va anar decantant cap a composicions oníriques.                                                    

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de juliol de 2025. A la imatge, Itehll Colquhoun en una fotografia de Man Ray)

Dones escribes

 

     Les podem imaginar a la llum de les espelmes, inclinades i concentrades en el seu escriptori, amb tintes de diversos colors i una ploma a la mà: són dones escribes que amb la seva traça per a la cal·ligrafia i el dibuix van produir, sembla que pel cap baix, 110.000 manuscrits durant l’Edat Mitjana, segons han afirmat investigadors noruecs. Aquestes xifres impressionen, tot i que molt probablement encara siguin més. S’estima que a Europa l’1’1% dels textos i il·lustracions realitzades a mà entre l’any 400 i l’any 1500 són obra d’aquestes monges que treballaven en els seus monestirs en silenci i inspirades per com les seves cal·ligrafies i dibuixos encara imanten la mirada tot i els segles que han passat. Aquella aura perdura en la gràcia del traç i la vivor dels colors.

     Algunes dones escribes signaven les còpies dels manuscrits. És així com a Catalunya coneixem el treball de la monja Eude o Ende, la u i la n a vegades es confonen. No se sap gaire res de la seva biografia, si bé es diu que aquesta escriba pertanyia al monestir de San Salvador de Tábara. La història de l’art la considera la primera artista dona que es coneix a Espanya i una de les primeres d’Europa. Una pionera que va realitzar part dels dibuixos miniats del famós Beatus de Girona. Els Beatus contenen comentaris del llibre de l’Apocalipsi de Sant Joan. Aquest Beatus, que, com hem dit, part del qual va ser il·luminat per la monja Ende, es conserva a la Catedral de Girona, d’aquí ve el nom amb el qual és conegut. El nom d’Ende, juntament al d’un altre copista il·luminador, figura en llengua llatina al colofó del manuscrit: «Ende pintrix et D(e)i aiutrix fr(a)ter Emeterius et pr(e)s(bite)r», que traduït vol dir: «Ende, pintora i ajudant de Déu; Emeteri, germà i sacerdot».

     Els dibuixos que il·lustren amb imaginació creativa les visions de Sant Joan al llibre de l’Apocalipsi del Beatus de Girona estan realitzades a l’estil mossàrab de l’època. En aquests dibuixos miniats s’hi veuen, com era la moda d’aleshores, sanefes i elements geomètrics pintats amb colors molt vius i, sobretot, les figures estilitzades que tant s’aprecien per les seves formes d’una bellesa serena, majestàtica, exquisida.

(article publicat al setmanari La Fura, 13 de juny de 2025)

Una viatgera a Pèrsia

     L’any 1936, fugint del feixisme rampant al cor d’Europa i de la seva addicció a la morfina (induïda per la seva amistat amb Klaus Mann, fill de Thomas Mann), l’escriptora, periodista, fotògrafa i viatgera impenitent Annemarie Schwarzenbach va escriure Mort a Pèrsia (Angle Editorial), un text en què l’autora barreja autobiografia, crònica, ficció i pensament.

     Annemarie Schwarzenbach, nascuda l’any 1908 a Zuric (Suïssa) en el si d’una família molt rica, va viatjar diverses vegades a Pèrsia, va conèixer tant els seus preciosos jardins paradisíacs com els seus paisatges àrids, escarpats i desolats. La jove va explorar els seus espais naturals i el tarannà de la seva gent així com va conèixer el seu passat mític i llegendari al costat dels canvis socials que en aquell temps havien dut novetat a les dones iranianes: el xa de Pèrsia havia promogut que es llevessin el vel i poguessin estudiar a la universitat, la qual cosa a ulls d’avui dona la mesura del que hi van perdre les dones que van viure la Revolució islàmica de 1979 amb els aiatol·làs al comandament.

    La personalitat de les viatgeres de principis del segle XX mai no va ser convencional, recordem la nostra Aurora Bertrana, una dona independent i escriptora amb una agusada opinió crítica com la que mostra Annemarie Schwarzenbach en les seves cròniques viatgeres que alterna amb la narració creativa d’un fet autobiogràfic: la seva relació amb Jalé, la filla de l’ambaixador turc, que va morir de tuberculosi. És així com els lectors assisteixen a l’expressió del sentiment de pèrdua de l’autora que també va morir jove, l’any 1942, per causa d’un desgraciat accident quan anava en bicicleta per la vall suïssa d’Engandin. Feia poc que s’hi havia establert després del seu viatge a l’Àfrica.

     L’any 1933, Annemarie Schwarzenbach va viatjar a la península ibèrica. Amb la fotògrafa Marianne Breslauer va estar a Navarra i a Catalunya. L’any 1936 va escriure a Mallorca aquesta seva concepció del viatge: «Viatjar és partir sense destí, sols amb una mirada fugissera es copsa un poble i una vall, i allò que més ens captiva, ja ho estimem amb el dolor del comiat». El viatge com una descoberta a cada minut del dia, a cada revolt de la carretera, en cada conversa amb un nadiu. Tot al contrari que el turisme pautat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de juny de 2025)