Escriure a mà i el seu valor

     

Cada dia escrivim més en el teclat d’un ordinador, o en la pantalla del mòbil. Són útils, sens dubte, aquests avenços que ens estalvien feina, ja que en el mateix acte d’escriure podem rectificar i presentar un text impecable, a punt per ser publicat si aquest és el seu destí.

     

Davant d’aquesta realitat, els experts han començat a estudiar si això tindrà efectes en el nostre cervell. A la mà la dirigeix el cervell, així com els gestos de la mà impressionen el cervell. En això es basa precisament la grafoteràpia. Un gest gràfic fet a voluntat i repetit moltes vegades pot canviar una tendència a la mandra, a la ira o a la depressió, així com, per exemple, escrivint cap a la dreta del paper (segons la divisió de l’espai estudiada per Max Pulver és la zona paterna i de la projecció, i molt típica de la cal·ligrafia anglesa), pot anar empenyent la persona cap a una acció que el projecti endavant, això sí, a dosis homeopàtiques, ja que el canvi és un procés lent, si bé efectiu.

     

Quan escrivim a mà? Quan fem la llista d’anar a comprar, quan escrivim unes notes per recordar alguna cosa, quan prenem apunts en una classe o conferència... Cartes manuscrites n’escrivim poques o cap, i és una llàstima perquè la carta és un espai privilegiat d’intimitat. Una carta manuscrita ens aproxima als altres perquè ens revela, ja que la lletra ens identifica.    

     

Quins són els avantatges d’escriure a mà, un fet que és cultura i art? L’escriptura manuscrita facilita la concentració i la memorització, així com promou la creativitat. No és difícil comprovar-ho. Quan de joveneta estudiava una matèria d’examen, mentre llegia els capítols que havia de saber em feia uns resums escrits amb els conceptes principals. Com que els llegia varies vegades, a l’hora de l’examen els recordava tot ampliant-los. Abans d’estudiar grafologia, doncs, vaig saber que escriure l’essencial que, és clar, demanava concentració en el que llegia, em facilitava la memòria del que havia de recordar. Quan a la part artística, la lletra és dibuix. Determinades cultures aprecien la cal·ligrafia artística, l’harmonia dels gestos, la bellesa que es respira entre el traç i el blanc del paper...

(article publicat al setmanari La Fura, 3 de gener de 2019. La cal·ligrafia està feta per Sylvie Marc, de Sallagosa, França)

En la mort d'un amic

Ha mort un amic molt estimat, mestre no només pel seu saber de les ciències de l’esperit que ens fan veritablement humans sinó també pel seu exemple en obres. Una sobrietat alegre presidia la seva actitud de braços oberts de forma permanent i mai no deia una sola paraula en va. Els seus consells, donats amb tant rigor com humilitat, eren mannà. Un tresor que ara m’acompanya, consol sobre les espatlles que encongeixo davant del desconcert: aquesta sala de vetlla ha pres la fesomia d’un carnaval. La gent que s’hi amuntega riu, crida, beu cafè, menja pastes, fa tertúlia. La frivolitat hi regna descarnada. No es percep reverència i a penes commoció llevat d’algunes persones que potser com jo no saben on posar els ulls mentre les despulles de l’amic són al fèretre a la sala del costat: una cambra petita plena de corones. Cobert el cos amb una mortalla blanca veig el seu rostre lívid, perdut el rosa de la seva carn. La consciència de la mort es fa present. Ploro des d’allà on floreix, però, l’esperança.

     

Mentre contemplo el rostre del qui va ser el meu amic de vida espiritual profunda i intensa, penso en el que es reflecteix en aquesta sala de tanatori. L’atmosfera de mercat contrasta tant amb el seu grau de qualitat humana. Com si fossin dos móns que no es toquen l’un a l’altre, com si visquessin d’esquena l’un a l’altre, el cos de l’amic està acotxat pel taüt, el qui va ser està deixat a la intempèrie. Qui l’acompanya? Experimento desolació. Hem perdut la capacitat sagramental envers els nostres morts i, per tant, envers nosaltres mateixos?

     

Mentre sento l’esperit que sobrevola i aixopluga els nostres cors –amic, potser aquesta és la teva última lliçó: fer-me viure aquesta transcendència-, em pregunto si no patim una crisi d’identitat humana. El nostre món tan superb, la nostra civilització d’alta tecnologia, marxa en direcció a un col·lapse espiritual? Però alguna cosa hi ha en els intersticis: un món en embrió que, com l’au fènix, ha de ressuscitar de les cendres la nostra humanitat ofegada. No perdo la fe, hi confio, hi ha gent com el meu amic.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 de febrer de 2019)

María Zambrano, exili i retorn

     

Aquest ens que anomenem ‘Espanya’ presenta una característica que es repeteix en el temps: l’expulsió de la diferència, començant per l’expulsió dels jueus el 1492, els morescos entre 1609 i el 1613, les víctimes de la Inquisició, els adversaris polítics de signe liberal, els lliurepensadors i, més recentment, tants artistes, científics i intel·lectuals exiliats a causa de la Guerra Civil que van deixar Espanya bastant orfe de mestres i d’idees en tants camps, entre ells la filòsofa María Zambrano.

     

No és cap secret que María Zambrano (Vélez-Màlaga, 1904 – Madrid, 1991) era una republicana compromesa de cap a peus i, com a tal, va viure exiliada en diversos indrets d’Amèrica: Mèxic, Cuba i Puerto Rico, i d’Europa: França, Itàlia i Suïssa, fins al seu retorn. Va romandre exiliada més de quaranta-cinc anys. Va creuar la frontera francesa a finals de gener del 1939 i no va retornar a Espanya, ja vella i malalta, fins al novembre de 1984. A partir del 1985, i per requeriment dels amics que li havien facilitat el retorn, va començar a escriure articles per la premsa. L’any 2009 van ser publicats en el volum titulat Las palabras del regreso (Ediciones Càtedra).

     

Aquests articles de María Zambrano són veritables lliçons del seu pensament fins al punt que ara la seva publicació potser no seria possible en els mateixos mitjans: ABC, El País i el suplement de cultura del Diario 16. El nivell de reflexió de la filòsofa no només resultaria estrany a un públic cada vegada menys format en humanitats i menys lector, sinó també a nivell moral, espiritual i polític. Perquè des de fa almenys una dècada que hi ha un gran silenci moral i espiritual lligat als afers polítics en aquest lloc que anomenem ‘Espanya’. Es poden comptar amb els dits de les mans els qui es permeten bussejar en la realitat tal com és i descriure-la amb mots denunciadors com els de María Zambrano quan l’any 1939 va escriure: Se asesina hoy al pueblo español porque se intuye su magnífica potencia para renovar el mundo. Tant es va drenar i adormir la potència (republicana) d’aquest poble que viu, sí, però no viu en ell sinó per als seus botxins i ni se n’adonen. Excepcions n’hi ha, però comença a ser urgent obrir els ulls.

(article publicat a La Fura, 11 de gener de 2019)

Calendari dels Pagesos

M’agrada saber amb precisió astronòmica a quina hora tindrà lloc l’inici de la primavera, quan la terra reverdeix, les flors esclaten en mil colors i a l’aire es respira una temperatura més càlida. Me n’assabento sempre a través del Calendari dels Pagesos, un almanac que s’edita des del 1861.

     

Consultant el Calendari em faig la il·lusió, això és la memòria poètica, que segueixo la tradició del padrí de la meva mare, en Vicenç Gramunt, home a qui tothom demanava consell. El meu rebesavi collia sempre al contrari que el meu avi, que no feia atenció dels consells del pare i algun any s’enduia un disgust. El besavi tenia cura de sembrar i treballar la terra seguint les recomanacions, fruit de molta experiència pagesa acumulada, que es donen en aquest Calendari com assenyalar el moment més adient per cada feina del camp, de l’hort o de la vinya, i el sistema més eficaç de fer-ho des del més clàssic o ancestral al més modern, amb incorporacions com ara els drons, artífex que en l’agricultura té un gran potencial ‘que pot ajudar a fer-la més productible i sostenible’, tal com llegim al Calendari dels Pagesos del 2019.

     

Res no m’agrada tant com saber el dia que tindrà lloc el Carnaval o la Pasqua, festes mòbils a causa de la lluna, així com m’agrada llegir els refranys que il·lustren el Calendari dels Pagesos, el vell m’enamora tant com m’exalta el nou, a dir del poeta Foix. El 13 de març en què vaig néixer amb el sol a Peixos aquest any serà dimecres i al Santoral es recorda que ‘per l’Espòs de Maria, tan llarga és la nit com el dia’, donant a entenent que som a la vigília de l’equinocci de primavera. I així va rodant l’any, pel que fa al cultiu sembla que el 2019 serà estèril segons la Roda Perpètua ideada pel frare Domènec Varni i publicada l’any 1617 pel frare Miquel Agustí, prior del temple de Perpinyà. Però com llegim en els sempre inspirats rodolins del Judici de l’Any: Infèrtil és l’any vinent/ però els pagesos no s’aturen/ i la roda en té talent/ de més verdes en maduren. I així en tots els camps, també en el polític, per més fosc que el veiem.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de gener de 2019)

Nadala 2018

Celebrem el Nadal, celebrem que podem fer néixer l'Infant en els nostres cors!

Tresors de Catalunya

Imagineu-vos que us regalen un àlbum amb postals de diversos indrets de Catalunya on no són amagats, sinó que són a la vista, els seus tresors. L’àlbum que tinc a les mans, present d’un amic que sap que l’apreciaré, viatgera i exploradora com sóc, és Tresors de Catalunya (Viena Edicions). Aquest àlbum és el més semblant a un fabulós quadern de viatge fet amb tota cura on hi ha una fotografia amb el tresor escollit i una explicació personal del seu autor, el periodista i escriptor Daniel Romaní, que ofereix un recorregut iconogràfic i literari d’algunes de les peces més sobresortints del patrimoni cultural català. Algunes d’aquestes peces són molt conegudes, d’altres resulten una sorpresa amagada: una veritable troballa. Val la pena fer l’excursió o el viatge per gaudir-ne. O, simplement, agafar el tren a tocar de casa, ja que el tresor potser es troba a uns pocs quilòmetres.

Per proximitat, exposo dues figures femenines d’èpoques distanciades. I és que la història cultural del nostre territori té milers d’anys. A Gavà hi arriba el tren des del 1881, i la figura que es pot veure al seu Museu és una petita i molt valuosa escultura de ceràmica de fa 5.800 anys. Es tracta de la Venus de Gavà. Símbol de la fertilitat, és una de les primeres figures antropomòrfiques de la península Ibèrica. La seva bellesa abstracta imanta l’espectador, que hi queda encisat. La segona peça a admirar és una escultura que es pot veure al Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú: Lucrècia moribunda, de Damià Campeny. Aquesta escultura de bellesa tan serena com espectacular, és una obra mestra del Neoclassicisme europeu. Lucrècia, dama romana esposa de Tarquini, va ser ultratjada pel fill del rei i, per aquesta causa, es va matar amb una daga davant del seu marit i del seu pare, que van mostrar el seu cos mort al poble. Indignat pel que havia passat, el poble es va rebel·lar, va abolir la monarquia i va proclamar la República. Per aquest motiu, Lucrècia ha esdevingut símbol de l’honestedat i de la república.

     

L’àlbum Tresors de Catalunya és ple de meravelles com aquestes que cal descobrir, o redescobrir, per apreciar la seva bellesa i valor cultural. Tenim molta història i molt d’art darrere, tenim molts tresors.

(article publicat a La Fura, 14 de desembre de 2018)

Històries de calendari

Bertolt Brecht, autor alemany ben conegut com a dramaturg, també va ser un bon narrador d’històries curtes i de poemes com els que trobem a Històries de calendari (Adesiara), exquisidament traduïdes per Feliu Formosa. Brecht reescriu i inventa al seu gust i imaginació episodis de la vida de Juli César, Sòcrates, Giordano Bruno, Francis Bacon, Lao Tse, Buda, o el misteriós senyor K., que entre d’altres pensaments expressa aquest ben personal: Quan els alumnes han oblidat ja fa temps els errors del mestre, ell mateix encara se’n recorda. Un bon mestre és exigent primer de tot amb ell mateix.

     

Es diu que una bona escriptura encomana ganes d’escriure. És clar, Bertolt Brecht és un gran escriptor. I, sí, vénen ganes d’escriure un grapat d’històries de calendari ara que som a l’últim full del calendari. No es pot pas dir que els full-mesos que d’aquest any 2018 ja han caigut no hagin estat plens d’històries, i fins i tot d’episodis acolorits (alguns de groc) de la Història, si parlem dels esdeveniments polítics i socials que hem viscut, que estem vivim a casa nostra.

     

Només que estiréssim el fil d’algunes de les notícies llegides sense anar gaire lluny, potser en aquest mateix setmanari, ja tindríem prou maons per construir un petit edifici literari, ja sigui que escrivíssim un conte rodó, amb començament, desenllaç i final, o un relat desplegat en un temps de ficció i amb final obert, o un poema que mostrés, posem per cas, un imaginari diàleg entre un fill o una filla amb el seu pare o mare morts sense haver pogut dir-se allò que calia per desfer aquells nusos afectius que potser els han amargat no poques hores de la vida. Aquest poema potser només ocuparia un dia d’aquest calendari imaginari, però això seria fals, ja que les paraules que no s’han dit a vegades ocupen anys, és a dir, molts fulls de calendari... Ja veieu què passa quan estires un fil, de seguida sorgeix un fet que provoca una història, o una història que vol ser explicada a través d’imatges sugerents perquè sigui a través de la lectura que la història s’expliqui en la imaginació del lector... tu, que em llegeixes.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de desembre de 2018)