Raimon Panikkar i la política

Raimon Panikkar, nascut a Barcelona ara fa cent anys i doctor en Filosofia, Ciències i Teologia, va estudiar la política a L’esperit de la política, aspecte que d’entrada pot no semblar paral·lel a les reflexions publicades a La Trinitat, El silenci del Buddha, Els Vedes, Benaurada senzillesa o Les icones del misteri. L’experiència de Déu.

     

En l’estela intel·lectual, de fe i espiritualitat de Llull, Panikkar va escriure tant com va meditar sobre l’ésser humà al món. La política forma part de la dimensió social de la persona. Així Raimon Panikkar estudia l’homo politicus. Ell, que en la seva maduresa després d’haver viscut en mig món va retornar a Catalunya i es va instal·lar a Tavertet per treballar sense interrupcions, a l’inici de L’esperit de la política escriu aquesta divisa: Ni la fugida del món ni l’activisme mundà salvaran l’home i el món. És per la seva activitat metapolítica que l’home arriba a la seva plenitud (se salva), tot participant de forma única en l’edificació del Cos cosmoteàndric de la realitat.

     

Tal com ho interpreto, l’edificació d’aquest Cos, el cos de la humanitat, demana la nostra implicació total, és a dir, incloent la dimensió espiritual, transcendent, sovint negligida, i fins i tot menyspreada, en l’àmbit secular. Però, que és el metapolític? És el fonament antropològic del que és polític, respon Panikkar. En el seu llibre del qual fóra bo recuperar la lectura en els nostres dies desorientats, Panikkar es proposa l’estudi de la relació transcendental entre la política i allò que la sustenta i la funda: el sentit de la vida. Vet aquí el fonamental en tota existència humana més enllà de la biologia: el seu sentit humà. I és que en qualsevol afer humà es troba, com amagat, diu Panikkar, el misteri de la vida. Així el metapolític restableix la fractura entre l’activitat política i la resta de la vida humana. Observant l’activitat política ambient es fa necessària una consciència que no ens faci perdre de vista el que és essencial, i que per anar bé hauria de conjuminar el personal amb col·lectiu, o el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 9 de novembre de 2018. A la imatge, Raimon Panikkar amb Henri Le Saux, a Varanasi, Índia. Foto presa de l'exposició Kosmos Panikkar)

Apollinaire, l'avançat

El 9 de novembre de 2018 farà cent anys que va morir a París Guillaume Apollinaire víctima de la grip que se’n va dir espanyola. A la Bibliothèque Historique de la Ville de París, on es guarda la seva biblioteca, papers i objectes personals com per exemple el casc on es veu el forat de la metralla que li va ferir el cap (es va allistar voluntari a la Primera Guerra Mundial), vam visitar una interessant exposició que manifesta les diverses facetes de la seva personalitat avantguardista i trencadora de motlles.

     

El nucli de la seva obra és la poesia que Apollinaire entenia, i hi estic d’acord, com un art inseparable del conjunt de l’experiència de la vida, des de l’àmbit més quotidià fins al més sublim de l’estètica. Fill d’una aristòcrata polonesa i pare desconegut (es parla d’un oficial italià o un príncep de l’Església), va fer estudis a Mònaco, Cannes i Niça fins que va viatjar amb la seva mare a París. Allà va freqüentar els cercles artístics i literaris fins a convertir-se en una peça clau en l’agermanament entre la pintura i la poesia que va rompre amb l’estètica anterior tot generant noves pràctiques d’avantguarda tant en la literatura com en l’art. Abanderat, va teoritzar i defensar les noves tendències artístiques com el cubisme dels seus amics Picasso i Braque, així com el fauvisme de Matisse. Amb ells va compartir la vida bohèmia característica de l’època.

     

La innovació literària va situar Apollinaire entre el moviment simbolista i surrealista. De la seva extensa producció en la qual cal valorar l’esperit de recerca que el fan cavalcar entre el simbolisme i les avantguardes, destaca ja des del títol El poeta assassinat. Es tracta d’un text de to fantàstic que va iniciar l’any 1900 i en el qual va exposar, amb fina ironia, una campanya per exterminar tots els poetes del món, ell, que va fer de la poesia el seu epicentre creatiu. Fins i tot en la convalescència de la ferida de metralla al cap va escriure alguns dels seus textos més experimentals que crearien escola: els famosos Cal·ligrames publicats pòstumament l’any 1918. Aquests ideogrames lírics van obrir el camí a tots els experiments de la poesia visual que es van fer durant la resta del segle XX, i fins ara.

(article publicat al setmanari La Fura, 9 de novembre de 2018, just quan fa cent anys de la mort d'Apollinaire. La imatge està presa a París el 20 d'octubre de 2018, quan ja pensava a escriure aquest article)

Escriptures

Desitjo tenir l’oportunitat de llegir almenys un original que em reconciliï amb el que crec que ha de ser un text literari, un llibre de prou qualitat com per guanyar un premi. Estic fent de jurat d’un premi de novel·la i tinc a la taula set obres per llegir. N’he llegit quatre i em sento desolada. Escriptura sense ambició literària, temes adotzenats. En alguns d’aquests originals hi respira un empatx de lectures de best sellers, com si només es perseguís aquest camí d’èxit comercial. Però també aquest camí ha d’estar a l’alçada, un llibre d’èxit tipus Dan Brown no s’escriu així com així. No només es necessita ofici sinó també imaginació per fugir dels llocs de moda o llocs comuns.

     

La lectura d’aquests inèdits em troba llegint dos llibres de Marguerite Yourcenar. No una de les seves novel·les famoses com Memòries d’Adrià o Opus Nigrum, sinó una novel·la curta, Anna, soror... i Narracions orientals en l’esplèndida traducció de Montserrat Gallart. ¿Què ho fa que ja des dels primers paràgrafs ens adonem que som davant d’una escriptura de nivell? Escriptura en sentit ampli i profund. No n’hi ha prou amb redactar bé. La literatura demana estil, però encara més demana l’exposició d’un món que pot coincidir amb el món de l’autor o autora, però no necessàriament. Tenir quelcom a dir d’essencial porta a escriure narracions de pes com aquestes de Marguerite Yourcenar. Els humans som relat, la paraula ens explica. ¿Ens acontentarem a explicar aventuretes, a escriure guions de sèries, a ressaltar qüestions accessòries o voldrem meditar, tot escrivint, sobre la vida i el lloc que ocupem al món, i com fem o desfem el nostre món, i com el món ens fa i ens desfà?

     

Desitjo trobar en les obres que em falten per llegir, o tan sols en una d’aquestes obres, alguna cosa capital que m’atrapi i m’obligui a obrir els ulls, em sacsegi l’ànima, em mantingui insomne. No és possible restar impassible davant d’una qüestió fonamental. Em decep llegir històries intranscendents perquè crec en una escriptura que dugui de la mà un treball filosòfic, humanístic, o que almenys sigui una expressió d’art, que sedueixi per la seva bellesa. No ens conformem amb menys, escriptors, lectors.

(article publicat a La Fura, 10 d'octubre de 2018. A la foto, fragment d'un vidre pintat)

Experiència traductora

La traducció literària, no la traducció mecànica, demana ofici i art. Per una banda la traducció literària requereix un alt nivell de coneixement de la llengua de partença i de la llengua d’arribada. I per l’altra banda requereix un capbussament profund en l’art d’escriure de l’autor o autora. Al meu parer, una bona traducció literària ha de traslladar l’esperit de la llengua de partença tant com les seves particularitats rítmiques i estètiques que s’han d’acordar, amb transparència i com un guant, al text que, posem per cas, llegim en català. Una bona traducció literària fa fluir el text de tal forma que el lector té la impressió que ha estat escrit en la llengua que llegeix. Una obra d’art que vol eficiència i sensibilitat. Però també enamorament.

     

I per què dic enamorament? L’experiència traductora m’ho fa dir. El traductor s’immergeix plenament en el text que tradueix, tant a nivell lingüístic, com estilístic, com personal. Saber coses, quantes més millor, de l’escriptor o escriptora, saber els seus referents culturals, conèixer el seu imaginari, facilita la comprensió del text. En entrar en aquesta dimensió tan íntima no és estrany que es doni l’enamorament, l’estimació, l’admiració del traductor per l’autor.

     

La vida d’un gran escriptor no queda interrompuda amb la seva mort. La prova d’aquesta vida no pas eterna, sinó de vida permanent, passa per la lectura de les seves obres i la traducció en facilita l’expansió a altres cultures, a altres llengües quan hi ha una profunda comprensió del text, la qual cosa porta a pensar que una bona traducció literària en realitat és una reescriptura del text que contempla no només cada paraula i cada frase sinó que s’endinsa, i això és el més difícil, en la intenció de l’autor o autora.

     

Traduir reclama buscar les paraules adients, puntuar correctament, confeccionar frases cadencioses o tibants quan convé per tal de ser fidel a les històries que han de dur intacte en el seu si el doll de l’escriptura que estem traduint. Traduir reclama reescriure amb disciplina fins que el text esdevingui una pedra polida, una joia ben tallada, un jardí esplendorós on tot és a lloc, fins l’aigua de la pluja o les fulles que cauen a la tardor.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 d'octubre de 2018. A la imatge, àngel lector. Cementiri de Montjuïc)

La cultura és revolucionària

La cultura és revolucionària. D’aquí ve que l’stablishment no en vulgui saber res i promogui tipus de cultura-enganyatall per tal de distreure la gent, alienar-la, allunyar-la de tot allò que dóna un sentit profund a la vida humana. Hem viscut uns anys de grans bombolles: econòmiques, però també pseudoculturals que ens ha fet perdre una mica el nord. Perquè, ¿com s’explica que la relectura de llibres com Ensayos sobre el Apocalipsis (1973), amb textos de Brown, Cohn-Bendit, Fromm, Laing, Marcuse, Mascaró i altres, seleccionats per Lluís Racionero, facin la impressió d’estar escrits per als moments actuals?

     

Totes les grans revolucions en les vides humanes esdevenen en el pensament. Quan esdevé un canvi en el pensament de les persones, l’acció segueix la direcció del pensament com un vaixell segueix la direcció del timó. La frase és de Lleó Tolstoi. Un nou món és producte d’una ment nova, diu Racionero al seu pròleg. O renovada. D’aquí ve que la nostra revolució catalana que entre d’altres símbols de reivindicació s’expressa en un llaç groc, faci tanta por a aquells que ens voldrien adormits com adormits estan els seus súbdits. El mal és que un cop s’ha despertat, s’ha pres consciència de la situació, ja no hi ha marxa enrere en aquestes ments que han vist la possibilitat de nous camins a seguir.

     

Una ment cultivada és conscient de la disminució de la consciència amb què el poder establert ens vol tenir agafats. La llibertat és una necessitat humana, ja que és en llibertat que podem créixer com a persones segons els talents de cadascú. La llibertat és una força. Per aquest motiu Fromm parla de la por a la llibertat. I és que la llibertat atorga poder de decisió. Però decidir ens fa responsables de les nostres decisions. És per aquesta raó que tants defugen la llibertat: per no fer-se càrrec de la responsabilitat que comporta. La responsabilitat individual i col·lectiva és el que es reivindica amb el dret a decidir i la voluntat d’independència: agafar la vida a les nostres mans. Una veritable revolució cultural, però també evolutiva, que ha començat en tantes ments. Aquesta fortalesa espiritual fa pànic a l’stablishment. Per aquest motiu la vol exterminar.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de setembre de 2018. Que tingueu una bona Diada de l'11 de setembre!)

Els vestits de la senyora Antònia

La senyora Antònia, que sempre duia uns sobris vestits negres, grisos o blau fosc, unes discretes arracades de botó i una fina cadena d’or al coll, era modista i cosia per a la meva sogra. Aviat li vaig demanar si em podia fer algun vestit. I tant, només m’has de dir com els vols. Me’n va fer de preciosos, els dibuixava jo mateixa. Ens divertíem fent dissenys, teníem idees, la senyora Antònia de tant en tant comprava alguna revista especialitzada per inspirar-se. També feia robeta per als fills: unes camises fantàstiques per al fill, i uns vestits per a la filla que es feien mirar, entre altres raons perquè eren únics.

Una vegada en un aparador de joguines vaig veure una nina que vaig trobar original, diferent de les altres: tenia la cara, el braços i les mans de goma com les seves parentes, però el tronc, les cames i els peus eren de roba farcida, un cos tou que s’abraçava al cos. La vaig comprar i la vaig guardar a l’armari. La portarien els Reis Mags.

Un mes abans, en el temps d’Advent, vaig treure el vestit a la nina i el vaig donar de model a la senyora Antònia juntament a una pila de retalls de robes diferents. La idea era fer dos o tres vestidets segons aquell patró. A la senyora Antònia aquella comanda la va fer molt feliç, i va cosir al seu aire i segons la seva personal fantasia uns vestits de tall clàssic, anglès, estil Windsor, per dir-ho així. Devia ser el seu ideal de roba per a infants.

Aquest ritual va durar uns quants anys. Què ha dit la nena, deia, quan ja havien passat el Reis Mags. Quan la filla els veia feia uns ulls com unes taronges, fins i tot quan ja va saber que era la modista de la família qui cosia aquells vestits que, mira quina casualitat, estaven fets amb retalls de roba dels vestits de l’àvia, de la mare, i, sobretot, del seus.

La senyora Antònia va tenir un coma diabètic que li va deixar una part del cos mig paralitzada. Va haver de fer recuperació de mobilitat durant molts mesos, va estar molt de temps sense poder cosir. Quan finalment va poder agafar el fil i l’agulla ja era pels volts de Nadal. I què va ser el primer que va fer? Cosir un parell o tres de vestits per a la nina. Em satisfà tant, va dir, fer de Reina Maga. I bé que ho era, una maga amb el seu art de transformar trossos de roba i retalls de cintes i randes en boniques peces d’artesania per a vestir una nina que era un goig amanyagar.

(narració publicada a Catorze.cat el dia 3 de setembre de 2018)

Una història dels gats

Després de berenar el diumenge a la tarda, després que els dos gats més petits –el blanc i el negre-, enjogassats i feliços s’enfilessin a la teulada de la caseta dels nens de casa que ja no hi juguen, després que ja no tinguessin por i se’ns acostessin a un metre de les cadires on llegíem, els gats van desaparèixer. Al vespre ja no els vam veure, però vam pensar que s’havien amagat a l’altra costat de la tanca de xiprers. Vam adonar-nos de la seva desaparició el dilluns al matí quan vam posar-los el menjar i no van comparèixer. No van comparèixer tampoc per dinar ni per sopar. Amb la desil·lusió –havíem començat a lligar fils amb els quatre gats, sí, eren quatre-, vam començar a configurar el relat del que podia havia passat.

El diumenge cap al tard l’Oriol havia anat a collir una mica de raïm moscatell a la petita vinya de la meva sogra que tenim al costat del jardí, només separada per la tanca verda de xiprers. D’esquena al camí, de cua d’ull va veure passar la mestressa d’un habitacle molt ben arreglat del que en el seu temps va ser el corral d’una masia important. En aquest lloc sempre hi ronda algun gat que veiem a la nit, els ulls com fars, si tornem una mica tard a casa.

La història va començar a dibuixar-se. Els gats menuts, desnerits, descuidats i afamats es devien escapar del corral i devien passar per la porta d’entrada de casa la meva sogra, el forat que queda sota la porta ho permet. Un cop a dins es van amagar en el lloc que els devia semblar més confortable: una malesa espessa al costat de la caseta del motor de l’aigua. D’aquest indret a la tanca de xiprers que separa les dues cases, la de la meva sogra i la nostra, hi ha unes poques passes. I aquí, en aquest espai de frontera vam trobar els gats. Havien travessat la tanca vegetal per sota per plantar-se al jardí de casa. Feien pena de veure i vam començar a tenir-ne cura.

Vaig mostrar-vos els gats, els amics del FB els vau veure, però també els devia veure algú més. Van faltar cames per venir-los a recuperar. La casa del corral està gairebé sempre deshabitada i els gats es van buscar la vida, l’instint de supervivència és poderós. Vull creure que els gats ara estan cuidats, i que l’àngel protector dels gats està al cas. Això sí, ara deuen estar tancats amb pany i clau perquè no es tornin a escapar. “Antes roja que rota”. També l’instint de possessió és poderós.

(a la imatge, el més petit i desnerit dels gats, però el més gosat, sempre anava al davant i ja havia començat a perdre la por, ja se'ns acostava, com es veu a la fotografia. Els gats havien aparegut com per art d'encantament en un racó del jardí de casa el divendres 24 d'agost i en vaig donar notícia via Facebook, talment com he fet avui amb aquest escrit)