La senyora Antònia, que sempre duia uns sobris vestits negres,
grisos o blau fosc, unes discretes arracades de botó i una fina cadena d’or al
coll, era modista i cosia per a la meva sogra. Aviat li vaig demanar si em
podia fer algun vestit. I tant, només m’has de dir com els vols. Me’n va fer de
preciosos, els dibuixava jo mateixa. Ens divertíem fent dissenys, teníem idees,
la senyora Antònia de tant en tant comprava alguna revista especialitzada per
inspirar-se. També feia robeta per als fills: unes camises fantàstiques per al
fill, i uns vestits per a la filla que es feien mirar, entre altres raons
perquè eren únics.
Una vegada en un aparador de joguines vaig veure una nina que
vaig trobar original, diferent de les altres: tenia la cara, el braços i les
mans de goma com les seves parentes, però el tronc, les cames i els peus eren
de roba farcida, un cos tou que s’abraçava al cos. La vaig comprar i la vaig
guardar a l’armari. La portarien els Reis Mags.
Un mes abans, en el temps d’Advent, vaig treure el vestit a
la nina i el vaig donar de model a la senyora Antònia juntament a una pila de
retalls de robes diferents. La idea era fer dos o tres vestidets segons aquell
patró. A la senyora Antònia aquella comanda la va fer molt feliç, i va cosir al
seu aire i segons la seva personal fantasia uns vestits de tall clàssic, anglès,
estil Windsor, per dir-ho així. Devia ser el seu ideal de roba per a infants.
Aquest ritual va durar uns quants anys. Què ha dit la nena, deia,
quan ja havien passat el Reis Mags. Quan la filla els veia feia uns ulls com
unes taronges, fins i tot quan ja va saber que era la modista de la família qui
cosia aquells vestits que, mira quina casualitat, estaven fets amb retalls de
roba dels vestits de l’àvia, de la mare, i, sobretot, del seus.
La senyora Antònia va tenir un coma diabètic que li va deixar
una part del cos mig paralitzada. Va haver de fer recuperació de mobilitat
durant molts mesos, va estar molt de temps sense poder cosir. Quan finalment va
poder agafar el fil i l’agulla ja era pels volts de Nadal. I què va ser el primer
que va fer? Cosir un parell o tres de vestits per a la nina. Em satisfà tant, va
dir, fer de Reina Maga. I bé que ho era, una maga amb el seu art de transformar
trossos de roba i retalls de cintes i randes en boniques peces d’artesania per a
vestir una nina que era un goig amanyagar.
(narració publicada a Catorze.cat el dia 3 de setembre de 2018)
