Després de berenar el diumenge a la tarda, després que els
dos gats més petits –el blanc i el negre-, enjogassats i feliços s’enfilessin a
la teulada de la caseta dels nens de casa que ja no hi juguen, després que ja
no tinguessin por i se’ns acostessin a un metre de les cadires on llegíem, els
gats van desaparèixer. Al vespre ja no els vam veure, però vam pensar que s’havien
amagat a l’altra costat de la tanca de xiprers. Vam adonar-nos de la seva
desaparició el dilluns al matí quan vam posar-los el menjar i no van
comparèixer. No van comparèixer tampoc per dinar ni per sopar. Amb la
desil·lusió –havíem començat a lligar fils amb els quatre gats, sí, eren
quatre-, vam començar a configurar el relat del que podia havia passat.
El diumenge cap al tard l’Oriol havia anat a collir una mica
de raïm moscatell a la petita vinya de la meva sogra que tenim al costat del
jardí, només separada per la tanca verda de xiprers. D’esquena al camí, de cua
d’ull va veure passar la mestressa d’un habitacle molt ben arreglat del que en
el seu temps va ser el corral d’una masia important. En aquest lloc sempre hi
ronda algun gat que veiem a la nit, els ulls com fars, si tornem una mica tard
a casa.
La història va començar a dibuixar-se. Els gats menuts,
desnerits, descuidats i afamats es devien escapar del corral i devien passar
per la porta d’entrada de casa la meva sogra, el forat que queda sota la porta ho
permet. Un cop a dins es van amagar en el lloc que els devia semblar més
confortable: una malesa espessa al costat de la caseta del motor de l’aigua.
D’aquest indret a la tanca de xiprers que separa les dues cases, la de la meva
sogra i la nostra, hi ha unes poques passes. I aquí, en aquest espai de
frontera vam trobar els gats. Havien travessat la tanca vegetal per sota per
plantar-se al jardí de casa. Feien pena de veure i vam començar a tenir-ne
cura.
Vaig mostrar-vos els gats, els amics del FB els vau veure,
però també els devia veure algú més. Van faltar cames per venir-los a recuperar.
La casa del corral està gairebé sempre deshabitada i els gats es van buscar la
vida, l’instint de supervivència és poderós. Vull creure que els gats ara estan
cuidats, i que l’àngel protector dels gats està al cas. Això sí, ara deuen
estar tancats amb pany i clau perquè no es tornin a escapar. “Antes roja que
rota”. També l’instint de possessió és poderós.
(a la imatge, el més petit i desnerit dels gats, però el més gosat, sempre anava al davant i ja havia començat a perdre la por, ja se'ns acostava, com es veu a la fotografia. Els gats havien aparegut com per art d'encantament en un racó del jardí de casa el divendres 24 d'agost i en vaig donar notícia via Facebook, talment com he fet avui amb aquest escrit)
