Experiència traductora

La traducció literària, no la traducció mecànica, demana ofici i art. Per una banda la traducció literària requereix un alt nivell de coneixement de la llengua de partença i de la llengua d’arribada. I per l’altra banda requereix un capbussament profund en l’art d’escriure de l’autor o autora. Al meu parer, una bona traducció literària ha de traslladar l’esperit de la llengua de partença tant com les seves particularitats rítmiques i estètiques que s’han d’acordar, amb transparència i com un guant, al text que, posem per cas, llegim en català. Una bona traducció literària fa fluir el text de tal forma que el lector té la impressió que ha estat escrit en la llengua que llegeix. Una obra d’art que vol eficiència i sensibilitat. Però també enamorament.

     

I per què dic enamorament? L’experiència traductora m’ho fa dir. El traductor s’immergeix plenament en el text que tradueix, tant a nivell lingüístic, com estilístic, com personal. Saber coses, quantes més millor, de l’escriptor o escriptora, saber els seus referents culturals, conèixer el seu imaginari, facilita la comprensió del text. En entrar en aquesta dimensió tan íntima no és estrany que es doni l’enamorament, l’estimació, l’admiració del traductor per l’autor.

     

La vida d’un gran escriptor no queda interrompuda amb la seva mort. La prova d’aquesta vida no pas eterna, sinó de vida permanent, passa per la lectura de les seves obres i la traducció en facilita l’expansió a altres cultures, a altres llengües quan hi ha una profunda comprensió del text, la qual cosa porta a pensar que una bona traducció literària en realitat és una reescriptura del text que contempla no només cada paraula i cada frase sinó que s’endinsa, i això és el més difícil, en la intenció de l’autor o autora.

     

Traduir reclama buscar les paraules adients, puntuar correctament, confeccionar frases cadencioses o tibants quan convé per tal de ser fidel a les històries que han de dur intacte en el seu si el doll de l’escriptura que estem traduint. Traduir reclama reescriure amb disciplina fins que el text esdevingui una pedra polida, una joia ben tallada, un jardí esplendorós on tot és a lloc, fins l’aigua de la pluja o les fulles que cauen a la tardor.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 d'octubre de 2018. A la imatge, àngel lector. Cementiri de Montjuïc)

La cultura és revolucionària

La cultura és revolucionària. D’aquí ve que l’stablishment no en vulgui saber res i promogui tipus de cultura-enganyatall per tal de distreure la gent, alienar-la, allunyar-la de tot allò que dóna un sentit profund a la vida humana. Hem viscut uns anys de grans bombolles: econòmiques, però també pseudoculturals que ens ha fet perdre una mica el nord. Perquè, ¿com s’explica que la relectura de llibres com Ensayos sobre el Apocalipsis (1973), amb textos de Brown, Cohn-Bendit, Fromm, Laing, Marcuse, Mascaró i altres, seleccionats per Lluís Racionero, facin la impressió d’estar escrits per als moments actuals?

     

Totes les grans revolucions en les vides humanes esdevenen en el pensament. Quan esdevé un canvi en el pensament de les persones, l’acció segueix la direcció del pensament com un vaixell segueix la direcció del timó. La frase és de Lleó Tolstoi. Un nou món és producte d’una ment nova, diu Racionero al seu pròleg. O renovada. D’aquí ve que la nostra revolució catalana que entre d’altres símbols de reivindicació s’expressa en un llaç groc, faci tanta por a aquells que ens voldrien adormits com adormits estan els seus súbdits. El mal és que un cop s’ha despertat, s’ha pres consciència de la situació, ja no hi ha marxa enrere en aquestes ments que han vist la possibilitat de nous camins a seguir.

     

Una ment cultivada és conscient de la disminució de la consciència amb què el poder establert ens vol tenir agafats. La llibertat és una necessitat humana, ja que és en llibertat que podem créixer com a persones segons els talents de cadascú. La llibertat és una força. Per aquest motiu Fromm parla de la por a la llibertat. I és que la llibertat atorga poder de decisió. Però decidir ens fa responsables de les nostres decisions. És per aquesta raó que tants defugen la llibertat: per no fer-se càrrec de la responsabilitat que comporta. La responsabilitat individual i col·lectiva és el que es reivindica amb el dret a decidir i la voluntat d’independència: agafar la vida a les nostres mans. Una veritable revolució cultural, però també evolutiva, que ha començat en tantes ments. Aquesta fortalesa espiritual fa pànic a l’stablishment. Per aquest motiu la vol exterminar.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de setembre de 2018. Que tingueu una bona Diada de l'11 de setembre!)

Els vestits de la senyora Antònia

La senyora Antònia, que sempre duia uns sobris vestits negres, grisos o blau fosc, unes discretes arracades de botó i una fina cadena d’or al coll, era modista i cosia per a la meva sogra. Aviat li vaig demanar si em podia fer algun vestit. I tant, només m’has de dir com els vols. Me’n va fer de preciosos, els dibuixava jo mateixa. Ens divertíem fent dissenys, teníem idees, la senyora Antònia de tant en tant comprava alguna revista especialitzada per inspirar-se. També feia robeta per als fills: unes camises fantàstiques per al fill, i uns vestits per a la filla que es feien mirar, entre altres raons perquè eren únics.

Una vegada en un aparador de joguines vaig veure una nina que vaig trobar original, diferent de les altres: tenia la cara, el braços i les mans de goma com les seves parentes, però el tronc, les cames i els peus eren de roba farcida, un cos tou que s’abraçava al cos. La vaig comprar i la vaig guardar a l’armari. La portarien els Reis Mags.

Un mes abans, en el temps d’Advent, vaig treure el vestit a la nina i el vaig donar de model a la senyora Antònia juntament a una pila de retalls de robes diferents. La idea era fer dos o tres vestidets segons aquell patró. A la senyora Antònia aquella comanda la va fer molt feliç, i va cosir al seu aire i segons la seva personal fantasia uns vestits de tall clàssic, anglès, estil Windsor, per dir-ho així. Devia ser el seu ideal de roba per a infants.

Aquest ritual va durar uns quants anys. Què ha dit la nena, deia, quan ja havien passat el Reis Mags. Quan la filla els veia feia uns ulls com unes taronges, fins i tot quan ja va saber que era la modista de la família qui cosia aquells vestits que, mira quina casualitat, estaven fets amb retalls de roba dels vestits de l’àvia, de la mare, i, sobretot, del seus.

La senyora Antònia va tenir un coma diabètic que li va deixar una part del cos mig paralitzada. Va haver de fer recuperació de mobilitat durant molts mesos, va estar molt de temps sense poder cosir. Quan finalment va poder agafar el fil i l’agulla ja era pels volts de Nadal. I què va ser el primer que va fer? Cosir un parell o tres de vestits per a la nina. Em satisfà tant, va dir, fer de Reina Maga. I bé que ho era, una maga amb el seu art de transformar trossos de roba i retalls de cintes i randes en boniques peces d’artesania per a vestir una nina que era un goig amanyagar.

(narració publicada a Catorze.cat el dia 3 de setembre de 2018)

Una història dels gats

Després de berenar el diumenge a la tarda, després que els dos gats més petits –el blanc i el negre-, enjogassats i feliços s’enfilessin a la teulada de la caseta dels nens de casa que ja no hi juguen, després que ja no tinguessin por i se’ns acostessin a un metre de les cadires on llegíem, els gats van desaparèixer. Al vespre ja no els vam veure, però vam pensar que s’havien amagat a l’altra costat de la tanca de xiprers. Vam adonar-nos de la seva desaparició el dilluns al matí quan vam posar-los el menjar i no van comparèixer. No van comparèixer tampoc per dinar ni per sopar. Amb la desil·lusió –havíem començat a lligar fils amb els quatre gats, sí, eren quatre-, vam començar a configurar el relat del que podia havia passat.

El diumenge cap al tard l’Oriol havia anat a collir una mica de raïm moscatell a la petita vinya de la meva sogra que tenim al costat del jardí, només separada per la tanca verda de xiprers. D’esquena al camí, de cua d’ull va veure passar la mestressa d’un habitacle molt ben arreglat del que en el seu temps va ser el corral d’una masia important. En aquest lloc sempre hi ronda algun gat que veiem a la nit, els ulls com fars, si tornem una mica tard a casa.

La història va començar a dibuixar-se. Els gats menuts, desnerits, descuidats i afamats es devien escapar del corral i devien passar per la porta d’entrada de casa la meva sogra, el forat que queda sota la porta ho permet. Un cop a dins es van amagar en el lloc que els devia semblar més confortable: una malesa espessa al costat de la caseta del motor de l’aigua. D’aquest indret a la tanca de xiprers que separa les dues cases, la de la meva sogra i la nostra, hi ha unes poques passes. I aquí, en aquest espai de frontera vam trobar els gats. Havien travessat la tanca vegetal per sota per plantar-se al jardí de casa. Feien pena de veure i vam començar a tenir-ne cura.

Vaig mostrar-vos els gats, els amics del FB els vau veure, però també els devia veure algú més. Van faltar cames per venir-los a recuperar. La casa del corral està gairebé sempre deshabitada i els gats es van buscar la vida, l’instint de supervivència és poderós. Vull creure que els gats ara estan cuidats, i que l’àngel protector dels gats està al cas. Això sí, ara deuen estar tancats amb pany i clau perquè no es tornin a escapar. “Antes roja que rota”. També l’instint de possessió és poderós.

(a la imatge, el més petit i desnerit dels gats, però el més gosat, sempre anava al davant i ja havia començat a perdre la por, ja se'ns acostava, com es veu a la fotografia. Els gats havien aparegut com per art d'encantament en un racó del jardí de casa el divendres 24 d'agost i en vaig donar notícia via Facebook, talment com he fet avui amb aquest escrit)  

Dones exemplars

De la meva àvia Maria, nascuda el 1900, molta gent que la va conèixer diu: la Maria era molta Maria. Sí. De la meva mare, nascuda el 1924, molta gent que la coneix diu: la Neus és la Neus. I tant! Admiro moltes dones de la generació de la meva àvia i de la meva mare: són dones de caràcter i autèntics pals de paller. Mai no sabrem on haurien pogut arribar aquestes dones anònimes, ja que en aquella època les noies nascudes a pagès poc podien fer els estudis que els permetés desenvolupar una professió. Una cosa sabem: són dones valorades per les seves famílies i entorn. Aquestes dones exemplars deixen petja, donadores com són de valors humans, algunes fins i tot amb un instint per despertar vocacions.

     

La paraula neix a casa, on comencem a parlar, a expressar-nos. La literatura consisteix en un pas més: fer de la paraula una obra d’art si es té prou talent i una bona dosi de voluntat a l’hora del treball. Perquè escriure potser no costa, però escriure amb art, sí. La meva mare i la meva àvia m’explicaven contes amb una mestria que ni el millor narrador ni el millor actor de teatre. L’àvia se n’inventava i tot. Quan m’explicaven contes amb el desig no gens secret que em mengés el que tenia al plat, era una llepafils, feien les veus dels personatges, sovint els gestos. Dramatúrgia completa, literatura oral. N’estic certa que aquesta iniciació tan saborosa a la paraula va influir en la meva formació. Com a persona i com a escriptora, ja que en els contes populars hi ha contingut no només un paquet incommensurable de saviesa humana sinó també la manera d’explicar-la a través de metàfores i paràboles de tal forma que en una bruixa no sempre s’hi amaga una mala dona sinó una dona sàvia, i el llop no sempre és un ésser ferotge, potser és algú amb poc tremp que no sap dominar els seus instints depredadors. Com sigui, si el conte de la Ventafocs m’agradava perquè era una història de superació, el de la Bella Dorment em feia un-no-sé-què. Intuïa que jo no voldria estar mai dormida sinó desperta. Feina rai, a fer-me fer la migdiada. No en vaig fer mai, ara ja sabeu perquè, estimades àvia i mare, que em vau donar la paraula amb què he escrit aquest elogi, en bona llei us el devia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 d'agost de 2018. A la foto de dalt, l'àvia Maria, a baix, la meva mare)

Aquest estiu, visitem museus!

El director del Prado, museu a punt de celebrar el seu bicentenari i que comença a patir massificació, saturació de visitants com li passa al Louvre o al British, deia, planyent-se’n, que el 80% de museus de què disposem no són visitats a desgrat del seu interès. Cert. Llevat dels museus nacionals que semblen d’obligada visita si més no per part dels turistes per tal de fer les fotografies que testimonien el seu pas, els altres museus estan buits i no és pas per manca d’atractiu, i no cal anar gaire lluny: a Vilanova i la Geltrú en tenim un d’extraordinari: la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, que és una joia, amb la petita mòmia Nessi inclosa per aquells que busquen la seducció del que és exòtic.

     

Llevat dels particulars, les entrades dels museus acostumen a tenir preus populars, són més barates que un gelat, un refresc o una cervesa, de manera que aquesta no pot ser la raó de la manca de visitants, o que siguin tan escassos. El tema és d’arrel cultural, tot i que això encara no es vol veure en la seva nuesa perquè és preocupant. Segles d’esforç per salvar i cultivar el patrimoni artístic i cultural, i ara que el tenim en les millors condicions de la història, al públic, en general, no li fa ni fred ni calor. La reivindicació de la cultura, la seva democratització, ha estat una posa? Pel que es veu, sí. No diré que la indiferència envers la cultura sigui una tragèdia humanitària, però cal reconèixer que és desolador veure que no s’aprofita l’oportunitat d’enriquir la sensibilitat amb tanta bellesa com s’ofereix a l’espectador.

     

Ara que a CaixaForum hi ha una mostra de nivell, Faraó. Rei d’Egipte, amb peces provinents del British, val la pena recordar que a Barcelona tenim el nostre Museu Egipci amb peces de gran bellesa artística i valor etnogràfic. L’egiptologia té tradició a casa nostra d’ençà que el viatger i escriptor Eduard Toda (esperit inquiet que va explorar la tomba de Sennedjem a Deir el Medina, a Tebes) va donar la seva col·lecció de peces egípcies al Museu Balaguer, que va ser inaugurada el 1886. Un bon recorregut per un dia de vacances podria ser un passeig per aquests indrets expositius. Aquest estiu, visitem museus!

(article publicat a La Fura, 26 de juliol de 2018)

Les primeres paraules

La meva mare té una memòria prodigiosa i és un plaer escoltar-la com explica episodis antics, tan antics com el començament del món, del meu món, si més no, que relata amb tot luxe de detalls. Tant que puc imaginar l’escena a la casa de l’Avinguda de Sarrià, on ella ha viscut des que va posar els peus a Barcelona. Veig perfectament el dormitori dels meus pares amb els primers mobles que hi van tenir, molt a la moda de l’època, els primers anys cinquanta, ja que jo vaig néixer l’any 1951. El aquest episodi em veig a set mesos un lluminós diumenge al matí aixecant-me del llit de baranes que veig com si hi fos al davant o a dins, tant hi fa, em veig posant-me dempeus i dient al meu pare: Papa. Aquestes van ser les meves primeres paraules dites amb una dicció precisa, retallada, a dir de la meva mare, paraules dites sense balbucejar, com seria sempre a partir del moment en què vaig començar a parlar. A tretze mesos em vaig trencar la cama esquerra i jo mateixa vaig explicar al metge com m’ho havia fet.

     

Les càlides paraules em venien de la mare i les vaig dirigir al pare. Pot semblar una anècdota si ens quedem aquí. Però anant més enllà, segons Max Pulver, que va teoritzar sobre el simbolisme de l’espai i que vaig conèixer quan feia grafologia pel gust de bussejar en aquesta ciència, si ara tinguéssim un paper al davant diríem que la zona de la mare, de la història i del passat es troben a la banda esquerra del paper, i la zona del pare i del futur es troben a la dreta. Les paraules, doncs, em venien de la mare, de la història, de la tradició, de la cultura, de la terra. Però un cop apreses les paraules, el meu instint vital i intel·lectual les va dirigir cap a la zona del pare, zona de la projecció, de l’exploració, del futur. La paraula papa, dirigida al meu pare perquè em fes atenció, era també una proclamació de principis de cap a on dirigiria a partir d’ara la meva vida. És pot dir que tinc imaginació, i és cert, com és cert que la memòria és una reconstrucció, una creació de la ment, tot i ser absolutament fidel a la veritat perquè no invento res.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de juliol de 2018)