Les Tolrà

Les nostres mares i àvies tenen memòria dels excel.lents teixits de cotó de la Casa Tolrà. Però pocs deuen recordar que va ser una dona, Emília Carles Tolrà, qui va donar tanta empenta a la més moderna fabricació de teixits, augmentant amb un seguit de fàbriques les que va heretar del seu marit, Josep Tolrà, oncle amb qui s’havia casat. Donya Emília va ser un empresària de talent, i generosa, ja que els seus treballadors estaven en millors condicions laborals que en altres indústries tèxtils de l’època. Ho llegim a la biografia que de l’empresària en fa Elisenda Albertí a Decidides. Set dones contra corrent.

     

Emília Carles Tolrà va néixer el 1848 a Cabrils, a la comarca del Maresme. A Cabrils també hi va néixer, el 1880, Josefa Tolrà Abril. Na Pepeta, com era coneguda al poble, era una dona senzilla. Per això no n’hem sabut res fins a ser descoberta com una figura singular dins del món de l’art amb els seus dibuixos visionaris, de factura naïf i que mai no es van comercialitzar. Ella no ho hauria consentit, ja que les misterioses i simbòliques imatges de Josefa Tolrà són producte del seu paper de mèdium. Na Pepeta va participar del món de l’espiritisme gràcies a la seva qualitat de vident d’aquell món que no sabem, però del qual ens arriben imatges a través de la imaginació creativa, els somnis, les visions. Món ben estimat pels surrealistes amb Breton al capdavant, que, com la bona de Na Pepeta, practicaven l’escriptura i la pintura automàtica.

     

Vam tenir notícia de Josefa Tolrà arran de l’exposició que va tenir lloc a Can Palauet, de Mataró, entre el desembre de 2013 i el març de 2014. Entre el 1941 i el 1959 Josefa Tolrà va realitzar més d’un centenar de dibuixos, va il.lustrar i escriure un gran nombre de llibretes, va compondre poemes i va brodar meravellosos xals amb els seus dibuixos fluídics, com en deia ella. I tot això atenent a la família i fent de guaridora a qui li anés a demanar. Va començar aquesta activitat quan va morir un dels seus dos fills. El dolor per aquella mort és va transformar en un art extrasensorial, sense filtres, transparent.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 de març de 2017. A la imatge, coberta del catàleg de l'exposició dedicada a Josefa Tolrà)

La màscara del paràsit

Senyores i senyors, i amb permís del Rei Carnestoltes, som a punt d’iniciar la setmana de Carnaval que ha tingut preludi en les empastifades blanques del Dijous Gras. Ja ho heu sentit a dir: aquest any hi haurà sàtira de la bona. Aquest joc de punyeteries verbals, de disfressa i de màscares ve de molt lluny: ve del teatre antic de l’antiga Grècia. Grècia groga se n’ha dit aquí per tradició. En un llibre savi he trobat una perla, un text on es parla de la fesomia del paràsit, o figura que ha de prendre un paràsit en l’escena, també la de l’adulador, que es veu que se li assembla en més d’un aspecte. Si, heu llegit bé: paràsit. I que cadascú pensi en algú que sigui un paràsit, i poc lluny haurà d’anar, tots en coneixem algun, i si no que miri la TV i en trobarà una pila de models.

     

Del llibre que deia, L’escena antiga (Adesiara), i que no ha de faltar en cap biblioteca de gent de teatre, faràndules i carnavals, gent que vulgui saber d’on venim quant a comèdies i dramatitzacions, extrec un fragment de l’Onomàsticon, de Pòl.lux, intel.lectual del segle XX aC. i professor de retòrica en l’Atenas de l’època. En el text es diu com s’ha de reconèixer el paràsit en l’escena a través de la màscara adequada: Tant l’adulador com el paràsit són morens; tenen el nas aguilenc, susciten simpaties. L’adulador té les orelles més esberlades i és més alegre. Té les celles arquejades i això el fa més lletjot. El fals té les galtes esmussades i sense pèls. Duu un vestit elegant i exòtic. El sicilià: és el tercer paràsit. Caram, màfia avant la lettre. A veure si a l’Arrivo o al Vidalot reconeixem algú emmascarat de paràsit. Estic pensant en una contrafigura del paràsit en la barba d’un president del govern de la península. Adulador gens, paràsit, no sé, però paralitzat, sí. Quant a simpaties no en suscita gaires, em sembla. I les orelles esberlades? El que és riure riurem molt.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de febrer de 2017. A la fotografia, una imatge de la Plaça de la Vila, de Vilanova i la Geltrú, amb uns balcons guarnits de Carnaval)

Unes imatges de l'exposició Literatura i Carnaval

El passat dia 15 de febrer es va inaugurar l'exposició Literatura i Carnaval a l'Espai Betúlia, de Badalona. En aquest apunt trobareu tres imatges de la mostra, que és com un llibre obert. Jo hi he posat els textos i l'Adelaida Murillo les imatges, les figures. La mostra està basada en el llibre El Carnaval i les seves figures (El Cep i la Nansa edicions). 

Perseverança

La perseverança és una petita gran virtut. És petita perquè no mou soroll, i és discreta perquè no es fa veure. I és gran perquè costa molt, molt, ser perseverant. Es comencen moltes coses, però cal veure quantes s’acaben: treballs, estudis, projectes que sovint fan fallida. Observo els finals, ben poc els començaments. Els finals diuen més de la perseverança que els començaments. Posem que observem una carrera literària, ja que hi estic posada. Encara que no es vegi res de res, quant a resultats, vull dir allò desitjat, però tan efímer i arbitrari com és un reconeixement. Mandarins té el gremi i no sempre honestos amb el talent. Tinc alguns noms al cap, de gent de vàlua indiscutible, que van patir una gran solitud poètica. Poso per exemple Juan Eduardo Cirlot, bescantat per alguna idea extravagant que l’acostava a Eugeni d’Ors. Però les idees polítiques no fan poesia. La poesia es fa amb la carn dels sentiments i amb sensibilitat afuada, amb una ànima que dibuixa raigs de llum. Per això es pot llegir Cirlot més enllà de les seves idees. Ell buscava a través del llenguatge poètic l’expressió de l’etern. Cirlot, que va viure tanta solitud poètica, repetim-ho perquè això passa en tots els temps, va perseverar en la seva recerca. No només en el desplegament d’una indomable vocació poètica, sinó també perquè aquesta era la seva manera de viure. El poeta i escriptor del diccionari de símbols més creatiu del segle, tenia aspecte de burgés, pitjor encara, d’home elegant, de dandi, això tan horrorós per als canonges de la poesia naturalista i realista, tan exalçada. Ell buscava el sentit últim de la bellesa encara que fos a les fosques. Va perseverar en el compromís amb ell mateix –amb qui hem de comprometre’ns, sinó- per entrar a viure allà on habita l’esperit: un mateix en aquell instant sense temps ni espai i on la mort no existeix, només el que és periple mor.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de febrer de 2017. A la imatge, una fotografia que vaig fer fa uns anys d'un trencadís del Park Güell) 

9Nsomtots

Una columna s’eleva de la terra al cel i el seu nom és tzadik (el just). Si hi ha justos a la terra, la terra és fortifica, si no, es debilita i el món no pot subsistir. Sobre ell [el just] es recolza el món sencer, d’aquí ve que es digui: el just és el fonament del món. Això està escrit als Proverbis 10, 25.

Un home dret com un arbre, dues dones dretes com dues columnes. Estem amb vosaltres, el 9Nsomtots els qui hi vam participar. 

Indecència, maldat

Té 33 anys, com Jesús quan va morir. El seu nom és Martin Shkreli. Mitja Amèrica del Nord l’odia, llegeixo. No sé si l’odien els mateixos que ara tremolen amb les impertinències verbals de Donald Trump i s’han manifestat en contra l’endemà mateix de prendre possessió de president. Martin Shkreli és un jove empresari, admirador de Trump, que ha comprat la patent d’un medicament irreemplaçable, recalca la notícia, per salvar la vida de malalts de càncer i de sida. Originàriament una pastilla d’aquest medicament valia 13,50 euros. Ara val 750 euros. I això és legal, és clar, el sistema capitalista americà, les seves lleis ho permeten.

     

La multiplicació del preu per 300 és una indecència. Més encara: és una manifestació de la maldat, del cor fred, d’una ment sense escrúpols ja que el noi, que en la fotografia vesteix un vestit gris i porta els cabells clenxinats, no s’ha pas conformat amb adquirir aquesta patent sinó que ja està fent maniobres per aconseguir patents de medicaments que curen, o intenten curar, malalties mortals fins ara. Negoci rodó.

Els malalts sense recursos queden fora de la seva vista. Però el cas és que tan sols uns pocs anys enrere ell mateix s’hauria pogut trobar en aquesta situació. La seva bona mare fregava lavabos. El seu bon pare era porter d’una finca i mantenia neta l’escala, fregant-la. El matrimoni eren immigrants albanesos i encara avui sembla que tenen dificultats per parlar l’anglès amb fluïdesa. Gent senzilla i treballadora que van invertir tots els seus estalvis en l’educació universitària del seu fill. Ell, fatxenda, diu que els pares n’estan orgullosos. Cal creure que no deuen saber res dels tràfecs del jove Martin, que veuen com un triomfador. I sí que ho és, però a quin preu. El jovenot és bon negociant, però és avar, l’ètica no és la seva virtut i menysprea tot el que ha deixat enrere. És urgent és que es posi coto a les farmacèutiques que fan bona feina d’investigació, però sembla que en la legislació empresarial vigent hi ha forats que faculten males pràctiques. I Martin Shkreli ho ha aprofitat.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 de febrer de 2017. La fotografia no hi té res a veure, és per compensar aquest relat tan cru)

Textos que facin pensar

Vénen temps difícils, en el món llunyà i proper, com també vénen temps engrescadors, així, tot barrejat, com en la vida. De fet hi som immersos de ple. Per aquest motiu, i per poc que s’hi pensi, no podem ser tebis, no podem fer la viu-viu sense sentir-nos en fals.

     

Una de les conseqüències nefastes de la crisi econòmica que no s’ha acabat ni de lluny, però sobretot crisi de valors, és la crisi de la premsa escrita. La pell ens fa mal, en aquest sentit, a tots i totes els que d’una manera o altra hi estem implicats. Hi ha gent que fa un esforç per escriure enmig del soroll ambient i pensar sense apriorismes i amb criteri, lluny dels llocs comuns. I escriuen editorials, entrevistes, articles d’opinió, textos que fan pensar perquè són més necessaris que mai enmig de tanta immediatesa i banalitat. Són conscients que cal un canemàs de pensament que deixi molles en el camí.

     

Calen veus que a més d’informar es facin preguntes, que assagin respostes amb les portes obertes a la discussió. Per això també calen llibres d’assaig, pedres en l’edifici del progrés de la humanitat. S’escriu assaig, però se’n publica poc perquè és un gènere que, com la poesia, no ven. Ja se sap que la comercialitat és el valor estrella d’una cultura que cada dia és va fent més estreta quant a articulisme de fons, periodisme de fons, divulgació cultural de nivell, pensament de fons. Ens cal el relat dels moments passats per reflexionar i aprendre dels errors. Ens cal la discussió tan ponderada com crítica del moment present. I ens cal un pensament que obri finestres al futur, un pensament visionari, però sense somiar truites, fill de la imaginació creativa. És urgent alimentar la cultura com a eina per assolir la qualitat humana. És urgent alimentar el pensament que ens ha de permetre fer la revolució de la ment, base indispensable per a totes les revolucions pacífiques, les que fan bé a tothom.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de gener de 2017)