Presentació de Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil)

Per als qui em pugueu acompanyar aquest dia 14 d'abril, l'acte, organitzat per l'ACEC, començarà a les 7 de la tarda, a l'Aula dels Escriptors de l'Ateneu Barcelonès. La presentació anirà a càrrec de l'escriptor Miquel-Lluís Muntané.

Refugiat, exiliat

Refugiat i exiliat poden semblar paraules sinònimes, però no ho són. María Zambrano, la filòsofa, les distingia, i encara n’hi afegia una altra: desterrat. Sabia de què parlava, Zambrano, ja que, arran de la nostra Guerra Civil, ella les va patir totes tres. Tot i que al final en faria una tesi de la condició humana, com a exili, i fins i tot arribaria a considerar l’exili com a pàtria.

En veiem fileres, de desterrats, de refugiats, d’exiliats, pels camins d’Europa, trobant les portes barrades gairebé a tot arreu. Les seves cares són de desesperació. Fugen de la guerra, fugen de la terra que els va veure néixer, fugen del terror que també assola les nostres zones de confort. El de Brussel.les ha estat l’últim episodi terrorista.

L’home pateix la Història, escriu María Zambrano. Sovint, però, qui pateix el pes de la Història no és qui la fa, ho sabem prou bé. Ningú no decideix ser desterrat ni ser un refugiat. Una altra cosa és l’exili, o les migracions per motius econòmics, que poden i acostumen a ser voluntàries.

Les categories, doncs, afecten per igual la història d’un poble que les vides senzilles d’aquells que l’integren, raona Zambrano. Les vides senzilles de les fileres de desterrats que veiem cada dia a les pantalles buscant no només un lloc per viure i treballar, sinó per ser… Estan amenaçats de mort per un adversari que no tem la mort, que la busca i li dóna justificació. Potser això encara no s’havia vist mai, i tants horrors com ha vist l’Europa del segle XX! També nosaltres, encara que no ens en fem prou cabal, estem amenaçats de mort pel mateix adversari: soldats del nihilisme, no de la religió, encara que se’n revesteixi. Estem amenaçats de mort violenta, no pas de la mort ordinària, que aquesta ja la sabem. D’aquí ve que no s’entengui la indiferència general envers les fileres de desterrats, de refugiats; no hi ha indiferència particular, hi ha molta gent de bé, però no s’entén la manca d’operativitat envers un problema que si encara no ens afecta ens acabarà afectant.

Es desconeix la condició d’exiliat en general. En particular, sí. Perquè a vegades sembla ben bé que un sigui desconegut fins i tot per als seus. Però aquest és argument per a un altre article. Es desconeix la condició d’exiliat en aquest peregrinar continu que desfila davant dels nostres ulls. Només ho saben aquells que han patit alguna mena de desterrament, d’exili, en un procés dolorós, molt dolorós d’anar fent salts al buit… És clar que a vegades, per salvar la vida, s’han de fer aquests salts al buit. I no sempre es troba una mà que acull, que salva, ni que sigui la nostra pròpia mà. No puc deixar de pensar el difícil que és conèixer-nos. No només els uns als altres, si no també nosaltres mateixos. No hi ha cap avantatge en l’exili, llevat que ens mantingui desperts. Mentrestant, ja prou que es veu, tanquem els ulls fins que la Història truqui a la pròpia porta. Ja respondrem, se’m dirà. Però, i si ens avancéssim en la resposta?

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 d’abril de 2016)

Resurrecció

El cel davalla gris.
El Sol resplendent és a la tomba.
Quan desperta l'oculta Llum
la Terra és feliç.

Que tingueu bona Pasqua!

(a la fotografia, una imatge dels reflexos de la llum al terra d'una església)

Poesia i indigència

Només la bellesa és al mateix temps divina i perceptible. És per això que és el camí del sensible, el camí que porta l’artista vers l’esperit, escriu Thomas Mann a Mort a Venècia. 21 de març: Dia Mundial de la Poesia. Alguna cosa falla si s’ha de reivindicar un gènere literari que justament és l’elixir de la paraula. Vol dir que la paraula pura està en crisi? La paraula nua té poc predicament. S’ha de fer espectacle. La poesia és invisible, als nostres dies, si no es fa soroll, teatre. Un exemple: l’enrenou que va causar Dolors Miquel al Saló de Cent recitant un poema atrevit. Aleshores hi ha notícia. Per l’escàndol.

La poesia, no l’espectacle de la poesia, és llibertat i bellesa. La bellesa que és harmonia no fa súbdits ni vassalls. La poesia es prohibeix en temps totalitaris. Ara la poesia pateix totalitarisme des del moment en què la vàlua d’una obra literària la fixa el mercat. La poesia no ven, no val res per al mercat.

La poesia no necessita ser demostrada: és un valor per ella mateixa, sense adjectius. La poesia té el poder de donar a cadascú la pròpia bellesa interna, reverbera en cada ànima. Aleshores, ¿com s’explica la indiferència general envers la poesia si té la virtut de retornar-nos la llibertat i la bellesa? L’esperit està colgat en matèria massa densa.

Sembla que fa por entrar en el propi jardí intern del qual la poesia és vehicle. Aquest centre de l’ànima no és assimilable a res conegut. I necessitem seguretats. Però la seguretat no crea bellesa, crea barreres a la llibertat. La llibertat, com la bellesa, es reclama, però poc s’exerceix. Així la poesia pateix indigència. Per això s’ha de celebrar un Dia Mundial de la Poesia. Els altres dies és invisible. Se’n parla perquè vesteix, fa culte d’aparador. Però poc es llegeix. Poc s’exerceix tot i ser a l’abast de tothom, no només dels poetes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de març de 2016. A la fotografia, unes llàgrimes de vidres de colors. La imatge està presa a Can Prunera, una casa modernista de Sóller, visitada el dia 5 de febrer de 2016)

Primavera

Dues roses blanques. Present d'amistat. Present de primavera. Present primavera.

Emocions intenses

Dues imatges que abracen els regals que vaig rebre el dia del meu aniversari per part del marit, fills i amics, i que agraeixo com agraeixo els dies que he viscut. A dalt hi ha un fragment del ram de flors que em va regalar la meva mare, ella, que em va donar la vida. A sota hi ha un dibuix de la meva néta Carla, de quatre anys i mig. La nena s'ha dibuixat amb uns 'monyitos' i m'agafa de la mà... Dies d'emocions molt intenses. Encara estic flotant.

13 de març, ara fa 65 anys

Aquesta imatge l'haureu vist tantes vegades. Il.lustra un fet històric: la vaga de tramvies del març de 1951. El dia 13 de març encara hi havia vaga. Per això jo vaig néixer a casa, i no a l'hospital, com estava previst, i per això el meu pare em va veure néixer. La mare es va posar de part, tota sola. Un part sec. En el seu esforç per néixer, el nadó s'anava estrenyent el coll amb el cordó umbilical. La mare s'hauria mort -i jo també- si el meu pare no hagués vingut a casa més d'hora, i sense l'ajut d'una veïna que tenia una visita a casa: una infermera que va córrer, a peu, a buscar un ginecòleg al Clínic. El dia anterior hi va haver morts als carrers de Barcelona, sembla ser, i l'encarregat va fer plegar de la feina el meu pare i tots els altres treballadors. Avui fa 65 anys d'aquesta història, la general i la personal entrellaçades. Estic molt agraïda a la vida.