L'energia desperta que ens mobilitza

He enviat aquest missatge per correu a unes quantes persones, potser ja l'haureu rebut. La referència del missatge és l'energia desperta que ens mobilitza. La fotografia d'aquesta entrada està presa l'11 de setembre del 2012.

Benvolguts/es,

Sóc signant del manifest d’escriptors de Junts pel Sí.

Abans que res, tot el meu respecte per les vostres idees i els vostres sentiments.

El meu vot, que guarda un gavadal de raons objectives per voler que Catalunya sigui un estat sobirà, en igualtat de condicions amb altres estats, té encara una altra raó que vull compartir amb vosaltres, i que expresso en aquest fragment de l’article que aquesta setmana publicaré al Diari de Vilanova:

Temps tindrà l’antropologia per estudiar-ho: el nostre procés cap a un estat sobirà és tant una qüestió social i política com un pas d’envergadura còsmica. Els grans canvis en la Història de la humanitat han anat així: comencen per transformacions individuals i acaben sent transformacions col.lectives. Hi ha ressagats, sempre n’hi ha hagut. Però Catalunya, tot i els entrebancs que ha anat trobant pel camí, sempre ha estat motor de canvis. El d’ara és monumental i incloent-hi tothom qui hi vulgui ser, com sempre. El psicòleg Abraham Maslow va fer una escaleta amb els valors amb els quals viu el comú de la gent: supervivència, seguretat, relacions personals, prestigi i desenvolupament personal. Bé. Però no és tracta d’anar fent sinó de superar-nos. No s’hauria creat ni una engruna d’art, ni la ciència no hauria fet gaires passos, ni s’hauria abolit l’esclavitud, amb tanta conformitat. Joseph Campbell, l’autor de L’heroi de les mil cares, va més enllà de Maslow i posa el focus en un impuls poderós que empeny a transcendir la mediocritat. Un impuls capaç de despertar la ment i crear una vida pròpia, no adotzenada, per col.laborar de manera positiva a alçar l’edifici de la societat. Sobre aquestes actituds personals i col.lectives s’ha erigit tota civilització. Amb l’energia desperta que avui movilitza una gran part de la gent de Catalunya, som en camí de transcendir la mediocritat ambient. Tinc a punt el vot de la meva vida per empènyer cap a tot el que podem ser, que no és poc, en tinc la certesa.

Amb una abraçada fraternal,

Teresa Costa-Gramunt

 

El punter arriba a l'últim tram

El punter arriba a l'últim tram, el de la Via lliure a la Cultura i Educació, a punt per a ser encaixat a l'escenari. L'emoció és intensa. El punter groc ha recorregut tota la Meridiana plena de gom a gom. Ho he anat veient a la pantalla gegant sota un sol de justícia. No ha plogut, i això que algú a la vora diu, tot fent broma, que hi ha qui ha fet novenes perquè ens caigués al damunt una d'aquelles típiques pedregades de setembre... El punter arriba a l'últim tram, i és una realitat, però també una metàfora del que els que som aquí esperem, Via Lliure a la independència, a la República catalana, o com en vulguem dir d'aquest estadi d'evolució de una gran part de la nostra societat, un estadi que abans que polític ho és mental. L´única cosa que esperem dels qui no pensen com nosaltres és que ho respectin. Hem arribat fins aquí, el punter arriba a l'últim tram, la gent aplaudeix i somriu, somriu amb alegria, de la nostra revolució pacífica arreu del món en diuen la revolució dels somriures. El somriure dóna llum al rostre de les persones, el somriure obre el rostre de les persones perquè és l'expressió de l'apertura de l'ànima.

(a la fotografia, el punter arribant a l'últim tram de la Via lliure)  

Via lliure

Llibertat, Lituània serà lliure!, deien tres-cents mil manifestants en la visita que Gorbatxov va fer a Vílnius el gener del 1990. La independència de Lituània és impossible, els havia dit el mandatari de l’URSS, unió avui extinta. Val la pena recordar-ho avui, a les envistes de la manifestació de l’11 de setembre a la Meridiana amb el lema Via lliure. I val la pena recordar-ho també perquè Lituània no només és un país sobirà sinó pròsper, contradient les amenaces de Gorbatxov quan deia que Lituània perdria milers de milions de rubles dels subsidis que rebia en forma de matèries primeres i de productes soviètics, i que s’enfonsaria a la competència –cruel, deia- del món exterior. Encara com no va parlar de les galàxies, com aquí va fer el ministre Margallo de l’actual govern de l’Estat.

Quan Lituània reclamava ser un estat independent sabia a què s’exposava per experiència. L’URSS, una dictadura no del proletariat sinó d’uns quants, ha estat campiona en el maltracte de la pròpia gent. La repressió, les delacions per ser poc comunistes, les purgues i els gulags no són una ficció.

Vaig viure gairebé en directe la via lliure per a Lituània. L’agost del 1990, al Congrés Internacional d’Exlibristes celebrat a Mönchengladbach, vaig fer amistat amb l’artista Elvyra-K. Kriauciunaite. Vam iniciar una correspondència en la qual a més de temes personals i artístics, l’amiga m’explicava els esdeveniments polítics del seu país. Quan Lituània ja era independent vam visitar Lituània (estiu 1993). L’URSS havia complert l’amenaça i havia tancat les aixetes. La gent anava justeta, però treballaven de valent per aconseguir el que es va fer realitat amb cinc anys, i amb deu de forma superlativa: situar-se al mateix nivell de riquesa que Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia. S’ha de tenir en compte que Lituània venia ja d’una contracció de l’economia que també ho era de l’URSS. Lituània avui forma part de la Unió Europea, malgrat que en aquells moments s’hi declarés en contra Jacques Delors.

Catalunya està en una posició econòmica a anys llum que la Lituània que reclamava via lliure. La gent té dret a decidir el seu futur, havia cridat un home a Gorbatxov. Les amenaces del mandatari soviètic ara són aigua passada. Abans d’escriure la carta publicada a El País, Felipe González hauria d’haver consultat l’hemeroteca i tenir presents les paraules de Gorbatxov, tan poc visionàries. Podem emplaçar González d’aquí a cinc anys, quan Catalunya ja sigui un estat independent, sobirà. Li recordarem unes paraules tan poc democràtiques en un dirigent que es diu progressista. Mentrestant estarem immersos en la feina estimulant de donar forma al nostre país perquè estigui a l’alçada del segle XXI. ¿Algú creu que en democràcia es pot aturar la voluntat d’un poble? Si Lituània ho va aconseguir en una dictadura, què no hem d’aconseguir nosaltres, a no ser que estiguem en una dictadura encoberta. Amb més motiu, doncs, per voler una via lliure.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de setembre de 2015. A la imatge, una fotografia feta a la Via Laietana l'11 de setembre del 2012).

Museu d'Art Contemporani a VNG

La primera temptativa d’un Museu d’Art Contemporani va tenir lloc a Barcelona l’any 1960. Va ser impulsat pels crítics d’art Alexandre Cirici Pellicer i Cesáreo Rodríguez-Aguilera (enguany es commemora el centenari del seu naixement i la universitat de Jaén, que custodia el seu llegat, està preparant un seguit d’actes i una publicació). Provisionalment, el Museu es va instal.lar a la cúpula del Teatre Coliseum de la Gran Via. Només va durar tres anys.

Els artistes en actiu havien donat resposta a la crida, regalant o cedint obra per a ser exposada. Els tres anys havien estat molt productius: vint-i-tres exposicions. La darrera mostra, El Arte y la Paz, no va passar la censura. En no trobar un espai més adient, i per manca de suport oficial i privat, es va determinar el tancament.

A l’espera d’una nova oportunitat, les obres van ser emmagatzemades. Finalment, per intervenció d’Antoni Ferrer Pi, el Patronat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer va oferir acollir-les al Castell de la Geltrú. El març de 1969 s’inaugurava a Vilanova i la Geltrú una nova versió, amb més d’un centenar d’obres, d’aquest Museu d’Art Contemporani que havia fracassat a Barcelona. Des del 1996, una tria d’aquesta col.lecció es pot veure de forma permanent a la primera planta de la Biblioteca Museu Balaguer.

Coincidint amb l’exposició que té lloc al MNAC Del segon origen. Arts a Catalunya, 1950-1977, fins a finals d’any es podrà veure a la Biblioteca Museu Balaguer l’exposició 1960-1963. El Museu d’Art Contemporani. Testimoni d’una època. Com a espectadora, estèticament m’ha resultat més interessant l’exposició de Vilanova que la del MNAC, ben intencionada, però fallida quant a les obres exposades, segur que es podien haver triat millor. D’aquesta mostra resaltaria, això sí, l’apartat documental.

Quant a la mostra El Museu d’Art Contemporani, que per primera vegada mostra la gairebé totalitat del fons d’aquella aventura museística dels anys seixanta, presenta prou informació visual com per fer-se una composició de lloc de les tendències artístiques del moment, amb una gran presència de l’informalisme, tant atractiu com a treball experimental, però que s’ha mostrat com un carreró sense sortida. És a la vista el viratge que cap a altres llenguatges pictòrics han anat fent els propis artistes que el van conrear. Alguns exemples: Tàpies, Guinovart, Ràfols-Casamada, o el mateix Cardona Torrandell.

Una reflexió sociològica. A l’espectador li pot sobtar el contrast que s’estableix entre una imatge fotogràfica de la inauguració de la iniciativa de Museu d’Art Contemporani, on es veuen autoritats i públic assistent, amb l’escultura abstracta de Subirachs que tenen al davant. L’ambient i l’estètica que es respira en aquesta imatge no lliga gens amb aquesta obra ni amb la que es pot contemplar a les parets!

La directora del Museu Balaguer, Mireia Rosich, apunta que l’exposició és com una fotografia fixa del que s’estava produint a nivell artístic a Catalunya en aquells moments. És així. Per aquesta raó cal veure aquesta mostra, que ho és dels corrents artístics del anys seixanta i dels seus artistes més rellevants, molts dels quals han arribat als olimps de l’art. Però mercès a l’apartat documental que complementa la mostra, també resulta una bona crònica de la distància entre l’art del present i aquella societat d’aspecte tan rígid i conservador. Sort que alguns agosarats van atrevir-se a fer volar el pensament i van maldar per crear un museu d’art actual, acabat de fer, incomprensible molt sovint, sí, però viu i fugint de l’encarcarament de l’entorn.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de setembre de 2015. A la imatge, una vista panoràmica de l’exposició actual al Museu Víctor Balaguer)

Històries de Berlín (6)

Fem uns quants tombs abans no trobem l’entrada. No és fàcil arribar al cementiri de Dorothennenstrasse, i això que és al cor de Berlín. Aquest cementiri, que data del 1762 i que ha estat ampliat diverses vegades –ara no, ara té numerus clausus-, és el cementiri dels francesos protestants. Així se’n diu popularment, però el cas és que hi ha enterrats no pocs artistes, i sobretot importants escriptors i filòsofs alemanys. Està discretament amagat entre els edificis de la urbs. L’ambient que s’hi respira aquest matí de juny és tan gràcil com recollit, el sol somriu damunt d’algunes esteles, les més blanques.

En aquest jardí de repòs hi ha unes tres-centes tombes, antigues i modernes. Totes estan cuidades i conservades amb una gran pulcritud. Sempre són plenes de flors, ja que en la majoria les flors creixen de la mateixa terra. Mentre passegem entre les tombes distribuïdes en espais gens atapeïts, trobem jardiners o familiars que treballen la terra de les sepultures, treuen les fulles seques, sembren noves plantes allà on hi ha un buit.

Una pedra irregular amb els noms gravats és la tomba més fotografiada d’aquest també anomenat cementiri de les celebritats. Pertany al poeta i dramaturg Bertold Brecht. Al costat hi ha la tomba de seva esposa, la també dramaturga Helene Weigel-Brecht. Veiem alguns visitants que només s’hi aturen. La contemplen una estona i amb un capteniment seriós, reverencial, hi deixen una flor.

A pocs metres de les tombes del matrimoni Bertold i Helene Brecht hi la tomba d’Heinrich Mann, germà del gran escriptor Thomas Mann. Escriptor ell també, és autor de la famosa novel.la Professor Unrat, que va inspirar, l’any 1930, la no menys famosa pel.lícula L’àngel blau, filmada a Berlín i dirigida per Josef von Sternberg. La protagonista, Marlene Dietrich, va fer-se famosa a partir d’aquest moment. El bust d’Einrich Mann, damunt d’una columna, apareix vibrant entre una mata de plantes verdes.

Algunes tombes antigues són monumentals; d’altres destaquen pel contrari, per la seva sobrietat i contenció formal. Posades de costat trobem les tombes de dos filòsofs, Hegel i Fichte. Una té la forma d’una pirámide truncada (Fichte), l’altra és una alta pedra quadrada on estudiants, admiradors o els qui se senten deixebles de Hegel, hi deixen missatges escrits sota una pedra.

Entre les tombes de factura moderna –pedres tallades de manera que esdevenen veritables escultures-, hi ha la tomba de l’escriptora de la RDA, Anna Seghers.

Un senzill, però elegant monòlit amb una inscripció dóna fe de la tomba d’Herbert Marcuse, nascut a Berlín i amb orígens jueus per part del seu pare. Reconegut filòsof i sociòleg del segle XX, de l’Escola de Frankfurt, hegelià i teòric del marxisme, és autor d’alguns dels llibres que van nodrir la nostra educació intel.lectual -encara que alguns sense entendre’ls en tota la seva profunditat, érem tan joves i en un país on el franquisme de primera hora havia imposat la foscúria en l’àmbit del pensament-, entre els quals destaquen títols tan emblemàtics com L’home unidimensional i Eros i civilització. No m’hi resisteixo i em faig una fotografia al costat de la tomba de Marcuse. No pas pel seu marxisme de tall freudià, sinó per una seva idea que comparteixo: l’art ens pot treure de la vulgaritat. Ne pas mal.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 d’agost de 2015. A la fotografia, la tomba d'Herbert Marcuse que vaig prendre el matí de la visita a l'anomenat cementiri dels protestants francesos de Berlín)

Històries de Berlín (5)

Els nazis volien aniquilar els jueus berlinesos, i a fe de Déu que gairebé ho van aconseguir. Però en aquests moments, la comunitat jueva que viu a Berlín està ben activa després de la reunificació d’Alemanya. Des del pont que dóna a l’anomenada Illa dels Museus, d’imprescindible visita, es veu la preciosa cúpula d’estil moresc de la sinagoga de la Oranienburgerstrasse, la més gran del Berlín de preguerra.

La façana de la sinagoga major de Berlín ha recuperat el seu esplendor, si be la reconstrucció interior s’ha volgut molt sòbria, tal vegada per fer que hi destaqui una enorme peça llisa, amb els noms gravats de tots els jueus berlinesos morts. El visitant no sap on posar els ulls si no és per tancar-los i iniciar una oració interior en la seva memòria. En el pis de la sinagoga que dóna al carrer es pot visitar una exposició on es mostren la història i els avatars de la comunitat jueva de Berlín. La sinagoga va acabar molt malmesa a causa dels bombardejos dels aliats. Només va sobreviure un rotlle de la Torà i una làmpada perpètua, i això que el 9 de novembre de 1938, en la famosa Nit dels Vidres Trencats, un cap de la policia local va impedir que les SA incendiessin l’edifici. Un acte de considerable valor, en aquells temps, que es troba explicat en una placa commemorativa.

L’últim servei religiós en aquesta bella sinagoga inaugurada el 1866, amb una capacitat per a tres-mil dues-centes persones, va tenir lloc el març de 1940, abans que la Wehrmach la convertís en magatzem. El govern de la RDA no la va pas tractar millor, ja que l’any 1958 va fer dinamitar la sala de pregàries. L’excusa és que estava molt deteriorada. Era veritat, però l’hauria pogut fer restaurar. La sinagoga no va començar a ressuscitar de les seves cendres fins després de la caiguda del Mur, i a mesura que arribaven a Berlín jueus de l’Europa de l’Est i de Rússia.

El barri on es troba la sinagoga, abans de la guerra acollia una nombrosa comunitat jueva. L’actual comunitat ha anat recuperant el pols del barri amb els seus cafès i restaurants sense perdre peu en la memòria. S’hi ensopega sovint, ja que, aquí i allà, es troben les Stolperstein, petites llambordes de bronze on hi ha escrit el nom i la data del ciutadà o ciutadana deportat. No hi ha lloc, a la ciutat de Berlín, on no hi hagi per una banda un bocí de memòria i, per l’altre, una constant recerca de si mateixa, això sí, amb els comptes ben clarificats.

El Museu Jueu, obra arquitectònica de Daniel Libeskind, i inaugurat el 2001, deixa el visitant amb el cor encongit després de contemplar les peces que, com petites joies, es mostren en unes vitrines amb un fondo fosc per tal de fer-les ressaltar. Aquestes peces donen fe del que hem vist en pel.lícules i documentals: les estrelles grogues que els jueus s’havien de cosir a la roba, quaderns de notes i dibuixos procedents de la gent internada en els camps de concentració, àlbums amb retrats de famílies que van morir per l’efecte del gas emanat de les dutxes, documents, fitxes i passaports que ho eren cap a la mort. Darrere una porta negra, de ferro pesant i que costa d’obrir, hi ha la Torre de l’Holocaust, una habitació altíssima i estreta que trasllada al visitant una sensació d’ofec i que, en efecte, sembla una xemeneia. En l’anomenat Jardí de l’Exili hi ha uns passadissos que formen un laberint amb unes peces de formigó que semblen esteles d’un cementiri.    

En aquests moments hi ha deu sinagogues a Berlín, que amb un gran dinamisme organitzen activitats religioses i culturals. Escoles, botigues de menjar caixer, cafès, establiments de bona restauració, llibreries i centres culturals jueus floreixen a la ciutat. Una altra bona notícia que va amb els signes dels temps: l’any 2010 es va ordenar una rabina.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d’agost de 2015)

Històries de Berlín (4)

En els environs de la Porta de Brandenburg –environs és un dir, ja que a Berlín les distàncies acostumen a ser quilomètriques-, en una cruïlla de la Wilhelmtrasse s’encara la Niederkirchnerstrasse. En el número 7 d’aquest carrer hi ha un edifici magnificent i restaurat amb cura: el Martin-Gropius-Bau. Aquest edifici, d’estil renaixentista, va ser construït a finals del segle XIX per Martin Gropius, oncle-avi de Walter Gropius, fundador de la Bauhaus. Abandonat, o més aviat oblidat en l’època de la RDA, ara ha recuperat el seu esplendor i s’hi fan exposicions de nivell. Nosaltres vam gaudir d’una exposició esplèndida sobre la cultura de Papúa-Nova Guinea, en la qual l’expressió artística està tan vinculada a les creences i als seus rituals. A la vista d’algunes de les millors peces exposades, espectaculars i que desmenteixen radicalment que aquest art sigui primitiu, porta a pensar fins a quin punt Picasso, i també Miró, no van estar molt influenciats per aquest art dels primitius. Si hem de fer cas de la proclama de Gaudí segons la qual deia que ser original era retornar als orígens, doncs això.

Unes passes més endavant de la Niederkirchnerstrasse es troba el Museu de la Topografia del Terror. L’afluència de visitants era notable, el dia 6 de juny, entre els quals hi havia no poca gent vestida amb la samarreta del Barça. Al vespre s’havia de celebrar el partit que havia d’atorgar a l’equip, no sense patiment, la copa de la Champions, la tercera de la temporada. No cal dir l’alegria que ja es respirava en la confiança de la victòria (la multa per l’exhibició d’estel.lades al camp ha vingut després, com un gerro d’aigua freda).

Algunes colles barcelonistes es feien una fotografia davant del tram del Mur que encara queda dempeus. Davant mateix del Mur hi ha l’espai que havia ocupat l’antic palau Prinz-Albert, posteriorment ocupat i remodelat pel règim nazi, amb la seva megalomania. Enrunat pels bombardejos dels aliats que van assolar Berlín, en l’esplanada que va quedar, i deixant molt d’espai, ara hi ha un edifici sobri, un rectangle de formigó que combina el vidre amb un revestiment metàl.lic, com una reixa, i que resulta molt simbòlic.

En aquest edifici, inaugurat el 2010, es pot fer un recorregut visual amb textos i fotografies impreses que s’exhibeixen en uns panells on s’explica com el nazisme va fer miques la democràcia, què eren les SS i els membres de la Gestapo (amb els noms coneguts i també els menys coneguts, hi és tothom), i de quina manera el Tercer Reich, aquell règim totalitari, va estendre el terror per tot Europa. En una maqueta i en diverses fotografies de l’època es recorda al visitant que en aquest lloc hi havia el quarter general de la Gestapo, el comandament central i el servei de seguretat de les SS… Fa venir calfreds. També se li recorda les ínfimes accions legals que es van emprendre després de la guerra contra els funcionaris. Aquí, pel sol fet d’haver estat mestre en l’època de la República ja no es va poder exercir de mestre en l’època de Franco. Els mestres van ser represaliats. Un es pot preguntar quin va ser el seu crim.      

Per això admira que Berlín sigui una ciutat molt activa en el treball sobre el seu passat, en reelaborar de manera perseverant i sanitosa el seu dol. En les visites en els camps de concentració de Dachau i de Buchenwald sempre hi trobàvem grups d’estudiants, acompanyats dels seus mestres i professors, que els expliquen una història que potser no voldrien sentir, però amb la qual han de conviure i estar oberts a un futur que han de fer ells amb les eines mentals adients. Aquest dia 6, en ser dissabte, eren pares o avis els qui donaven explicacions a infants i joves. No ha de ser fàcil, aquesta pedagogia, però es fa imprescindible quan s’adquireix consciència del mal fet.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 d’agost de 2015. A la imatge, un grup de barcelonistes fent-se una fotografia davant d'un tros del Mur. Vaig fer la foto el dissabte 6 de juny de 2015)