Una flor d'ametller per a tantes tombes

El dia 2 de gener vaig fotografiar aquestes branques d'ametller florides. La seva visió m'encomanava una energia positiva, alegre i esperançada, malgrat ser ja al cor de l'hivern. Aleshores van venir els atemptats del terrorisme islamista a París, a la seu de la revista Charlie Hebdo, i les reflexions, unes fetes a sang calenta, les altres més reposades i imprescindibles per anar a fons d'un fenomen que s'hauria d'haver previst. Un cop de puny a l'ànima. Però no va ser pas únic, aquests dies de gener, ja que aquest cap de setmana passat aquí vèiem, esgarrifats, les imatges de Ciutat morta, el documental on s'hi explicava un fet kafkià succeït a Barcelona. Dels joves protagonistes maltractats per uns agents de la Guàrdia Urbana i el posterior procés judicial i presó injusta, no em puc treure del cap la jove poeta Patricia Heras, que de resultes de ser presa i condemnada com els altres joves com a cap de turc d'un fet que ningú d'ells no havia comés, va acabar tirant-se pel buit d'una finestra. No sé si em sé imaginar en el seu lloc, perquè l'horror no em deixa veure res. I, no obstant això, i com si d'un mandala es tractés, miro la flor petita i blanca que brota de la branca d'ametller... Una flor per a tantes tombes, massa tombes.

Museus de Sitges

Ahir a Sitges feia un dia esplèndid. Hi vam anar per visitar la posada en escena del Museu del Cau Ferrat, Can Rocamora i el Museu Maricel, que després de la restauració, magnífica, ara és un conjunt museístic formidable. El doble objectiu de la reforma -restaurar i rehabilitar els tres edificis- ha assolit el propòsit de respectar el patrimoni i esperit originari amb les necessitats i gust estètic del nostre segle XXI. Cal felicitar la direcció de Vinyet Panyella en una tasca de la qual en gaudiran les presents i futures generacions.

(a la fotografia, una imatge presa durant la visita al Museu Maricel)

Coartada pseudoreligiosa

Diguem-ho d’entrada: l’atemptat terrorista que va tenir lloc aquesta setmana passada a París, i que va fer víctimes entre els dibuixants de la revista Charlie Hebdo i a l’hipermercat jueu, no té res a veure amb la religió musulmana sobre la que es vol fonamentar sinó amb una ideologia –és a dir: amb una idea política extremista, o, si es vol dir d’una altra forma, amb un integrisme políticoreligiós-. Aquesta ideologia –l’islamofeixisme- ha esdevingut violència i terror. D’aquí ve que, amb llàgrimes als ulls i amb els rostres contrets per l’esglai i el dolor, centenars i milers de musulmans francesos i de tot el món, també a Catalunya, es manifestin i es planyin en públic d’aquest càncer que amenaça el cos de la humanitat.

El que s’ha esdevingut a París són uns assassinats a sang freda amb una coartada pseudoreligiosa que té els seus antecedents, recordem-ho, en els atemptats terroristes a Nova York, a Londres, a Madrid. Els qui amb tant d’odi contra Occident van perpetrar aquelles morts indiscriminades eren gent fanatitzada i intolerant que en nom de l’Islam (en realitat, estrafent els seus valors), s’atorga el dret de disposar de la vida dels qui consideren els seus enemics.

Però anant una mica més a fons dels arguments, cal dir que aquesta actitud agressiva amb resultat de mort respon a un nihilisme, a una buidor de transcendència, a una negativitat en la vida de l’esperit que, per posar-hi una imatge, podria veure’s com un forat negre que engoleix justament el que tant es proclama: la fe. Tota creença religiosa és una forma de fe i de recerca d’harmonia de la vida. Per aquesta raó qui té fe en la vida no mata sinó que crea vida, la respecta, la nodreix.

Així, doncs, quan en aquests assassinats terroristes se sent el crit ‘Déu és gran’, en realitat el que sentim i veiem amb una gran esgarrifança al cor és ‘la mort de Déu’. Perquè matar una criatura humana és matar Déu. S’hi cregui o no, i tant si som musulmans com jueus com cristians, com de qualsevol altra religió, Déu es troba en tots nosaltres. És per aquesta raó que Déu és gran, com proclama l’Islam, i és per aquest motiu que l’assassinat de qualsevol ésser humà és un crim contra Déu, o el que és el mateix: contra la humanitat sencera.

Els valors culturals i espirituals d’Occident, hereus de la cultura grega (que va inventar la democràcia) i la judeocristiana, del Renaixement i de la Il.lustració (que, admetem-ho, vivim en decadència) no són una amenaça per a cap fe religiosa, ans al contrari. Per aquesta raó hem d’actualitzar, revitalitzar aquests valors. El laicisme i la separació de poders entre les esglésies i els estats, són la millor garantia perquè siguin respectats tant els drets dels creients com els drets dels qui no ho són. Sí, tenim dret, perquè ens l’hem guanyat a pols, a buscar i a viure l’espiritualitat tant a dins com a fora de les religions. És un guany que, desgraciadament, ha costat molta sang i molts patiments. La nostra història col.lectiva és plena d’episodis d’intolerància que ha ofegat l’ànima de tanta gent.

Prendre consciència d’aquest passat i del moment present, veritablement crític, ens hauria de comprometre molt seriosament a esforçar-nos per revertir les energies negatives dels fonamentalismes, siguin del signe que siguin. Ens convé expulsar del nostre interior qualsevol espurna negativa que ens pugui assaltar. I respectar en tothom els drets adquirits a través de les nostres societats democràtiques, obertes, lliures. Som conscients de la seva imperfecció, però també som conscients de l’enorme potencial humà de què disposem per a millorar-les. A Orient, a Occident, o a l’últim racó de la Terra.

(a la imatge, una cal.ligrafia de Salah al-Moussawy, on diu literalment: Bénie soit votre fête! Bonne année! Vaig comprar aquesta postal justament a París. Article publicat al Diari de Vilanova, 16 de gener de 2015)

Grafotransformació

Al seu llibre Emocional mente. Reeduca tu carácter para no amargar-te la vida (Ediciones Obelisco), el doctor Joaquim Valls ens proposa educar-nos, millor dit, reeducar-nos a fi i efecte de millorar com a persones, esdevenir millors per a nosaltres i per als altres. No és, aquest, un dels nostres desigs més profunds? Aquesta és una tasca que no s’acaba mai: reeducar-nos per modificar aquelles actituds del caràcter que ja fa temps que sabem que ens perjudiquen. I com que el cervell no és estàtic sinó mal.leable, com diu el doctor Valls podem esdevenir persones avantatge per comptes de persones inconvenient, persones que tot ho troben malament i que són repatànies al canvi… la qual cosa és possible. Certament estem condicionats per la genètica, per l’educació, pel medi i per la cultura ambient; però no fins al punt d’estar segrestats per la nostra força de voluntat, una força poderosa sempre disponible, sempre al nostre abast.

Temps enrere ja vaig interessar-me per les tesis propositives del doctor Valls a rel d’un seu invent, un mètode de reeducació de la cal.ligrafia que sembla que dóna molt bons resultats. Com no podria ser d’una altra manera, ja que reeducant la lletra i el seu moviment transferim ordres al cervell en la direcció que vulguem. Això sí, aquest exercici vol el seu temps, s’ha de perseverar si fa falta anys.

Entre altres coneixements, el doctor Valls és grafòleg. Sap, doncs, de què parla quan invita a transformar l’escriptura per millorar la nostra vida. No es tracta de cap recepta miracle. Simplement es tracta d’exercitar de manera conscient la cal.ligrafia perquè vagi produint els efectes desitjats.   

Fa molts anys vaig estudiar grafologia amb ànim d’ampliar els meus coneixements de psicologia. No tenia cap intenció d’exercir ni de psicòloga ni de grafòloga, tan sols volia conèixer-me millor i conèixer millor els envitricolls que conforma la nostra humanitat. És per aquest motiu que més tard m’han interessat, per exemple, les tesis humanistes a les fronteres de la psicoanàlisi del doctor Juan Rof Carballo, que va estudiar molt bé el fenomen de la creativitat en l’ésser humà.

D’una manera intuïtiva vaig començar a modificar la meva lletra i la meva firma, que només he conservat per a comptades ocasions, per no tenir problemes amb el DNI i altres documents oficials. I això és justament el que proposa el doctor Joaquim Valls: la grafotransformació! I per què vaig fer-ho? Ja llavors les nostres professores, deixebles del famós grafòleg Augusto Vels, ens van parlar de la grafoteràpia. De seguida vaig veure l’avantatge de dirigir la meva lletra, pulcrament vertical, perquè a poc a poc anés mirant cap a la dreta del paper, en direcció projectiva, amb la intenció no gens secreta de dur a terme els projectes vitals que m’havia proposat… Vaig entendre que havia de ‘moure’ la meva lletra en aquesta direcció i, en la mesura del possible, també deixar-la anar, que els grafismes volessin! Els treballs per dur a terme els meus projectes són tan feixucs com els treballs d’Heracles, però he guanyat convicció i esperit lliure. Depenc molt poquet del què diran, la qual cosa és imprescindible per a la feina creativa, que trenca motlles.

A fi i efecte d’aconseguir una cosa tan útil com tenir bons ànims, que en els temps que corren bona falta ens fan, mireu que la vostra cal.ligrafia no vagi avall sinó recta o amunt. I per acabar-nos d’animar, escoltem música que ens doni energia. Ja deia Plató que la música és per a l’ànima el que la gimnàstica és per al cos. Però potser tot això ara se n’anirà en orris, haurem de pouar en altres mitjans per evolucionar. Ho heu sentit a dir: hi ha pensaments d’eliminar de les escoles la cal.ligrafia, la lletra lligada… Perdrem com a poc destresa manual. Però qui sap el que guanyarem, només escrivint en el teclat. Ara com ara som entre els dos mons.

(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de gener de 2015. A la imatge, una pàgina cal.ligrafiada per Josep Anton de Cabanyes i Ballester, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1797 i mort a la mateixa ciutat el 1852).

Els nostres

¿Qui no ha tingut mai la temptació de fer un àlbum familiar amb els retrats de la família? M’estic referint no a retrats fotogràfics, que d’aquests al món n’hi ha un fotimer, sinó a retrats textuals, literaris. He de confessar que jo sí, i que ja en tinc algun d’esbossat, no acabat encara perquè hi vaig posant i traient coses. I és que un retrat literari és una mica com la vida, que no s’acaba fins que no ens han enterrat, tot i que això tampoc no és el final de res, ja que resta la memòria.

Sergei Dovlàtov (Ufà, Rússia, 1941- Nova York, Estats Units, 1990), periodista i escriptor del qual he llegit amb expectació creixent tots els llibres que fins ara s’han traduït al català –considereu-me, doncs, dovlatovniana-, es va atrevir a fer un retrat de la seva família que abarca tot el segle XX. Va titular aquest àlbum Nashi, o sigui: Els nostres, i acaba de ser publicat per Labreu Edicions, que va iniciar la seva col.lecció de narrativa La intrusa amb un altre títol de Dovlàtov, La zona.

Tot allò que no se sap gaire de la complicada vida russa d’ençà la sovietització fins que Sergei Dovlàtov va emigrar als Estats Units, es troba en aquest retrat de grup amb un protagonista destacat en cada relat. I és que els membres de la família de Dovlàtov elevats a categoria de personatge donen molt de sí. El mateix Sergei Dovlàtov és un personatge per a ell mateix, ja que tota la literatura d’aquest escriptor mort tan prematurament a causa de l’alcohol (la qual cosa, per cert, és bastant habitual en aquelles contrades), és autobiogràfica.

Sergei Dovlàtov era fill d’una correctora armènia i d’un director d’escena jueu. El retrat de grup comença precisament amb la figura de l’avi patern, Moissei, un pagès una mica ferèstec de caràcter i fill del poble de Súkhovo. Fins i tot al Caucas el tenien per un home geniüt, escriu el nét, que se li assembla si més no per la seva configuració física, gegantina.

Amb el seu habitual llenguatge cenyit, tallant i d’imatges poderoses, Sergei Dovlàtov va rememorant aquests personatges irrepetibles com som irrepetibles tots nosaltres quan un gran escriptor ens posa en el seu focus d’observació. Un capítol que pot sorprendre és com l’autor va començar a relacionar-se amb la seva dona, Elena Ritman. És clar que, com he dit, no coneixem gaire la vida russa.

I és per aquest motiu que l’escriptura de Dovlàtov ens imanta, com en el seu dia ens va imantar la de Lev Tolstoi, la de Fiòdor Dostoievski, la de Borís Pasternak, o la del també dissident Aleksandr Soljenitsin. Dovlàtov, un existencialista i descregut a la seva manera (ja que en l’escriptura sí que hi creu!), posa al dia els envitricolls quotidians pels quals ha de passar la gent de la vella Unió Soviètica atrapada en l’atmosfera d’un règim totalitari, injust i arbitrari fins a l’absurd. Un, una, se’n surt com pot, ens ve a dir Sergei Dovlàtov. Cal dir que el primer llibre que va escriure Dovlàtov va ser destruït pel KGB sense contemplacions.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de gener de 2015)

Posta vermella

Ahir, dia 2 de gener de 2015, el sol de posta a la platja de Vilanova i la Geltrú va tenyir el capvespre amb aquest color vermell...

Cuba, el Dr. Portuondo i etc.

Després de més de cinquanta anys, els Estats Units i Cuba han reprès les relacions. Els vells enemics acosten posicions, cansats, és evident, de la inutilitat del blocatge econòmic iniciat el 1961. No obstant això, ja anava bé com a excusa de la inoperància a l’illa, on el verb que més sonava era resolver. Aquests dies s’ha escrit força sobre Cuba, una illa amb una personalitat monumental, i amb un poble la dignitat del qual és a prova de bomba. El que ha aguantat el poble cubà no té fi ni compte. Als observadors de la cubanía ens alegra que s’hagi obert una escletxa en el seu devenir en el segle XXI. Déu dirà. L’altre déu, vull dir Fidel Castro, de moment no ha dit res, tot i que sembla impensable que no estigui d’acord amb el curs que han pres els esdeveniments.

Em pregunto aquests dies amb color d’albada, què hauria dit de la notícia el meu admirat mestre, el Dr. Juan Antonio Portuondo Espinosa. El canemàs de tot el que sé de psicologia és obra seva. Procedent de Miami, és a dir, del seu exili, el Dr. Portuondo va ser el fundador del Centro Internacional de Psicología. D’ell vaig rebre, als vint anys, les lliçons fonamentals sobre el funcionament del cervell i de la ment. El Dr. Portuondo va dedicar la seva vida a l’estudi, a la investigació i a la docència. Va aportar idees importants en els àmbits de la psicologia, psicoteràpia, psicopatologia, psicodiagnòstic i psicoanàlisi. Creador de la Tècnica del Rorchach Psicoanalític, també ho va ser de la Tècnica de Psicoteràpia Contratransferencial de Grup. En dono fe, ja que la practicàvem un cop per setmana.

El currículum del Dr. Portuondo fa feredat: doctor en Medicina per la Universitat de L’Havana, es va especialitzar en Psiquiatria a l’Hospital Calixto García. Era doctor també en Filosofia i Lletres per la Universitat de L’Havana i doctor en Psicologia per la Universitat Internacional José Martí de L’Havana. Els seus amplis estudis de Psicologia els va fer a la Universitat de Santo Tomás de Villanueva, a la Universitat Nacional José Martí i a la Universitat Masònica de L’Havana.

Jove psicòleg, professor de judo (era cinturó negre) i psicoanalista, el Dr. Portuondo va treballar de costat amb el Dr. Frisso Potts en Psicoteràpia de Grup i Psicodrama en el Dispensari d’Higiene Mental i Neuropsiquiatria de L’Havana. L’any 1960 va ser director del departament de Psicologia de l’Hospital Nacional Psiquiàtric. En aquest punt el fil es trenca a causa dels fets que van canviar la fesomia política de Cuba. A partir del seu exili, va esdevenir Psicoanalista Directe per l’Institut de Psicoanàlisi Directa, dirigit pel Dr. John Nathaniel Rosen, a Doylestown, PA (USA). El títol li va ser atorgat pel propi Dr. Rosen. En arribar a la península ibèrica va fundar l’aleshores Centro Internacional de Psicodiagnóstico y Psicoterapia (1968-1982), amb seus a Madrid, Barcelona i València. Va ser al capdavant del Centro Internacional de Psicología fins a la seva mort a Barcelona, l’agost del 2005.

Aquell homenàs nascut el 1927 a L’Havana d’una família d’origen basc, aquell savi, quan parlava de Cuba se li enaiguaven els ulls. Si els seus camins s’haguessin trobat, potser hauria pogut ajudar la filla de Fidel Castro, la tendra i intel.ligent Alina, que va patir una anorèxia a causa de viure en contra del seu pare, segons he llegit. Ara se sap que algunes anorèxies són fruit d’algun desajustament en la relació amb el pare. Ni que sigui sense voler, no és bona cosa provocar en el cor dels fills una divisió entre les figures paterna i materna. Ho saben bé els psicòlegs i psicoanalistes que tracten fills de pares separats. El verb, la intel.ligència i els grans coneixements del Dr. Portuondo potser haurien pogut ser un bàlsam per Alina. Ser filla d’un home de la talla de Fidel Castro no és fàcil, i menys si se n’està allunyada, i no només ideològicament. L’inconscient sempre acaba dient la seva.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 de gener de 2015. La imatge -d'una fotografia meva- correspon a la portada del meu llibre Estampes de Cuba (Proa, 2001)