Postal d'estiu (5) Marina Tsvietàieva, o l'escriptura-resposta

A Indicios terrestres (Versal, 1992), escriu Selma Ancira, traductora de Marina Tsvietàieva (Moscou, 1892 – Yelabuga, 1941): En un estil poc complaent envers els lectors acostumats a la prosa fácil, entre 1917 i 1919 Marina Tsvietàieva va escriure uns diaris que més tard donarien títol i forma a un llibre mai no publicat en vida de la poeta.

Aquest llibre mostra de forma descarnada la miserable vida de la gent en els primers temps del país dels soviets, que ella va patir en pròpia pell. L’escriptora va ser desposseïda de tot el que tenia, la revolució la va deixar vestida amb parracs, la va convertir en una fregona, escriu Selma Ancira al seu pròleg (cal recordar que la filla petita de la poeta va morir de gana). Menjar, treballar fins a l’esgotament, sobreviure, era un ofici en la ciutat de Moscou d’aleshores. I davant la realitat que li va tocar viure –els diaris en donen fe-, Tsvietàieva va fer poesia. L’escriptura com a resposta positiva a l’aniquilació del pensament.

Tal com l’any 1923 Tsvietàieva va plantejar el llibre Indicios terrestres (una reelaboració a partir dels seus diaris) va ser refusat per l’editor d’Helicon, l’alemany Abraham Vishniak, editor d’escriptors russos exiliats com ella. El motiu? Deia que es tractava d’un llibre apolític. Certament Marina Tsvietàieva no parlava directament de política. Però, com a bona escriptora, va transcriure amb unes imatges que corglacen les sensacions que durant la guerra civil i la revolució van provocar en la gent que van patir fam, pillatge, desempar… i la sentència de mort que pesava sobre la cultura. No parlava directament de política, no, però parlava dels efectes devastadors de la política sobre la vida del poble i sobre la cultura amenaçada en la seva llibertat d’expressió.

Amb l’estòmac buit i morta de cansament, Tsvietàieva trobava temps per escriure unes proses que eren com radiografies de la realitat ambient, així com pensaments en veu alta: El destí viu interroga, l’obra d’art respon. I, tot reflexionant, s’adreça als escriptors en la seva condició d’artistes, de creadors: Si tu has nascut en el món per donar respostes, no et paralitzis en una existència feliç [cal entendre beneita]: no és així com han creat, ni és això el que han volgut a l’hora de crear, Goethe, Leonardo, Dante. Es pot estar enfonsat, però un s’ha d’aixecar, resuscitar.

Li era necessari, a l’escriptora, resuscitar espiritualment per respondre amb la paraula davant de fets traumàtics com els que va patir: Una filla a la qual li han matat el pare és òrfena. Una esposa a la qual li han matat el marit és viuda. Però, i una mare a la qual li han matat la filla? No hi ha nom per aquest dolor que sempre va perseguir a la poeta.

Sóc una font inesgotable d’heretgies, afirma Marina Tsvietàieva. Quan a la gent, apilonant-la, li fan perdre el seu rostre, primer esdevé ramat, després, canilla de gossos. El que escriu és tan poc complaent amb l’estatu quo, i el que pensa tan lluny del políticament correcte del seu temps (i del nostre). Estimava el sublim i tenia esperit, i a més, lliure, qualitat abominable, en general, tant aleshores com avui dia. S’ha d’escriure només aquells llibres per l’absència dels quals es pateix. En una paraula: els propis llibres de capçalera. Sí: aquells llibres que són el llibre que un, una, vol escriure no pas per ser com Goethe o com Dante, sinó perquè s’experimenta l’aspiració, legítima, de superar els propis límits. Així és com avança la cultura humana i així és com els llibres resten vius, com resten vives les obres de Marina Tsvietàieva, que ha passat per suïcidada, però que ja s’ha començat a dir que van obligar a suïcidar-se quan va tornar a l’URSS. Un acte de terror contra la seva intel.ligència i contra la cultura en general.

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 d’agost de 2014. La publicació d’aquest text coincideix amb l’entrada número 1000 d’aquest blog!)          

 

Llibres i llibreries

Esteu a punt d’iniciar les vacances? No oblideu de posar llibres a la maleta. A Vilafranca teniu dues llibreries formidables, més encara, dos espais culturals: L’Odissea i La Cultural, amb llibreters experimentats que us aconsellaran segons els vostres gustos. Un luxe que no tenen totes les ciutats. Les llibreries de Vilafranca són de volada, sé de què parlo. Una de les coses que faig quan vaig pel món és fixar-me en les llibreries. Les llibreries són un bon aparador per detectar el nivell cultural d’una ciutat.

Es diu que Walter Benjamin a penes duia res a la seva maleta quan va sojornar a Portbou, llevat d’una pila de llibres i algun manuscrit. Per a ell els llibres eren el seu capital major. Per a mi també. He de confessar que no estic aferrada a res, llevat dels llibres! M’han donat tanta felicitat, aquesta sensació tan escàpola o tan duradora, segons es miri, ja que en el cas dels llibres, l’impacte dels que vaig llegir de molt jove encara em dura.

Sempre porto llibres a la maleta. Amb tot, sempre n’hi afegeixo més d’un i més de tres comprats aquí o allà, llibres rars alguns, introbables com els que vaig portar de Cuba o del Brasil sobre temes propis de la seva cultura com són les enigmàtiques religions afrocubanes i afrobrasileres.

Alguna vegada m’he imaginat un viatge en una gran llibreria. Aquest mateix somni, que han pogut fer realitat, l’han tingut la gent de la llibreria Foyles, que havia visitat els anys que la meva filla va viure a Londres. Ens hi passàvem molt de temps, pis amunt pis avall, de l’edifici que ocupava des de 1929. A vegades hi fèiem un te. Des de primers de juny, aquesta llibreria de Charing Cross Road ha reeobert, dos edificis més enllà de l’antiga llibreria, un establiment immens: El nou disseny està pensat perquè el local s’assembli a moltes botigues [de llibres, s’entén] juntes. Volem que la gent visqui l’experiència de buscar llibres… Una aventura apassionant, sens dubte, per als amants dels llibres i de la lectura. 200.000 títols distribuïts en 6 quilòmetres de prestatgeries, aviat és dit. Flexibilitat dels espais i aparença d’una llibreria universitària, diu el coordinador de comunicació. La nova llibreria de quatre plantes era l’antiga facultat de Belles Arts. Bon rotllo creatiu, doncs, també en l’atmosfera.

Més modesta, però amb la mateixa aspiració que la llibreria sigui també un espai de trobades culturals, són la gent de la històrica llibreria barcelonina Xoroi, especialitzada en llibres de psicoanàlisi. Van haver de tancar l’any 2011 a causa de la crisi. Dies enrere es va inaugurar La Casa de la Paraula, la nova llibreria, un híbrid de negoci entre tradicional i associació cultural, res que les llibreries de Vilafranca no sàpiguen. Vivim un moment molt especial, diu el llibreter de l’antiga Xoroi i la nova Casa de la Paraula. La crisi no és només econòmica: és cultural. Poseu llibres a la vostra maleta de vacances. Llegiu. En cada llibre hi ha un viatge. Paraula.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, l’1 d’agost de 2014. A la imatge, la nova llibreria Foyles)

Postal d'estiu (4) Hélène Cixous, o el riure de la Medusa

Dormo. Si no dormís, ell no em buscaria, no creuaria les seves bones terres i les meves males terres per arribar fins a mi. Sobretot, que no em despertin! Quina angoixa! He d’estar en una tomba per atraure’l… És una vella, caduca fantasia masculina, aquesta imatge de la dona com la bella dorment. I els contes infantils l’han perpetuada! I fins fa quatre dies ella s’hi plegava, i fins i tot era el seu somni! Si ets bella i et portes bé t’estimaré… I si em besa, es diu ella, segrestada, frigidificada, conservada per a ell com dins un bloc de gel… Aleshores, si em besa, serà el Paradís. Paradís? Més aviat una gàbia d’or. Més encara: una enganyifa.

S’ha d’acabar, aquesta vella i tronada fantasia. Despertar per ella mateixa és ara el somni de la dona. Més ben dit: és la realitat de la dona que ja es vol i se sent desperta, resuscitada per ella mateixa de la tomba on la Història l’ha volgut tancar amb pany i forrellat. És una mistificació cruel, la dona dorment, no morta, però com si… a mercè del príncep, a mercè de la mirada que converteix la dona insubmisa, desobedient o rebel en estàtua de sal, o en una Medusa terrible, espantosa. És clar. Ningú no vol veure’s amb aquest rostre, oi? Una bona coartada per a l’esclavitud mental.

Cal saltar per damunt d’aquesta Medusa. A l’altra banda de la figura hi ha la Medusa que riu… S’ha alliberat de la mirada que la reté! I amb aquest riure vigorós, ferm, la Medusa trenca la tomba de vidre on estava presonera. L’amor no ha de dependre mai més de la immobilitat ni del sentiment d’espera ni del sentiment de pèrdua. Durant segles la dorment no ha pogut habitar la pròpia casa. La casa era del pare, o del marit, o del fill. Tampoc no ha pogut habitar el seu propi cos, el seu cos ha estat colonitzat. Nigra sum, ets terra, el teu continent és negre. I el negre fa por.  

La idea de la Medusa que riu és d’Hélène Cixous (Orà, Algèria, 1937), una escriptora incòmoda en un món que ha arribat a abusar tant del pensament (i de l’escriptura) políticament correcte: un avorriment, tot s’ha de dir, sense l’apertura mental al misteri, al sagrat, sense el sentiment de meravella que provoquen els camins incògnits, sense l’oportunitat de trencar motlles. 

L’escriptura d’Hélène Cixous és creació en estat pur aixecada damunt de la seva experiència. Llegir-la és emprendre una aventura apassionant: mai no saps on et portarà, és una escriptora totalment imprevisible, també quan transforma els mites: la seva Medusa riu. Té els ulls oberts i es mostra bella en la verticalitat.

És aquesta Medusa que riu la que arriba a l’escriptura. Qui? Invisible, estranya, secreta, impenetrable, misteriosa, negra, prohibida, escriu Hélène Cixous al text La joven nacida, publicat dins del llibre La risa de la Medusa. Ensayos sobre la escritura (Anthropos, 2001). És una revoltada, aquesta foragitada de la Història que no demana entrar-hi: simplement hi entra. Ha decidit viure, no que la visquin, o que la despertin mil prínceps blaus. Ara la desperta és ella, ara és ella qui mira i veu, i surt de la tomba de vidre, surge et ambula. La negra se sent or pur i brilla com el sol de primavera. La desperta trenca la dialèctica perversa de l’amo i l’esclau que crea dependència. Ella s’autodetermina. Ella, la jove nascuda, ho és per ella mateixa. Ella, l’escriptora, ho és per ella mateixa amb paraules pròpies. Incòmoda, això sí, perquè no s’ajusta al cànon, a l’ortodòxia. Però no hi renuncia, a escriure com ella sent que ha d’escriure, com els escriptors de la Bíblia o dels relats homèrics no van pas renunciar al seu discurs. No demana que l’acceptin en el nou món, no s’agenolla per rebre cap benedicció. El conte de la dorment té un altre final perquè és ella qui el crea: la nova Medusa riu i esber-la les parets de la caverna que l’estrenyia. 

(article publicat al Diari de Vilanova, 1 d’agost de 2014)

Postals d'estiu (3) María Zambrano, el saber de l'ànima

Les grans veritats no acostumen a dir-se mentre es parla (mentre es xerroteja). La veritat del què passa en el secret sí del temps és el silenci de les vides [humanes] i no pot dir-se, escriu María Zambrano al seu text Por qué se escribe, inclòs a Hacia un saber sobre el alma (Alianza Editorial, 2000). Però a continuació, afirma: “Hi ha coses que no poden dir-se”, i és cert. Però això que no pot dir-se és el que s’ha d’escriure.

Si no és fàcil escriure sobre allò que és evident i palpable, menys ho és escriure sobre allò que esdevé en el sí de l’ànima. María Zambrano (Vélez-Málaga, 1907 – Madrid, 1991) parla de mostrar l’itinerari íntim de l’ànima, la veu de la qual, a vegades crit, plany o goig, ningú no sent llevat d’un mateix, d’una mateixa. I justament el transcurs de la vida interna és el més eloqüent (el més real!) de la vida humana… Aquest recorregut en secret, com a Zambrano li agrada anomenar-lo, possiblement és allò que mou l’escriptora a posar-lo negre sobre blanc per tractar de fer visible aquesta vida oculta (la veritable vida, l’altra és representació). Ella no hi va plànyer res, com mostra no només en els seus escrits filosòfics sinó també en els escrits autobiogràfics. Com d’un antic negatiu fotogràfic, l’escriptora revela, mostra a la llum la vida de la seva ànima, com també va fer Teresa de Jesús.

L’ànima és sàvia per naturalesa perquè en l’ànima habita allò que també tenim d’universal, l’herència de l’inconscient col.lectiu. Ara: el jo personal sovint ignora el que l’ànima sap, de la mateixa manera que, com deia Pascal, el cor té raons que la raó ignora.

El llenguatge de l’ànima és simbòlic. Es tracta, doncs, de desxifrar aquest llenguatge. El llenguatge poètic utilitza els símbols per a expressar les veritats profundes de l’ànima. D’aquí ve que la filosofia de María Zambrano sigui una filosofia poètica.

L’afany per desvelar, i l’afany irreprimible per comunicar allò desvelat (som éssers socials), persegueix homes i dones fins a fer-ne, d’alguns d’ells, escriptors, com diu Zambrano en el seu escrit. Es tracta d’una set, d’un anhel perquè ens sabem a mitges. Quina mena d’ésser incomplet és aquest que produeix en ell mateix una set que només s’assacia escrivint? Set espiritual per conèixer la naturalesa de l’ànima que forma part de l’Anima mundi, l’ànima del món. Com ja deien els grecs, el microcosmos és el reflex del macrocosmos.

El misteri, el secret, el rovell de l’ou de l’existència, el seu sentit primer i últim, es revela només escrivint? No, és clar. Però el fet d’escriure és un camí ben útil per il.luminar el misteri de l’existència, que és tan a dins com fora de nosaltres, espill l’un de l’altre. Escriure, però, és un mitjà limitat, ja que s’ha de servir de paraules. Escriure és un mitjà i l’escriptor també és un mitjà. D’aquí ve que Zambrano parli sovint de la solitud de l’escriptor entesa com la solitud d’ell mateix, en un buidament voluntari de l’ego per facilitar la transparència de l’ésser intern, que en el seu nucli és llum pura.

Escriure per comunicar aquest saber que és també el saber de l’ànima col.lectiva (l’arbre de la Vida i del Coneixement són símbols no només de la genealogia humana sinó també del seu saber en conjunt). Escriure per fixar (provisionalment!) les paraules i ajustar-les a la veritat, insisteix Zambrano. Si al final l’escriptor, l’escriptora, reïx en el seu mester, no hi ha glòria personal, en les troballes de la veritat, sinó que, en rigor, aquesta glòria és de tots. Sí: s’escriu per a un Tu, escriptor i públic són comunitat. O eucaristia, com a mi m’agrada dir.

(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de juliol de 2014)

           

Celebració a Poesia des dels Balcons

Miríades d’àtoms donen consistència cruixent

al pa acabat de coure i que ha germinat del blat.

Miríades d’àtoms viatgen lleugeres

en l’aigua que apaga la set.

El sopar és a punt, i també els convidats,

que van arribant gradualment a la teva taula

de tovalles blanques, encara amb els senyals dels doblecs.

Tot fa olor de poma.

Entre l’actiu i el passiu del teu llibre de comptes

no hi detectes grans pèrdues.

Vols celebrar els guanys a les ombres.

A mitjanit la casa serà en silenci.

Al renou el segueix el repòs.

L’hora de l’ànima és entre dues llums.

(aquest meu poema, Celebració, forma part de la publicació Poesia des dels Balcons, festival de Poesia al Carrer a Riba-roja d'Ebre, que aquest any ha homenatjat Montserrat Abelló. A la imatge, una panoràmica de Riba-roja d'Ebre entre dues llums. L'autor de la fotografia és Oriol Pi de Cabanyes).

Poesia des dels Balcons

Dissabte, 19 de juliol, a Riba-roja d'Ebre, vaig participar a Poesia des dels balcons, Festival de Poesia al Carrer que en la seva segona edició ha homenatjat Montserrat Abelló. L'any passat es va homenatjar Salvador Espriu i l'any vinent s'homenatjarà Joan Brossa. És una iniciativa que mou tot el poble en un esdeveniment cultural molt singular i que, sens dubte, deixa petja en els poetes participants, molts dels quals han estat allotjats en cases particulars. Felicitem a l'organització, institucions, entitats i agents diversos que l'han fet possible. A la imatge, coberta del llibre editat per a l'ocasió, que inclou textos i poemes dels poetes que hi han col.laborat.

Postals d'estiu (2) Clarice Lispector i els espills

El veritable pensament sembla sense autor, escriu Clarice Lispector a Aigua viva (Pagès editors, 2006). Un veritable cop a l’ego, tan senyor ell, i tan il.lús. L’ego és una màscara que tapa el rostre del veritable ésser, que en realitat no en té, ocult en el més recòndit de cadascú. Clarice Lispector ho sap i ho diu, poc escriptors com ella han anat tan a fons de les entranyes de la realitat en el seu doble vessant: físic i metafísic. Bé, potser sí: María Zambrano i Rainer Maria Rilke.

No hi ha cap frase en aquest relat excepcional que és Aigua viva que no mogui al pensament. Si algú volgués estudiar filosofia sense obrir un llibre de filosofia en tindria prou en llegir-lo i apamar-lo a fons. Tota l’escriptura de Lispector és una meditació en veu alta d’on emergeixen les preguntes existencials i les mil-i-una respostes aproximades. Viure és respondre a la vida. Per aquest motiu, l’autora utilitza sovint la primera persona a l’hora de narrar i la tècnica del monòleg per a escriure els seus contes i novel.les.

Els personatges de Clarice Lispector (Txetxèlnik, Ucraïna, 1920 – Rio de Janeiro, 1977) sempre responen, tot i que de forma gens convencional. D’aquí l’estranyesa que provoquen els seus textos: I no tinc trama de vida? sóc inesperadament fragmentària. Ho sóc a poc a poc. La meva història és viure (…) és una història d’instants que fugen com les vies fugitives que es veuen des de la finestra del tren. Quanta lucidesa! Aleshores: ‘ella’, o la seva protagonista, on és? És només en aquest instant de presència pura de l’ésser abscòndit que necessita d’un cos per a transportar-se, o fer-se visible a través del jo que actúa.

    

Així, l’autor del pensament, o l’autora de l’escriptura d’Aigua viva, la protagonista desdoblada en l’abstracció d’un objecte, diu: Què sóc en aquest instant? Sóc una màquina d’escriure fent ressonar les tecles seques en la humida i fosca matinada. Consciència de ser a través d’un cos –o la màquina que escriu com a metàfora-, així com s’espitlla en aquest cos per a dir i per a dir-se (això vindria a ser també escriure). Som i no som a una banda i l’altra del mirall de la vida.  

En els relats de Clarice Lispector hi ha molts espills: reals, al.legòrics i simbòlics. L’espill, imatge de l’aspecte lunar de l’existència, reflecteix. Però, què reflecteix? Física i metafísica una altra vegada com a companyes de ball. En realitat, l’espill és buit, com nosaltres som buits sense ànima, o sense l’alè vital. D’aquí ve l’antiga superstició de tapar els miralls de les cases quan es moria algú. L’espill ens mostra una imatge, un ‘doble’. Però en realitat no ‘som’ aquell o aquella de l’espill. Qui mira un espill, qui aconsegueix veure’l sense veure’s, qui entén que la seva profunditat consisteix a ser [un espai] buit, qui camina cap a l’interior del seu espai transparent sense deixar-hi el vestigi de la pròpia imatge, aquest ha entès el seu misteri. Aquest o aquesta que aconsegueix veure l’espill en la seva naturalesa pura entén el misteri de l’espill, però també entén el seu propi misteri. Tan sensible és l’espill en la seva qualitat de reflex lleu, només la imatge, no el cos. El cos de la cosa. Aquesta cosa és el que som? Som a imatge i semblança de Déu, es diu a la Bíblia. Així, doncs, espitllem (amb millor o pitjor cara) aquesta realitat, posem-li el nom que vulguem? Tot el món va començar amb un sí. Som miríades de sís, pols d’estrelles, de fragments d’existència, i ja és prou, ja que feina hi ha per veure’s més enllà de l’espill. Mentre tingui preguntes i no hi hagi resposta continuaré escrivint, diu Lispector al relat L’hora de l’estrella. Perquè la meva vida veritable i difícil de reconèixer és extremament interior i no té una sola paraula que la signifiqui. I tampoc no té espill, ja que en l’última realitat no hi ha espill que l’espitlli, com diu Clarice Lispector. I, això no obstant, escriure per a veure més enllà del que s’hi veu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 18 de juliol de 2014)