El ritme de l'existència

Dins la Setmana de Poesia, el 15 de maig vaig participar a la Taula de Poetes, iniciativa del Centre Dona i Literatura, de la Universitat de Barcelona, juntament a Marta Pessarrodona i Àngels Gregori. Es tractava de comentar aquests versos de Felícia Fuster: la platja se’m desclava / i em va clavant la set.

El text, molt més llarg, es pot resumir així: els versos de Felícia Fuster expressen les coordenades amb què es mou la vida inconscient, però també la vida conscient, la vida humana. Desclavar i clavar, clavar i desclavar, la realitat es mou sempre entre dos vectors que tiben. Sentint com aquestes forces primordials pretenen subjectar-nos, i que a vegades ens manen més del que voldríem, o que ens esqueixen l’ànima fins a fer-nos sentir el dolor de l’estrip, responem amb un tercer i gosat instint de síntesi: l’instint humaníssim que vol superar aquesta dualitat contraposada, tot sublimant-la, tot transcendint-la.

En aquest punt de síntesi, l’instint intermediari o comunicador dels dos pols en tensió, és un anhel de signe espiritual, és un anhel per entrar en una altra dimensió, i que Rabindranath Tagore en deia l’espai de l’infinit. Felícia Fuster evoca poèticament aquest instint doble d’ancoratge-desig per una banda, i de deseiximent per l’altra, amb la imatge d’una platja on la vida s’hi va clavant i desclavant. La platja, doncs, també com a realitat doble i oscil.lant, ja que el desig ancora i l’anhel de superació de la dualitat allibera.  

La vida ens va clavant amb la set, o el desig, i ens va desclavant amb l’anhel de transcendència quan experimentem l’impuls de superar la força que ara ens clava, ara ens desclava d’una realitat concreta, com si fóssim Prometeus lligats a la roca i volguéssim trencar aquest nus que no ens deixa caminar.

De les moltes vies que hi ha per transcendir la dualitat que correm el risc que ens empresoni, una és l’artística. Quan sortim de nosaltres mateixos, quan ens transcendim a través de la via artística, creem el que els antics grecs en deien harmonia, els romàntics en deien bellesa i la cultura hindú en diu rasa. Rasa és un terme sànscrit que significa el goig estètic que proporciona l’art, una via de reunificació amb l’Absolut, o dit d’una altra manera: amb la unitat de la vida. Harmonia, bellesa, rasa o goig estètic ens permeten experimentar la unitat de la vida en la seva fabulosa i expressiva diversitat.

La poesia com a forma artística té el poder de donar sentit, argument intern al que sembla que no en té o que sembla absurd. L’art proporciona un relat, una coherència, una harmonia interna en l’objecte artístic, com quan mirem un bodegó. El bodegó dóna sentit als elements dispersos que s’hi recullen. Aquest tot, aquest sentit, aquesta harmonia, té el poder de despertar una emoció intensa i profunda. L’art, com la imatge de la platja de Fuster on la vida s’hi clava i desclava, és temporalitat i intemporalitat al mateix temps. Deia Oscar Wilde que per a l’artista només hi ha un temps: el temps artístic. La immersió en l’art, tant per a qui el conrea com per a qui en gaudeix, permet superar la percepció dual de la realitat quan en una sola percepció intensa, corprenedora, les integra. Una mena d’advaita, per dir-ho amb un altre terme sàncrit, que significa anar més enllà del pensament dual objecte/subjecte.

Joseph Campbell afirma que la via de l’art s’assembla a la via mística. Per acreditar aquesta afirmació que pot semblar exagerada, podríem dir que el místic i l’artista s’assemblen, amb la diferència que el místic no té aquesta via per ofici, i l’artista, sí. I quin és, aquest esquema? Deixar-se amarar per la realitat, fer-se un, una, amb la realitat, això és transcendència, és a dir, dissolució del jo egòtic en un acte creatiu que pren cos en el poema.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de juny del 2014)

Ajudant del pintor Viladomat

Ahir vam visitar, al Museu d'Art de Girona, l'exposició El pintor Antoni Viladomat. 1678-1755. Aquesta mostra s'inclou en els actes commemoratius del Tricentenari. Després de la Guerra de Successió, que va somoure l'activitat dels tallers autòctons, Viladomat, un artista va erigir-se en el pintor de referència del mercat artístic català. En un dels quadres de la mostra, en un racó hi ha aquesta expressiva imatge, que parla per ella mateixa. 

La biblioteca d'El Greco

El passat 7 d’abril va fer 400 anys de la mort d’El Greco a Toledo. Per commemorar l’efemèride, es pot visitar la impressionant exposició antològica al Museo de Santa Cruz. En l’itinerari s’han d’afegir els Espais Greco, com ara l’església de Santo Tomé, amb el famós quadre de l’enterrament del Conde de Orgaz, que vam poder veure amb tota la seva lluminositat iconogràfica després d’una espera pacient: un nombrós grup de japonesos van ocultar el quadre una llarga estona.

És encertada la tesi expositiva que es presenta en aquest circuït toledà de l’obra de Doménikos Theotokópoulos, El griego de Toledo. Pintor de lo visible y lo invisible. La conceptualització del seu art pictòric ha variat amb el temps. Recordo que, d’una forma que ja llavors em semblava intranscendent per valorar una obra, en la meva època d’estudiant a Llotja es parlava d’un possible defecte visual que li feia veure les formes allargades. Finalment, l’acadèmia ha començat a besllumar el sentit últim del treball d’un pintor que sempre ha provocat estranyesa. Al seu apunt d’un viatge a Toledo, escrivia Alejo Carpentier l’any 1934 sobre El Greco: El demiürg que va enfurir la Inquisició per pintar àngels amb les ales massa llargues…

El Greco no només estrafeia les anatomies dels personatges de les seves teles, sinó que també jugava amb la perspectiva i amb una paleta de colors bàsics brillants i contrastats. Cal no oblidar que havia nascut a Candia (Creta) quan aquesta illa pertanyia als dominis de Venècia, i, educat en el si d’una família de fe ortodoxa, havia començat la seva carrera artística pintant icones. El seu art es va anar transformant de manera progressiva amb el seu pas per Venècia i Roma, fins que va arribar a Toledo. A la seva ciutat d’acollida va acabar de definir el seu estil inconfusible.

L’home culte que mai no va deixar de cultivar-se, era un artista que tenia un propòsit a l’hora de crear la seva obra: pintar les meravelles del món visible, però també pintar la meravella del món del diví, del món espiritual que només es ‘veu’ a través de les visions interiors i, per tant, personals! D’aquí vénen les seves pintures tan sorprenents com plenes d’imatges simbòliques. És en aquest àmbit on el pintor va excel.lir d’una manera suprema, ja que, en efecte, El Greco va assolir de pintar amb mestria el que segles més tard el filòsof i islamòleg Henry Corbin definiria com el mundus imaginalis, món intermig entre el sensible i l’intel.ligible, on s’espiritualitza la matèria i es corporifica l’esperit.   

El Greco va investigar sobre la pròpia obra mogut per una vocació d’arrel filosòfica i teològica que el va dur a llegir no només els clàssics i els Pares de l’Església escrits en la seva llengua original, el grec, sinó que també va llegir amb profit importants autors italians del Renaixement: Vitruvio, Vassari, Palladio, Barozzi da Vignola.

Per seguir l’itinerari intel.lectual del Greco es pot visitar La biblioteca del Greco, al Museo del Prado. En aquesta mostra s’ha reconstruït part de la biblioteca que va pertànyer a l’artista. Quan va morir, el seu fill Jorge Manuel va inventariar 130 llibres. Pels títols i per les notes manuscrites que El Greco va escriure als marges, podem caminar mentalment al costat d’un creador de sensibilitat peculiar que aspirava a esdevenir un home universal en estudiar també les arts liberals. L’exposició de 39 d’aquests llibres invita a reflexionar sobre les bases teòriques del seu art, però també els fonaments literaris i religiosos d’un treball que buscava reflectir el que l’artista en deia l’impossible, és a dir, les revelacions del món de l’invisible, tant com volia reflectir la bellesa del món sensible. Resulta exemplar el seu incansable autodidactisme, juntament a la gran voluntat d’excel.lència que van portar al Greco a ser un dels pintors més expressius i elegants d’una espiritualitat que, entre d’altres figures rellevants, va beure de les fonts del místic neoplatònic del segle VI, el Pseudo-Dionís l’Aeropagita. L’altre Dionís l’Aeropagita era un savi grec, convertit per Sant Pau, i sant de l’Església ortodoxa. És possible que El Greco els hagués llegit a tots dos.

(publicat al Diari de Vilanova, 30 de maig del 2014)

Cosmologies familiars

Gilbert Durand que, amb Gaston Bachelard, el seu mestre, va ser un gran estudiós de la imatge poètica no com a fenomen gramatical sinó com a expressió fenomènica del símbol, deia que la cosmologia no pertanyia a l’àmbit de la ciència sinó més aviat a la poètica filosòfica. La cosmologia així entesa és una explicació del món, però també és una expressió de la nostra particular manera de ser humans al món. La cosmologia en sentit filosòfic es basaria, doncs, en la comprensió profunda del nostre món i en la confecció d’un relat coherent que integri la nostra interioritat relacionada amb la realitat exterior. Per saber-nos, més ben dit, per sentir-nos ser no només biològicament sinó també espiritualment, els humans necessitem buscar i trobar un sentit a la nostra existència.

Aquest sentit de la nostra existència no és només individual, encara que la recerca s’hagi de fer des de les nostres condicions particulars i que, de manera principal, procedeixen de les nostres arrels. Ningú no pot parlar d’ell mateix sense parlar dels seus pares en primera instància, i de la família en general; certes problemàtiques familiars ens arriben de ben lluny. I és que la família és un sistema, i com qualsevol sistema està subjecte a uns principis o lleis internes que actuen de manera tan invisible i silenciosa en nosaltres fins al punt que tant ens poden procurar benestar com malestar.

La família vista com un sistema –o com una ànima col.lectiva, tal com jo l’entenc- l’ha estudiat amb gran encert Bert Hellinger, el filòsof, pedagog, antropòleg i teòleg que va crear una teràpia que cada vegada és més coneguda i apreciada en el camp de la psicologia, i que ell va anomenar constel.lacions familiars.

 En els grups o cosmologies familiars, qui ho dubta, hi ha unes dinàmiques ocultes que tant poden alimentar com intentar destruir a algun dels seus membres, a vegades fins aconseguir-ho. D’una cosa i l’altra en parla amb un gran sentit pedagògic Lola de Miguel Campos, psicòloga i educadora especialitzada en marginació social, a Constelaciones familiares. La reconciliación con nuestras raíces desde el Amor (Ediciones Obelisco).

Bert Hellinger diu que s’ha d’estimar el destí. Perquè una hora o una altra es presenta amb tota la seva força, és a dir, es fa conscient aquell sentit (potser no l’únic, però prou important), de la nostra existència que dóna ànima a la nostra vida que va més enllà de la mecànica del cos. El destí que apallissa també desafia i, per tant, enriqueix. Gràcies als cops de vent que a vegades ens tiren per terra, podem superar-nos i crèixer com a persones.

Heretem dels pares drames familiars no resolts, explica Lola de Miguel Campos. Osho, un mestre hindú, diu: La meitat del teu ésser consisteix en la teva mare i l’altra meitat en el teu pare. Tu ets aquí per ells. Tot el que t’està passant és, en certa manera, per ells. Vet aquí perquè hem d’intentar trencar dinàmiques familiars perverses. Fer llum a aquests desgavells que proporcionen tant de dolor psíquic sembla fins i tot un deure per tal que no l’heretin els nostres fills, que l’haurien d’entomar com nosaltres l’hem hagut d’entomar. En les dinàmiques familiars regeixen lleis inconscients de compensacions. Quan he llegit que l’anorèxia acostuma a ser un intent de ‘salvar’ al pare de la mort, he entès millor l’arrel profunda de la que jo vaig patir. El meu pare no va tenir l’estima de la seva mare i va ser abandonat a la seva sort als quatre anys. La seva és gairebé la història de Mowgli, i la seva vida emotiva d’adult se’n va ressentir, sempre va anar geperuda. Sempre he sabut, no sé com, que havia de ‘protegir’ d’alguna cosa dolenta a aquell que em va donar la vida. Encara ara ho haig de fer amb la seva memòria… Per part de pare, doncs, (de la mare en parlaré un altre dia), sóc hereva del que també podria ser un relat de Dickens, només que amb el desig de cura familiar l’he tret del quarto fosc. De la mà de la consciència arriba el perdó; és salvífic individualment, alhora que la seva bonesa irradia en la família.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de maig del 2014)

Sinagoga de Santa María la Blanca

Ara és un temple de l'Església catòlica, tot i que no s'hi oficia, ja que aquest espai s'ha museïtzat. Abans, Santa María la Blanca era una sinagoga, i així és coneguda a Toledo, i així es fa conèixer als visitants, que queden extasiats davant la seva rara bellesa. La seva construcció d'estil mudèjar va ser feta per picapedrers musulmans. Construïda l'any 1180, com a sinagoga va funcionar 211 anys, fins al terrible pogrom (paraula que vol dir 'devastació') de 1391. La primera vegada que vaig visitar aquesta sinagoga tenia les parets blanques escrostonades. Ara llueix impecable, com es pot apreciar a la fotografia. 

Gresques i botellots

El cap de setmana de l’1 de maig saltava la notícia que a Calella hi havien anat, com els huns invadint Europa, grups de joves francesos, amb l’estada i la pensió pagada a un preu de per riure, i amb dret a visitar discoteques i beure alcohol a cor què vols. Les primeres imatges dels joves fent el simi i la símia que van sortir a la televisió ja donaven una idea de com podria acabar tot plegat, això comptant que no hi hagués cap desgràcia (l’any passat es va posar de moda el balconing, salts a la piscina des d’un lloc alt, alguns joves hi van deixar la pell).

Els botellots ja no són cap novetat, en les nits de cap de setmana, i no només constitueixen una preocupació per molts pares, sinó també una preocupació pels regidors i regidores de seguretat i governació, tal com s’expressava en una entrevista la regidora de Sitges, Vinyet Lluís: La nit de Sitges s’ha tornat més problemàtica amb els botellots. El turisme de masses juvenils comporta un augment de gresques, botellots i altres herbes, com també saben bé a Salou o a Lloret.

Gresques i botellots no són cap novetat entre un determinat jovent, no tot el jovent, però. Per sort a mida reduïda, sempre hi ha hagut gent amb tendència a passar-se de rosca, a la disbauxa, a la carnavalada i als actes forasenyats que se’n poden derivar, com acabo de llegir en un llibre esplèndid, La gresca (El Gall Editor), del gran escriptor gallec, Eduardo Blanco Amor (Ourense, 1897 – Vigo, 1979) en una excel.lent traducció de Jaume Silvestre Llenares.

A La gresca trobem narrats els últims dies de tres personatges marginals: el Castizo, el Bocas i el Milhomes, perquè són els últims, encara que ells no ho sàpiguen quan comencen a esmorga, que així és com se’n diu d’una gresca perllongada amb molt d’alcohol, a vegades durant dies, a Ourense, la ciutat on té lloc la tabola que acaba en pura tragèdia.

La primera publicació d’aquesta novel.la, en època franquista tan inconvenient, va ser a l’Argentina l’any 1959. A la península es va publicar mutilada per la censura l’any 1970. És tot just ara, en la traducció catalana, que podem llegir sencer un relat que ha esdevingut canònic en la narrativa gallega. A Ourense es poden seguir les fites relatades A esmorga en carrers, places, tavernes, prostíbuls i cases particulars (on els esmorguistes entraven de manera furtiva), per acabar als afores, en un abocador, metàfora del viatge sense retorn de dos dels protagonistes, ja que és el tercer, el Castizo, qui en el que es constitueix un monòleg de la història que acaba com el rosari de l’aurora, explica els esdeveniments al jutge, que és com una paret, una altra metàfora de la sorda actitud de la justícia espanyola d’aquell temps.

La gresca és una novel.la d’alt nivell, escrita amb una gran modernitat tant des del punt de vista estilístic com des del punt de mira per part de Blanco Amor, que en el seu moment va trencar la dinàmica de la novel.la costumista gallega. Amb atreviment per l’època, a La gresca trobem insinuada una relació homoeròtica entre dos dels amics, vista i viscuda de forma enrevessada, amb tants prejudicis ambients, així com trobem una visió carnavalesca d’aquelles nits disbauxades, de temps trabucat en el qual l’ordre habitual és subvertit. Tant el lector d’aleshores com el lector actual hi pot endevinar una lliçó de vida que travessa tota la història, ja que hi ha gresques i gresques, i la que emprenen sense seny ni aturador els tres amics ja es veu que no pot acabar bé. En la seva novel.la, Blanco Amor ens ofereix una tragèdia grega, ja que eleva l’anècdota a categoria, també quant al marc, ja que l’acció del relat esdevé en un dia molt plujós i una nit gebrada, com la mort que acaba emparant-se de dos dels amics en aquesta gresca que acaba de forma tràgica, i que, passats els anys, encara anava de boca en boca per tota la ciutat. No n’hi ha per menys.

(article publicat al Diari de Vilanova, 16 de maig de 2014)

Taula rodona de poetes

Per si us va bé d'assistir-hi aquest dijous, 15 de maig, a les 19.30h., a la Fundació Antoni Tàpies.