La Catalunya jueva

Farà uns quatre anys, vaig visitar la sinagoga del carrer Marlet, al call de Barcelona. Allà vaig adquirir una guia sobre la Catalunya jueva. És una guia orientativa per a qui, tant de fora com des de dins estant del territori, vulgui resseguir les petges de la presència jueva a Catalunya. És imprescindible conèixer els llocs –més de seixanta- on hi va haver aljames, algunes de molta rellevància no només quant a nombre d’habitants sinó per la seva personalitat cultural, com les de Barcelona, Girona, Tortosa, Tàrrega, Manresa i Puigcerdà, entre d’altres. A partir de l’any 70 d.C., any de la destrucció del temple de Jerusalem, ja van arribar al nostre territori jueus de la diàspora, molt abans, doncs, que sorgissin comunitats cristianes. I, per suposat, abans del naixement de Catalunya.

L’auge de la cultura hebrea per tot el país es va donar al segle XIII i va estendre’s fins a la primera meitat del segle XIV. És una època de gran esplendor, el seu segle d’or, per entendre’ns. El seu descens comença amb l’arribada de la pesta negra, l’any 1348. En aquesta època es comença a culpar els jueus de tots els mals del món, la qual cosa va desembocar en els aldarulls del 1391, que va comportar la fi de moltes aljames catalanes. Finalment, la controvèrsia de Tortosa (1413-14), convocada pel papa Benet XIII, va suposar un retorn de la inestabilitat entre les comunitats cristianes i jueves, i les persecucions que van culminar amb el decret de l’expulsió dels jueus de tota la Península Ibèrica, l’any 1492.

L’any 1348 hi va haver una tragèdia al call de Tàrrega. Un seguit de males collites i la consegüent crisi econòmica, va propiciar una gran tensió social i confrontació religiosa creixent. Aquesta situació va esclatar amb l’arribada de la pesta a Catalunya. El juliol de 1348 es va produir un assalt al call de Tàrrega. Es van assassinar més de tres-cents jueus. Es tenia coneixement d’aquest avalot per la documentació de la Cancelleria Reial i el relat de Josef ha-Kohen, La vall de llàgrimes. Però ha estat a partir de les excavacions al call l’any 2007, i molt especialment a la necròpolis hebrea de les Roquetes, que s’ha pogut conèixer l’abast d’aquell horror. Només en sis fosses comunes ja hi ha enterrades, vestides, vora una setantena de víctimes. Que anessin vestides dóna la mesura d’aquests fets dramàtics, ja que els jueus enterren els seus morts ritualment. Després de vetllar el mort un dia, en arribar al cementiri es realitza la Tahará (bany ritual) en el cas que el cos no hagi estat encara rentat i purificat. Després se l’amortalla amb les Tajrijim, mortalles blanques. Si el finat és un home se li col.loca a sobre el Talit (mantell de les oracions), que va portar en vida. Amortallar els morts de blanc té com a objectiu assenyalar la igualtat absoluta que existeix entre els éssers humans en el moment de la mort.

A rel de les descobertes arqueològiques, des del passat 19 de març, el Museu Comarcal de l’Urgell de Tàrrega compta amb la mostra permanent, Tragèdia al call de Tàrrega 1348. En l’exposició es poden veure objectes quotidians de la vida del call. I tot i que la tragèdia està contextualitzada en el vídeo que protagonitza Moixé Natan, un reconegut escriptor jueu targarí (una de les fortunes més grans de Tàrrega del segle XIV, que va sobreviure a la massacre), en el discurs expositiu no es fa prou èmfasi que va ser una matança antisemita en tota regla. Aquesta mortaldat tan enorme posa el cor en un puny i cal admetre que des del cristianisme s’han fet coses terribles. Aquests fets luctuosos demanen un decidit acte de contrició pòstum. De la mateixa manera que, amb sentit de justícia i caritat, es vol retornar la dignitat a tants morts de la Guerra Civil del bàndol republicà, també s’hauria de voler un acte de reparació de les víctimes de les matances antisemites allà on sigui que es van produir, ni que hagin passat segles. Els actes de reparació són necessaris per tancar ferides històriques.    

(article publicat al Diari de Vilanova, 9 maig de 2014. A la imatge, joies jueves)

    

    

El centre de la perifèria

El 13 de juny de 2013, a la Casa del Tibet hi va haver un diàleg entre Teresa Forcades i Karma Lekshe Tsomo, monges de les seves respectives tradicions: cristiana catòlica i budista tibetana. Moderat per la periodista Ima Sanchís, el diàleg duia com a títol: Dones, espiritualitat i canvi social. Aquest diàleg ha estat publicat per Plecs Budistes, editorial que ha nascut de la necessitat d’una transformació radical que atenyi no només el canvi personal sinó també el social. Una cosa porta a l’altra.

Dios también anda entre pucheros, deia Teresa de Jesús. Ara és al bell mig l’àgora. No escapa a ningú que estem vivint un període que, en justícia, demana que allò que per mil.lennis ha estat a la perifèria de la història ara esdevingui centre, amb tot el que això significa no només de presa de consciència sinó d’operativitat per aconseguir-ho. Això sí, de manera pacífica però sense amagar el cap sota l’ala. La veritat i la llibertat són un guany de la consciència que no esdevé per art d’encantament sinó del treball d’anar-hi a l’encontre.

Sabem que la dona ha estat a la perifèria de la història, i el nostre estatus actual és el resultat d’una lluita diària que no pot cessar fins que, globalment, les dones no esdevinguem no només el centre per a nosaltres mateixes sinó centre de la història en paritat amb els nostres companys. Tant es pot parlar de canvi com de revolució, com fan Tsomo i Forcades. Sigui com sigui, el canvi forma part de la mateixa essència de la vida, i per això Teresa Forcades diu que ‘farem la revolució i la tornarem a fer’. Això només vol dir que sempre hem d’estar en procés de canvi per millorar les coses.

Els humans som un procés obert en el temps biogràfic (el budisme el dilata, ja que creu en la reencarnació). No ens hem de donar per acabats, hem de donar-nos l’oportunitat de canvi, de millora. Aquest creixement que ateny tots els àmbits de la persona, ha estat buscat per totes les vies religioses i espirituals que els humans hem creat, fruit de la necessitat que ens tiba amunt, ens eleva per sobre dels peus de fang.

Les dones tenim el nostre paper en aquesta evolució personal i col.lectiva de la humanitat, però sense la subordinació a la qual hem estat sotmeses pel sistema patriarcal. Els seus efectes nefastos són a la vista: discriminació, domini, explotació, injustícia, corrupció. Sent-ne conscients, hem d’actuar. La cultura, la filosofia, l’ètica, les tradicions religioses són eines formidables per corregir estructures socials esdevingudes injustes i inventar-ne de noves a la llum dels valors humans. Potser alguna vegada haurem de saltar-nos la llei, com recorda Forcades que va fer la nord-americana Rosa Parks. El gest d’asseure’s al lloc prohibit per a ella a l’autobús va obrir la porta a la no discriminació dels negres. En consciència, homes i dones estem destinats a ser i a fer les coses de manera diferent. I és que el que dicta l’amor, aquest sentiment universal, ens fa més valents i decidits.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de maig de 2014)

Meditació sobre sant Jordi

La celebració de sant Jordi, patró de Catalunya, ja ha passat. Aquest dia, enguany lluminós com el sol a les illes gregues, no es pot pensar gaire, més aviat és un dia en el qual es viuen emocions tan intenses que s’han de deixar reposar, sedimentar. Roses i llibres omplen les nostres places, rambles, carrers. Tot el país és com un llibre obert amb una rosa vermella entre les seves pàgines, símbols de la cultura i de l’amor encès. No es pot oferir res de millor a la gent que estimem.

És després d’aquesta jornada que un, una, va pensant no només el què ha significat per a ell, per a ella, sinó en el significat general de la celebració. I més encara si hi ha algú que pregunta pel símbol de sant Jordi, com a mi m’ha passat amb motiu de la celebració del XXXV Congrés Internacional d’Exlibristes de la FISAE, que ha tingut lloc a Vila-seca des del 22 al 28 d’abril. Una de les exposicions que s’emmarquen en el Congrés està dedicada al cavaller sant Jordi. Els congressistes, vinguts d’arreu del món, i amb una assistència bastant nombrosa de japonesos i xinesos, van fer moltes preguntes sobre la icona de sant Jordi, motiu dels ex-libris exposats al Palau de la Diputació de Tarragona.

En un principi es pot dir que en la iconografia de sant Jordi hi ha el simbolisme de la dualitat: el bé contra el mal, i on sant Jordi representaria el bé o allò bo, i el drac el mal o allò a eliminar, a erradicar o a liquidar. Un intent fallit, ja que el mal, com diu l’estudiós dels símbols Andrés Ortiz Osés, és radical i irradicable.

Sempre ho hem sabut, que el mal no es podia erradicar. Però és a partir del segle XX, amb manifestacions del Mal (que aquí escric amb mayúscula) tan espectaculars com l’Holocaust o els Gulags, per posar només dos exemples de genocidis programats, que n’hem pres una consciència més profunda. Tampoc l’actual globalització no ens permet ignorar el mal allà on tingui lloc, ja sigui al costat de casa o a l’altra punta del món.

Si el Mal/mal és radical i irradicable, a sant Jordi, i a nosaltres mateixos posats a encarnar el personatge mitològic, no ens queda més remei que buscar la forma d’amansir aquest drac, domesticar aquesta energia, reconvertir-la, sublimar-la, transformar-la, com en un procès alquímic, en alguna cosa noble. Aquesta és, al meu entendre, l’aportació de Catalunya a la llegenda de Sant Jordi, patró que compartim amb Anglaterra, Grècia, Polònia. L’aportació catalana al mite de sant Jordi és eminentment cultural. Si transmutem la llança en una ploma (o en un pen drive!) tenim un sant Jordi que, a través d’un impuls positiu, aconsegueix d’amansir de la psique les forces obscures, animalesques, draconianes, i esdevenir no una figura bèl.lica sinó una figura símbol de la cultura com a forma de coneixement i de civilitat.

No menys importants en la iconografía jordiana són la figura de la rosa i de la princesa: una símbol de l’amor, l’altra símbol de l’ànima humana. Perquè és en l’ànima humana on es dóna la dualitat bé/mal, la lluita entre àngels i dimonis. Així, la rosa com a ofrena d’amor per part del cavaller sant Jordi a la princesa ve a significar una acció mitjancera entre els contraris bé/mal, una acció afectiva i efectiva que produeix l’equilibri entre aquestes forces, sempre en lluita, sempre en tensió. D’aquesta manera operen els símbols en nosaltres, que no són entelèquies sinó forces poderoses que ens mouen a l’acció. Així, la celebració catalana de sant Jordi vol fer de la cultura i de l’amor no només una idea inspiradora sinó una realitat per viure íntimament, alhora que meni a l’evolució dels humans en el seu conjunt.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 de maig de 2014. A la imatge, ex-libris jordians)

Rosa en primer pla

Ahir tot just la rosa estava obrint-se, avui ja ha fet el ple. He fet la fotografia fa una estona, rosa en primer pla... Que tingueu un bon dia!

Addictes a l'amor

L’addicció és una patologia, més o menys maligna, sobretot per qui la pateix. L’addicte experimenta la tirania, el dolor i la insatisfacció constant que li causa l’addicció. Sovint desconeix el motiu, l’arrel d’aquesta ànsia. L’addicció vindria a ser com llançar aigua en un pou sec, que la xucla immediatament. L’ànsia no s’assacia ni tan sols de forma momentània. L’arrel de l’addició es troba en el subconscient. Portant l’arrel de l’addicció a la consciència comença a cessar la insatisfacció que porta una vegada i una altra a repetir la mateixa conducta.

De la mateixa manera que hi ha addictes a l’alcohol o a algunes substàncies químiques, hi ha addictes a l’amor. L’amor no com a la més alta expressió de les relacions humanes, que deixa lliure a l’ésser, sinó com a substitució del propi ésser. El nostre ésser mai no l’hauríem de delegar a ningú. No podem ni devem ser a través dels altres, sinó que hem de ser amb els altres. L’addicte a l’amor és depenent, és per això que és una patologia. Tot el que podem necessitar íntimament ho hauríem de poder extreure de nosaltres mateixos. Els altres no ens han de fer feliços. Només quan som nosaltres mateixos és quan podem estimar de forma adulta, madura.

En el llibre Amor y dolor en la pareja (Kairós), la seva autora, Carmen Durán, dedica un capítol sencer a parlar d’aquests amors que no ho són. Psicòloga, psicoanalista i filòsofa, Durán dissecciona les complexes relacions de parella, començant pel començament, és a dir, analitzant els vincles afectius desenvolupats durant la infantesa, i que tanta repercusió tenen en les relacions de la vida adulta.

Com passa amb les addicions de tota mena, l’addició a l’amor no es produeix a nivell racional. Diu Durán que aquesta atracció que s’encarna en una persona concreta moltes vegades no està s’acorda amb els nostres desitjos conscients, però quan tenim actituds addictives cridem aquesta persona, la volem a prop tant sí com no. Aquesta compulsió sembla incontrolable i aliena a la voluntat. Encara que racionalment es tingui clar que aquesta relació fa mal, que no convé, l’emocionalitat ens traeix i ens posa en els seus braços.

Això explica tantes relacions tòxiques, com es diu ara. Una relació de parella són dues persones. En aquest tipus de relacions es donen polaritats extremes. Escriu Carmen Durán: De la mateixa manera que els addictes a l’amor se senten atrets pels addictes a la evitació (és a dir: als qui no es volen comprometre, als qui fugen tan bon punt han consumat el desig), aquests se senten atrets pels addictes a l’amor.    

La literatura, gran enformadora d’arquetips, ha creat figures colossals per mostrar aquesta patologia tan vella com el temps. La figura de Don Joan entra en aquest esquema. Don Joan, insaciable consumidor amorós i, alhora, evitatiu del compromís amb una altra persona) necessita amants que siguin addictes a l’amor, és a dir, amants obnubilades que quedin atrapades emocionalment en un amor que no és amor. Ja sabem com n’és, de seductor, Don Joan, que fa veure garses per perdius. Aquesta persona evitativa té una por horrorosa a la intimitat, l’espai on creix i madura l’amor de la parella. Ara bé, en descàrrec de Don Joan i la seva amant –no Donya Inès, que trenca el motlle d’amant absorbida per esdevenir ella mateixa-, direm que molt sovint aquestes actituds han estat gestades en la més tendra infantesa, quan l’infant se sent desatès en l’àmbits dels afectes. Això no obstant, esdevenir adults és cosa nostra. De manera que si advertim que repetim massa el paper de Don Joan (o de Donya Joana, que també n’hi ha), en les nostres relacions, o el d’amant abduït o abduïda, alerta, i mirem de sortir d’aquest laberint de l’amor que no ho és, i que tant de dolor ens causa, tant si en som agents actius o passius.

(article publicat al Diari de Vilanova, 25 d’abril de 2014. La imatge que il.lustra aquesta entrada està presa al museu d'Atenes, setembre de 2013)

Blau de nit: la llum de l'ombra, enllà del temps, a Praga

Blau de nit: la llum de l’ombra, enllà del temps, a Praga

Hi ha moltes maneres de viatjar, totes ben lícites si bé no pas igualment enriquidores o, almenys, innòcues per al país visitat. Una de les més estimulants en tots sentits, si no la que ho és més, és aquella en què el viatger és mogut per una necessitat vital de coneixement, per una avidesa contemplativa que cal nodrir físicament amb els sentits de l’ànima: hom ha de palpar allò que de manera nebulosa s’havia pressentit, ha de poder aspirar l’aroma, l’atmosfera d’altres maneres de viure, ha de sentir i escoltar com la vida també pot bategar —a grans trets—, d’una altra forma, i créixer amb el sacseig de noves sensacions.

En el món contemporani, com ja sabem, tot plegat resulta cada vegada més complicat i difícil d’assolir, cosa en certa manera comprensible si es té en compte que és la moneda de canvi que cal pagar per l’anomenat “progrés”. Si bé les coses podrien rutllar d’una altra manera, el cert és que a causa de la universalització d’uns estàndards tecnològics que desemboquen en una uniformització de les maners de viure, tot tendeix a assemblar-se cada vegada més, el pols vital es massifica, i els pobles van perdent la seva específica personalitat, l’empenta secular de la seva ànima, el batec de la seva cultura popular.

Ara bé, també s’ha de dir que enmig d’un tal magma, els senyals del passat i del present, de manera paradoxal, mai no havien estat tan a l’abast, mai no havien brillat amb una tal intensitat per a tots aquells que assagen de discernir-ne l’influx. Això sí: qui s’hi posi ha de ser un tipus de persona amb força capacitat d’abstracció, amb una sensibilitat ben esmolada, ha de ser una mena de gent que tingui aquella ànima que tenien els antics viatgers, gent capaç de cercar en un lloc real allò intangible —simbòlic—, que s’ha anat sedimentant en l’esforç,  en la lluita quotidiana, en la claror interior de passades generacions, i també en el tedi o en la tenebra insondable de l’odi i del no-res.

És aquesta dualitat de llum i de foscor, el que conforma la realitat oculta de les persones i dels llocs, de la Història, el que va a buscar i el que ens ofereix, de manera molt personal —passada, amb intencionalitat estètica, pel tamís del seu art— la Teresa Costa-Gramunt tot al llarg de la seva carrera literària, i, especialment pel que fa als textos que segueixen l’esquer d’un viatge, ens ha ofert, si no me’n deixo cap: Noviluni a Washington, Santuari grec, Sojorn a Roma, London, Alba i cendra a París, i ara mateix el Blau de nit a Praga...

I és que, de retorn a la llar, i quan semblaria que ja el viatge ha passat riu avall i ben aviat, segons com —enmig de la pressa frenètica—, només n’ha de romandre una certa mena de vernís epidèrmic, a l’espera de percaçar noves allaus d’imatges, en el cas de la Teresa, i de tot aquell qui deixi reposar les vivències, filtrades i depurades pel silenci i el posterior tamís de la creació artística, és quan es perfà de debò el viatge, quan hom se’n fa càrrec en la fecunda immobilitat de la contemplació i  de la reelaboració estètica.      És aleshores quan una nova dimensió s’ofereix als nostres ulls i, a voltes, fins i tot amb noves companyies que, des d’altres disciplines artístiques, donen una nova dimensió a les vivències. Es pot entaular un diàleg amb el dibuix o la pintura, o amb el gravat, per exemple, com en el cas de la nostra poeta, la qual ens presenta, simultàniament al llibre, una selecció de poemes de diverses obres seves i una part de l’obra i dels creadors amb qui ha treballat al llarg del temps. En aquest cas, es tracta d’Adelaida Murillo, Joaquim Budesca i Conxa Ibáñez, tres personalitats que si bé són prou diferents entre elles, tenen a primera vista, com a tret comú, un deler de contenció estètica que les mena a interpretar i aprofundir la densitat essencial dels poemes. La via directa amb què les arts plàstiques poden suggerir i alhora concretar gràficament una temàtica és d’allò més estimulant... S’obren noves perspectives que van més enllà o complementen les imatges i les sensacions que es fa el lector, que és també sens dubte la mateixa poeta, un cop dóna per enllestit el seu text, el qual és l’origen posterior d’una obra plàstica. Els mons, d’aquesta manera, dialoguen entre ells i van trenant un nou llenguatge fet a la mida de cada recreador, de cada observador que hi sàpiga dedicar un esforç i una sensibilitat com a mínim semblants a les que hi varen esmerçar els seus primers creadors.

He buscat com esdevenir una mena de fanaler (...) que, tot encenent llums, sigui capaç de connectar literàriament l’instant de percepció sensible de les coses amb l’esperit que les anima, ens diu l’autora en el petit assaig previ del seu Blau de nit a Praga. Ens fa saber  que es vol impregnar de la llum —les llums—, d’aquesta ciutat, la diürna i la nocturna en el seu tàlem, que  evoquen tan com invoquen la Llum aquí blanca i allà blava: figures lumíniques tant de la realitat que vivim com de la realitat que ens sobrepassa.

Aquesta llum que ens sobrepassa només pot ser copsada si estem atents i som conscients  (Llum blanca) de la realitat que vivim (en aquest cas, l’excepcionalitat del viatge). Cal tenir, doncs, sempre, la sensibilitat ben predisposada, l’esperit ben viu: això és el més important.

En el primer poema, titulat significativament Blau de nit a Praga, i que dóna el to general del llibre, la percepció de la poeta es troba a punt per copsar l’esperit del vent, que ho fa moure tot:

                                              

                                               Blau de nit a Praga

                                   Amb burí de mercuri grava espirals a l’aire

                                   l’ esperit del vent que infla els tendals,

                                   es cargola com un gat d’angora a les espatlles nues,

                                   tempera el vespre ardent.

 No sols  ho fa moure tot físicament quan diu que infla els tendals, sinó que amb burí de mercuri, d’innegables ressonàncies alquímiques  en ser fluent i transformador com a líquid, i en suggerir estabilitat i  coneixement per la seva densitat, grava espirals a l’aire i, en comunió sensual amb les persones es cargola com un gat d’angora a les espatlles nues, ja que és estiu i, al capdavall, tempera el vespre ardent. La temprança dóna accés al blau de nit, que no és un blau amb el negre de la negació sinó de la nit, és a dir de la intuïció, de la ment lliurada a l’inconscient i al magnetisme dels astres, de la interiorització del somni, i de la serenitat simbòlica que correspon al color blau (que és, per Bachelard, l’obscuritat esdevinguda visible, segons recull Juan Eduardo Cirlot al seu Diccionario de símbolos).

                                   El blau de nit es vessa com aigua celeste

                                   en els pinacles de l’església de Týn,

                                   nau de pedra oferta al misteri.

Misteri que és motiu permanent de curiositat i aliment de l’esperit, d’oferiment de l’esforç (nau de pedra) i de l’assossec de l’ànima:

                                   Només a la sereníssima Venècia he vist

                                   un ultramar com aquest,

                                   que pren en els seus braços

                                   l’or de les pomes del Paradís.

Aquest blau d’ultramar, aquest oceà de la profunditat de la nit (expressió de l’inconscient), és l’escenari on la contemplació interioritzada de la realitat del dia es fa seves  (pren en els seus braços), les experiències, els moviments de la realitat solar de la jornada: l’or (aspecte místic del sol, del coneixement, segons consigna Juan Eduardo Cirlot) de les vivències, la sensualitat individualitzadora de les pomes del paradís, que és assolida en el moment més inefable, tot just en escriure el poema. Veiem, doncs, com un símbol major de l’obra  (i gosaria dir, fins i tot, de la poètica de Teresa Costa-Gramunt), que en aquest poema inicial, programàtic, és el blau de nit, fa de detonant que descabdella tot un món que, en espera recòndita, es trobava ja en el subsòl de la memòria bo i esperant de ser fecundat amb nous estímuls.

En aquest sentit, la poeta es projecta, fragmenta el seu ego en tot d’artistes, de personalitats, i també de gent anònima, que es fa seus i que acreixen empàticament la seva percepció: Kafka, especialment, i d’altres escriptors txecs com Bozena Nemcová,  escultors com Matthias Braun, les dones de la sinagoga de Maisel, alquimistes, orfebres del carrer de l’Or, filòsofs, músics com Mozart, Antonin Dvorak i Smetana, figures mitològiques com Faust o les tres Gràcies, amants anònims, el rabí Löw (que creà el Gólem), Bohumil Hrabal, i d’altres personatges anònims.

Us convido, doncs, a descobrir, a extreure i fer-vos vostra la llum (que de vegades, per contraposició, es desprèn de l’ombra) que  ens és oferta en tots i cadascun dels poemes d’aquest Blau de nit a Praga. És un esforç que us farà sentir més rics, que us farà sentir acompanyats de múltiples veus, de la meravella de múltiples presències. Entre d’altres, com ens diu la poeta en el fragment final de l’últim poema del llibre:

                                   Cal posar-se mans a l’obra

                                   i treballar a mesura

                                   de la geometria que tens a l’abast.

                                   No renunciïs abans d’hora per por.

                                   El món és dels valents

                                   ―diu el meu pare.

                                   Ésser bell és això.

Francesc Pasqual i Moster

Vilanova i la Geltrú, abril del 2014

(text que va llegir el poeta Francesc Pasqual i Moster a la presentació de Blau de nit a Praga a la biblioteca Cardona Torrandell, de Vilanova i la Geltrú, la passada revetlla de Sant Jordi, 22 d'abril de 2014. A la imatge, el rellotge de Hanus)

Ex-libris Any Vinyoli

A la imatge, col.lecció de sis ex-libris inspirats en versos de Joan Vinyoli. És la meva contribució a l'Any Vinyoli i al XXXV Congrés Internacional d'Exlibristes Catalunya 2014, en el marc del qual seran presentats.