dijous, 13 de juny del 2013

Educació i cultura contra la barbàrie

Iván Mañero fa miracles. Mañero és cirurgià plàstic, encara que ell s’estima més dir-se reconstructor. Amb el deixant dels guanys que donen les operacions d’estètica ha creat una oenagé a Guinea Bissau, Àfrica. Opera nens cremats i mutilats, també reconstrueix ablacions femenines, aquesta pràctica ritual salvatge. Ho llegeixo a l’entrevista publicada a La Contra de La Vanguardia (11-6-2013). En un moment donat, el cor em queda en suspens quan llegeixo el relat de tradicions tan bàrbares, com ara que als infants estràbics (als quals consideren endimoniats!), i també als nens albins, se’ls enterra en un formiguer: no en queda res.
He estat operada d’estrabisme, i tanta gent que conec que és estràbica, gent que ha donat tants fruits a la vida i a la societat on viu! Per la fotografia veig que el mateix Mañero és estràbic, si bé de manera gairebé imperceptible. Només l’educació i la cultura pots curar-nos de la barbàrie!

dimarts, 11 de juny del 2013

El pou

El pou.
La imatge és negra, fonda, opaca
com l’ull buit d’una calavera.
Però no hi ha buit on hi ha record.
Record de què.
D’un home mort que hi va caure mentre el construïa.
L’inici de la tragèdia.
L’inici d’una buidor més terrible
que l’absència.
Es va perdre l’amor en aquella fondària,
es va extingir en aquella foscor.

(poema inèdit. L'acompanya una fotografia fallida)


divendres, 7 de juny del 2013

La nova realitat




El canvi està en la naturalesa de coses i fenomens, com ja va deixar dit Lucreci a De Rerum Natura. Tot i que algunes persones i col.lectius de mentalitat retardatària les voldrien fossilitzar a conveniència (exemple polític: la llei Wert). El nostre és un temps convuls perquè els canvis físics i de consciència s’han accelerat de tal manera que poc tenim temps per d’assimilar-los, tot i que l’ésser humà ha avançat gràcies a anar-se adaptant al medi.

A ningú no escapa que estem immersos en una nova realitat. Som en una època de transició de durada indefinida. Ens bressolem entre dues aigües, naveguem fent tentines entre el vell i el nou món. Nous filòsofs com Jordi Pigem contribueixen a posar llum en els diversos aspectes que presenta l’emergència d’aquesta nova realitat. Que, cal dir, ja va començar fa cent anys amb la teoria de la relativitat i les tesis de la física quàntica, com de manera tan didàctica descriu el físic Fred Alan Wolf al seu llibre Bucles temporales y pliegues espaciales (Ediciones Obelisco). Amb empenta intel.lectual, Wolf proporciona una nova visió sobre la relació entre ciència i consciència, i com a persona que considera la vida espiritual com una via de coneixement, obre les portes a la comprensió de la ‘ment de Déu’.

Jordi Pigem, bon articulista a la premsa i que durant molt de temps va ser coordinador de la revista Integral, és un filòsof que escriu sobre filosofia de la ciència i pensament ecològic. És un pioner a nivell internacional, i això és rellevant, en l’estudi i la divulgació del nou paradigma. És autor de més d’una desena de llibres, l’últim dels quals (al meu parer d’inprescindible lectura per no estar a l’escapça del món en el qual vivim) és el recentment publicat La nueva realidad. Del economicismo a la conciencia cuántica (Kairós).

En aquest assaig, Jordi Pigem va desgranant tot un seguit de reflexions que van des de l’economicisme imperant, on tot i tothom té un preu (o cap preu si un en queda al marge) i, per tant, un món on els humans hi estem considerats com a simples objectes, fins a anar-nos situant en la via de la nova consciència, una via d’un humanisme humanitzat (anem descobrint que la realitat no està feta d’objectes sinó de relacions en xarxa!). Nova consciència mercès a quàntica, amb les seves fabuloses revelacions en el camp de la física i de la neurociència. Paràmetres d’observació de la realitat que, d’altra banda, ja havien estat intuïts pels savis de moltes cultures i èpoques antigues.

Entre altres consideracions, Pigem aboga per un món on el fet de tenir estigui al servei del ser, on allò material estigui al servei d’allò personal, on de l’alienació (aquella sensació de sentir-nos arrossegats per forces que no controlem) poguem passar a donar un sentit més humà a la nostra vida, un món on la cobdícia de l’ego es vagi substituint per una consciència holística, planetària… És la realitat que ve, encara que els vells motlles no estiguin trencats del tot.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 de juny de 2013)

dijous, 6 de juny del 2013

Acordar

L’entrevistador pregunta a Paul Nurse, premi Nobel de Medicina: No creu que la genètica és injusta? Ho és –respon Nurse. Quan neixes et toquen unes cartes a l’atzar, però com les jugues només depèn de tu… Vet aquí. Però s’ha de tenir prou habilitat, i s’ha de fer un esforç… És clar.
La creació és una, però no uniforme. Som éssers únics amb els seus talents particulars. Com en la paràbola del Nou Testament, els talents –que en el relat hi figuren en forma de monedes- no s’han d’enterrar sinó fer treballar, fer crèixer, cadascú de la seva manera, amb el seu segell singular. Com jugar les cartes que ens ha tocat forma part d’una de les qualitats que ens fa humans: el lliure albir. Ara: la vida a vegades ens exigeix molt, massa i tot en molts casos. Cal pensar, però, i això dóna força, que sempre podem fer alguna cosa per acordar exigències i talents.  

dimarts, 4 de juny del 2013

Pensaments solts



La memòria és una creació. Amb les dades que subministrem al cervell, reals i figurades, es construeix la memòria. Allò que anomenem real sens dubte no té forma fins que no la creem. La nostra realitat és creació nostra. És quan deixem la ment en blanc que sorgeix el real, increat encara. El real és el que és, possibilitat i concreció alhora.

dissabte, 1 de juny del 2013

En estat d'amor

En estat d’amor estem en sintonia harmònica amb nosaltres mateixos i, per tant, també amb els altres i amb l’entorn. Quan una colla d’ímputs negatius ens treu d’aquest estat d’amor, experimentem malestar. L’amor, el veritable, és una emoció intel.ligent que no només ens proporciona benestar sinó també lucidesa.

dimarts, 28 de maig del 2013

La gran obra


Fer-se vell incomoda. Mirar-se al mirall i no reconèixer aquell rostre bonic, perquè no dir-ho, el rostre d’aquella foto dels vint, dels trenta anys, dels quaranta, i fins i tot més enllà. Després ja no és el mateix, no, i costa acceptar-ho. O no. Perquè el fet d’envellir facilita el camí del trànsit que, es vulgui o no, arribarà tard o d’hora. Al mateix temps que ens anem arrugant ens anem alliberant, si així ho volem perquè la natura ens ho posa en safata, de les passions humanes associades a la corporalitat i que tantes vegades tiranitzen. Hi ha, però, qui no vol fer-se vell de cap de les maneres perquè ha entronitzat el cos (jove) en la seva part superficial, ja que de cos en tenim fins que ens morim. Envellir facilita no esculpir el cos, com vol el màrqueting de l’estètica, sinó esculpir l’ésser intern. La gran obra, com ja ens havien dit els vells alquimistes.
(a la imatge, pintura romànica, Terrassa)