Hem assistit a la tradicional festa
de sant Jordi. És una festa catalana tan càlida, amb el regal de la rosa, i
culta, amb el regal de llibres. Una festa que té lloc en plena floració de la
natura que invita també a la regeneració de l’ànima. Els bons llibres en són
una eina formidable.
Alguns anys per sant Jordi
estreno llibre. Davant d’aquest fet, a vegades els lectors, però també
escriptors que comencen, em fan preguntes com ara aquestes: Com escrius? O, com
s’ha d’escriure? Benvolguts, els dic, les respostes són tan difícils. Tant que
només poden respondre’s de la forma més senzilla, i que per part meva ho
condenso en una sola frase: Escric com llegeixo, tot recordant un llibre de
Joan Triadú que ell, com a crític literari, va titular Llegir com escriure.
Sovint hi ha una relació directa
entre els gustos lectors i el que alguns escriptors escrivim. Escric el que m’interessaria
llegir, i escriure-ho és una exploració d’aquest interès. Escric el que escric
perquè aquest exercici m’incita a pensar, em desvetlla el que mig sé, però més
encara em fa veure el que no sé. El fet d’escriure fa emergir aquest treball
intern al paper o a la pantalla de l’ordinador.
Per aquest motiu, una de les coses
que més m’agrada del fet d’escriure és la sorpresa. Mai no sé com acabarà res
del que escric, de la mateixa manera que no sé com acabarà la meva vida.
Escriure és una activitat tan interior com el pensament. I, no obstant això, un
cop l’escriptura ha pres cos es vessa en els altres, és dels lectors. Tant és
així que, al cap de poc, oblido el que he escrit, veient d’aquesta manera com
he estat vehicle d’alguna cosa que pressento que és més enllà del jo personal i
que es confon amb Tu genèric, o existència sencera.
Entenc l’escriptura literària com
un fet sorgit de la lliure voluntat. Per tant, servint-me de la gramàtica, una
eina ben útil per donar forma al text, no paro, però, gens d’esment en aquells
trucs que diuen que atrapen el lector. Defujo aquesta pràctica, que em sembla
una mica masculina per allò de caçar. Em trobo millor en el terreny de
l’hospitalitat, de la invitació als lectors de caminar una estona amb mi, si
volen. Crec que un llibre és com un viatge que invita a recòrrer camins
inesperats amb la llibertat que dóna deixar les fronteres obertes. Una imatge
que podria explicar aquest meu sentiment és l’angunia que em fa veure ocells
dissecats o papallones clavades amb una agulla. Per a mi un llibre és un ésser
viu, un ésser amb la seva respiració, i així és com el tracto.
Escric com llegeixo de la mateixa
manera que respiro: amb la consciència que escriure i llegir és una forma de vida.
Per aquest motiu tinc tan de respecte per l’escriptura i la lectura i, al
mateix temps, hi tinc tanta intimitat. Escolto consells, però en última
instància escolto la veu interna. Si hi ha una cosa que no seré mai és un altre
escriptor. Així, doncs, em dec a mi mateixa, amb les meves mancances i virtuts.
Crec que els mèrits (en l’escriptura i en tot) vénen per una banda de la gràcia,
és a dir, dels talents que rebem i, per l’altra banda, de la llibertat que es
manifesta en la voluntat. Reescric molt. Amb això no vull dir que pateixi
escrivint. Això sí, m’esforço a fer bé el que sento que he d’escriure i això no
és fàcil, com no és fàcil educar un infant o, encara més difícil, educar-se un
mateix. El fet d’escriure i de llegir em va modelant (els humans som éssers
inacabats) en la mateixa mesura que dono forma als llibres, que, com he dit,
aspiren a un vol ampli, en plena evolució com la mateixa vida que es va fent.
(article publicat al Diari de Vilanova, 26 d’abril de 2013. A la imatge, parades de sant Jordi a la Rambla de Vilanova i la Geltrú)
