Quan jo era una nena, la vida laboral i escolar s’allargava fins al dissabte. La gent de la meva generació deu recordar que anàvem a escola els dissabtes al matí. A l’escola on jo anava hi havia una capella, on abans de les classes es resava el rosari de dilluns a diumenge, ja que també s’hi feia missa. No hi havia obligació d’anar al rosari, era optatiu, però a les alumnes ens donaven unes cartilles mensuals amb unes caselles que s’omplien d’assistències mitjançant l’estampació en tinta vermellosa d’un segell. No cal dir que les cartilles plenes tenien premi.
Jo anava al rosari quan podia, ja que vivia a set mansanes de l’escola, prou lluny com perquè arribar tan d’hora fos un veritable sacrifici que no només feia jo, sinó sobretot la meva pobra mare, que em va acompanyar a l’escola fins als 9 anys.
A vegades resava el rosari posant atenció, però moltes vegades no. La imaginació trobava motius reals per deixar-la volar no com un ocell explorador sinó com un ocell que medita sobre una branca. Un d’aquests motius era el pessebre de Nadal, que es confeccionava pels volts de la Immaculada Concepció. Aquell pessebre que cada any es podia veure en un racó de l’altar de la càlida i lluminosa capella estava fet amb unes figures grans, d’estil napolità, és a dir, de factura realista i amb els vestits de robes de colors confeccionats amb un gust exquisit. Eren una meravella.
Asseguda en un costat dels primers bancs, on tenia més visibilitat, el meu pensament es perdia a la vora del riu, fet a una escala imaginària, com tot el pessebre. Allà, inclinada sobre un vidre on a sota hi havia paper de plata, hi destacava la figura d’una dona rentant. Més enllà hi havia un ramat de béns, amb els seus pastors abrigats amb pells, alguns d’ells amb el cap mirant amunt, vers l’àngel que anuncia el naixement de l’Infant Jesús.
La imatge de l’Infant Jesús era la d’un nen coronat, això el distingia dels altres nadons que jo havia vist. Contemplava aquell cercle de metall daurat que envoltava el seu caparró, un gran contrast amb la imatge de l’Infant Jesús que alçava les cames i els braços nus, només cobert amb un bolquer deixat anar damunt el seu petit cos.
Tot i l’escalfor de la capella, la visió d’aquell nen sense roba i emparat sota el sostre de pedra d’una cova que jo intuïa humida i freda, em feia venir esgarrifances. La nuesa de l’Infant coronat s’adeia perfectament al missatge d’extrema pobresa i alhora de majestat que es volia transmetre a l’espectador d’aquella representació del misteri de Nadal, i que a mi, aleshores un infant de pocs anys, m’arribava no només a través de la imaginació sinó també a través d’un calfred emocionat.
Cada any les mestres ens explicaven amb l’alegria pròpia de les festes de Nadal, el capítol de l’infantament de Jesús. Jo l’escoltava amb atenció, com escoltava amb atenció els altres capítols de l’itinerari vital d’aquell home que, mort a la creu, havia resuscitat amb un cos gloriós, tal com es dibuixava a les pintures. D’una manera intuïtiva -ara sóc capaç de valorar-ho, llavors tan sols era una visió-, el naixement i la resurrecció em semblaven el mateix, només que l’un fenomen mostrava el naixement del cos i l’altre fenomen mostrava el naixement de l’esperit, prèvia mort de la naturalesa mortal, però havent-li donat sentit a través de la predicació d’una doctrina espiritual i revolucionària i de la passió que per aquesta causa Jesús va haver de sofrir. Ja més gran, en la catequesi de confirmació vaig començar a comprendre aquest misteri del naixement, mort i resurrecció crístiques, que en l’Evangeli és ben explícit, quan proclama: Allò que és nascut de la carn, carn és; i allò que és nascut de l’Esperit és Esperit. En el pessebre de l’escola, i en tants dels pessebres que després he vist, aquestes paraules prenien forma en la corona que embolcallava el caparró del Nen que prefigura el Crist resuscitat en l’Esperit.
(article publicat al Diari de Vilanova (especial Sitges), 23 de desembre de 2011. En la imatge, un pessebre fotografiat a Sevilla el desembre de 2008)
