“Els insults no escauen en absolut als polítics […], aquesta mena de coses ridiculitzen més a qui les diu que no pas a qui les sent dir”, diu Plutarc en un dels fantàstics capítols del seu llibre Consells sobre política. A un governant incompetent, publicat de manera oportuna, i tan necessària!, per Adesiara Editorial. Aquest llibre, traduït de forma excel.lent per Montserrat Nogueras, és una joia recomanable de llegir ara, en plena ‘dialèctica’ electoral, però també convindria anar-lo repassant de tant en tant. Convé a tothom, però sobretot convé que el llegeixin els polítics, la majoria per desgràcia tan ignorants del que hauria de ser el seu mester. Sap greu dir-ho amb tanta nitidesa, però és justament per manca de claredat i deshonestedat intel.lectual que s’ha generat tanta confusió i desprestigi entre els polítics. No cal dir que hi ha excepcions.
dilluns, 14 de novembre del 2011
Consells sobre política
Etiquetes de comentaris:
Consells sobre política,
Plutarc
diumenge, 13 de novembre del 2011
Històries personals, història col.lectiva
He llegit que el vell d’esperit jove Moisès Broggi fa uns quants dies que està ingressat perquè s’ha trencat el fèmur. L’edat –l03 anys- li ha tornat els ossos fràgils. És el natural. El doctor Broggi, gran humanista, home d’esperit lliure i savi història viscuda, es presenta per senador. És admirable i tan de bo tingui molts vots.
Les històries personals mai no estan aïllades de les històries col.lectives ni, segons com, de personatges de renom com Moisès Broggi.
La meva mare sempre m’ha relatat amb aquell detallisme que la caracteritza, que als tretze mesos em vaig trencar la cama dreta i que me la va operar el doctor Broggi, que ja llavors era considerat una eminència. En aquell temps jo ja devia tenir els ossos fràgils. Sóc filla de la llarga postguerra criada amb llet Pelargon allargada amb aigua i aquesta és una factura que és paga a la curta i a la llarga, ja que des dels quaranta-tres anys que tinc osteoporosi i una escoliosi detectada als divuit.
El caparró, però, el devia tenir clar i el geni força viu, ja que a la clínica on em van operar una hora o altra tothom entrava a l’habitació per escoltar, embadalits, com aquella criatura tan petita explicava com s’havia trencat la cama.
L’operació potser va anar bé, però no el postoperatori, ja que la cama va gangrenar-se. El doctor Broggi no va fer res, devia creure que no hi havia res a fer i simplement em va donar per morta. La meva mare plorava amb lògica desesperació, i la gent que m’havia conegut també. Les monges infermeres de la casa també es compadien de la meva mare i de mi, un infant de tant poc temps, i així que la feina els ho permetia baixaven a la capella a resar, tot esperant el fatal desenllaç. Només un miracle podia salvar-me.
No em va salvar un miracle sinó la compassió, la gosadia i la fe en ell mateix d’un metge jove. Aquest home, del qual no sé el nom, però que mai no oblido, va arriscar-se i amb el permís de la meva mare, en aquella hora decisiva tan valenta com ell, va provar de treure’m la carn podrida fins arribar a l’os, que va deixar pelat. La macabra operació va tenir èxit, la carn va tornar a crèixer i només tinc un petit senyal a la cama que em recorda la força que a vegades amaga la fragilitat.
(extret de La capsa verda)
dissabte, 12 de novembre del 2011
Cançó d'amor i de guerra
La meva és una generació afortunada: no ha patit guerres en el seu territori. Guerres cruentes, vull dir. Perquè les batalles per la vida diària en cap temps no s’estalvien més que a uns pocs. La meva generació va viure molt de temps sense tenir coneixement de la història que ens havia situat en un lloc subaltern. En tenir notícia d’aquest greuge, alguns de la meva generació lluitem per alliberar-nos d’aquesta servitud que el franquisme va revalidar i els seus acòlits (en ambdós extrems de l’arc polític) continuen. En concret: una guerra terrible ens va ser nefasta en el passat: la Guerra de Successió, que finalment es va perdre el 1714.
La gran literatura sempre s’ha fet ressò de les grans gestes històriques, fins i tot de les batalles perdudes. Però aquí l’ocultació dels fets, el silenci històric interessat ha planat amb persistència fins a ofegar la imaginació d’escriptors i poetes. Però ja fa temps que els temps estan canviant, com diu la cançó de Bob Dylan. I a les envistes dels 300 anys que farà d’aquell daltabaix, Jordi Carrió i Figuerola acaba de publicar Suite Barcelona (Editorial Fonoll), una crònica dels tràgics avatars que va viure la ciutat asetjada, en guerra, fets que en la seva recreació literària transcorren entre els anys 1710 i 1715.
La crònica de Jordi Carrió ens ve servida amb un seguit de postals literàries –quaranta-sis- d’una bellesa corprenedora. Feia temps que ho havia llegit uns poemes en prosa amb unes imatges visualment tan impactants. Només les podria comparar amb les de Herta Müller, la Premi Nobel de Literatura de 2010.
A Suite Barcelona, un veritable poema musical d’aires barrocs, Jordi Carrió ens presenta un tema clàssic de la literatura, i això és el que converteix en universal la seva reeixida aposta literària: la cançó d’amor i de guerra que podem trobar, per exemple, a les pàgines de la Ilíada grega, al Mahabharata hindú o als Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar tuaregs (traduïts per Teresa d’Arenys).
Finalment un episodi tan dramàtic de la nostra història entra a formar part de la República de les Lletres, precisament una iniciativa cultural de l’època, com queda registrat en una de les pàgines de Suite Barcelona, un dietari sentimental (l’encertada expressió és de Joan Santanach en l’epíleg d’aquest llibre extraordinari) escrit per un home madur, un barceloní de classe benestant i culta que té amors amb una dona napolitana molt més jove que ell. Tot i que això és l’anècdota, ja que el relat va molt més enllà, els goigs i les tragèdies personals entronquen amb l’arbre que ha alimentat les grans epopeies universals.
Perquè mentre anava llegint amb interès creixent les proses poètiques de Suite Barcelona, em passaven pel cap fragments d’El Paradís perdut, el llarg poema de John Milton, que escriu al Llibre IV: Ah, parella gentil que no suposes/ el canvi pròxim, quan les tals delícies/ seran no-res, lliurats a les angúnies,/ llavors més grans quan ara és més la joia! Sense reserva es pot comparar amb el poema amb què Jordi Carrió conclou Suite Barcelona: L’ànima del verb/ aitant penetra en la pau de les constel.lacions/ i remembra l’abisme de la guerra/ com fa transparent la carn/ i despulla els sentiments.
Suite Barcelona és, sens dubte, una magistral lliçó d’humana i històrica versemblança que a través d’un llenguatge poètic d’alta volada posa de relleu la fràgil condició dels éssers humans, sempre subjectes a les forces en tensió de l’amor, de la mort i del sentiment de pèrdua (“la mort avança pels carrers de Barcelona”, escriu Jordi Llavina, en un pròleg il.luminador del treball excel.lent del poeta). Escrita entre el maig de 2010 i el maig de 2011, Jordi Carrió dedica a Ernest Lluch Suite Barcelona. Un record per a un servidor de la pau que en aquests moments històrics commou d’una manera encara més profunda.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 de novembre de 2011)
Etiquetes de comentaris:
Jordi Carrió,
Suite Barcelona
divendres, 11 de novembre del 2011
Revisió de vida
En l’escriptura d’una autobiografia segurament el que és important no és el que va passar al peu de la lletra sinó el significat que acaba tenint per al narrador o la narradora allò que va passar. Escriure sobre una cosa passada en realitat és una revisió de vida, així com d’una trobada amb el present.
(a la fotografia, uns hàbits penjats en una cel.la de Scaladei, Priorat)
Etiquetes de comentaris:
autobiografia,
revisió de vida,
trobada amb el present
dijous, 10 de novembre del 2011
Montserrat Roig, 20 anys
El dia que va morir Montserrat Roig, el 10 de novembre de 1991, ara fa vint anys, tot creuant la Diagonal em vaig fer un esguinç al peu que em va deixar immobilitzada uns quants dies. L’anècdota no tindria més importància si no hagués donat lloc en primera instància a la lectura de Digues que m’estimes encara que sigui mentida, llibre de reflexions que, al meu parer, és al llindar del que hauria estat la literatura de la Roig en els propers anys, i que la seva mort prematura va segar; en segona instància aquesta immobilitat forçada va donar lloc a la llarga carta (més de trenta pàgines) que li vaig adreçar, i que resta entre els meus papers inèdits. En aquesta carta dialoguen l’escriptora aprenent i l’escriptora reconeguda, tot i que no sempre va ser així: la crítica literària catalana durant molt de temps va rebre amb fredor l’obra de Montserrat Roig. L’acusaven de ser autobiogràfica.
Però el temps passa i posa les coses al seu lloc. S’ha dit i estudiat sota aquests paràmetres, que la literatura de Montserrat Roig és un exponent vigorós del moviment feminista de l’època, de l’esquerranisme social, polític i antifranquista, i de la Barcelona urbana, concretament de l’Eixample. Tot això és cert. Però cal anar més enllà a l’hora d’aproximar-se a l’obra de la Roig. Ho ha fet M. Àngels Francès Díez a l’assaig Literatura i feminisme. L’hora violeta, de Montserrat Roig (Arola editors).
Montserrat Roig tenia una gran habilitat a l’hora de posar títols. Tant que alguns ja formen part de la mitologia literària, com ara El temps de les cireres o L’hora violeta. L’hora violeta, aquella hora màgica entre dues llums, és tant un títol descriptiu com un títol metafòric del que en podríem dir l’hora històrica de les dones, el seu desvetllament (ara sembla cosa del passat, tan aviat perdem la memòria recent). L’hora violeta de la Roig va més enllà quan es constitueix en una filosofia de vida que, salvant les distàncies, a mi em sembla que entronca amb la filosofia que María Zambrano expressa a les pàgines del seu llibre De la Aurora.
L’aurora és també una hora màgica entre dues llums. La filòsofa utilitza la metàfora de l’aurora per parlar de trànsits, de naixements de noves realitats humanes, de la mateixa manera que l’escriptora utilitza l’hora violeta per parlar d’un feminisme actiu que ha de resoldre, i ja és hora!, un vell, insolidari i injust estat de coses que situa les dones en un lloc subaltern. Una i l’altra, la filòsofa i l’escriptora, utilitzen la buscada bellesa en el llenguatge literari per seduir lectors i lectores envers la seva causa, que és la d’un ésser nou, una dona nova sorgida del propi esforç, o, com diu la mateixa Zambrano, nascuda per ella mateixa.
La idea de seducció aplicada a Montserrat Roig és d’Àngels Francés. I la seducció, com diu Francés, només la pot produir la bona literatura, la literatura de qualitat. Ho comparteixo plenament: Montserrat Roig és una novel.lista amb arguments, però en tant que dona de cultura, una intel.lectual, també és una novel.lista d’idees amb les quals intenta fer emergir un nou estat de consciència. Descrivint la realitat en la seva doble cara, l’amarga i l’esperançada en horitzons més amplis, Montserrat Roig va desbrossant camins fins arribar al nucli de la qüestió que vol posar sobre la taula –al clar del bosc, en paraules de María Zambrano-: la societat patriarcal que li ha tocat viure. Roig és conscient que l’ordre simbòlic de la realitat ambient no és vàlid ni ho pot ser perquè no és humà, perquè relega la identitat femenina en segon terme. I com les feministes de la diferència -les anglosaxones, perquè hi ha un feminisme de la igualtat, que és el francès-, l’autora reconstrueix identitats personals trencant arquetipus i perfent-ne de nous segons l’ordre dels nous temps que es van fent mentre es camina. I ho fa a través d’una escriptura que arriba a la màxima expressió literària i profunditat simbòlica a L’hora violeta.
(article que es publicarà demà al setmanari Diari de Vilanova, 11 de novembre de 2011)
Etiquetes de comentaris:
in memoriam,
Montserrat Roig
dimecres, 9 de novembre del 2011
Rilke i les deu ratlles
Rainer Maria Rilke era exigent. Demanava viure una llarga vida i viure-la amb profunditat abans no s’escrivissin aquelles deu ratlles veritablement bones. Això en l’ideal. Perquè ell, tot i que a vegades li costava molt escriure, va escriure molt. Per necessitat, és clar. S’hauria mort si no hagués pogut escriure. De fet es moria quan no podia escriure.
dimarts, 8 de novembre del 2011
Instint de recerca
La recerca del coneixement és obra d’un instint tan potent com ho pot ser satisfer la gana, només que d’una altra naturalesa més subtil.
(a la fotografia, vista de l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, de Mont-roig del Camp, una vista pintada per Miró)
Etiquetes de comentaris:
coneixement,
instint,
recerca
Subscriure's a:
Missatges (Atom)