Goethe, en el seu llit de mort, en els últims instants va demanar d’obrir les finestres perquè hi entrés la llum: “Llum, més llum”, deia. Volia ser banyat en la llum, transportat en la llum. Durant tota la vida (la seva vida conscient) havia demanat que la llum (la Saviesa cantada pel salmista) il.luminés els seus treballs.
El dia 7 de juliol de 2005 jo era a Londres, a casa de la meva filla, que hi vivia llavors. Havíem d’anar al British Museum. Però la nit anterior vam canviar de plans. A la meva filla li va semblar que m’agradaria visitar el Mandir de Neasden, el temple hindú més gran fora de l’Índia. A la tornada no passaven els autobusos, Londres estava colapsat per l’atemptat terrorista del qual enguany ha fet cinc anys. A la tarda havíem d’anar a un concert de Bach a Saint Martin-in-the-Fields, que va quedar anul.lat.
Els temps (ara i sempre) ens demanen escolta atenta per discernir les paraules de veritat enmig de tants missatges, pepites d’or en el llim del riu.
“La conversió d’Amèrica del Sud al catolicisme va ser un acte brutal, així com la temptativa de conversió d’Àfrica del Nord. Un acte brutal i foll, però perfectament espanyol”, va escriure l’any 1935 el gran pensador rumà, Mircea Eliade, al seu assaig “L’Espanya d’Unamuno”. 
L’escriptor seu amb un full de paper al davant,
Sigui com sigui, es possible trobar camí. No hi fa res que hom s’hi hagi perdut una, deu vegades, o que l’hagi malbaratat cent vegades. Es troba camí encara que sembli que no ho és, que aquest viarany no pot ser-ho, de tan pedregós que fa caure o que l’autopista apareix tan emboirada que no es veu. L’és encara que vingui en forma de pobresa o de malaltia; o potser vingui en forma de traïció, o de clara injustícia, constructes humans de la inhumanitat. Sigui com sigui, hi ha camí perquè el camí és el caminant, fosos camí i caminant com l’Amat en l’Amada, com l’Amada en l’Amat. 
Si a l’Orient –sobretot el Pròxim Orient- i a l’Europa mediterrània el culte als morts està lligat a libacions refrescants, els nòrdics coneixen un Walhalla on els guerrers morts s’escalfen “bevent licors servits per les Walquíries”. A Bretanya, els morts pateixen fred i solitud, tanmateix com en vida. Per això “tornen per asseure’s a la vora del foc, escalfar els peus a prop de les brases i enraonar amb la família o els servents”.
L’escriptor/a no escriu per a ell/a mateix/a, sinó per a contemplar i comprendre en ell/a mateix/a el Tu primordial que va del particular a l'universal, i a la inversa, en un joc de miralls i correspondències.
El dia s’ha llevat tranquil, els ocells canten aliens al soroll ambiental, el sol apunta la seva poderosa llum d’estiu sobre els rajols de la cambra en silenci. Poso la ràdio i diverses veus dibuixen en les ones apunts d’història que potser s’endevina però que encara no es veu a l’horitzó. On anem? El final dels humans en els camins de la Terra el sabem, però mentrestant habitem aquest tros de terra que clama i no podem fer el sord.
L’escriptor/a (el creador en general) contempla el món amb ulls diferents no perquè sigui millor ni més savi/a, sinó perquè, essent fidel a la seva naturalesa, escriu la manera com els seus ulls contemplen aquesta diferència.
Si veiéssim l’ésser humà com una circumferència amb circumferències concèntriques que van des de la més perifèrica fins a la més íntima, els lectors i les lectores que visiten aquest blog entendran que avui, una de les circumferències, la que ateny al meu lloc de naixença (per a altres, la seva pàtria d’adopció) i a la meva màtria lingüística, que és la llengua catalana, està malferida. I dic malferida perquè hi ha voluntat de mal, en la procura d’aquesta ferida. No obstant això, al cor de la circumferència no em permeto que hi arribi, aquest mal. Perquè d’aquí ha de sortir l’energia per fer front a l’antidemocràcia que ens atenalla.
Sovint arriben Power Point per correu, uns més interessants que altres. Aquests dies n’he rebut un que parla de les relacions afectives i les seves perversions. Em crida l’atenció una frase que hauria pogut incloure en els mots d’introducció del poemari El mirall de Circe, on exploro els sentiments de les dones maltractades. La frase en qüestió és: Les relacions de dominació i les concessions exagerades són coses del segle passat.
En un capvespre càlid i nit de lluna plena, a Gratallops vam assistir al casament de l’Agustí Masip i la Montse Mateos. Tots els qui coneixeu la meva profunda estima pel Priorat, sobretot per les poblacions de La Vilella Baixa i Cabassers, on amb els meus fills d’edat molt jove vaig passar alguns dels estius més agradosos de la meva vida, sabeu que la d’Agustí Masip és per a mi una de les persones més apreciades d’aquesta terra màgica, d’energia vibrant. Poeta i home de compromís social i polític amb la societat falsetana i prioratina en general, ahir, davant de la seva família i amics, l’Agustí va començar una nova etapa de la seva vida que refermava aquell “t’estimo” que cinc anys enrere la Montse i ell van dir-se per primera vegada. A la fotografia, els nuvis obrint el ball que va cloure el sopar de celebració.
M’imagino que un déu ha traçat per a cadascú la seva ruta. Però no és una ruta tancada, sinó oberta, amb capacitat de maniobra per als navegants. Avui m’imagino que transito per una ruta de l’esperança. Necessito la seva energia per tirar endavant, la invoco.
A casa no ens agradaven els petards, però ens extasiàvem en la contemplació de les fogueres, que s’alçaven com catedrals als carrers de la ciutat del meu temps, quan no hi havia tantes restriccions a causa del mal que a vegades fa la llibertat mal entesa.
Els éssers humans i Déu, o l’Infinit, s’atrauen mutuament. D’on ve, sinó, aquest anhel irresistible d’obrir les mans, d’enlairar els braços, de respirar a fons i percebre l’esperit que ens habita, espurna de la Seva Naturalesa? L’Amor no es deté i atrau i abraça, i en l’abraçada Déu, o l’Infinit, es fa u en nosaltres quan nosaltres ens fem u en Déu. 
Molt t’agradaria enlairar-te, poeta, però les ales encara et pesen.
Jo no sé si la memòria és enganyosa o no, però hi ha records que retornen amb una coloració tan precisa com fascinant. En un concert de l’Orquestra de Cambra del Garraf, “la nostra”, ahir vam poder escoltar Les Quatre Estacions de Vivaldi. Les he escoltades tantes vegades, aquestes estacions musicals, que les sé de memòria. Ara bé, l’audició d’ahir em va resultar inèdita, com si escoltés les estacions de Vivaldi per primera vegada, o per segona vegada com si fossin inèdites, per ser més exactes. L’audició d’ahir, a llum tancada al Teatre Principal, em va evocar l’audició a plena llum del viatge de retorn de la ciutat occitana d’Albi, on hi havia anat a exposar una selecció dels meus ex-libris. En aquell temps de primavera –el pas del temps canvia tantes coses!-, l’audició va ser en cassette, a ulls d’ara una andròmina passada de moda. Però aquell viatge en cotxe duia a la falda una primavera més gran que la de l’atmosfera càlida que respiràvem: una relació amorosa en estadi inaugural, plena d’una llum aurífica, descoberta de poc…