El feminisme és un humanisme, una cultura, una obertura del
pensament que es completa en l’acció individual i col·lectiva. Hi ha, és clar,
moltes formes de feminisme preservant l’essència: posar al centre el fet de ser
dona en tota la seva dimensió humana que no deixa d’incloure la dimensió
espiritual de la persona. En vam tenir un exemple en l’edat mitjana, que no va
ser tan fosca com ens diuen, amb aquelles abanderades que van ser, ja als segles
XII i XIII, les beguines, i només és un exemple d’emancipació i autoritat
femenina.
La meva generació
(sóc nascuda l’any 1951) va néixer feminista. De nena em recordo protestant
pels avantatges dels nois: trobava injust que les cosines grans haguessin de
demanar permís per a tot. I que l’estat no ens atorgués la majoria d’edat fins
als vint-i-tres anys, quan moltes de les meves amigues ja eren mares! Mares i
àvies, però, ens donaven suport ajudant-nos a ‘realitzar els somnis’. Jo em
vaig determinar a treballar molt jove en un despatx per poder-me subvencionar
les classes nocturnes a l’escola d’art, la meva vocació. La mare, que va
pertànyer a la generació sacrificada, tenia el sopar a punt a les deu del
vespre, quan arribava de l’escola. Havia sortit de casa a dos quarts de nou del
matí. També l’àvia m’animava a fer el camí triat: ella va viure a l’època de la
República, temps en què les dones havien assolit un paper més dinàmic en la
societat que va quedar truncat amb la guerra i el franquisme inquisidor.
El moviment feminista dels anys setanta (moltes de les seves iniciatives socials ara compleixen cinquanta anys) va ser molt potent. Les dones vam voler girar aquell món que pretenia castrar els nostres talents. Hi ha hagut diverses onades de feminisme des de llavors, cadascuna amb les reivindicacions del moment perquè tot i que s’ha avançat molt, queda molt per fer fins i tot en terrenys que ja crèiem guanyats. Hi ha regressió en el posat de la senyora Macron, suposadament d’esquerres, quan apareix com un maquiní sense moviment al costat del marit, o la senyora Trump, de dretes, igualment rígida, amagada rere un barret ample. On és, l’ànima d’aquestes dones que tothom mira i potser imita? Hem tornat a les dones ‘florero’?
(article publicat al setmanari La Fura, 23 d'octubre de 2026. A la fotografia, una imatge de terracota que figura una deessa)
