La intimitat amb un mateix, una mateixa, que hauria de ser el punt de partença de la vida conscient, sovint és només una aspiració, i encara no sempre volguda perquè fa por. Una de les pedres de toc és esbrinar a fons què ens agrada o desagrada profundament. En realitat ho sabem, però portar-ho a la superfície costa molt perquè tantes vagades xoca amb l’ambient o el que s’espera de nosaltres. Però no ser qui som de debò és el pitjor favor que ens podem fer. Una vida manllevada no és una vida veritable.
Segur, em sembla, que som qui som mentre dormim.
ResponEliminaInteressant la teva observació. Bastant d'aquest tema hi ha en la novel·la que sortirà d'aquí a pocs dies.
ResponEliminaI en uns diàlegs que preparo a molta més llarga distància.
Hi ha un temor molt humà a les conseqüències d'actuar 'en conseqüència' i amb conseqüència.
ResponEliminaS'em acut una reflexió punyent despres de visionar els Fake Orgasms que ahir va proogramar el canal 33 on la identitat és un procés en i de transformació constant. Aprofito per passar-te la meva adreça electrònica isroju arroba gmail.com
ResponEliminaAnotada l'adreça, Evarist.
ResponEliminaSí: la identitat és un procés en transformació, per això no tenim excusa quan diem: sóc així, no hi puc fer més. I tant, que hi podem fer.
Gràcies per les vostres aportacions, amigues. Avui llegia a La Vanguardia que una de les coses que més lamenten la gent que són a tocar de la mort és no haver fet el que de debò sentien que havien de fer. Ningú no pot fer tot el que vol fer, però ja ens entenem quan diem "allò que de debò he de fer". Parlem de destí, de donar sentit a la vida, de ser amb autenticitat... tot això i el que vulgueu afegir.