divendres, 30 de maig de 2014

La biblioteca d'El Greco

El passat 7 d’abril va fer 400 anys de la mort d’El Greco a Toledo. Per commemorar l’efemèride, es pot visitar la impressionant exposició antològica al Museo de Santa Cruz. En l’itinerari s’han d’afegir els Espais Greco, com ara l’església de Santo Tomé, amb el famós quadre de l’enterrament del Conde de Orgaz, que vam poder veure amb tota la seva lluminositat iconogràfica després d’una espera pacient: un nombrós grup de japonesos van ocultar el quadre una llarga estona.

És encertada la tesi expositiva que es presenta en aquest circuït toledà de l’obra de Doménikos Theotokópoulos, El griego de Toledo. Pintor de lo visible y lo invisible. La conceptualització del seu art pictòric ha variat amb el temps. Recordo que, d’una forma que ja llavors em semblava intranscendent per valorar una obra, en la meva època d’estudiant a Llotja es parlava d’un possible defecte visual que li feia veure les formes allargades. Finalment, l’acadèmia ha començat a besllumar el sentit últim del treball d’un pintor que sempre ha provocat estranyesa. Al seu apunt d’un viatge a Toledo, escrivia Alejo Carpentier l’any 1934 sobre El Greco: El demiürg que va enfurir la Inquisició per pintar àngels amb les ales massa llargues…

El Greco no només estrafeia les anatomies dels personatges de les seves teles, sinó que també jugava amb la perspectiva i amb una paleta de colors bàsics brillants i contrastats. Cal no oblidar que havia nascut a Candia (Creta) quan aquesta illa pertanyia als dominis de Venècia, i, educat en el si d’una família de fe ortodoxa, havia començat la seva carrera artística pintant icones. El seu art es va anar transformant de manera progressiva amb el seu pas per Venècia i Roma, fins que va arribar a Toledo. A la seva ciutat d’acollida va acabar de definir el seu estil inconfusible.

L’home culte que mai no va deixar de cultivar-se, era un artista que tenia un propòsit a l’hora de crear la seva obra: pintar les meravelles del món visible, però també pintar la meravella del món del diví, del món espiritual que només es ‘veu’ a través de les visions interiors i, per tant, personals! D’aquí vénen les seves pintures tan sorprenents com plenes d’imatges simbòliques. És en aquest àmbit on el pintor va excel.lir d’una manera suprema, ja que, en efecte, El Greco va assolir de pintar amb mestria el que segles més tard el filòsof i islamòleg Henry Corbin definiria com el mundus imaginalis, món intermig entre el sensible i l’intel.ligible, on s’espiritualitza la matèria i es corporifica l’esperit.   

El Greco va investigar sobre la pròpia obra mogut per una vocació d’arrel filosòfica i teològica que el va dur a llegir no només els clàssics i els Pares de l’Església escrits en la seva llengua original, el grec, sinó que també va llegir amb profit importants autors italians del Renaixement: Vitruvio, Vassari, Palladio, Barozzi da Vignola.

Per seguir l’itinerari intel.lectual del Greco es pot visitar La biblioteca del Greco, al Museo del Prado. En aquesta mostra s’ha reconstruït part de la biblioteca que va pertànyer a l’artista. Quan va morir, el seu fill Jorge Manuel va inventariar 130 llibres. Pels títols i per les notes manuscrites que El Greco va escriure als marges, podem caminar mentalment al costat d’un creador de sensibilitat peculiar que aspirava a esdevenir un home universal en estudiar també les arts liberals. L’exposició de 39 d’aquests llibres invita a reflexionar sobre les bases teòriques del seu art, però també els fonaments literaris i religiosos d’un treball que buscava reflectir el que l’artista en deia l’impossible, és a dir, les revelacions del món de l’invisible, tant com volia reflectir la bellesa del món sensible. Resulta exemplar el seu incansable autodidactisme, juntament a la gran voluntat d’excel.lència que van portar al Greco a ser un dels pintors més expressius i elegants d’una espiritualitat que, entre d’altres figures rellevants, va beure de les fonts del místic neoplatònic del segle VI, el Pseudo-Dionís l’Aeropagita. L’altre Dionís l’Aeropagita era un savi grec, convertit per Sant Pau, i sant de l’Església ortodoxa. És possible que El Greco els hagués llegit a tots dos.

(publicat al Diari de Vilanova, 30 de maig del 2014)


divendres, 23 de maig de 2014

Cosmologies familiars

Gilbert Durand que, amb Gaston Bachelard, el seu mestre, va ser un gran estudiós de la imatge poètica no com a fenomen gramatical sinó com a expressió fenomènica del símbol, deia que la cosmologia no pertanyia a l’àmbit de la ciència sinó més aviat a la poètica filosòfica. La cosmologia així entesa és una explicació del món, però també és una expressió de la nostra particular manera de ser humans al món. La cosmologia en sentit filosòfic es basaria, doncs, en la comprensió profunda del nostre món i en la confecció d’un relat coherent que integri la nostra interioritat relacionada amb la realitat exterior. Per saber-nos, més ben dit, per sentir-nos ser no només biològicament sinó també espiritualment, els humans necessitem buscar i trobar un sentit a la nostra existència.

Aquest sentit de la nostra existència no és només individual, encara que la recerca s’hagi de fer des de les nostres condicions particulars i que, de manera principal, procedeixen de les nostres arrels. Ningú no pot parlar d’ell mateix sense parlar dels seus pares en primera instància, i de la família en general; certes problemàtiques familiars ens arriben de ben lluny. I és que la família és un sistema, i com qualsevol sistema està subjecte a uns principis o lleis internes que actuen de manera tan invisible i silenciosa en nosaltres fins al punt que tant ens poden procurar benestar com malestar.

La família vista com un sistema –o com una ànima col.lectiva, tal com jo l’entenc- l’ha estudiat amb gran encert Bert Hellinger, el filòsof, pedagog, antropòleg i teòleg que va crear una teràpia que cada vegada és més coneguda i apreciada en el camp de la psicologia, i que ell va anomenar constel.lacions familiars.

 En els grups o cosmologies familiars, qui ho dubta, hi ha unes dinàmiques ocultes que tant poden alimentar com intentar destruir a algun dels seus membres, a vegades fins aconseguir-ho. D’una cosa i l’altra en parla amb un gran sentit pedagògic Lola de Miguel Campos, psicòloga i educadora especialitzada en marginació social, a Constelaciones familiares. La reconciliación con nuestras raíces desde el Amor (Ediciones Obelisco).

Bert Hellinger diu que s’ha d’estimar el destí. Perquè una hora o una altra es presenta amb tota la seva força, és a dir, es fa conscient aquell sentit (potser no l’únic, però prou important), de la nostra existència que dóna ànima a la nostra vida que va més enllà de la mecànica del cos. El destí que apallissa també desafia i, per tant, enriqueix. Gràcies als cops de vent que a vegades ens tiren per terra, podem superar-nos i crèixer com a persones.

Heretem dels pares drames familiars no resolts, explica Lola de Miguel Campos. Osho, un mestre hindú, diu: La meitat del teu ésser consisteix en la teva mare i l’altra meitat en el teu pare. Tu ets aquí per ells. Tot el que t’està passant és, en certa manera, per ells. Vet aquí perquè hem d’intentar trencar dinàmiques familiars perverses. Fer llum a aquests desgavells que proporcionen tant de dolor psíquic sembla fins i tot un deure per tal que no l’heretin els nostres fills, que l’haurien d’entomar com nosaltres l’hem hagut d’entomar. En les dinàmiques familiars regeixen lleis inconscients de compensacions. Quan he llegit que l’anorèxia acostuma a ser un intent de ‘salvar’ al pare de la mort, he entès millor l’arrel profunda de la que jo vaig patir. El meu pare no va tenir l’estima de la seva mare i va ser abandonat a la seva sort als quatre anys. La seva és gairebé la història de Mowgli, i la seva vida emotiva d’adult se’n va ressentir, sempre va anar geperuda. Sempre he sabut, no sé com, que havia de ‘protegir’ d’alguna cosa dolenta a aquell que em va donar la vida. Encara ara ho haig de fer amb la seva memòria… Per part de pare, doncs, (de la mare en parlaré un altre dia), sóc hereva del que també podria ser un relat de Dickens, només que amb el desig de cura familiar l’he tret del quarto fosc. De la mà de la consciència arriba el perdó; és salvífic individualment, alhora que la seva bonesa irradia en la família.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de maig del 2014)

dijous, 22 de maig de 2014

Sinagoga de Santa María la Blanca

Ara és un temple de l'Església catòlica, tot i que no s'hi oficia, ja que aquest espai s'ha museïtzat. Abans, Santa María la Blanca era una sinagoga, i així és coneguda a Toledo, i així es fa conèixer als visitants, que queden extasiats davant la seva rara bellesa. La seva construcció d'estil mudèjar va ser feta per picapedrers musulmans. Construïda l'any 1180, com a sinagoga va funcionar 211 anys, fins al terrible pogrom (paraula que vol dir 'devastació') de 1391. La primera vegada que vaig visitar aquesta sinagoga tenia les parets blanques escrostonades. Ara llueix impecable, com es pot apreciar a la fotografia. 

divendres, 16 de maig de 2014

Gresques i botellots


El cap de setmana de l’1 de maig saltava la notícia que a Calella hi havien anat, com els huns invadint Europa, grups de joves francesos, amb l’estada i la pensió pagada a un preu de per riure, i amb dret a visitar discoteques i beure alcohol a cor què vols. Les primeres imatges dels joves fent el simi i la símia que van sortir a la televisió ja donaven una idea de com podria acabar tot plegat, això comptant que no hi hagués cap desgràcia (l’any passat es va posar de moda el balconing, salts a la piscina des d’un lloc alt, alguns joves hi van deixar la pell).

Els botellots ja no són cap novetat, en les nits de cap de setmana, i no només constitueixen una preocupació per molts pares, sinó també una preocupació pels regidors i regidores de seguretat i governació, tal com s’expressava en una entrevista la regidora de Sitges, Vinyet Lluís: La nit de Sitges s’ha tornat més problemàtica amb els botellots. El turisme de masses juvenils comporta un augment de gresques, botellots i altres herbes, com també saben bé a Salou o a Lloret.

Gresques i botellots no són cap novetat entre un determinat jovent, no tot el jovent, però. Per sort a mida reduïda, sempre hi ha hagut gent amb tendència a passar-se de rosca, a la disbauxa, a la carnavalada i als actes forasenyats que se’n poden derivar, com acabo de llegir en un llibre esplèndid, La gresca (El Gall Editor), del gran escriptor gallec, Eduardo Blanco Amor (Ourense, 1897 – Vigo, 1979) en una excel.lent traducció de Jaume Silvestre Llenares.

A La gresca trobem narrats els últims dies de tres personatges marginals: el Castizo, el Bocas i el Milhomes, perquè són els últims, encara que ells no ho sàpiguen quan comencen a esmorga, que així és com se’n diu d’una gresca perllongada amb molt d’alcohol, a vegades durant dies, a Ourense, la ciutat on té lloc la tabola que acaba en pura tragèdia.

La primera publicació d’aquesta novel.la, en època franquista tan inconvenient, va ser a l’Argentina l’any 1959. A la península es va publicar mutilada per la censura l’any 1970. És tot just ara, en la traducció catalana, que podem llegir sencer un relat que ha esdevingut canònic en la narrativa gallega. A Ourense es poden seguir les fites relatades A esmorga en carrers, places, tavernes, prostíbuls i cases particulars (on els esmorguistes entraven de manera furtiva), per acabar als afores, en un abocador, metàfora del viatge sense retorn de dos dels protagonistes, ja que és el tercer, el Castizo, qui en el que es constitueix un monòleg de la història que acaba com el rosari de l’aurora, explica els esdeveniments al jutge, que és com una paret, una altra metàfora de la sorda actitud de la justícia espanyola d’aquell temps.

La gresca és una novel.la d’alt nivell, escrita amb una gran modernitat tant des del punt de vista estilístic com des del punt de mira per part de Blanco Amor, que en el seu moment va trencar la dinàmica de la novel.la costumista gallega. Amb atreviment per l’època, a La gresca trobem insinuada una relació homoeròtica entre dos dels amics, vista i viscuda de forma enrevessada, amb tants prejudicis ambients, així com trobem una visió carnavalesca d’aquelles nits disbauxades, de temps trabucat en el qual l’ordre habitual és subvertit. Tant el lector d’aleshores com el lector actual hi pot endevinar una lliçó de vida que travessa tota la història, ja que hi ha gresques i gresques, i la que emprenen sense seny ni aturador els tres amics ja es veu que no pot acabar bé. En la seva novel.la, Blanco Amor ens ofereix una tragèdia grega, ja que eleva l’anècdota a categoria, també quant al marc, ja que l’acció del relat esdevé en un dia molt plujós i una nit gebrada, com la mort que acaba emparant-se de dos dels amics en aquesta gresca que acaba de forma tràgica, i que, passats els anys, encara anava de boca en boca per tota la ciutat. No n’hi ha per menys.

(article publicat al Diari de Vilanova, 16 de maig de 2014)

dimarts, 13 de maig de 2014

Taula rodona de poetes

Per si us va bé d'assistir-hi aquest dijous, 15 de maig, a les 19.30h., a la Fundació Antoni Tàpies.

divendres, 9 de maig de 2014

La Catalunya jueva

Farà uns quatre anys, vaig visitar la sinagoga del carrer Marlet, al call de Barcelona. Allà vaig adquirir una guia sobre la Catalunya jueva. És una guia orientativa per a qui, tant de fora com des de dins estant del territori, vulgui resseguir les petges de la presència jueva a Catalunya. És imprescindible conèixer els llocs –més de seixanta- on hi va haver aljames, algunes de molta rellevància no només quant a nombre d’habitants sinó per la seva personalitat cultural, com les de Barcelona, Girona, Tortosa, Tàrrega, Manresa i Puigcerdà, entre d’altres. A partir de l’any 70 d.C., any de la destrucció del temple de Jerusalem, ja van arribar al nostre territori jueus de la diàspora, molt abans, doncs, que sorgissin comunitats cristianes. I, per suposat, abans del naixement de Catalunya.

L’auge de la cultura hebrea per tot el país es va donar al segle XIII i va estendre’s fins a la primera meitat del segle XIV. És una època de gran esplendor, el seu segle d’or, per entendre’ns. El seu descens comença amb l’arribada de la pesta negra, l’any 1348. En aquesta època es comença a culpar els jueus de tots els mals del món, la qual cosa va desembocar en els aldarulls del 1391, que va comportar la fi de moltes aljames catalanes. Finalment, la controvèrsia de Tortosa (1413-14), convocada pel papa Benet XIII, va suposar un retorn de la inestabilitat entre les comunitats cristianes i jueves, i les persecucions que van culminar amb el decret de l’expulsió dels jueus de tota la Península Ibèrica, l’any 1492.

L’any 1348 hi va haver una tragèdia al call de Tàrrega. Un seguit de males collites i la consegüent crisi econòmica, va propiciar una gran tensió social i confrontació religiosa creixent. Aquesta situació va esclatar amb l’arribada de la pesta a Catalunya. El juliol de 1348 es va produir un assalt al call de Tàrrega. Es van assassinar més de tres-cents jueus. Es tenia coneixement d’aquest avalot per la documentació de la Cancelleria Reial i el relat de Josef ha-Kohen, La vall de llàgrimes. Però ha estat a partir de les excavacions al call l’any 2007, i molt especialment a la necròpolis hebrea de les Roquetes, que s’ha pogut conèixer l’abast d’aquell horror. Només en sis fosses comunes ja hi ha enterrades, vestides, vora una setantena de víctimes. Que anessin vestides dóna la mesura d’aquests fets dramàtics, ja que els jueus enterren els seus morts ritualment. Després de vetllar el mort un dia, en arribar al cementiri es realitza la Tahará (bany ritual) en el cas que el cos no hagi estat encara rentat i purificat. Després se l’amortalla amb les Tajrijim, mortalles blanques. Si el finat és un home se li col.loca a sobre el Talit (mantell de les oracions), que va portar en vida. Amortallar els morts de blanc té com a objectiu assenyalar la igualtat absoluta que existeix entre els éssers humans en el moment de la mort.

A rel de les descobertes arqueològiques, des del passat 19 de març, el Museu Comarcal de l’Urgell de Tàrrega compta amb la mostra permanent, Tragèdia al call de Tàrrega 1348. En l’exposició es poden veure objectes quotidians de la vida del call. I tot i que la tragèdia està contextualitzada en el vídeo que protagonitza Moixé Natan, un reconegut escriptor jueu targarí (una de les fortunes més grans de Tàrrega del segle XIV, que va sobreviure a la massacre), en el discurs expositiu no es fa prou èmfasi que va ser una matança antisemita en tota regla. Aquesta mortaldat tan enorme posa el cor en un puny i cal admetre que des del cristianisme s’han fet coses terribles. Aquests fets luctuosos demanen un decidit acte de contrició pòstum. De la mateixa manera que, amb sentit de justícia i caritat, es vol retornar la dignitat a tants morts de la Guerra Civil del bàndol republicà, també s’hauria de voler un acte de reparació de les víctimes de les matances antisemites allà on sigui que es van produir, ni que hagin passat segles. Els actes de reparació són necessaris per tancar ferides històriques.    

(article publicat al Diari de Vilanova, 9 maig de 2014. A la imatge, joies jueves)
    

    


dimarts, 6 de maig de 2014

El centre de la perifèria


El 13 de juny de 2013, a la Casa del Tibet hi va haver un diàleg entre Teresa Forcades i Karma Lekshe Tsomo, monges de les seves respectives tradicions: cristiana catòlica i budista tibetana. Moderat per la periodista Ima Sanchís, el diàleg duia com a títol: Dones, espiritualitat i canvi social. Aquest diàleg ha estat publicat per Plecs Budistes, editorial que ha nascut de la necessitat d’una transformació radical que atenyi no només el canvi personal sinó també el social. Una cosa porta a l’altra.

Dios también anda entre pucheros, deia Teresa de Jesús. Ara és al bell mig l’àgora. No escapa a ningú que estem vivint un període que, en justícia, demana que allò que per mil.lennis ha estat a la perifèria de la història ara esdevingui centre, amb tot el que això significa no només de presa de consciència sinó d’operativitat per aconseguir-ho. Això sí, de manera pacífica però sense amagar el cap sota l’ala. La veritat i la llibertat són un guany de la consciència que no esdevé per art d’encantament sinó del treball d’anar-hi a l’encontre.

Sabem que la dona ha estat a la perifèria de la història, i el nostre estatus actual és el resultat d’una lluita diària que no pot cessar fins que, globalment, les dones no esdevinguem no només el centre per a nosaltres mateixes sinó centre de la història en paritat amb els nostres companys. Tant es pot parlar de canvi com de revolució, com fan Tsomo i Forcades. Sigui com sigui, el canvi forma part de la mateixa essència de la vida, i per això Teresa Forcades diu que ‘farem la revolució i la tornarem a fer’. Això només vol dir que sempre hem d’estar en procés de canvi per millorar les coses.

Els humans som un procés obert en el temps biogràfic (el budisme el dilata, ja que creu en la reencarnació). No ens hem de donar per acabats, hem de donar-nos l’oportunitat de canvi, de millora. Aquest creixement que ateny tots els àmbits de la persona, ha estat buscat per totes les vies religioses i espirituals que els humans hem creat, fruit de la necessitat que ens tiba amunt, ens eleva per sobre dels peus de fang.

Les dones tenim el nostre paper en aquesta evolució personal i col.lectiva de la humanitat, però sense la subordinació a la qual hem estat sotmeses pel sistema patriarcal. Els seus efectes nefastos són a la vista: discriminació, domini, explotació, injustícia, corrupció. Sent-ne conscients, hem d’actuar. La cultura, la filosofia, l’ètica, les tradicions religioses són eines formidables per corregir estructures socials esdevingudes injustes i inventar-ne de noves a la llum dels valors humans. Potser alguna vegada haurem de saltar-nos la llei, com recorda Forcades que va fer la nord-americana Rosa Parks. El gest d’asseure’s al lloc prohibit per a ella a l’autobús va obrir la porta a la no discriminació dels negres. En consciència, homes i dones estem destinats a ser i a fer les coses de manera diferent. I és que el que dicta l’amor, aquest sentiment universal, ens fa més valents i decidits.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de maig de 2014)

divendres, 2 de maig de 2014

Meditació sobre sant Jordi

La celebració de sant Jordi, patró de Catalunya, ja ha passat. Aquest dia, enguany lluminós com el sol a les illes gregues, no es pot pensar gaire, més aviat és un dia en el qual es viuen emocions tan intenses que s’han de deixar reposar, sedimentar. Roses i llibres omplen les nostres places, rambles, carrers. Tot el país és com un llibre obert amb una rosa vermella entre les seves pàgines, símbols de la cultura i de l’amor encès. No es pot oferir res de millor a la gent que estimem.

És després d’aquesta jornada que un, una, va pensant no només el què ha significat per a ell, per a ella, sinó en el significat general de la celebració. I més encara si hi ha algú que pregunta pel símbol de sant Jordi, com a mi m’ha passat amb motiu de la celebració del XXXV Congrés Internacional d’Exlibristes de la FISAE, que ha tingut lloc a Vila-seca des del 22 al 28 d’abril. Una de les exposicions que s’emmarquen en el Congrés està dedicada al cavaller sant Jordi. Els congressistes, vinguts d’arreu del món, i amb una assistència bastant nombrosa de japonesos i xinesos, van fer moltes preguntes sobre la icona de sant Jordi, motiu dels ex-libris exposats al Palau de la Diputació de Tarragona.

En un principi es pot dir que en la iconografia de sant Jordi hi ha el simbolisme de la dualitat: el bé contra el mal, i on sant Jordi representaria el bé o allò bo, i el drac el mal o allò a eliminar, a erradicar o a liquidar. Un intent fallit, ja que el mal, com diu l’estudiós dels símbols Andrés Ortiz Osés, és radical i irradicable.

Sempre ho hem sabut, que el mal no es podia erradicar. Però és a partir del segle XX, amb manifestacions del Mal (que aquí escric amb mayúscula) tan espectaculars com l’Holocaust o els Gulags, per posar només dos exemples de genocidis programats, que n’hem pres una consciència més profunda. Tampoc l’actual globalització no ens permet ignorar el mal allà on tingui lloc, ja sigui al costat de casa o a l’altra punta del món.

Si el Mal/mal és radical i irradicable, a sant Jordi, i a nosaltres mateixos posats a encarnar el personatge mitològic, no ens queda més remei que buscar la forma d’amansir aquest drac, domesticar aquesta energia, reconvertir-la, sublimar-la, transformar-la, com en un procès alquímic, en alguna cosa noble. Aquesta és, al meu entendre, l’aportació de Catalunya a la llegenda de Sant Jordi, patró que compartim amb Anglaterra, Grècia, Polònia. L’aportació catalana al mite de sant Jordi és eminentment cultural. Si transmutem la llança en una ploma (o en un pen drive!) tenim un sant Jordi que, a través d’un impuls positiu, aconsegueix d’amansir de la psique les forces obscures, animalesques, draconianes, i esdevenir no una figura bèl.lica sinó una figura símbol de la cultura com a forma de coneixement i de civilitat.

No menys importants en la iconografía jordiana són la figura de la rosa i de la princesa: una símbol de l’amor, l’altra símbol de l’ànima humana. Perquè és en l’ànima humana on es dóna la dualitat bé/mal, la lluita entre àngels i dimonis. Així, la rosa com a ofrena d’amor per part del cavaller sant Jordi a la princesa ve a significar una acció mitjancera entre els contraris bé/mal, una acció afectiva i efectiva que produeix l’equilibri entre aquestes forces, sempre en lluita, sempre en tensió. D’aquesta manera operen els símbols en nosaltres, que no són entelèquies sinó forces poderoses que ens mouen a l’acció. Així, la celebració catalana de sant Jordi vol fer de la cultura i de l’amor no només una idea inspiradora sinó una realitat per viure íntimament, alhora que meni a l’evolució dels humans en el seu conjunt.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 de maig de 2014. A la imatge, ex-libris jordians)

dijous, 1 de maig de 2014

Rosa en primer pla

Ahir tot just la rosa estava obrint-se, avui ja ha fet el ple. He fet la fotografia fa una estona, rosa en primer pla... Que tingueu un bon dia!