La veu interna

 

Parlant sobre la vocació, una vegada vaig dir que «havia sentit una veu interna» que m’havia invitat a seguir la veu en la seva inspiració, en el seu impuls. «Però, i si no sents cap veu, com saps si tens una vocació?», em va dir la persona que m’havia interrogat. La contestació no era fàcil: per molt que pensi que la veu interna sempre hi és, a vegades no es fa audible, encara que, com diu la professora Anna Pagés, «la veu del cel apareix sense necessitat d’apujar la veu». La veu interna i la veu del cel enteses com una mateixa cosa.

Crec que no s’ha de confondre la veu del pensament amb la veu interna. La veu del pensament sorgeix dels moviments del jo que raona, que és conscient; la veu interna és alguna cosa que va més enllà, o més endins, d’aquest jo que, com un pal de paller, sosté la dinàmica de la psique entre el conscient, el subconscient (instints) i el sobreconscient (sistema de principis ètics i morals heretats).

Tal com ho entenc, la veu interna és la veu amb la qual parla la nostra naturalesa espiritual. D’aquí ve que, en ser tan fonda, nuclear de l’ésser intern, a vegades quedi oculta rere la veu del pensament, però no resta pas amagada per aquells que se senten cridats per la veu del cel, la veu de Déu per als qui som creients.

La nostra cultura occidental, judeocristiana, és una cultura que es basa en la Paraula, en el Llibre, en veus profètiques. De Déu se’n pot sentir la veu tal com, per exemple, és narrat en l’Antic Testament: Moisès la va sentir en l’esbarzer que cremava i no es consumia. Déu va parlar al cor de Moisès. Aquesta veu escoltada en l’intern, aquesta veu del cel, de Déu, acostuma a transformar la persona: hi ha un abans i un després de sentir la veu fins i tot si té l’aparença de crida profana, com ara impulsar a l’estudi, a l’art, a l’escriptura. Al capdavall tot són camins que van a Roma, com deia la meva àvia Maria: «tot és útil, filla, per a una vida amb qualitat humana». És a dir: que sent i estima la seva dimensió espiritual.

(article publicat a la revista Pluja de Roses. Número juliol/agost 2023)

Testimoniatges

 

Per al relat col·lectiu són importants els testimoniatges. L’any 1977 -ara fa 46 anys que votàvem en les primeres eleccions generals-, va aparèixer la revista L’Avenç amb la consigna de recuperar la nostra història ocultada i deformada per la llarga, bàrbara, fosca i tediosa dictadura franquista. Amb el propòsit de fer «memòria històrica» es va crear la secció «Temps era temps».

Des del número 2 de L’Avenç, i tot al llarg d’una vuitantena de números entre els anys 1977 i 1985, escriptors, professionals i periodistes significats van escriure un testimoni personal de fets que van viure de primera mà, generalment un fet significatiu que sovint resumia una situació, com el cas que conta l’escriptor Manuel de Pedrolo que he llegit en el llibre que va editar L’Avenç l’any 2009 titulat com la secció de testimoniatges «Temps era temps», i que recollia una tria dels textos de fets ocorreguts entre el 1931 i el 1975, any de la mort de Franco.

Ara que estem patint una davallada quant a l’ús de la llengua catalana i la voluntat de la seva extinció per part l’estat que no cessa de fustigar el català i la cultura que porta aparellada, podem posar-nos més que mai en la pell de l’escriptor Pedrolo en l’infaust 26 de gener de 1939 quan escriu al seu text testimonial: «I aleshores, de cop i volta, vaig ensopegar amb allò que m’ha quedat fix per sempre i que constitueix la meva imatge de la jornada. N’hi va haver d’altres de punyents, com una d’aquell vespre, quan a la Plaça de Catalunya vaig veure una noia coneguda que ballava amb un oficial de les forces d’ocupació, però cap com aquella. En travessar el passatge de la Mercè, em sobtà una quantitat enorme de llibres amuntegats en el fang (...) M’hi vaig quedar molta estona, davant d’aquells llibres. Estava impressionat, gairebé espantat. Algú, probablement amb coneixement de causa, havia cregut que corria perill pel sol fet de conservar-los en un magatzem. Com en cap altre instant, vaig sentir amenaçada la cultura, i no pas solament la nostra, sinó totes».

Un testimoni de les passades eleccions als ajuntaments informaria que la cultura no ha estat esmentada ni en mítings ni en programes ni en discursos de possessió del càrrec. Els llibres no són al fang, però només es compren un dia a l’any perquè no sigui dit.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juliol de 2023)

Penèlope, quina?

 

Penèlope té mil cares, com tots els arquetips. Els arquetips són models que s’encarnen. Sabem de Penèlope el que Homer va escriure a l’Odissea. El personatge s’inspira en la dona que espera la tornada del viatge del marit, però no de forma passiva: fila llençols i té cura de l’administració del palau del rei d’Ítaca –per administrar bé cal saber manar i dominar les matemàtiques-. Cal imaginar el palau d’Odisseu si visiteu l’illa grega, ja que només s’indica el lloc on se suposa que va ser.

Penèlope va mantenir els pretendents a ratlla, va criar sola el fill Telèmac, li va ensenyar a llegir i a escriure, era una dona culta que li va explicar la història del seu poble i li va fer estimar la figura del pare absent, present en el cor del fill a través d’ella. Penèlope és la imatge de la dona que aguanta ferma la casa i la hisenda. Amb tantes guerres, el món s’hauria enfonsat sense aquestes dones fortes que un interessat capteniment amarat de misogínia simplement pretén tancar a casa. Al seu palau Penèlope fa el que creu que ha de fer per preservar l’amor, però també l’esperança en el futur: confia en el retorn d’Odisseu.

John Langdon-Davies (1897-1971) va ser un periodista britànic que va viure d’aprop els esdeveniments històrics de Catalunya des del 1920 al 1970. Va ser amic de Marià Manent i de Josep Pla. Va publicar Mites i felicitat dels catalans. Reflexions d’un escriptor britànic sobre la Catalunya dels anys 20 (Pagès Editors). Té un capítol dedicat a Penèlope. «Dues dones mediterrànies han estat adoptades com a ideals pels poetes i els contistes: Helena i Penèlope». Encarnen dues psicologies diferents, al seu entendre, en la psique masculina: «Tot home intenta reconciliar dintre seu el paper de pretendent i de marit. Com a pretendent prefereix Helena, com a marit, Penèlope». Conservador Langdon-Davies. Parla, però, des del seu temps i no sembla capaç de veure el coratge de Penèlope, la seva personalitat tan atractiva o més que la d’Helena. Penèlope té mil cares. El periodista, però, potser en beslluma futures percepcions: «Quan la roba canvia, tot s’altera». El passat 13 d’abril va morir Mary Quant, inventora de la minifaldilla que ha vestit Helenes i Penèlopes del segle XX.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de juliol de 2023. A la imatge, un fragment de la pintura Penèlope, de l'artista prerafaelita Sydney Harold Mateyard)

Etty Hillesum, escriptora morta a Auschwitz

 

     

Una nota de la Creu Roja va informar de la mort d’Etty Hillesum el 30 de novembre de 1943 al camp d’extermini d’Auschwitz. Una jueva més entre els milions que van ser liquidats pel règim nazi en la «solució final». Sabem de la seva vida i obra a través d’un diari escrit entre el 1941 i el 1943. És fascinant la llum d’índole religiosa que enmig de la fosca desprèn la personalitat d’aquesta jueva neerlandesa que va morir amb 29 anys.

Aquest any es compleixen 80 anys de la mort d’Etty Hillesum. Me la va fer conèixer Adrià Chavarria (1972-2009). El traspàs es va produir quan redactava Etty Hillesum. Un ungüent per a tantes ferides (Denes editorial, 2011). Me’l va enviar la seva mare, Dolors Curto. Vaig llegir el llibre amb llàgrimes als ulls. L’Adrià s’havia fet jueu. Hi havia, per tant, un lligam espiritual entre l’Etty i l’Adrià, que va dedicar tantes hores d’estudi a Simone Weil, Hanna Arendt, Sarah Kofman, Etty Hillesum, Ingeborg Bachmann i entre les nostres autores, Helena Valentí i Maria Mercè Marçal. Filòsof i historiador, s’havia vinculat al Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona.

«Una part de la literatura europea del segle XX va esdevenir una literatura de «testimoni», escriu Chavarria al seu assaig sobre Hillesum. L’havia començat el 9 de març de 1941. L’últim apunt és del 13 d’octubre de 1942, escrit en el camp de trànsit de Westerbork, un eufemisme per dir l’avantsala del camp definitiu de la mort. Començat a escriure a Amsterdam, la jove inicia un treball d’introspecció profunda que l’acabarà portant al despertar d’una fe en Déu que es tradueix en una feina altruista sense límits entre els presos. D’aquí ve la impressió que causa la darrera frase: «Una voldria ser un bàlsam vessat sobre tantes ferides». Aquesta experiència d’un Déu viu, no pas absent en aquelles hores inhumanes, és el que va commocionar el públic holandès, l’any 1981, quan es va publicar el diari d’Etty Hillesum, que és a la base de la novel·la biogràfica escrita per Carmen Guaita: La celda cerrada. El último viaje de Etty Hillesum (Editorial Mensajero). L’autora recrea el viatge existencial d’Etty en els tres dies que va durar el viatge des de Westerbork fins a Auschwitz, on va morir.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de juny de 2023. A la imatge una fotografia d'Etty Hillesum feta l'any 1940)                                                                           

Poder i desig en qüestió

 

Llevat de l’amor i la mort, poques coses són posades tant en qüestió com el poder i el desig, ja des dels primers relats bíblics que vam conèixer d’infants quan estudiàvem història sagrada. Ens ho explicaven com en un conte, de forma entenedora per a les nostres ments joves, tot i que hi havia històries que ja vèiem fosques com la història de Josep, venut com a esclau pels seus germans perquè el seu pare Jacob el preferia. Quan Josep arriba a Egipte entra a servir al palau de Putifar. Ho fa tan bé que Putifar li confia l’administració dels seus béns, muller inclosa. La història la sabem: l’esposa de Putifar, avorrida de no fer res i tancada a palau, pretén Josep, que es nega a tenir-hi relacions. No vol trair l’amo i exerceix aquesta autoritat íntima, una forma de poder. La dona de Putifar, mestressa de la casa, però no de la seva llibertat ni del seu desig, acusa Josep de voler-la violar. Així és com entren en conflicte el poder i el desig per part de la dona de Putifar, de la qual, per cert, no en sabem ni el nom, com apunta Anna Pazos, que ha escrit Poder i desig, un assaig publicat per Fragmenta editorial en la col·lecció de nom tan atraient: Assaltar la Bíblia, que ofereix llibres de pensament escrits amb mirada moderna i humanista de registre ampli, sobre qüestions contemporànies a través de la relectura d’episodis bíblics com la història de Josep. L’episodi permet a l’autora reflexionar sobre un tema quotidià que és transcendent per a la vida humana com el poder i el desig.

Amb llibertat de pensament, i en algunes ocasions basant-se en la pròpia experiència –una manera de pensar sentint-, Pazos analitza la relació, sovint estreta, entre poder i desig i, atenció, entre l’eros masculí i el femení, amb les seves diferències no només biològiques sinó també culturals. Interessant de llegir és el capítol quart, on l’autora imagina una conversa entre Simone de Beauvoir i Hanna Arendt. És evident que el seu punt de vista com a dones i com a filòsofes dona per a una meditació de calat sobre el poder i el desig. Pensar des de l’experiència és un grau, com la mateixa Anna Pazos a l’hora d’escriure el seu assaig assaltant la Bíblia, entrant-hi per reflexionar, repensant-la des de sí.

(article publicat al setmanari La Fura, 26 de maig de 2023)

Essenis, cristians i càtars

Hereva de la modernitat, la nostra és una època marcada pel dubte, el qüestionament, la contestació. Aquest capteniment propi dels nostres dies ha fet que la investigació sigui un bon pal de paller no per adquirir certeses absolutes, sinó per confirmar o negar les llums i ombres que durant segles han planat sobre la fe, la història, l’existència humana.

És en aquesta tessitura que atrau llegir treballs d’investigació rigorosa com el que durant dècades ha ocupat Josep Maria Gort (Reus, 1942), interessat en els càtars, salvatgement cremats a les fogueres de la Inquisició. Ho ha fet des de la seva condició d’historiador, ja que Josep Maria Gort és també conegut en la seva faceta de pintor. Aquest treball pacient ara veu la llum a Essenis, cristians i càtars (Voliana Edicions).

A partir de la troballa dels manuscrits de Qumran, que donen notícia de l’existència de la comunitat jueva dels essenis, i basant-se en les recents investigacions i les pròpies deduccions, Gort vincula la figura de Jesús amb els essenis i el mestratge i ajut que aquesta comunitat monàstica del desert li haurien pogut prestar, formulant tesis agosarades com ara que Jesús no va morir crucificat, si bé ho va ser, com mostra la Síndone, el llençol sant, el sudari que va embolcallar el seu cos que es guarda a Torí. Els apòstols van ser testimonis de Jesús vivent, segons es pot deduir de la mateixa lectura dels Evangelis; els primers cristians no tenien per símbol la creu, sinó la figura d’un peix; Maria Magdalena va ser una apòstol de primera hora, ho sabem pel seu propi Evangeli no inclòs, és clar, al cànon, i més dades que els lectors podran valorar per ells mateixos, tant des de l’ateisme o l’agnosticisme, com des de la fe, que diria que no minva pas: la figura de Jesucrist, bella, exemplar i amorosa per damunt de tot, brilla amb tota la seva llum divina i humana.

Josep M. Gort exposa un estudi comparatiu entre essenis, primers cristians i càtars. Aquests «s’acosten molt més al moviment i l’obra de Jesús que no pas els dogmes imposats pel catolicisme», escriu l’historiador. I ja tenim un tema de debat encès, ja que tan bon punt es té coneixement dels càtars sorgeix la pregunta: per què una determinada Església oficial va voler eliminar-los tan dràsticament i cruel? Fa pensar.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de maig de 2023) 

Françoise Gilot, sobrevivent

Les dones en la vida de Picasso són multitud, però són set les que van constituir una fita en la seva biografia. Una d’elles és Françoise Gilot, la mare de Claude i Paloma, que a la mort de Pablo Picasso l’any 1973, aquest any fa cinquanta anys, no van poder entrar a l’església per acomiadar el seu pare: Jacqueline Roque els ho va vetar.    

Françoise Gilot, pintora, crítica d’art i escriptora, va ser l’única dona de Picasso que el va deixar i que va sobreviure a aquest fet. El pintor, irat, la va amenaçar, tal com explica ella mateixa al seu llibre Vie avec Picasso, que l’any 1973 va editar Bruguera en castellà. Per tant, tradueixo aquest fragment exterminador: «Cap dona no deixa un home com jo. Imagines que la gent s’interessarà per tu? Mai no ho faran per tu mateixa, pel que puguis ser tu. I si creus que hi ha gent a qui pots agradar t’equivoques perquè se t’acostaran per curiositat, per conèixer la persona la vida de la qual ha estat tan a la vora de la meva. I a la teva boca hi restarà només el gust de la cendra. Per a tu la realitat ja s’ha acabat; acaba justament aquí. Si tractes de donar un pas fora de la meva realitat, que s’ha convertit en la teva perquè et vaig trobar quan eres una jove sense formar i vaig cremar tot el que hi havia al teu voltant, aleshores caminaràs directament cap al desert. Si de debò te’n vas, això és el que desitjo per a tu».

Françoise Gilot i Pablo Picasso van conviure deu anys, entre el 1943 i el 1953, quan es van separar, encara que, tal com narra en el seu testimoni, magníficament escrit, al cap de cinc anys la vida en comú de la parella ja s’havia deteriorat. Gilot es mostra una dona intel·ligent i reflexiva, fins al punt de veure des de fora la seva dramàtica i insoluble situació: «Totes les altres primeres dames havien intentat representar el mateix paper, cadascuna d’elles va iniciar el feliçment el seu camí, suposant que era l’única, per tant, em va ser impossible confiar en la meva superioritat. El destí d’aquelles dones no depenia exclusivament d’elles, depenia de Pablo Picasso». Françoise Gilot va sobreviure no només anímicament a la ruptura amb Picasso, al qual dedica el llibre, sinó també físicament: Françoise Gilot, nascuda el novembre de 1921 té 101 anys. Havia conegut Picasso quan tenia 21 anys i el pintor 61.

(article publicat al setmanari La Fura, 27 d'abril de 2023. A la imatge, coberta de "Mi vida con Picasso", de Françoise Gilot)