Edatisme

 

Encara no havia posat nom al tracte deficient a la gent gran que ha anat creixent no pas sense que ens n’adonéssim els qui per imperatiu de la vida complim anys i reflexionem sobre el fet d’entrar a la vellesa tant si tenim bona salut com si no. «Qui vulgui viure s’ha de fer vell», deia el meu pare. Encara no havia posat nom al menyspreu per l’experiència i coneixements que un bon vell o una bona vella han acumulat en la seva vida, «tu calla, no saps res del món modern». Com si fóssim rucs i la curiositat, i també la necessitat, no ens hagués fet espavilar en el maneig de les noves tecnologies que en mans d’una persona amb criteri i qualitat humana és molt més efectiva que ens mans d’un boy bufat o una girl vanitosa.

Aquesta desconsideració que només fa atenció a la gent d’edat en funció dels guanys mercantils que encara proporcionen a la societat uns jubilats amb la seva pensió, aquesta desconsideració pels vells i velles que fan tant de gasto en medicines, hospitals i residències, amb la pandèmia de la Covid s’ha posat tant a la vista que esgarrifa.

Els experts han donat nom a aquesta fòbia pels vells: edatisme. I no cal dir que qui més pateix aquesta valoració negativa som les dones, que tant bon punt complim quaranta anys ja comencem a ser víctimes de campanyes publicitàries per fer-nos retocs, una altra forma de manipulació de la societat de consum. I ve de lluny, la mirada esbiaixada d’una societat materialista que tan majoritàriament valora la gent jove perquè li és útil com una eina en una fàbrica, és a dir, com a instrument.

¿Qui ha dit que una persona amb la cara com un mapa d’arrugues i amb la mobilitat reduïda no és algú capaç de discernir amb intel·ligència sobre la realitat ambient, de tenir un criteri esmolat digne de ser escoltat en una ministerial sessió de pluja d’idees? En un moment de la seva vida, Maria Aurèlia Capmany va dir que mai no seria prou vella com per no tornar a començar. Tant si hi ha consciència com si no, el marc moral, millor dit, immoral de l’edatisme, passarà per sobre de tothom, només se salvaran els qui es puguin permetre cures. Els drets dels vells han de ser universals i no hauríem de permetre ser tractats com a objectes en aquest cas, inservibles.

(article publicat a La Fura, 15 d'octubre de 2020. A la imatge, la meva mare amb la seva sogra, l'àvia Teresa)

El llegat de Thoreau

El llegat intel·lectual i moral d’Henry David Thoreau (1817-1862) és de dimensions colossals, està disseminat pel món de les idees com partícules elementals a l’aire. A Thoreau no només se’l considera un dels pares fundadors de la literatura nord-americana sinó que també se’l considera un abanderat de l’ètica ambiental en tant que profeta de l’ecologia, així com pioner de la desobediència civil. Són valors cívics que en aquest moment estan en auge perquè, tal com ell preveia, la creixent i indiscriminada industrialització se’n duria per davant uns recursos naturals que tenen un límit, i tan il·limitada com és l’avarícia humana i l’instint depredador del capitalisme salvatge que ell va denunciar.

«Thoreau va influir decisivament en Tolstoi, en Gandhi (que no hauria existit sense ell), en Romain Rolland, i sobretot en el moviment dels drets civils de Martin Luther King», ha dit Paul Auster.

Per rememorar el llegat de Thoreau s’acaba de publicar Thoreau. Biografia essencial (Angle Editorial), d’Antonio Casado da Rocha en la traducció al català d’Alba Galí i Jaume Salvanyà. No hi ha anècdota insignificant. Casado va decidir fer aquest retrat essencial de Thoreuau quan va assistir a un acte d’homenatge a Thoreau i hi va llegir aquest text: «Això ho anomenem terra de la llibertat? Quin sentit té alliberar-nos del rei Jordi per continuar sent esclaus del rei Prejudici? Quin sentit té néixer lliures si no podem viure com a persones lliures? Quin valor té la llibertat política si no possibilita la llibertat moral? Fanfarronegem de la llibertat per ser esclaus o de la llibertat per ser lliures? Som una nació de polítics preocupats per la defensa de la llibertat. Però potser només els fills dels nostres fills podran ser realment lliures». Es va fer un silenci espès i Casado va percebre malestar entre els assistents, com si la lectura hagués espatllat la celebració. Llavors va pensar que caldria reinterpretar la seva vida un cop més. Havia posat el dit a la ferida per on sagna la llibertat que és tan lluny encara, allà i arreu, i aquí en sentim l’absència amb especial dolor amb la memòria de l’u d’octubre.

(article publicat a El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 2 d'octubre de 2020)

Pintura, poesia i sentit

El pintor Marc Chagall va escriure a La meva vida: «El meu pare tenia els ulls blaus, però les seves mans estaven plenes de durícies. Treballava, orava, callava. Com ell jo també callava. Què seria de mi? Hauria de romandre tota la vida assegut davant d’una paret o hauria, jo també, de carregar grans bocois? Observava les meves mans. Tenia les mans massa delicades... Hauria de trobar una professió especial, que no m’obligués a separar-me del cel i les estrelles i que em permetés trobar un sentit a la meva vida. Sí, exactament això buscava. A la meva pàtria, però, mai ningú havia pronunciat les paraules ‘art, artista’. Què és això d’artista?». Una incògnita.

La mateixa incògnita em va dur de jove a mirar-me les mans. Les mans que, un cop posats dempeus els neandertals, ens fan humans. Em mirava les mans en aquelles hores en què la febre no deixa fer res. Veia en les meves mans una possibilitat, més ben dit, dues possibilitats: dibuixar i escriure. Deien que tenia traça. Com Chagall, artista que admiro pel do de situar les seves històries pintades a mig aire, hauria pogut escriure: «Em dic Marc, tinc un esperit sensible i cap diner, però es diu que tinc talent». De la mesura del talent que tenia Marc Chagall en donen fe les seves obres esplèndides. Jo només em puc afirmar en l’esperit sensible i cap diner en aquells dies en què es desvetllaven les meves capacitats en el camp del dibuix i l’escriptura. Somiadora, tampoc jo no em volia allunyar del cel i les estrelles i de buscar un sentit a la meva vida: una forma d’amor a la vida que només jo podia construir.

«Quan observava el meu pare sota el llum, somiava amb cels i cossos celestes molt més enllà del nostre carrer. Tota la poesia de la vida es condensava en la tristesa i el silenci del meu pare». Chagall explorava el món de l’art a través de l’expressió d’aquells sentiments que ell percebia com pura poesia. Jo explorava en la tristesa i silenci de la meva mare un patir ocult que no sabia. Però el rostre del seu amor pacient em va mostrar com l’amor pot donar amor a la vida i destil·lar-lo en l’obra artística.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de setembre de 2020. A la foto, un racó de la meva taula de treball, imatge feta el juliol de 2020)

Cura i llibertat

     

Com un càncer, o com una malaltia crònica com ara una insuficiència renal, la diabetes o la fibromiàlgia, la Covid no porta res de bo. Llevat que ens proposem aprendre alguna cosa tot pensant que els que patim alguna malaltia crònica ens tinguem per persones abans que malalts i tot respectant el mal que qualsevol dia pot guanyar al més pintat. La vida es molt fràgil.

     

Hi ha un debat encès al voltant del que es pot fer per prevenir la Covid que, no ho hem d’oblidar, ha matat de valent. Per no espantar les criatures no s’han ensenyat gaire les imatges de patiment dels qui s’han ofegat vius amb la Covid. Si s’hagués mostrat la realitat tal com és potser hi hauria una mica més de respecte pels efectes de la malaltia i més responsabilitat social, tant si la pandèmia és inventada amb males arts en un laboratori com si ha sorgit de la natura que sempre cria virus. La gent ha emmalaltit i ha mort, això és el que compta més enllà de les especulacions. Possiblement coneixem algú, a casa ha mort gent propera: família, amics. No és cap broma, és una tragèdia. Afamats de vida, i és el més natural perquè la vida busca la vida, potser hem oblidat massa aviat els nostres morts. Els vells que han mort a milers eren els pares, avis d’algú. A qui feien nosa? Al sistema capitalista fa nosa molta gent. Per això no s’ha de donar satisfacció a un sistema que només mira per ell. La cura com a revolta.

     

Dies enrere havia de presentar el meu darrer llibre a Barcelona. Vaig decidir posposar la presentació per a millors temps que tard o d’hora vindran. En el moment que ara som, el doctor Clotet adverteix que llocs tancats poden presentar riscos i més en indrets de població densa. Partidària que se celebrin tants actes culturals com sigui possible -la pandèmia ha picat fort en l’àmbit de la cultura-, vaig considerar l’ajornament perquè els llibres es poden llegir a casa, a la terrassa, a la platja, a la muntanya, al bosc. Cuidar-nos en la salut és també cuidar-nos en el respecte per la tria, per la llibertat d’acció en cada moment. En una societat que es vol oberta és el que desitgem. Ja en patim prou, de restriccions.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d'agost de 2020)

El nom fa la cosa?

      

En la meva etapa juvenil de noia guia (girl scout) en la qual vaig formar-me com a persona i vaig adquirir els fonaments de la meva consciència cívica i política antifranquista, així com defensora de la llengua i cultura catalana, en les excursions duia xiruques, nom d’un calçat apte per a fer caminades per la muntanya. Del mot xiruca, o més aviat de la gent que en fèiem ús i que ha estat una generació determinant en la història social i política del nostre país, ha derivat en el mot xiruqueros amb un cert menyspreu. Als xiruqueros se’ls considera la base fonamental d’un esperit catalanista que en la majoria dels casos ha derivat en l’independentisme actual. Es tracta, doncs, de denigrar aquesta opció política i es fa des de tots els fronts, també en el lingüístic. Sapiguem, doncs, l’origen del mot extret de Paraules amb nom propi (Albertí editor), de Ròmul Brotons, una interessant compilació de noms com xiruca, catalanització de Chiruca, una marca de botes apreciada per pagesos, treballadors i excursionistes que va ser creada l’any 1950 per Joan i Lluís Fontfreda, de Tortellà. Una marca de calçat ben catalana que va prendre el nom de la Mercè, la mare dels dos nois a qui agradava molt una opereta en la qual sortia una tal Chiruca, diminutiu de Mercè en gallec.

Provocada per l’antropòleg Manuel Delgado, dies enrere hi va haver una polèmica via xarxes socials en la qual es bescantaven els xiruqueros, assenyalant com a nefastos el seu bonisme i pacifisme polític. Potser sí que majoritàriament som gent de pau, influïts per mites com Gandhi, Luther King, Mandela. Cal puntualitzar, però, que la consciència antifranquista i un cert esperit catalanista i pacifista era transversal. Entre els dirigents que fins fa poc han format part del govern d’ajuntaments i altres institucions catalanes hi ha hagut gent de la desapareguda Convergència, gent del PSC i gent del desaparegut PSUC. Molts van ser formats en l’escoltisme de Baden Powell. Caldrà estudiar el que aquella generació, que és també la contestatària del maig de 1968, l’ecologista, feminista i solidària amb la negritud, les minories maltractades i defensora de gais i lesbianes, ha donat de si. Perquè som també tot això.

(article publicat a La Fura, 6 d'agost de 2020. A la imatge un anunci antic de les botes Chiruca)

Alexandre de Riquer, homenot desconegut

     

Aquest any 2020 es commemora el centenari de la mort a Palma, Mallorca, d’Alexandre de Riquer, nascut a Calaf l’any 1856. Assignada al Departament de Cultura, el Govern de la Generalitat impulsa la commemoració de la mort d’aquest artista representant del Modernisme simbolista a Catalunya. Ho va ser tant en el camp de la plàstica, més conegut, com en el camp de la literatura, menys conegut, de manera que la commemoració es proposa redescobrir i exaltar qui pels experts ja és considerat un artista de l’art total.

     

Però, i l’homenot? Van escriure referències personals d’Alexandre de Riquer alguns dels artistes i intel·lectuals que van freqüentar les tertúlies artístiques, musicals i culturals que Riquer convocava a seva casa-taller del carrer de la Freneria, a tocar de la catedral de Barcelona: Joan Maragall, Joaquim Renart, uns joveníssims Eugeni d’Ors i Aurora Bertrana. El retrat que en fan coincideix amb el que l’any 1976 li va fer el fill Josep Maria de Riquer en un homenatge que li va dedicar la vila de Calaf. Els testimonis són valuosos perquè donen fe de la persona propera i càlida que va ser Riquer amb els seus amics i condeixebles, fruit d’un caràcter obert, elegant, de mirada serena i de calat profund. Però Riquer era, a més, bondadós, un valor humà que si bé li havia de donar la pau de l’obrar dreturer, generós, respectuós i sense hipocresies, això li va comportar els desencisos que el van entristir en els últims temps: «En va rebre moltes, de bufetades, l’Alexandre de Riquer», va dir el seu fill en la conferència que va pronunciar a Calaf, tot reconeixent en el pare aquella rara qualitat que és la ingenuïtat del noi que mai no va deixar de ser en el seu interior. Riquer, que havia adquirit l’altíssim nivell artístic i cultural que es reflecteix en la seva obra, va conservar sempre la llum auroral de la seva ànima sense malícia. No ignorava el mal, era intel·ligentíssim, però va fugir sempre de fer-ne, no va trair mai la seva naturalesa íntima tot i que això li acabés comportant un cert exili en la seva decisió d’anar a viure a Mallorca, on al cap de tres anys va morir de sobte quan es disposava a anar a pintar al bosc.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de juliol de 2020. A la imatge, pintura Nimfa del bosc, d'Alexandre de Riquer. Agraeixo la gentilesa de Joan Graells i Prat per a la publicació)

Riquer i el paisatge de la infantesa

     

Aquest any 2020 es commemora el centenari de la mort de l’artista modernista Alexandre de Riquer i Ynglada. Fill del propietari rural i militant carlí, Martí de Riquer i de Comelles, marquès de Benavent i comte de Casa Dávalos i d’Elisea Ynglada i Moragas, Riquer va néixer l’any 1856 a Calaf, ara a la comarca de l’Anoia, però que en aquell temps es considerava l’Alta Segarra. Aquest paisatge amb boires i llums daurades, aquest indret als voltants de la casa pairal de Can Bassols, a nou quilòmetres de Calaf i al terme de Castellfollit de Riubregós, on va viure la seva infantesa, va quedar gravat en la seva memòria visual i emotiva, tal com es desprèn de Quan jo era noi, un conjunt de narracions que són un cant a la natura i als aires de llibertat que el noi Riquer va respirar i que van conformar la seva sensibilitat i caràcter.

     

En les narracions d’aquella època paradisíaca, i escrites en primera persona, Alexandre de Riquer fa memòria dels masovers, del seu germà Paco amb qui jugava (els altres germans eren més petits), i també de la seva mare, filla d’una família benestant amb casa a Vilanova i la Geltrú, Can Dimes, on Elisea va néixer, i que encara és al carrer de Sant Gervasi. Als baixos de la casa s’hi va allotjar la llibreria La Mulassa en la seva primera etapa.

     

Ignorem si el jove Riquer va fer cap estada a la casa de la família materna, si els ulls que s’il·luminaven amb els grocs del blat i els verds i ocres de les vinyes (estem parlant d’abans de la fil·loxera), es van acolorir també amb l’aire blau i les aiguamarines de la platja de Vilanova. Si hagués pogut amarar-se’n segur que n’hauria escrit alguna impressió fixada no només a la retina sinó al plànol de l’ànima en un recorregut dels seus sentiments més íntims, com fa al text que clou Quan jo era noi, el llibre de memòries que va publicar quan tenia 41 anys: «Han passat anys, molts anys, i, amb tot, el record d’aquella venturosa edat ha envellit menys que jo». I és que el temps de la infantesa es viu, però no passa. Si tenim sort, els dies de la infantesa són un rebost de bons records per a la maduresa i la vellesa, i, en el cas de Riquer, «de l’amor intens que sento per aquella masia perduda en un racó de la Segarra».

(article publicat al setmanari La Fura, 2 de juliol de 2020. A la imatge, dibuix de la casa pairal Can Bassols, d'Alexandre de Riquer)