Aniversari del naixement de la mare

Avui la nostra mare hauria complert 96 anys. No ha pogut ser. No hi podrà haver pastís ni espelmes: hi haurà el rés d’una missa conventual al Monestir de Montserrat en el prec d’un dels seus monjos. En aquesta missa d’intenció hi seran presents la neta Cristina i el Rubén. En aquesta fotografia que rememora la nostra mare i a la qual he posat un filtre que en diuen de tardor –la fotografia està feta en un dia de tardor de l’any 1950-, hi ha la nostra mare embarassada de mi a la porta de la primera casa (al poble del nostre pare, un petit poble veí de Piera), on va anar a viure els primers mesos de casada. Jo vaig néixer a Barcelona. Per la porta treu el cap l’àvia Teresa. No us fieu de les aparences: l’àvia paterna no em va estimar mai, més encara: no volia que jo vingués al món, i els relats que ho expliquen fan una mica de por com en les pel·lícules de Hitchcock. Però sóc aquí malgrat ella i malgrat els qui al llarg de la meva vida, encarnant el mateix arquetip, han volgut desmembrar-me a trossos com a Osiris. És una història que s’ha repetit en la meva biografia, si bé a aquestes morts li han succeït les resurreccions de l’ànima, s’entén. La llum de l’ànima és fortalesa que dona aixopluc. Per això, mare, et celebro en la llum de l’ànima.  

La mandra

Al pot petit hi ha la bona confitura, diu la saviesa popular. I a fe que és cert en la meva experiència lectora. Sovint un nombre reduït de pàgines ben meditades i escrites amb intel·ligència, ordre i art han ofert un aliment de primera al meu anhel de gaudi estètic alhora que m’han dut pel camí d’un saber incògnit o m’han abocat a una reflexió.   

     

Acabo de llegir una d’aquestes joies publicada a la sèrie Pecats Capitals de l’editorial Fragmenta: La mandra, d’Oriol Quintana, doctor en Humanitats. En la lectura de La mandra aviat m’he sentit atreta per una idea que em ballava pel cap: és l’experiència de la mandra, poca o molta, la que revela les autèntiques motivacions vitals. Tenint ben presents, em dic, les motivacions espirituals, motors d’alta cilindrada capaços de contrarestar la mandra, la inèrcia i el desig de facilitat. Més val saber-nos les flaqueses. Per aquesta raó diu Oriol Quintana al seu assaig: «La mandra és una característica essencial de la naturalesa humana, i el desig de superar-la, també».

     

En la nostra civilització occidental, i en el seu llibre Oriol Quintana en fa un repàs històric i antropològic exhaustiu, la mandra té mala fama i els dropos són molt mal vistos. Considerada pecat capital pel cristianisme i pecat social pels humanismes que entronitzen el treball i la productivitat, la mandra ha de ser superada. Amb tot, el sentit comú diu que no hauríem de fer-ne un gra massa ni de la mandra ni del treball. Per experiència sabem que tan aviat sorgeixen de forma espontània idees brillants en els moments de lleure i de contemplació, com la inspiració més lluminosa i atrevida ens troba treballant.

¿Què ens fa aixecar del llit o del sofà més enllà de les obligacions quotidianes de les quals no ens en podem escapolir encara que podem trobar satisfacció a l’hora de fer-les pel simple desig de fer-les bé? Ens treu de la inèrcia, de la facilitat i de la mandra una força poderosa: la vocació per dur a terme unes tasques determinades, un fort desig altruista i la pràctica d’una art. Aquí la mandra no és superada per cap torça braç. És substituïda per l’energia del mateix amor que crea el món, amor creador que ens pren i ens fa viure intensament.

(article publicat al setmanari La Fura, 31 de gener de 2020. Foto feta a Malta, museu de les feines i estris de casa)

La mare i el silenci

La casa és en silenci. Aquell silenci que ara ja se sap que conté la seva absència, aquell buit que ara omple l’aire en penombra. Encenem el llum del dormitori: tot és en ordre, a penes el llit desfet, la camisa de dormir damunt del balancí. A l’entrada, repenjat al moble del telèfon, he vist el bastó quiet. L’havia substituït pel caminador que tant es va resistir a fer servir. I la cadira de rodes? S’hi va asseure tres vegades, i només per anar al metge. Feia molt de temps que ja no podia caminar i caminava mal fos agafant-se a la paret. Li diguessis el que li diguessis, ella feia sempre el que creia que havia de fer. Rendir-se no entrava en els seus propòsits.

«El cos m’és una presó. Ja no em respon. Vull fer una cosa i no puc; penso: ara faré això, i no puc». Havia perdut les forces. La seva veu, sempre tan clara, en les últimes setmanes s’havia fet tènue.

La casa és en silenci. La nostra mare ja no tornarà a trepitjar-la amb els seus passos petits i lents. Busquem a l’armari el vestit que de sobte tinc al cap. Un vestit blau amb un fulard de roba fina estampada amb unes flors menudes que li fa conjunt. «La dona del fulard», hauria estat el títol escaient per a un suposat quadre on es veiés la mare amb seu rostre il·luminat per un somriure. El somriure de la mare.

Un poeta amic em diu que la mort de la mare és una prova molt dura de la finitud humana, i que hauré d’aprendre a acceptar-la. Sota un plàstic per protegir-lo, enrotllem el vestit que li serà la mortalla. Em pregunto què hauria fet ella en un moment com aquest. S’hauria armat de valor i hauria fet el que tocava. Com sigui, doncs, aprendrem a acceptar el silenci de la casa, l’absència de la mare. Ara, però, llàgrimes a doll es confonen amb l’aiguat del temporal furiós, devastador, que han anomenat Glòria.

(la meva mare, Neus Gramunt Ferrer, va morir a la primera hora del dia 21 de gener. Aquest text es va publicar a Catorze.cat (gràcies, Eva Piquer) el dia 27 de gener. Ara el publico al meu blog amb una fotografia que ha fet el meu germà, Josep Costa Gramunt)

Poema de la vida

Hem deixat un any, el 2019, que d’ençà les campanades que van obrir la porta del 2020 diu que ha passat avall com el riu que va a la mar. Però passa avall, la memòria d’aquells que s’han estimat no aquest any sinó al llarg d’uns anys? Passen avall aquells amics que aquest any han travessat no la frontera de l’any sinó la de la seva vida? Joan, Alain, Déborah, Mercè, Joaquim, Rosa Maria, amics dels quals he plorat la pèrdua, sí, però la seva memòria ocupa el lloc «del dolor pel no-res», com escrivia Leopoldo María Panero en un vers trist, abissal, nihilista.

     

D’acord: viure comporta pèrdues i absències. Però, no és també cosa certa que hi ha punts de suport, presències benèfiques que ens aixopluguen de la intempèrie? Els amics són baules d’una cadena humana que ens enforteix l’ànim i l’esperança. La nostra biografia és plena d’aquests éssers propers al cor. Cal dir que alguns amics ho són només temporalment. No moren, simplement segueixen un camí diferent com és llei de vida que cadascú faci el seu. La vida es fa i es desfà, i els amics van i vénen. Però d’alguns amics en tenim una petja profunda a l’ànima encara que visquin a les antípodes. Hi parlem encara que no ens sentin.

     

Digueu-me si no és vida, parlar, fer memòria d’aquells que hem estimat. Són formes d’amor. La tempesta del dol es va esvaint i va sorgint la dolça companyia dels amics. En un moment donat irromp una imatge, una escena viscuda, i l’amic o l’amiga és aquí, dins del meu temps! No és un miracle, és un fet extraordinari que vivim dins de la vida ordinària. Un regal que se sobreposa al «cel que no perdona» com es plany Leopoldo María Panero. La vida és moviment i resposta. L’enyor és una resposta que està més enllà de les paraules. Enyorar no és plorar sinó fer memòria d’un sentiment que es va expressar en un temps i que ara retorna en forma suau, com l’escalfor del sol a la primavera. Aviat ho serà, primavera. Mentrestant, com la llavor a la terra, l’amor fraternal va fent passos petits fins a esclatar en les flors que brotaran al camp, al jardí. Res no mor, tot és viu en la memòria, una forma de vida.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de gener de 2020. A la imatge, una fotografia d'una finestra de l'església romànica d'Erill, a la Vall de Boí)

Nadala 2019

Amb els millors desitjos per al Nadal 2019 i bona entrada de l'any 2020! Amb una abraçada fraternal.

Francesc i el pessebre

Devem a la imaginació creativa de Francesc d’Assís, que qui sap si no va ser un avançat del Romanticisme, la primera imatge en viu de la representació del Naixement de Jesús, el primer «pessebre vivent» de la història del cristianisme. Se sap la data de l’esdeveniment: la nit de Nadal de l’any 1223. Sant Francesc havia tingut la idea de celebrar amb una escenificació aquest episodi de l’evangeli tal com l’explica Sant Lluc. Inspirat en el relat de l’evangelista, sant Francesc va promoure la teatralització amb personatges reals. La va protagonitzar gent de la feligresia acompanyats dels animals que tenien als seus estables. L’espectacle, que devia moure a la devoció, va tenir lloc davant de l’ermita dels Fra Menors de la població de Greccio.

Dels «pessebres vivents» avui en podríem dir una «experiència immersiva», tant per qui en són protagonistes com per qui en participa. Emociona, cala als ossos aquesta vivència en directe d’aquest quadre de la infantesa de Jesús, tal com va preveure Francesc, el frare poeta. Si el naixement d’un infant ja és un fet sagrat en ell mateix com a celebració de la vida, amb més raó és sagrat el naixement del qui la tradició cristiana considera Emmanuel, o Déu entre nosaltres.

Conta Thomas de Celano, el primer biògraf de Francesc d’Assís, que aquest va predicar a la missa de Nadal i que els que eren a la vora van veure com el pobrissó s’inclinava vers el pessebre per sostenir al nen que figurava el Nadó i se’l posava un moment als braços per bressolar-lo. Podem imaginar que poc es devien disfressar, pastors i bugaderes, com tampoc no era estranya la senzillesa dels vestits de llana basta que duien Maria i Josep, ja que era la gent del poble qui interpretava aquests papers.

D’aquell «pessebre vivent» es va passar al pessebre d’imitació, al pessebre en miniatura, ja fos fet amb figures de fusta o de fang cuit. Primer es va exhibir a les esglésies, però aviat les nobles famílies italianes es van fer seva aquesta representació del Naixement. Va ser la duquessa d’Amalfi la primera a instal·lar un pessebre a la casa familiar l’any 1567, a la regió de Nàpols. Amb més o menys gràcia, i per celebrar el Nadal, avui encara es fan pessebres a tantes llars del món.

(article publicat al setmanari La Fura, 20 de desembre de 2019. A la imatge, un diorama de Jesús Rex)

Voracitat lingüística

Ho sap tothom i no és profecia: a Catalunya la llengua més parlada és el castellà. Doncs els parlants en català, la llengua pròpia del territori!, ara com ara fem nosa a Catalunya. Les llengües de segons quins estats autoritaris i amb un gran nombre de parlants mai no en tenen prou amb el seu gran nombre de parlants i altaveus. Ho volen tot.

     

Aquesta voracitat lingüística també passa a la Xina. Tashi Wangchuk, defensor de la llengua tibetana, la llengua pròpia del Tibet!, va ser detingut el 27 de gener de 2016 després d’haver parlat amb el New York Times. Acusat d’«incitar al separatisme», va ser condemnat a cinc anys de presó per un tribunal xinès. Campanyes de drets humans van alçar el crit al cel i van dir que els drets legals dels tibetans en matèria lingüística «no valen el paper en el qual han estat escrits». Simplement no es compleix la llei que hauria de protegir la cultura i la llengua tibetana. Tot això als catalans ens és desgraciadament familiar. Cada dos per tres hem d’estar reclamant els nostres drets, tot i que els reconeix la Constitució espanyola, drets que esdevenen paper mullat quan convé. Ara mateix hi ha un ball de bastons promogut pel PSC respecte del model d’immersió lingüística a Catalunya que no sense estira i arronses ha tingut 40 anys de consens.

     

Tashi Wangchuk va posar una demanda contra l’estat xinès. Va tenir valor, Wangchuk, jove propietari d’una petita empresa a Kyegudo, Yushu Prefectura Autònoma del Tibet. Segons s’explica, Tashi Wangchuk, destacat membre de la seva comunitat, estava molt frustrat per la manca d’educació en llengua tibetana disponible per a les seves dues nebodes adolescents. Molts tibetans temen, i amb raó, que l’estat xinès intenta soscavar voluntàriament la seva llengua i cultura. Amb premeditació i sense oposició, ja que el detonant de l’arrest i posterior condemna de Tashi Wangchuk va ser motivat per l’entrevista que li va fer el New York Times. Cinc anys de presó per a un defensor del tibetà que va atrevir-se a denunciar que l’estat xinès no complia la llei. És l’estil dels estats llenguacèntrics i voraços. Alerta per la part que ens toca.

(article publicat al setmanari el 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de desembre de 2019. A la fotografia, el monestir de Pedralbes, un lloc emblemàtic dels nostres orígens)