Meditació davant la televisió

Aquest dijous i divendres passat (29-30 de març) s’han vist imatges a la televisió que posaven els pèls de punta, anguniejaven. Les processons de Setmana Santa formen part de l’imaginari tradicional i tenen el seu sentit litúrgic. L’esglai ve de l’aparició, que es va fent tradició, de legionaris armats amb metralletes fins a les dents i cantant amb veu ronca i viril, tot i que desafinant, el seu nuviatge amb la Mort. A aquests soldats mercenaris els acompanyaven encaputxats, autoritats eclesiàstiques i civils, en algun cas fins i tot ministres del govern espanyol. Fa la impressió que la Inquisició no ha marxat mai.

     

He recordat el meu primer viatge a Holanda, Bèlgica i Dinamarca en els primers anys setanta. En la gent que entrava a les esglésies vaig advertir un capteniment que no coneixia: era fruit d’un sentiment religiós adult, seriós, amb un gran coneixement de la Bíblia comparat amb el nostre, tan feble, tan escàs, i tot això al costat d’una fe vibrant, delicada, lluminosa, oberta al misteri. Igualment el seu ateisme no era una posa, com sovint és aquí, sense més argument que la negació, sinó un ateisme de convicció emparat en un gavadal de lectures. La paraula evangèlica regnava amb igual intensitat tant en les esglésies catòliques com en les protestants de diferent signe. Aquí, el diàleg i la reflexió només el vaig trobar en el que aleshores s’anomenaven comunitats cristianes de base. No preteníem saber res com a certesa sinó que ens permetíem i buscàvem debatre les Escriptures per viure a fons un cristianisme que sempre està per fer. La radicalitat de la proposta cristiana demana coratge i responsabilitat, valor per a l’examen de consciència, sinceritat en fer-lo. No pensàvem que recularíem. Creixen noves formes d’Inquisició, expressió de velles imposicions i d’un cristianisme histriònic, de galeria, ara de pantalla.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 6 d'abril de 2018)

Cabanyes i l'evolució pictòrica

Alexandre de Cabanyes va viure 95 anys. Una llarga vida, també com a artista. Va pintar fins al final, fins que la vista li ho va permetre. Molta gent a aquesta edat s’asseu al banc del si-no-fos. Ell no. Va viure sempre amb vigor l’instant que omplia de vida multiplicada no només amb la pràctica de l’art sinó també amb la intensitat de la pulsió que l’empenyia a pintar.

     

Alexandre de Cabanyes, home autodeterminat, es va reivindicar sempre com l’últim modernista. Així remarcava la concepció de la pintura impressionista que va practicar. Va fer pintura figurativa. No el va atraure l’art abstracte que devia conèixer a Munic en l’art promogut per Wassily Kandinsky en la tesi que va exposar al llibre De l’espiritual en l’art (1912). Kandinsky va despullar les formes. En canvi, la idea de l’espiritual en l’art en Cabanyes (millor dit, la vivència de l’espiritual en l’art) eren les formes encarnades en la línia de glorificació del sentit de la vista del Cant espiritual de Joan Maragall, un modernista com ell. Cabanyes no va fer una pintura fruit d’imatges internes sense forma sinó una pintura de gran sensibilitat plàstica que evocava una visió concreta: un paisatge, un jardí, una escena de mar o de platja, un retrat.

     

Un pintor ha de ser fidel a la seva manera de ser. Cabanyes, que com el mateix Kandinsky entenia el valor d’una línia i d’un punt, va fer evolucionar el seu estil artístic cap a unes pintures de colors per capes, transparents, de línies suaus, de contorns difuminats. Cabanyes no va evolucionar fent trencadisses, com Picasso. Picasso era un buscador. Cabanyes era un trobador. Un i altre van evolucionar segons la seva idiosincràsia. La psicologia d’un pintor determina la seva expressió artística. Cabanyes va fer una pintura de tema recognoscible, però de factura evanescent, com si el pinzell no hagués tocat la tela. Era la seva forma de representar l’espiritual de la matèria.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova- 23 de març de 2018. A la imatge, un dibuix-aquarel·la d'Alexandre de Cabanyes de la seva època de París, quan feia la bohèmia)

Cartes impertinents de la Capmany

Ric i m’exalto sola, parlo amb ella com si la tingués al davant: Mira que ets, M. Aurèlia! Estic rellegint Cartes impertinents de dona a dona, reeditades per Cossetània en l’any del centenari del naixement de la Capmany, com li dèiem a casa. Les bones estones que ens havia fet passar aquesta dona intrèpida, intel·ligent i d’humor i geni agut, a la meva amiga Natàlia i a mi amb les mares respectives aquells vespres al Fòrum Vergés. Hi vèiem pel·lícules d’art i assaig i l’escriptora, que conduïa el fòrum posterior, feia uns bons comentaris que a vegades treien l’entrellat del guió, però a vegades no del tot, i aleshores el debat estava servit! Sort que era divendres al vespre i el dissabte no havíem d’anar a treballar, la meva amiga i jo. Perquè se’ns feien les tantes discutint. La Capmany era un pou d’arguments que enfilava amb una destresa extraordinària.

     

La Capmany va escriure molt: novel·la, narrativa curta, assaig, guions de ràdio, contes per a infants, teatre. I tot això desenvolupant una activitat mediàtica que la va convertir en una intel·lectual respectada i popular. Amics que havien estat a casa seva havien dit que feia l’arròs alhora que tenia un paper posat a la màquina d’escriure i escrivia, tac-tac.

     

Les Cartes impertinents van ser publicades l’any 1971 per l’Editorial Moll, de Mallorca. Cartes que han estat molt esmentades, com la carta de la dona de bé que escriu a l’assassina de l’àngel de la llar. Cartes que es van popularitzar pel seu to provocatiu, de tu a tu entre dones de totes classes: anònimes, famoses, personatges històrics o literaris com ara Teresa la Ben Plantada, a qui la Capmany escriu disfressada de feminista, o la dona desenamorada que escriu a la monja portuguesa Mariana Alcoforado. El llibre respira feminisme, i cosa que sorprèn en ple 2018, les reivindicacions que feia la Capmany, lúcides i punyents, no han perdut vigor. És com si el temps no hagués passat i encara estiguéssim empantanegats en rols que ja haurien d’haver passat avall. Llegiu Cartes impertinents de dona a dona, o, millor, de dona a home. Ells ens llegeixen poc, la veritat, i això la Capmany també ho diu.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de març de 2018. A la imatge, cobertes dels llibres ara mateix publicats per a commemorar el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany)

Panikkar i la mística

Raimon Panikkar (1918-2010), de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement, era una persona amb carisma. Fill de pare hindú i de mare catòlica, va establir ponts de diàleg entre Orient i Occident d’una forma tan emotiva com intel·lectual. Creient i investigador apassionat, però amb rigor (era molt perfeccionista), també era un creador i un visionari a la manera de Ramon Llull, amb qui l’hem d’emparentar, tots dos incardinats en la fe que es basa en la pròpia experiència del sagrat.

     

Raimon Panikkar, sacerdot vocacional, era un pensador que va escriure una obra filosòfica i teològica extensa. Fragmenta està editant les obres completes de Panikkar amb cura exquisida. La seva ment inquieta i sensible va explorar diversos camins espirituals i en va donar notícia escrita. Les seves reflexions, recordades per la gent que les escoltava, o els escrits de les entrevistes que se li van fer, constitueixen el viu testimoni d’un pensament que travessa fronteres tan geogràfiques com mentals.

     

En una conversa amb Gwendoline Jarczyk (Entre Déu i el cosmos, Pagès editors), diu Panikkar sobre la mística, per a res una vivència fora del món, el pensador considera que és l’experiència de la realitat pura: La mística autèntica no té res a veure amb el misticisme. La mística autèntica ens obre a la realitat tota sencera, sense excloure’s-en com si fóssim observadors exteriors (...) Allò que veu el místic no és qualsevol part del real a la qual només ell tindria accés. Cal entendre la mística com una expressió de la relació integral, a-dual, entre el microcosmos (els humans) i el macrocosmos (l’univers, la humanitat). Relació en cos, ànima i esperit. Per aquesta raó és tan difícil l’exposició oral o escrita d’aquest estat de comunió amb el cosmos. Només alguns poetes de profunda vida interior han estat capaços d’expressar-ho amb paraules que sovint se serveixen del llenguatge de l’amor.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 23 de febrer de 2018)

Isak Dinesen i el Carnaval

Isak Dinesen és el pseudònim de la gran escriptora danesa Karen Blixen (1885-1962). Una màscara, doncs, que amagava una personalitat femenina d’alt voltatge intel·lectual i espiritual del segle XVIII, segons ella, i encara afegia que tenia tres mil anys d’antiguitat. Una manera hiperbòlica de dir que el seu ser al món com una dona intrèpida (recordin els lectors les seves Memòries d’Àfrica) abraçava temps immemorials.

     

D’Àfrica, i en contacte amb la literatura oral que li és pròpia, Dinesen aprendria a ser una gran escriptora d’històries. Tot i que va escriure dues novel·les, Dinesen ha destacat per ser una contista excel·lent. En morir va deixar obra inèdita recollida divuit anys després: una col·lecció d’assaigs, Daguerrotypes, i un conjunt de contes, Carnaval, i que porta el subtítol d’Entreteniments, molt adient a l’esperit del Carnaval, tant si es viu en directe com en contemplació. Les figures del Carnaval inviten a la mirada.

Els contes de Carnaval compleixen una de les funcions que l’escriptora de contes gòtics i contes d’hivern també s’havia proposat: seduir, imantar, encantar a través d’una literatura amb els efectes tornassolats dels vestits de seda i els brillants dels lluentons. Isak Dinesen tenia molt de maga, així com també li agradava fer jocs de mans, o de paraules, o de disfresses. El conte titulat Carnaval, i que l’autora situa el 1925, està protagonitzat per unes noies que es disfressen de Pierrot, Arlequí, del filòsof Soren Kierkegaard i de Camèlia. Sembla que aquesta fa un goig que enamora, amb el seu vestit de setí rosat i prou escotat com per deixar a la vista els braços i l’espatlla nua. L’argument de la història comença una mica més de la mitja nit quan vuit joves, nois i noies, surten del ball de l’òpera de Copenhague per assistir a un sopar privat, i que després de l’àpat tenen intenció de tornar-hi. Ara ja podem imaginar, que és Carnaval.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 9 de febrer 2018. La il·lustració és obra de la pintora Adelaida Murillo)

Democràcia, formes, actituds

La democràcia no és només una opció política: és un estat de la ment i del cor, ja que també és un sentiment. La democràcia es basa en una actitud de fons, una noblesa d’ànima que pren unes determinades formes a l’hora d’expressar-se. El demòcrata és tolerant, educat, dialogant, no violent. El demòcrata escolta, fa lloc a l’altre, guarda un determinat to de veu i de gestos a l’hora de parlar, és pacient i espera el seu torn per fer sentir el seu criteri. No fa demagògia i conté els seus sentiments, no els tira pel cap de ningú, tampoc les paraules, que mesura perquè el porta un sentit de respecte envers tothom, pensi el que pensi cadascú. Les seves idees són fermes, però dialoga, pacta, no imposa res.

Fa mal a les orelles que es tergiversi la paraula democràcia quan és dita, com sentim sovint als mitjans de comunicació i al carrer, com si fos una pedra llançada amb violència, amb esperit de guerra civil. Espanya és un estat democràtic sobre el paper, però no pas en les maneres que, està clar, es tradueixen en accions polítiques autoritàries. El demòcrata té un tarannà obert i dialogant, i d’això n’estan molt faltats, a Espanya, però també aquí, entre els que parlen amb violència verbal i amb mentida. No és que no ens puguem entendre entre republicans i unionistes, és que és la mateixa actitud superba i de menyspreu que no ho facilita. Així hem arribat on hem arribat. La política, que és una qüestió de formes, també és una voluntat d’entesa.

La democràcia és un humanisme, una forma de civilització. Cal educar-nos en democràcia que no és només un camí polític i jurídic, sinó, sobretot, una educació en el respecte i en la consideració dels altres com algú igual a tu. El demòcrata és un defensor dels drets humans i de la llibertat. Sense drets ni llibertat no ens podem desenvolupar. Els guanys de la política i de la cultura han de ser per a tothom. Volem ser feliços i útils, i amb els drets i la llibertat segrestada això no és possible. La democràcia no és el Paradís, però permet fer-ne un tast en la mesura que ens fa millors persones.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de febrer de 2018. Avui, dia de la Candelera, il·lustro aquest article amb una fotografia de la mimosa, la flor dels petits sols, que ja ha florit al jardí de casa)

Sentiment democràtic

A finals del 1945, pocs mesos després d’acabada la Segona Guerra Mundial, George Orwell escrivia una carta a Arthur Koestler comentant-li el projecte que estaven elaborant, amb qui n’havia parlat, com el podrien dur a terme. Es tractava de crear una organització internacional, similar a la Lliga pels Drets Humans que existia abans de la guerra. La seva finalitat era protegir l’individu, a qualsevol país, de la detenció arbitrària i l’empresonament sense judici, de la deportació del seu país natal o de la restricció dels seus moviments dins d’aquest, la promoció de la llibertat d’expressió i de premsa, i del dret de tot individu a nomenar i a votar el candidat de la seva elecció. Els noms que havien proposat per aquesta organització internacional la qual, naturalment, havia d’estar per sobre dels Estats i els seus interessos, era Lliga per la Defensa i el Desenvolupament de la Democràcia, i Lliga per la Llibertat i la dignitat de l’Home. El motiu d’aquesta iniciativa era que tant Orwell com Koestler, i amics de prestigi intel·lectual com Bertrand Russell, Barbara Ward o Tom Hopkinson, era que consideraven que el sentiment democràtic (així ho escriuen ells), havia baixat a tot el món i calia una organització internacional que defensés i promogués la democràcia.

Els lectors hauran apreciat la similitud amb el moment històric que vivim, de la baixada, si és que mai ha existit, del sentiment democràtic de l’Estat espanyol i la seva representació a Catalunya. Si Orwell, Koestler, Russell i els intel·lectuals que recolzaven la idea haguessin reeixit en la creació d’aquest organisme, ara ens hi podríem acollir per defensar els drets democràtics d’empresonats i exiliats. Per què aquesta Lliga no va prosperar? Va començar una guerra freda que va dividir en món en dos blocs i no va acabar fins a l’enderroc del mur de Berlín. Caldria recuperar la iniciativa en bé de la democràcia al món.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 26 de gener de 2018. A la fotografia, una fràgil papallona enmig d'un camp d'espígol)