Quan es fa insuportable

N’hem fet un gra massa. Quan el 9-N va ser una butifarrada, vés, que facin, tot i que per als dirigents va tenir conseqüències penals; quan l’1-O havia de ser una performance i sota una pluja de porres vam votar dos milions tres-centes mil persones; quan després d’estires i arronses, amb l’amenaça del 155 com l’espasa de Damocles es va arribar a pronunciar la República catalana, definitivament ens va caure el clatellot de la Consti amb tot el rigor, que som criminals, tant que tenim els Jordis a la presó, mig Govern a la presó i l’altra meitat a l’exili. I és que n’hem fet un gra massa, gent independentista, tots apuntats a la llista negra de l’Espadaler per si algun dia han de despertar-nos de matinada. Hem demanat l’impossible i hem lluitat per l’impossible, ja que España es una, i això es paga en un règim totalitari, llop disfressat de falsa democràcia.

     

La catalanitat sempre ha estat mal vista, és una fòbia que no sabem d’on surt. Però ara això que hem fet és tan insuportable que s’ha decidit fer cau i net, bombardejar no cada cinquanta anys sinó cada cinc minuts. Som massa gent amb aquest cargol desenroscat, com diu l’Albiol. La societat ambient no ho aguanta. És una qüestió de nombre, la dissidència. Ho vaig estudiar a la Fundació Pere Tarrés, en aquells cursos d’animació sòcio-cultural que tant m’han servit. En una classe magistral, on també es va explicar que de res no servia fer cent activitats culturals si aquestes no s’enquadraven en un projecte, vaig aprendre que les societats tancades només admeten un nombre petit de minories, o de causes minoritàries, com no admeten més d’un escriptor, artista o músic que destaqui si la comunitat és petita, si és més gran, dos o tres, als altres se’ls fa avorrir. Ens hem passat. Som un nombre massa gran de gent que vol ser lliure en una societat de mentalitat colonial, esclava, i això no pot ser. Però serà. Disposats a trencar motlles, farem una revolució abanderada.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 17 de novembre de 2017. La fotografia la vaig prendre en la manifestació per l'alliberament dels presos polítics, al carrer Marina amb Ausiàs Marc, el dia 11 de novembre de 2017) 

Llenguatge i perversió

El llenguatge no és neutre en cap circumstància, i es pot tenyir del color que es vulgui. Amb esgarrifança, per la perversió que suposa, he llegit Cataluña: el asalto al lenguaje (Revista de Libros número 192), un article que emparant-se en el llibre de Viktor Klemperer, La llengua del Tercer Raich (que vaig llegir arran de l’esment que en fa Rosa Planas a Literatura i Holocaust), titlla de contaminació lingüística la que l’independentisme català ha dut a terme en el procés. Ens compara amb els nazis, i fa mal a la veritat atesa l’honestedat intel·lectual de Puigdemont, Junqueras, Muriel Casals, o els Jordis, que justament han estat empresonats per una paraula, sedició, que no s’aguanta des del punt de vista dels fets. Les paraules sedició i tumulto van sorgir del vocabulari de l’unionisme associat als poders de l’Estat espanyol que faria emergir de l’infern fins i tot la paraula pau. A la boca se li fa dir el que es vol, deia el meu pare, que deia poques paraules i molt mesurades. Jo treballo amb paraules, vaig molt en compte.

Estic llegint Mitologies, de Roland Barthes, un llibre d’articles publicat l’any 1954. A Dominici o el triomf de la literatura, Barthes explica el cas, tràgic, de Dominici, un home senzill, un pastor, que va ser executat per causa del llenguatge. Les proves en contra seu eren incertes i es va recórrer a les proves mentals, és a dir, inventades, per dur-lo al cadafal. La brillant exposició dels lletrats, que van fer molta literatura, van condemnar un innocent. Dominici no es va poder defensar perquè no parlava el mateix llenguatge que els seus acusadors. El llenguatge dels amos, diu Barthes, un llenguatge que referma la psicologia dels amos, que prenen l’altre com un objecte, i això no només els permet descriure’l sinó condemnar-lo. L’autodeterminació comença per no donar autoritat a afirmacions abusives, però sobretot faltades de veritat.

(article publicat al DV - Diari de Vilanova, 3 de novembre de 2017. A la imatge, fragment d'un trencadís de Gaudí)  

Lletres incòmodes

     

Thomas Bernhard, escriptor austríac, va ser més que un escriptor de primera: va ser un crític i un polemista excel·lent. S’hi va sentir cridat. No només davant la hipocresia de la seva societat, moneda corrent, sinó davant la impostura. Va atrevir-se a dir en un dels textos publicats a L’imitador de veus (El Gall Editor): A Viena, on la desconsideració i el desvergonyiment contra els pensadors han estat sempre els més grans... Qui ho hauria dit, oi, de la ciutat de Viena, tan civilitzada? Però els qui pensen fan nosa a Viena, i a tot arreu, llevat d’algun lloc tan estrany com Anglaterra, on fins i tot condueixen per l’esquerra i estan disposats a dur a terme el Brexit, una sortida elegant de la UE, una unió d’Estats amb tants interessos de part que més aviat sembla un club privat que viu de la política.

     

Anglaterra ha donat personatges tan monumentals com G.K. Chesterton, un escriptor polifacètic que es va definir a ell mateix com un thinking man, com un home que reflexionava constantment sobre tota mena de coses, des de la més transcendental (era un cristià convençut) fins a la que en aparença pugui semblar insignificant. I és que res d’humà no li era aliè a Chesterton, com res d’humà no li era aliè a Bernhard, tot i que aquest era més dur, més fustigador en les seves apreciacions. Com sigui, escriptors compromesos l’un i l’altre sense deixar de ser escriptors de ficció de nivell.

El pensament crític, sorgit d’un pensament lliure, incomoda. Però poc hauria avançat cap civilització sense la gent que s’ha pres la molèstia de pensar en net, sense prejudicis, sense interessos creats, i més en moments crítics. La creació musical o la creació d’una obra plàstica expressen el moment present, però no el qüestionen com ho fan les lletres. Per això hi ha escrits que resulten incòmodes i els seus escriptors incòmodes a Viena, a Madrid, a... Malgrat tot, aquests thinking men (o thinking women) no deixen d’escriure, posen les lletres dempeus, no de genolls.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 20 d'octubre de 2017)

Entre el monestir i l'àgora

Sembla haver-hi dues classes d’escriptors: els qui senten molt endins que el seu treball és una forma de coneixement i, per tant, tenen tendència a la introspecció, a la reflexió, i els que tenen necessitat de contar històries i, aleshores, on millor es troben és a l’àgora, per on passen tantes formes de vida amb els seus brogits i passions.

Estem parlant de temps normals, si és que hi ha cap temps normal ja que si una cosa caracteritza la vida és el seu canvi constant. Però hi ha moments de daltabaixos històrics, moments crítics on tot es capgira, i en els quals la inhibició no és possible perquè un escriptor no només té un compromís amb ell mateix sinó que té un compromís amb la societat. Som en un d’aquests moments àlgids en què cal, ha calgut, sortir del monestir interior i actuar a l’àgora, i això no entra en contradicció amb l’escriptura com a camí de coneixença.

És en moments cimals on la nostra humanitat es posa a prova. Aleshores l’alternança esdevé fructífera quan el qui era al monestir interior surt a l’àgora i dóna suport amb el seu cos, si és necessari, a una causa justa, com ha passat, i el qui era a l’àgora entra en un estadi de reflexió que li permet ser més conscient dels actes en què s’hi ha jugat la pell. Són dues portes a la realitat que comparteixen l’espai comú del lloc i la persona. Així no semblen tan diferents la monja que segueix la regla monacal de Sant Benet, ora et labora, i la monja activista que defensa al carrer els drets humans dels seus conciutadans quan són vulnerats. I si en temps normals es necessita l’una i l’altra (les figures evangèliques de Marta i Maria en serien la imatge), en temps convulsos encara són més necessàries. La interacció de les dues forces són com les dues columnes que aguanten la porta de la vida que compartim. Després del que hem viscut el dia 1-O en què la barbàrie s’ha desbordat de forma vergonyosa en contra de l’exercici de democràcia, no és possible ni el silenci ni la inhibició. La història ens passarà comptes, també als escriptors, i hem de poder dir que érem allà on calia, allà on se’ns va necessitar.

(article publicat a El 3 de vuit, 6 d'octubre de 2017. La fotografia està presa el 12 d'agost de 1997, a Àvila. Sempre he tingut consciència que el nom que porto, Teresa, m'ha inspirat tant. He llegit l'obra de Teresa de Jesús diverses vegades a la vida. Ora et labora, fundadora i mística)

Compromís

Un artista, un escriptor, no és una persona fora del món, tot i que per poder crear s’ha d’allunyar dels llocs comuns. Un artista, o un escriptor, si no és un Narcís o una Eco té un compromís moral amb la seva societat. Per això a vegades exerceix d’intel·lectual que en la seva funció adverteix dels excessos del poder o assenyala la corrupció. Hi ha exemples d’artistes i d’escriptors compromesos amb la seva societat (com del contrari), sobretot en èpoques de grans canvis socials, polítics i culturals. Tots els canvis ho són de cultura. El que confronta persones i societats és la mentalitat, que pot ser oberta o tancada, honesta o corrupta, materialista o espiritual, per dir-ho de forma simplificada.

Un exemple de compromís vigorós i subversiu que va enfrontar-se a un estat de podridura espiritual que envilia cors i ments: Jesús, mestre fuster. Es guanyava la vida a l’obrador del seu pare. S’hi podia haver passat la vida, en aquell taller. Però no. A mesura que la seva ànima madurava va sentir la necessitat de denunciar no només mal tracte contra la bona gent sinó també la manca d’esperit de justícia en l’actuació dels líders religiosos del seu poble, venuts a Roma. I aquell mestre fuster va posar-se en camí i va predicar un relat amb valors morals que contravenia, fins a fer-los saltar pels aires, els interessos del poder i les cadires llogades. Hi va deixar la pell. Però aquell gest de profunda espiritualitat no ha parat d’inquietar les consciències. Els creadors que, subversius, ens pronunciem pel dret a decidir el nostre futur com a poble, per afirmar la dignitat de ciutadans demòcrates enfront d’un Estat que nega drets com el dret al vot, responem a un compromís amb el que és just aquí, però també arreu del món. La justícia és un dret universal i la llei ha d’emparar el que és just. Sabem com les gasta un estat corrupte i tirà. Però també sabem que els imperis s’enfonsen.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 22 de setembre de 2017. La imatge està presa a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú. En l'article, enviat al DV el dilluns, 18, ja faig èmfasi en el compromís dels escriptors en moments en què la neutralitat pot ser complicitat. Els esdeveniments de la setmana em refermen en el compromís) 

Soroll

     

Parlar de soroll és un tema incòmode, políticament incorrecte, un tema tabú. Agrada el soroll, es veu, ja que cada dia que passa pugem més els decibels: aquí música a tot drap encara que siguin les dotze de la nit, allà xiscles estridents com els de les gavines, més enllà converses per sords, a veure qui crida més.

     

Ho diré clar: el soroll embruteix. L’ànima, s’entén. Però on va ara, aquesta, a parlar de l’ànima si l’ànima no existeix? Quan algú pateix psíquicament és l’ànima que pateix. El soroll, a més d’impossibilitar el descans, o privar de la necessària concentració per fer la feina ben feta, fa emmalaltir. No ho dic jo: ho diu la ciència. O també discutirem la ciència fins que ens toqui a nosaltres? Perquè de teves a meves hi ha molta distància. Si qui pateixo les molèsties del soroll sóc jo, ja t’apanyaràs. Però si qui les pateix és el qui fa soroll aleshores la cosa canvia. El soroll, l’augment de volum en la nostra vida de cada dia acabarà sent un assumpte de salut pública. La contaminació acústica és un fet que acabarà passant factura a les nostres neurones, ja de per si prou matxucades amb tant d’estrès que augmenta amb les dosis sense misericòrdia de soroll...

La cultura i el saber no floreixen en el soroll. Però es vol de debò, la cultura, o només es fa veure que interessa? Amb soroll es fan pocs passos, en aquest camí de progrés. El soroll, a més de percudir amb violència als timpans, distreu. El soroll, que causa sordesa en edats primerenques, altera el sistema nerviós i dificulta l’aprenentatge de nens i joves. Els qui viuen en zones sorolloses no es poden queixar, són mals veïns, quina cosa. Ja en parlarem d’aquí a uns anys, dels efectes nefastos del que ara, amb una mica de seny, podríem evitar. Però si el soroll fa festa! Un dia de gatzara està bé i cada dia no és festa. Cal dir, per no confondre’ns, que la festa és un estat de l’ànima que no necessita cridar ni fer soroll.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 8 de setembre de 2017)

Pacifisme

Els catalans tenim vocació per la pau, ja des de la institució de Pau i Treva. La primera assemblea, contra els abusos dels feudals, es va fer l’any 1027, la va presidir l’Abat Oliba, que va fer construir el monestir de Ripoll. La pau és una vocació dinàmica, transitiva, estem convençuts que no hi pau sense justícia. D’aquí ve la creació de Justícia i Pau l’any 1968. Les associacions per la pau treballen dia rere dia i tenen tradició a casa nostra, el pacifisme ve de lluny. Quan el dictador donava permís a la Guàrdia Civil perquè atonyinés estudiants rebels amb el règim, alguns joves assistíem a les conferències dels Amics de l’Arca, on vam escoltar Lanza del Vasto, deixeble de Gandhi. Nois d’aquell jovent feia objecció de consciència, rebutjava anar a la mili, els costava car, anaven a la presó.

En la meva memòria personal hi ha una altra figura entranyable, Llum de la selva (Isidre Nadal Baqués), eremita pacifista que vivia humil als afores de Sabadell. Les seves paraules ens atreien, però no gosàvem imitar-lo. En el fons érem joves contemplats per uns pares que les havien passat magres en la postguerra encara que només tinguéssim una pesseta i mitja a la butxaca per demanar un cafè al Manhattan, aquell bar d’una cantonada del carrer Urgell on passàvem algun capvespre discutint sobre la vida i la mort. Estudiàvem i treballàvem al mateix temps, somiàvem fer un món millor. Per això, casats i amb fills, tants de nosaltres hem col·laborat o col·laborem en oenagés. Forma part del nostre tarannà dur a terme activitats solidàries. O assistir a cursos de reflexió sobre la pau a la Universitat de la Pau que des del 1984 té lloc a Sant Cugat del Vallès. El tema de reflexió d’aquest juny passat: L’ús del terror com a arma política. Hi vaig assistir uns anys, vaig escoltar Olof Palme, assassinat. Palme hi va anunciar el final de l’URSS. ‘No tenen diners, no poden mantenir la cursa armamentística, plegaran’. I així va ser l’any 1989. Hem de treballar per construir la pau d’avui dia, bo i sabent que ens les hem d’heure no només amb els terroristes sinó amb els amos, els poders que els donen suport.

(article publicat a El 3 de vuit, 8 de setembre de 2017 pensant en els atemptats, però també en el moment polític que estem vivint)