Escriure a mà

Hi ha expressions artesanals que comencen a ser rareses. Escriure a mà n’és una. Quan jo era nena se’ns ensenyava a escriure a mà, com ara, però també se’ns ensenyava cal.ligrafia. No és el mateix. La cal.ligrafia, executada amb una ploma especial, era tot un art. En vaig aprendre, i durant bastant temps la meva lletra va estar impregnada d’aquell gest que dóna l’aprenentatge de la cal.ligrafia. La meva lletra ha anat evolucionant, i de quina manera!, però no ha perdut aquell gest en el qual s’hi pot llegir, per exemple, la sensibilitat de la persona.

     

Escrivim amb la mà, però qui dirigeix l’operació és el cervell. Escriure a mà demana un temps que no s’adiu gaire als temps accelerats que vivim. Amb l’invent de les màquines d’escriure vam començar una carrera que l’ordinador encara ha fet anar més lluny. A la mateixa escola on em van ensenyar a escriure a mà i a fer cal.ligrafia, també em van ensenyar a escriure a màquina. Tot m’ha servit a l’hora de dibuixar i d’escriure, que són les dues línies que van paral.leles en la meva realització professional i personal.

     

Poc escrivim a mà, ara, i molt menys fem cal.ligrafia! I, no obstant això, és recomanable adquirir destresa amb les mans escrivint a mà, aprendre a fer una lletra clara a més de resoldre problemes matemàtics, situar-se al mapa, saber història, escriure sense faltes d’ortografia, entendre el que es llegeix, saber el teorema d’Arquímedes i el que més convingui per donar eines de base per edificar això que en diem cultura, coneixement.

     

En alguna ocasió m’han preguntat si escrivia versos a l’ordinador. Sí, perquè a vegades em ve un vers al cap i l’escric de seguida. Però molts altres versos els escric en papers minúsculs, o darrere la targeta T-10 per la mateixa raó de seguir la veta inspirada. Guardo alguns d’aquests papers on es veu el ritme del pensament quan enllaça amb la imatge poètica... Això només és possible veure-ho en un paper escrit a mà.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d'octubre de 2016. El text manuscrit, antic, procedeix d'una fotografia del meu arxiu)

Els poetes se n'alegren

Parlo de Robert Zimmerman, que va prendre el nom del poeta Dylan Thomas, no perquè sí. Hi ha un debat encès entorn de la concessió a Dylan del Premi Nobel de Literatura 2016. Defensors i detractors es tiren els plats pel cap. On s’és vist, el Nobel de Literatura és per a l’alta literatura. No sóc gens sospitosa d’escriure res intranscendent fins allà on arriben les meves llums i, en canvi, m’he alegrat que l’Acadèmia Sueca hagi premiat el fet d’haver creat "noves expressions poètiques dins la gran història de la cançó americana". Tot innovant-la, la poètica de Dylan segueix el fil de la tradició, passant per la beat generation.

 

Ha estat un fenomen, el debat a favor i en contra de Dylan, que no ha dit res. El que havia de dir ho diu amb les seves cançons. Sempre he considerat Dylan més poeta que cantant. Les seves lletres, traduïdes al català pels grups de folk dels meus anys joves, són en el meu paisatge literari al costat de Zweig, Tolstoi, Dickinson, Musil, Hesse, Tsvietàieva, Lispector, Zambrano, Lao Zi, Basho, Khayyam, per posar noms als quals afegeixo el de Cohen, poeta i cantant com Dylan. És contradictori? Al jardí de la literatura hi creixen moltes flors. Així, quan vaig començar a confegir la meva genealogia com a escriptora vaig descobrir les trobairitz. Com els antics aedes grecs, aquestes dones de l’Edat Mitjana cantaven poemes compostos per elles mateixes.

Sempre he trobat meravellós que un poema inspiri música. He plorat en escoltar en el piano i en la veu del jove Salvador Pané composicions musicals inspirades en els meus poemes Amor que descansa i La casa és de pedra. Jo no en sóc capaç i admiro qui en sàpiga, com admiro veus poètiques a contra corrent com la de Blake, Whitman o Lorca, que mai no van guanyar un Nobel. Ja se sap que el suec és un premi que té molt de polític i potser ara el que premia, obrint el compàs de la percepció de la literatura, és una manera de veure el món, una actitud. Per això mateix crec que els poetes que admiro s’alegren del reconeixement de Dylan, jove rebel que ha cantat com ho ha fet perquè ells li van obrir el camí amb les seves pròpies rebel·lies.

(article publicat a Catorze14, 14 d'octubre de 2016)

Noies guies

Moltes de nosaltres hem estat Noies Guies, Girls Guides, la branca per a noies scouts fundada anys després del 1907, quan l’anglès Baden-Powel va fundar l’escoltisme, una escola de formació humana de primer ordre. L’escoltisme s’inspira en la idea que es pot arribar al nostre màxim potencial sempre que ho treballem, és clar.

     

En un reportatge que signa Bea G. Aranda informa que Hillary Clinton, que pot arribar a la presidència dels Estats Units, va ser noia guia. El seu pare li va suggerir apuntar-s’hi perquè la filla volia tenir una professió de noi i ell era conservador. La jugada no va sortir bé, ja que ser girl scout no va treure els ocells del cap de Hillary sinó al contrari: la va empènyer a volar.

     

L’escoltisme, que dóna recursos pràctics per ser autosuficient, també dóna eines per dur a terme feines de lideratge com planificar, analitzar problemes i resoldre’ls, reaccionar de forma positiva davant les dificultats... Recordeu les que heu estat cap de garba (així s’anomenen en català els diversos grups de què es compon un esplet, o agrupació escolta de noies guies), recordeu la responsabilitat de comandar la vostra garba i dirigir-la amb eficàcia sense autoritarisme, tal com crèiem. Vam aprendre a exercir autoritat, més que poder, que ja sabem com les gasta.

Hi ha un aspecte viscut en aquells anys de noies guies: l’aprenentatge d’un feminisme militant que no hem deixat, i dues de les fites que es treballen en l’escoltisme. Una: la màxima Sempre a punt, afirmada en la cerimònia de la promesa, i l’altra la recomanació de fer un BO diària. Què és la BO? Una bona obra, una obra bona, apuntar al millor, a l’excel.lència. Allò que fem bé repercuteix positivament en els altres. El món no canvia sol ni el canvien els de dalt, sigui on sigui aquest dalt. Nosaltres contribuïm al canvi. Això és la BO: responsabilitat individual en consonància amb l’entorn. La BO és per sempre, perquè sempre ens estem fent.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d'octubre de 2016. A la imatge, les noies guies que integràvem la garba Carlines (les garbes del meu esplet duien noms de flors silvestres. La fotografia està presa en una excursió a Palau de Plegamans i crec que devia ser l'any 1965. La cap de garba,  en aquell moment Natàlia Senmartí, mostra l'ensenya en el bordó)

La força de la nació

Fa poc el president Obama va inaugurar el Museu Nacional d’Història i Cultura Afroamericana, on es visualitza la història dels esclaus negres als Estats Units. Posar de manifest una vergonya nacional honora les víctimes i les restaura de la violència de l’esclavitud que van patir de forma tan injusta com cruel. Aquest tipus de museus es fan perquè es reconeixen les raons morals que han d’emparar la llibertat de pobles, col.lectius i persones.

     

Vaig recordar aquest esdeveniment que potser ha arribat una mica tard, però ha arribat, esdeveniment que reconeix les raons morals de col.lectius i persones dels EUA, mentre llegia La nació necessària (Angle Editorial), l’assaig de filosofia política de Joan Vergés Gifra, premi Ramon Trias Fargas. Aquest professor diu que els catalans, que no tenim armes ni diners ni ambaixades ni aliats poderosos, tenim una força fonamental per sortir-nos-en amb el procés sobiranista: raons morals.

     

Les raons morals són imbatibles, o ho haurien de ser en les societats democràtiques o amb vocació d’assolir la plena democràcia. Hi ha antigues raons històriques de voluntat d’esclafament de Catalunya, de persecució i aniquilació de la llengua i la cultura (Josep Benet parlava de genocidi cultural), i de maltractament econòmic fins i tot en els darrers temps, teòricament democràtics. Són raons fortes, de pes, raons que alimenten per elles mateixes el desig d’autodeterminació de tants catalans. Però hi ha una raó encara més poderosa: la raó moral, un dret humà, es miri com es miri. Però hem d’explicar-ho bé perquè no es vol sentir, potser perquè s’hauria de reconèixer aquesta raó moral.

     

Amb tot, imaginem, diu Vergés, que algú fa la pregunta: “Catalunya, perquè té dret a la independència?” La resposta és tan senzilla com concloent, ja que no mira només al passat sinó que descriu el moment present, el moment definitiu en el qual hem pres consciència d’una manca total d’eines per a desenvolupar-nos com a persones autònomes i amb totes les potencialitats, i això val per a tots els catalans, siguin o no independentistes, tots som al mateix vaixell: “Catalunya té dret a la independència perquè els fets recents i la història demostren que l’Estat espanyol no reconeix Catalunya com a nació ni té la intenció de fer-ho (el subratllat és meu). Aquest no reconeixement constitueix una injustícia, perquè els catalans han demostrat reiteradament que Catalunya és una nació. En tant que nació [maltractada i menystinguda] té dret a crear un estat propi si una majoria de catalans així ho desitgen”.

     

La nació és, doncs, tan necessària com un dret fonamental i moral del catalans. I els demòcrates, d’aquí i d’allà, haurien de recolzar aquest dret com amb pretensions universalistes recolzen els drets d’altres pobles. No es pot ser tan cínic, no es pot parlar dels drets humans i morals dels més diversos pobles i nacions del món sense respectar i reconèixer els drets dels pobles d’una Espanya que es nega a reconèixer a ser plurinacional.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d'octubre de 2016. Imatge de l'estelada penjada a casa nostra un 11 de setembre)

Maria Pascual

Inaugurada el passat 6 de setembre, i fins al 10 d’octubre es podrà visitar a l’Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya l’exposició Maria Pascual. Han tingut cura d’aquesta mostra Roser Pintó Fàbregas, directora de la Unitat Gràfica de la BC, i Anna Biosca Curell, editora i biògrafa de Maria Pascual, amb la col.laboració de Ferran Pujol Querol (SEPIC) i el dibuixant Kap (Jaume Capdevila Herrero).

     

Maria Pascual i Alberich (Barcelona, 1933-2011), una dona elegant i de tracte encantador, va ser una il.lustradora que va dibuixar molt i al llarg de més de seixanta anys, ja que quan encara no en tenia 14 va començar a il.lustrar còmics de fades a la col.lecció Azucena, de l’editorial Toray.

     

En les dècades dels anys cinquanta i seixanta Maria Pascual va adquirir el seu prestigi com una autora dins del que, com es diu en el fulletó de mà d’aquesta exposició a la Biblioteca de Catalunya, podem anomenar còmic romàntic. Maria Pascual va publicar, entre d’altres, a les conegudes col.leccions Rosas Blancas, Serenata, Susana i Guendalina, que des de fa anys són objectiu de col.leccionisme.

     

¿Qui, de la meva edat, anys amunt anys avall, no esperava amb candeletes el dia que sortia a la venda el nou exemplar d’aquestes historietes il.lustrades? Maria Pascual brillava en aquestes publicacions populars amb el seus dibuixos de traç tan segur com delicat, i amb formes tan amables com agosarades apostes de modernitat, sobretot en els anys seixanta. Els seus personatges femenins van anar evolucionant de les primeres fades i princeses de conte fins a les noies modernes vestides amb pantalons estrets. Si fa no fa aquesta evolució va anar aparellada a la nostra, lectores que portant una fada o maga a dins, ens mostràvem batxilleres amb alegres faldilles decreixents i pantalons cenyits.

     

Maria Pasqual va treballar amb diverses editorials: Ameller, Toray, Susaeta, Bruguera, Elfos i Océano, entre d’altres. Els seus dibuixos van de l’àmbit del còmic romàntic abans esmentat, fins a les col.leccions de nines retallables amb els seus vestits i complements (quantes tardes de les nostres convalescències d’infantesa no van transcórrer retallant i vestint nines de paper!), així com aquells bonics contes encunyats de feliç memòria de les jovenetes de l’època, consells en publicacions de moda... Després van venir els treballs més elaborats tècnicament i a tot color dels contes populars com la Caputxeta Vermella o els Contes de les Mil-i-una nits, la Bíblia per a infants, etc. Posteriorment Maria Pasqual va publicar exquisides il.lustracions a la col.lecció Miniatures selectes, de l’editorial Elfos, ja en la dècada dels anys vuitanta, com El jardín romántico. L’últim llibre publicat per aquesta il.lustradora és Aprendo a dibujar con Maria Pascual, a l’Editorial Océano.

     

En aquesta mostra que ara es pot visitar a la Biblioteca de Catalunya hi ha una selecció representativa dels originals de Maria Pascual de totes les èpoques, alguns en altres llengües, ja que bona part de la seva obra es va difondre per l’Amèrica hispana, Europa, Rússia inclosa, i Turquia.

     

Maria Pascual va llegar 3.250 dibuixos i il.lustracions a la Biblioteca de Catalunya gràcies al fet d’haver-ne pogut conservar molts originals. I és que en el passat segle XX era força habitual que, un cop impresa l’obra, les editorials no retornessin els dibuixos originals als il.lustradors. Sovint eren arraconats, destruïts o, pitjor!, reutilitzats sense pagar els drets d’autor. Jo mateixa sóc víctima d’aquesta mala pràctica que va ser un dels temes seriosos a reivindicar en l’època que vaig pertànyer a l’Associació Professional d’Il.lustradors de Catalunya. L’APIC es va fundar l’any 1981 amb l’objectiu de defensar els drets professionals de dibuixants i il.lustradors. Amb aquesta exposició de visita recomanable, cal celebrar la conservació d’aquests dibuixos i il.lustracions originals de Maria Pascual de cara a futurs investigadors d’aquest àmbit de la gràfica. Aquesta autora amb un univers creatiu propi, que es reconeix de seguida, aquest dibuix és de Maria Pascual!, és un dels referents de l’imaginari juvenil de les dècades que van del 1950 al 1980.

(La imatge d'aquesta historieta traduïda al francès correspon a la fotografia que vaig fer de la visita a l'exposició Maria Pascual)

Convertir-se en persona

Ens sembla que som persones, i ho som. Però quan diem fulanito de tal és molt persona, què estem dient? Estem dient que ser persona és alguna cosa més que haver nascut, estar al món i ser bona persona descomptant les mancances que tots tenim. Comprenem que ser persona és ser. Precisem: ser allò que un, una, és de debò quan abandonem, finalment!, la façana, la màscara o com en vulguem dir d’allò que empresona, o que ha emmalaltit del nostre ser.

     

Aquest és un tema filosòfic de primer ordre, diran uns. Aquest és un tema espiritual de primer ordre, diran uns altres. Aquest és un tema fisiològic, diran els de més enllà. Aquest és un tema que ateny la psicologia diran els de cap aquí. Tots tenen raó. Ser persona engloba totes aquestes dimensions. Ser persona és ser globalment, íntegrament en carn i ànima, en intel.lecte i esperit. Ser és ser persona íntegra, tot i que amb consciència que som éssers inacabats, en evolució com la mateixa vida.

     

Mai no és tard per fer un canvi copernicà, si molt convé, en el moment que s’adverteix l’íntima insatisfacció de viure una vida manllevada. En un moment donat, i davant d’un mateix, un, una, es pregunta com pot arribar al seu veritable ser, en cas que aquest existeixi, com diu Carl Rogers en el seu llibre sobre el procés de convertir-se en persona.

     

El mestre terapeuta Rogers, que aquí vam conèixer els anys vuitanta quan es va publicar el seu llibre de referència, sap que el ser existeix. Es tracta d’una estratègia inicial de cara al pacient preguntar per aquest ser a algú que si busca descobrir-se és perquè intueix que si experimenta malestar és perquè està sent qui no és... Vet aquí la qüestió.

     

És un treball titànic convertir-se en persona, ser la persona que som. És dolorós i difícil, diu Carl Rogers, convertir-se en persona. És clar. És com tornar a néixer. Però l’experiència profunda de donar-nos a llum per pensar, per sentir i per ser qui som és alliberador.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de setembre de 2016. La bonica imatge que il.lustra aquest apunt és un dibuix de la meva néta Carla, fet a principis de juny d'aquest any)

Tres imatges de la Diada 11 de setembre 2016

Tres fotografies de la Diada, a les quals he posat títol: A punt, és l'hora; Minerva vigila...; Muriel.