Aquesta imatge -instantània presa al vol, tot passant, el juny de 2012- podia haver estat presa a Venècia, però no, està presa a Pisa, en un quiosc de souvenirs. No estem en època de Carnaval, pròpiament. Però per a qui tingui la mirada fina veurà màscares penjades arreu, i no pas tan belles com aquestes sinó màscares de l'horror, del terror les més angunioses i mortíferes. Altres màscares, però, fan pampallugues en el món de la política, ben esgavellada, aquests dies. No és or tot el que vol lluir... No conec ningú que estigui tan net com per tirar la primera pedra. Crec que s'hauria de ser més honest. El catarisme (purisme) a vegades provoca més mal del que vol evitar. En el món del fang un s'ha d'embrutar les mans si vol construir una figura bella.
dimecres, 18 de novembre del 2015
Màscares penjades
Etiquetes de comentaris:
catarisme,
màscares belles,
màscares de l'horror,
política
dilluns, 16 de novembre del 2015
La bellesa de l'instant
L'objectiu de la màquina de fotografiar captura instants de bellesa com aquest. Mai més la fulla que mou el vent no es dreçarà de la mateixa manera en l'horitzontal dels núvols que es retallen en el cel blavíssim i net. Ho sé. Al món hi ha molt de dolor, i el sento com una esgarrapada. Però els ulls se me'n van en la contemplació de la bellesa d'aquest instant.
Etiquetes de comentaris:
al món hi ha dolor,
la bellesa de l'instant
divendres, 13 de novembre del 2015
Imatge humil de tardor
Aquests dies d'intens dramatisme parlamentari, amb tants ais al cor, goso presentar-vos aquesta imatge humil de tardor. Perquè potser és el que fa falta: una gran humilitat per discernir els límits i, sobretot, no llençar a mar el patrimoni aconseguit fins al dia d'avui, amb tant d'esforç.
Etiquetes de comentaris:
imatge humil de tardor
dilluns, 9 de novembre del 2015
Castell de Penyafort
Ahir, segon diumenge de mes, es podia visitar el castell de Penyafort, que es troba al municipi de Santa Margarida i els Monjos. La torre que es veu a la fotografia, al costat del que va ser una casa forta de l'època (al seu lloc hi ha una gran església), és la casa natal del dominic Raimon de Penyafort (1185-1275), sant Raimon a partir del 1601, tot i que va ser l'introductor del Tribunal de la Inquisició a Catalunya (algú demanarà perdó per les dones remeieres que el 'sant tribunal' va fer cremar?). Savi ho va ser, Raimon, ja que era especialista en dret canònic i doctor en teologia escolàstica.
Etiquetes de comentaris:
castell de Penyafort,
Inquisició,
Raimon de Penyafort
Per la porta del Parlament...
En aquest moment, al Parlament de Catalunya hi té lloc un acte de gran transcendència. Espero que aquest matí per la porta hi hagi entrat un àngel...
Etiquetes de comentaris:
Parlament de Catalunya
divendres, 6 de novembre del 2015
Lola Anglada i Enric-C. Ricart
¿Us imagineu Enric-C. Ricart cantant cançons catalanes acompanyant-se d’un
acordió? Ho explica Lola Anglada a les seves Memòries 1892-1984, recentment publicades per la Diputació de
Barcelona, dipositària del seu llegat, en una edició a cura de Núria Rius
Vernet i Teresa Sanz
Coll. Es tracta d’un bell volum, maquetat amb gust, deixant marges perquè el
text respiri. El volum conté també moltes il.lustracions, com s’escau en les
memòries d’una artista de primera fila, la creadora, entre d’altres, del
simbòlic personatge El més petit de tots.
Lola Anglada, gran dibuixant que suspenia la perspectiva, com ella mateixa
explica del seu aprenentatge a l’Escola de Belles Arts de Llotja, va conèixer
Ricart a l’acadèmia del mestre Galí, on també va conèixer Joan Miró, Josep
Ràfols, Marian Espinal, mossèn Josep Garriga. Ella era l’única noia d’una colla
de joves artistes que sempre estaven alegres, i que així que en tenien l’ocasió
anaven a visitar exposicions de pintura.
Una vegada el mossèn no reeixia en la pintura d’un bodegó. Es va posar de
tant mal humor que va començar a tirar la fruita pel balcó, bo i fent blanc en el guarda de punt. Quan
el guarda, enfurismat, va mirar cap al casalot, els cinc balcons que donaven al
carrer es van tancar de cop, al mateix temps. En el casalot hi tenien estudi
els cinc estudiants de can Galí. Lola Anglada explica que el mossèn treballava
amb la sotana arremangada, que Miró es tombava el trajo per no embrutar-se’l i
que Ricart es vestia amb un batí blanc fins als peus, fantasmagòric.
D’entre aquests companys jo
apreuava l’Enric Cristòfol Ricart com el més ben dotat, posseïa ja una
personalitat, la seva tècnica era meravellosa, cisellava al boix directament,
el seu cop d’eina no fallava. I era un bon amic, de caràcter agradable i
excel.lent persona, posseïa una ironia fina per fer broma del pròxim sense
molestar ningú. Anglada
admirava Ricart perquè veia que no divagava en el seu art, que el seu camí era
sòlid, que tenia personalitat. Joan Miró en canvi era reservat, poc conversava.
Només una vegada va obrir la boca per dir als amics que potser ell, en un atac
de bogeria, potser també s’hauria tallat l’orella com Van Gogh.
Galí havia dit a la
jove Lola Anglada: Treballeu
i estudieu segons la vostra orientació i personalitat; vós sola trobareu el
camí. A Ricart, com a la
mateixa Anglada, li agradaven Giotto, Fra Angelico. La
influència dels mestres italians és visible en l’obra de caràcter noucentista
de tots dos.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 6 de novembre de 2015. A la imatge, una escultura de Ricart realitzada per Manolo Hugué, l'any 1941)
Etiquetes de comentaris:
Enric-C. Ricart,
Lola Anglada,
memòries,
mestre Galí,
Núria Rius Vernet,
Teresa Sanz Coll
dissabte, 31 d’octubre del 2015
Memòries de Lola Anglada
Lola Anglada Sarriera, nascuda el 1892, va ser una dibuixant de nivell en
un món misogin i on els homes artistes eren majoria. Llegir les seves Memòries
després de tants anys de morta provoca desconcert. ¿Com és possible que
havent-les deixat gairebé enllestides abans de morir, l’any 1984, no
s’haguessin publicat? Han passat més de vint anys. La Diputació de Barcelona,
dipositària del seu llegat, les acaba de publicar ara en un llibre molt bell i
il.lustrat amb el bo i millor de les seves creacions artístiques. Han tingut
cura d’aquest treball delicat, i amb una gran quantitat de notes a peu de
pàgina per tal d’orientar el lector a cada moment, Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll, autores
d’uns pròlegs que situen Lola Anglada en el seu temps artístic i en les seves
circumstàncies personals.
Una vegada una amiga artista em va comentar que s’havia de tenir una bona
vídua que es preocupi de mantenir viva la flama un cop l’artista ja no hi és.
Va dir vídua, no vidu, i em va picar l’ullet. Lola Anglada no es va casar i va
deixar el seu patrimoni a la Diputació de Barcelona. Només la seva casa de
Tiana, i algunes de les seves pertinences, les va deixar a una família amiga
que van tenir cura d’ella els últims anys de la seva vida.
En les seves Memòries, Lola Anglada, una artista vocacional, defensa la
seva solteria. En els seus comentaris dóna cobertura al seu estat en base a la
decepció que, sens dubte, li va provocar l’artista Tomàs Aymat, amb el qual va
mantenir una relació amorosa. En una nota a peu de pàgina d’aquestes Memòries,
trobem escrit: En el dietari de París
[Lola Anglada] explica com, en una ocasió, ella esperava la seva arribada [la de Tomàs Aymat] amb
deler per veure’l i explicar-li les seves inquietuds artístiques, però ell li
contestà: Jo esperava veure’t per dir-te
que m’interesses tu i res més… però tu sola, apartada de totes aquestes coses
per les quals tu vius… i vull que escullis entre jo i aquestes il.lusions, el
teu art. El fet, que s’explica per ell mateix, enllaça amb el que la mateixa Anglada
escriu, que no m’estic de reproduir perquè explica la que devia ser una decisió
no gens fàcil de prendre: Els homes
talentosos, els genis, troben aquella dona generosa, enamorada, que els ajuda
moralment (…) la dona de vàlua intel.lectual no troba l’ajut de l’home…
Després de la Guerra
Civil, en la qual Catalunya va quedar esclafada en la seva
cultura i identitat, Anglada, que havia estat l’autora d’El més petit de tots, fruit del seu compromís amb la República i
amb Catalunya, va recloure’s en el seu món interior. El món que havia viscut i
en el qual va desplegar la seva obra artística de gust noucentista, va fer-se
fonedís per un llarg temps. Recuperada la seva tasca com a dibuixant i
escriptora de contes per a la mainada, en els últims temps va rebre homenatges.
Així encapçala Lola Anglada les seves Memòries: Avui, 11 de setembre de 1977. Per Catalunya. Per la nostra llibertat.
(Article publicat a El 3 de vuit,
23 d’octubre de 2015)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





