Educació estètica

Vaig sabent coses, detalls concrets de la vida familiar que no sabia (escric aquest apunt el dia 12 de juliol de 2014). Sembla ser que el dia que els meus pares van arribar a Barcelona, a viure al pis principal segona del número 29 de la llavors anomenada Carretera de Sarrià (ara Avinguda de Sarrià), era el dia 19 de febrer de 1951. Jo vaig néixer el 13 de març, molt poques setmanes després. La mare diu: Just en aquell moment hi va començar a haver a Barcelona les protestes que van acabar amb la famosa vaga de tramvies.

Sí: alguna cosa es va moure, en aquella Barcelona grisa, bruta, desangelada, garratibada per la por (encara es produïen detencions i afusellaments) i feta una misèria a causa d'una postguerra que el règim franquista havia enfocat com un veritable càstig general, i que encara durava. La cartilla de racionament va ser vigent fins al 1952. Havien passat gairebé 13 anys d’ençà l’acabament de la guerra civil!

En aquests dies del 1951, cada dos per tres es tallava el subministrament elèctric, o el de l’aigua. La vida diària es feia molt complicada i molt incòmoda, en una ciutat que avui dia se’ns faria difícil de reconèixer amb aquelles deplorables i a vegades sinistres condicions. Recordo bé, de nena, les dificultats de les quals ignoro els motius -tot i que els endevino després d’haver llegit com triomfava l’estraperlo-, que deixaven els mercats municipals a vegades ben buits de vianda i de mercaderia fresca. Però també recordo els ensenyaments que em va proporcionar, aleshores un infant de pocs anys, una ciutat grandiosa en tants aspectes.

Un exemple: quan anàvem a visitar a la tia Trini, que vivia en el número 29 del carrer Ample, és a dir: a la ciutat antiga, travessàvem, tot fent ziga-zaga per fer més via, ja que era força lluny de casa, els carrers de l’Eixample ideat per Ildefons Cerdà. En aquests itineraris -no fèiem sempre els mateixos, amb el propòsit que se’ns fessin agradables a la mainada-, els meus ulls podien contemplar, sense restriccions!, els bells edificis modernistes i art déco, amb els sublims d’Antoni Gaudí al capdavant, ara considerat un patrimoni turístic de primer ordre! La meva formació en Belles Arts, doncs, va començar abans dels estudis a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics (“Llotja”), l’any 1965. La meva educació estètica va començar en aquestes inoblidables caminades urbanes, tota l’estona mirant enlaire, fins als terrats.

(extret de La Capsa Verda. A la foto, jo amb l'edifici de Capitania al fons)      

Postals d'estiu (1) Marguerite Duras, escriure

Estar sola amb el llibre encara no escrit és [com] estar encara en el primer somni de la humanitat, escriu Marguerite Duras (Saigon, 1914 – París, 1996) a Escribir (Tusquets, 1994). Els quatre textos que conformen Escribir, publicats per Gallimard un any abans, són reelaboracions escrites per a ser publicades en forma de llibre d’uns curts cinematogràfics sobre l’autora, o filmats per la mateixa autora.

L’escriptura de Marguerite Duras no deixa indiferent. O sedueix, i de quina manera!, o inquieta, o irrita. I això últim perquè, com passa amb l’escriptura de Marina Tsvietàieva, María Zambrano, Clarice Lispector, Christiane Singer o Hélène Cixous, la seva no és una escriptura típicament discursiva sinó una escriptura amb imatges que en Duras es presenten com icones de llum enmig de frases seques, nues, tallants, sovint doloroses. Escriure per a mi és com plorar. És ardu seguir una escriptura que a cada deu paraules posa els lectors de cara a la paret i els fa pensar, sobretot en una època en què primen les narracions de to lleuger.

El text que dóna títol al llibre Escribir, traduït del francès per Ana María Moix, és una reflexió molt personal sobre el fet d’escriure. De seguida s’aprecia que l’escriptora està parlant no de literatura de consum sinó del fet d’escriure com un fet artístic, experimental i experiencial, i que per fer-ho ha d’immergir-se en una atmosfera de solitud absoluta. La solitud de l’escriptura és una solitud sense la qual el fet d’escriure no es produeix.

Aquesta necessitat gairebé mai no és ben viscuda per la gent de l’entorn a causa de la incomprensió que provoca (només va trobar complicitat amb el poeta Robert Antelme, el seu marit i pare del seu fill que va néixer mort, el record del qual sempre va turmentar Duras). No és una raresa de l’escriptor, de l’escriptora, immergir-se en aquesta solitud de la qual Marguerite Duras diu que no es troba sinó que es fa, i sovint amb tants treballs perquè, en efecte, és una construcció. I és que la paraula no neix de la paraula sinó del silenci. Una altra cosa és el resultat de l’escriptura: el text, el llibre no és complet si no és compartit. Però, com en el moment d’engendrar un fill, la intimitat és imprescindible a l’hora d’escriure.

Marguerite Duras se sitúa davant l’escriptura com si fos en el primer somni de la humanitat, en aquest temps auroral en què la matèria és encara un desig de la llum. Així és sempre el fet creatiu: una projecció mental de la imaginació. Vol de la imaginació que en el cas de Marguerite Duras li pren la mà perquè els llibres surtin d’aquesta casa. Una casa real situada a Neauphle, però també perquè surtin de l’altra casa, ella mateixa, l’ànima de la seva escriptura. La solitud, la solitud també significa: la mort, o el llibre. Una afirmació contundent, dràstica. Cal interpretar que l’autora s’està referint a la mort com inanició de l’ànima, ja que l’escriptura és aliment espiritual per a qui afirma sense embuts al final de la seva vida: Escriure és l’únic que omplia la meva vida. L’escriptura mai no m’ha abandonat.

És clar. Perquè la seva escriptura és ella mateixa donant-se, desagnant-se, com diu a Escribir. Escriure pot ser viscut de diverses maneres, i totes responen al seu autor. Duras pot resultar incòmoda, quan escriu: Continua havent-hi generacions mortes que fan llibres pudibunds. També joves: llibres ‘encantadors’, sense pòsit de cap mena, sense nit. Sense silenci. Dit d’una altra manera: sense un autor autèntic. Llibres d’entreteniment, però no llibres que s’incrustin al pensament i que parlin del dol profund de tota vida…Interpreto: llibres sense risc. Són preferibles els errors: Cada llibre té un passatge difícil, però inqüestionable. L’autor ha d’optar per deixar aquest error en el llibre perquè continui sent un llibre veritable, no un llibre fals. Terrible, molesta, lúcida Marguerite Duras.

(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de juliol de 2014)

Les set caixes

No puc deixar de compartir amb vosaltres, lectors de Terra Nutrix, la lectura de Las siete cajas (Circe), de Dory Sontheimer, un llibre que commou fins a les arrels, com en el seu dia em van commoure Sense destí, del premi Nobel Imre Kertész, i Si això és un home, de Primo Levi, i La nit, d’Elie Wiesel. Dory Sontheimer, nascuda a Barcelona el 1946, va ser educada com a catòlica en l’apostòlica i romana Espanya de Franco. No va saber res dels seus orígens jueus fins que no va cumplir divuit anys, i no va saber res de la tragèdia que va atrapar part de la seva família fins arribar a Auschwitz, fins a la Solució Final del que els nazis anomenaven el ‘problema jueu’. L’única cosa que sabia és que ‘havien mort durant la guerra’.

Pietosament, els pares de Dory li van ocultar els dramàtics fets reals. Va ser quan va morir la seva mare (2002) que a l’altell de la seva habitació de soltera Dory Sontheimer va trobar-hi set caixes, amb tota la documentació familiar que els seus pares hi van guardar, testimoni de la tragèdia que també van viure milions de jueus europeus. Els nazis van calcular que se n’havien d’eliminar onze milions. Van morir més de sis milions de jueus en aquella matança industrialitzada que la història anomena Holocaust o Shoah. Els supervivents sempre s’han considerat culpables d’haver sobreviscut.

El relat de Dory Sontheimer, que reconstrueix la història familiar, s’acompanya de les cartes que les seves respectives famílies els van escriure, així com retalls de diari i els decrets que, l’un rere l’altre, els nazis anaven dictant a fi i efecte d’esmussar els drets dels jueus fins a deixar-los en no-res (els van obligar a tancar les seves empreses, cases, deixar les seves pertinences) per després segregar-los en guetos i ingresar-los en camps de concentració que van ser d’extermini. Un genocidi planificat en tota regla. De quina matèria està fet l’home capaç d’omplir una habitació de jueus i matar-los? Algú va pensar el que anava a fer?Ningú no va sentir vergonya, llàstima, culpa? Ningú no va pensar a interrompre la instrucció, obviar-la?-es pregunta Dory Sontheimer.

Els avis materns de Dory van morir ejecutats a les cambres de gas d’Auschwitz, així com una cosina, Marianne. Altres membres de la família van morir en altres camps, com Terezin. Els alts comandaments dels Aliats coneixien el que s’estava fent –escriu Dory Sontheimer. I la població? Els deportats en aquells vagons vergonyosos no tornaven, la història se’ls empassava com Urà es menjava els seus fills, la gent per força ho havia de veure… Els pares de Dory havien marxat d’Alemanya preventivament abans de la guerra civil espanyola, que van viure. A Barcelona van canviar de nom i de religió. Van sobreviure. Però van deixar set caixes amb la història familiar en un altell perquè no se’n perdés la memòria. En escriure-la, la tan terrible com delicada herència que va rebre Dory Sontheimer esdevé també nostra. Ens en fem responsables.

(aquest article ha estat publicat (4 de juliol de 2014) a Terra Nutrix, la meva columna en el setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès)

Ana María Matute, in memoriam

El 6 de juliol de 1996, vaig publicar al setmanari L’Eco de Sitges, l'article: Acadèmica Ana María Matute. Aleshores feia poc que havia estat nomenada acadèmica. Vaig incloure aquest text al llibre Flor a l’ombra. Reflexions sobre el femení (Cossetània Edicions, 2006). El reprodueixo ara aquí, in memoriam.

Des del 27 de juny de 1996, l’única dona de l’Acadèmia Espanyola (per ara) és la novel.lista nascuda a Barcelona l’any 1925, Ana María Matute. I havent-la llegit i rellegit “és impossible no estimar-la”, com afirma José Agustín Goytisolo. Amb aquest mateix sentiment afectuós, recordo la intensitat atmosfèrica viscuda la tarda en què se li va fer un homenatge a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el novembre passat (1995). L’escriptora, sempre tímida, es va passar una mà pels seus cabells blancs quan se li va demanar de prendre la paraula...

I va dir Ana María Matute: “No sé parlar”. I per aquesta raó escriu. Després, amb veu emocionada, va contar-nos (com qui explica un conte) l’episodi d’un dia que, castigada al quarto fosc, en partir un terròs de sucre que duia dins una butxaca del vestit, enmig d’aquella foscúria va brillar una guspira blava, un raig de llum... El fet, que esdevindria significatiu, la va fer rumiar. Emparada encara per aquell moment epifànic, Ana María Matute diu que pot veure llum en la foscor i que aquesta és la imatge del que és la seva escriptura.

La narrativa de la nova acadèmica té un rerefons poètic, tot i que ha confessat que mai no ha escrit un sol vers. Ella diu que “s’expressa des d’un llenguatge on la infància (la innocència) sempre hi és present”. Un llenguatge que brolla després de preguntar-se “¿Qui ha inventat la meva vida?” “¿Qui sóc jo”? Afirma que va començar a escriure per inventar (¿reformular?) la seva vida en el paper. La veritable vida, la vida assumida, la vida conscient, com també afirmava Gérard de Nerval. Entre les seves novel.les, el seu llibre més autobiogràfic és El río.

En la transcripció d’una conversa gravada, Goytisolo li pregunta per l’amor. “No crec en la gent que no estima. Qui no sap estimar no existeix...” Tota la literatura matutiana participa del sentiment amorós sempre tan sensitiu com transcendent, com va afirmar en el transcurs del simposi del novembre passat a la UB, Oriol Pi de Cabanyes. Ana María Matute posseeix una intel.ligència afectuosa que marca els seus escrits tot atorgant-los una dimensió simbòlica. Inventar la vida sobre el paper és crear una nova vida. I no hi ha creació sense un acte d’amor.

Ana María Matute diu que no pensa escriure la seva autobiografia. “No crec que tingui cap interès. Allò que considero interessant són els meus llibres...” Kjell A. Johansson, periodista suec, crític i amic d’Ana María Matute, ho va dir amb unes altres paraules la tarda de l’homenatge: “Només vull fer una recomanació al lector: que vagi directament als llibres! Ells, els llibres, els ho diran tot. El llenguatge d’Ana María Matute és tens, intens, bell, vibrant, fulgurant, candent, concentrat en els adjectius que fa servir...”

En el mateix simposi, Esther Tusquets va relatar que “aquells anys en què anàvem a visitar-la a Sitges són del tot irrecuperables i que només li resta afegir-los al saldo positiu del balanç de la seva vida”. L’homenatge amical i acadèmic està molt bé. Però encara es podria anar més lluny. Tan lluny com ho va expressar Johansson: ¿Per a quan el Nobel per a l’acadèmica Ana María Matute?

Paternitat

La lluita de les dones per resituar-se en el món en un just pla d’igualtat amb els homes, ha dut incorporada la lluita pel respecte a la diferència. No hem pas acabat el camí, ja que duem segles a l’esquena on s’han anat gravant amb foc uns arquetips de feminitat i de masculinitat que han entorpit, i de quina manera, la lliure manifestació de l’ésser, el veritable, que dones i homes portem a dins. Rols i màscares socials ens han pesat tant, a uns i altres, i a vegades ens han fet tan infeliços!

Per temps i temps semblava una llei inalterable el fet que les dones tenim l’instint de la maternitat, i que els homes es troben amb una criatura als braços i no saben què fer-ne… Res més lluny de la realitat, almenys en els temps presents. Conec pares de ben a prop que ho són perquè desitgen ser-ho, i tenen l’instint d’acollir els fills com es creu que només ho pot fer una mare. Així com també conec de ben a prop mares que són àvies (i algunes besàvies), que han d’esforçar-se molt per aparentar tant una cosa com l’altra. És llàstima haver de viure en vestits tan estrets que ens ofeguen. Tant la vivència de la maternitat com la vivència de la paternitat ha de poder escollir-se amb el cor.

Acabo de llegir una història meravellosa sobre una paternitat escollida amb el cor. Es tracta de Viatge a Moscou (Ara llibres), de Llibert Ferri. En aquest llibre, el reconegut periodista fa una crònica tan detallada com emotiva de com va conèixer i adoptar el seu fill Alioixa en els temps del final de la Guerra Freda.

A la ciutat de Moscou, el març de 1993, Llibert Ferri va llogar una habitació a casa d’una dona valenta i soferta, Maria Simeonovna. Allà va conèixer l’Alioixa, el seu nét que vivia amb ella, i que aviat el va reconèixer com a pare. El reconeixement entre pare i fill, doncs, va ser mutu, ja que el pare biològic d’aquest nen de deu anys estava separat de la mare, filla de Maria Simeonovna, i no vivia amb ell. Però el nen tampoc vivia amb la mare. Tots dos progenitors tenien problemes amb la vodka. És la vida russa, ja saps, li diu en un moment donat la Maria al Llibert.

Sí: la vida russa, de cap a cap, sembla obeir una fatalitat. Només cal llegir escriptors russos com Tolstoi, Dostoievski, Turguénev, Pasternak, Tsvietàieva, Soljenitsin, Dovlàtov… per fer-se’n una idea aproximada. O llegir els llibres d’història que no han estat adulterats, és a dir: els llibres escrits per russos fora de la santa Rússia, o de la vella Unió Soviètica.

Amb la narració en diversos capítols de la bella història de la paternitat de Llibert Ferri envers el seu fill Alioixa, l’autor recupera, amb la sòlida visió de qui ja es troba a la meitat de la vida, les estimades figures dels seus pares, així com a mesura que passa el temps la vivència de la seva paternitat el fa compassiu amb la paternitat no reeixida del Saixa, el pare biològic del jove Alioixa.

I és que una de les qualitats que proporciona ser pare o mare és que a través dels fills creixem com a persones i ens fa més comprensius. A diferència d’altres vincles, el lligam que s’estableix entre pares i fills ho és per sempre, així com sempre es dóna una mútua adopció. Poques vegades som com els altres esperen que siguem. Per aquest motiu, l’adopció, que és de naturalesa espiritual tant entre pares i fills biològics com entre pares i fills adoptats, equival a l’acceptació del nostre ésser més íntim. És a partir del reconeixement de sí i del reconeixement dels altres com podem esdevenir qui som de debò i estimar-nos de forma incondicional. No és fàcil, perquè, com diu Ferri, convivim amb la incertesa dels temps. Però també diu que els trajectes [a compartir] són esperançats. I tant!

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de juny de 2014)

Dies històrics

El meu pare sempre em recordava aquella famosa dita que afirma que tots els dies són sants i bons si hom està en gràcia de Déu. Avui dia, un equivalent laic d’aquesta santedat seria la predisposició a ser positius, a veure el costat bo de les coses i, sobretot, a obrar amb bondat i justícia, virtuts que van aparellades, tan en l’àmbit personal com en el col.lectiu.

Aquest any 2014 és un any de celebracions històriques, passades i presents, ja que tenim una cita important per a la història col.lectiva del país el dia 9 de novembre. Casualitat o causalitat?, com diria un amic meu, a qui li agrada llegir coincidències en tots els esdeveniments. Han passat 300 anys dels fets dramàtics del 1714. Fa 300 anys, doncs, que de forma intermitent som en lluita per recuperar més que el terreny físic, com pensen alguns equivocadament, el terreny espiritual perdut en aquella guerra. 

A 300 anys de lluita. 1714-2014, de Ròmul Brotons i Elisenda Albertí (Albertí editor), escriu Oriol Junqueras que ‘Catalunya deu ser un país d’intrèpids, si tenim en compte els episodis que ha viscut al llarg de la seva història’. Som arrauxats i intrèpids, però també assenyats, nobles, valents, resistents. Si no no s’explica com hem arribat fins aquí.

A 300 anys de lluita, els seus autors desgranen en vint episodis històrics aquesta persistent resistència, en aquest cas esdevinguda a Barcelona durant 300 anys, quan la ciutat va caure l’11 de setembre, i que sempre que ha estat possible s’ha manifestat sense violència. Una característica dels catalans en general és l’antimilitarisme i la via pacífica per resoldre conflictes. Amb tot, a vegades hem hagut de treure les dents. Una d’aquestes vegades va ser el famós episodi de la vaga de tramvies de l’any 1951, el primer boicot i vaga posterior després de la Guerra Civil.

Tots els dies són sants i bons, sí. I haver nascut a Barcelona el dia 13 de març de 1951, en un dels dies històrics de protesta contra un ignominiós estat de coses, potser marca d’alguna manera, almenys jo sempre ho he cregut així. Havent-se posat de part la meva mare a casa, de forma sobtada (no havia pas d’arribar aquell dia, serà que hi volia ser?), i davant la impossibilitat del meu naixement (el cordó umbilical m’ofegava), el ginecòleg que les bones veïnes van anar a buscar cuita-corrents a l’Hospital Clínic, va haver de venir a peu. Sort que no era gaire lluny de casa.

La vaga general havia estat conseqüència d’una inicial protesta ciutadana a rel de l’augment del preu dels bitllets del tramvia, aleshores un mitjà de transport molt popular, tot i que era deficient. Enmig de la misèria de la postguerra, i amb restriccions d’energia elèctrica, al Consell de Ministres se li havia acudit la brillant idea d’aprovar una pujada dels bitllets de tramvia en un quaranta per cent. A Barcelona el bitllet valia 50 cèntims, i amb la pujada augmentava el preu a 70 cèntims, una barbaritat, si es comparava amb els preus de Madrid, que costaven 30 cèntims, i amb la pujada el preu seria de 40 cèntims, molt per sota del preu de Barcelona! La indignació va fer vessar el got, i més si tenim present, com expliquen Brotons i Albertí, que la xarxa de tramvies era deplorable i amb poca seguretat: només en l’any 1950 s’havien produït vint-un-morts i gairebé cinc-cents ferits. En els dies posteriors, la repressió va ser forta i indiscriminada. Entre els empresonats, acusats d’haver organitzat la vaga!, hi havia l’estudiant Hilari Raguer, que després seria monjo de Montserrat. En plena democràcia, vaig conèixer un dels estudiants que havia fet costat a la vaga, Eduard Tell, un jove catalanista i separatista, com se’n deia llavors dels independentistes, que va haver de fugir a França.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de juny de 2014)

La lectura és cosa secreta

L’any 1989 va aparèixer un llibre de títol tan enigmàtic com atractiu: La lectura es secreto (Ediciones Júcar). La seva autora: l’escriptora de la generació del 27, Rosa Chacel (Valladolid, 1898 – Madrid, 1994). Aquesta republicana transterrada (com ella mateixa s’anomenava) a rel de la Guerra Civil, va donar continuïtat al seu treball intel.lectual, dramàticament segat, a través de conferències a la universitat i col.laboracions a la premsa de Buenos Aires, on va viure gran part del seu exili.

En aquest llibre s’aplega una tria de conferències i d’articles de Rosa Chacel, publicats en mitjans argentins de prestigi com ara Realidad (Revista de Ideas), Los Anales de Buenos Aires, que van acollir un gran nombre de les col.laboracions chacelianes, i la revista Sur (entre el gener de 1939 i l’octubre de 1950, Rosa Chacel hi va publicar vint-i-tres textos, entre els quals un fragment de la seva novel.la Memorias de Leticia Valle).

El llibre s’obre amb l’article: La lectura es secreto y la feria mundo. Sembla que els editors li havien suggerit que parlés de llibres. Per aquest motiu, Rosa Chacel adverteix d’entrada que el que ella vol fer és parlar no de llibres, sinó del llibre, del valor del llibre en ell mateix. I ja tens els lectors ficats dins el text, esperant a veure què voldrà dir l’escriptora amb aquesta singularització del llibre…

Faig versió aquí d’uns fragments d’aquest article:

Solitud, proximitat; el llibre, o millor dit, la lectura és [cosa] secreta. La forma amb què un llibre ens confia el seu contingut és tan immediata, que obra en la pantalla de la nostra ment [abans l’autora s’havia referit en el seu text a la influència en la societat del cinema i la televisió, que ella no troba que siguin competència per a la paraula escrita], suscitant-hi els poders de la imaginació; ja se sap que no hi ha res a la ment que no hi hagi entrat pels sentits. La imaginació esdevé més poderosa com més gran és el capital de coneixements, combinables amb allò que encara ens és desconegut.

El llibre, més que mostrar-nos el rostre de la seva època, ens confia –o delata- el rostre del seu autor. Podríem dir el gest, la clucada d’ulls que l’autor ens fa en confiar-nos el seu secret perquè, repeteixo, el llibre és  [cosa] secreta; en un llibre es dóna la proximitat màxima. Si sabeu, i, sobretot, si voleu llegir, heu d’entrar en el llibre, immergir-vos en la seva foscor, quedar-vos amb ell en la solitud de la seva cambra.

Llegiu a fons, llegiu els llibres de forma que el lector –cada lector- senti que allò s’ha escrit per a ell, perquè el veritable escriptor, el que escriu verbalment [en sentit bíblic] és a dir, amb absoluta devoció a la veritat, escriu de manera que fa diana en cadascú.

 Quan el lector, la lectora, hagi arribat fins aquí, pot preguntar-se per la segona part del títol de l’article: la feria mundo. Rosa Chacel, una dona de pensament lliure, no mercenari, que no es ven ni es plega al ‘món’ (d’aquí, feria mundo, o feria circo, que vindria a ser el mateix), insinua en el seu article que hi ha molt diletant, que poc s’estableix un veritable diàleg amb aquest autor o autora que escriu amb absoluta devoció i lliurament a la veritat… Per aquest motiu, la lectura que ella reclama per aquest llibre en singular ha de ser com una cosa secreta: allò que propicia complicitat entre l’autor i el lector, una conversa íntima, una obertura de l’ànima entre el jo i el tu…

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de juny del 2014. La imatge la vaig fer el juliol del 2011)