Les dones de Hermann Hesse

(El que fa singular una persona és la suma d’experiències i decisions successives. Catherine Malabou, filòsofa)

Per aquest ordre, Mia (Maria) Bernoulli (1868-1963), mare dels tres fills de Hesse, Ruth Wenger (1897-1994) i Ninon Dolbin-Ausländer (1895-1966), van ser senyores Hesse, van compartir la vida de Hermann Hesse (1877-1962), lloc estepari com el protagonista de la seva famosa novel.la, un home centrat en ell mateix i en la seva escriptura que, això no obstant, no va poder prescindir de la convivència –estranya convivència, cal dir-ho- amb les qui van ser esposes seves.

L’any 2012, l’escriptora i biògrafa Bärbel Reetz va publicar a Alemanya Hesses Frauen, aquí recentment publicat per Circe (2013) amb el títol Las mujeres de Hermann Hesse. Aquest impressionant volum conté la biografia de les tres esposes de Hesse que, tot i ser d’intel.ligència i de personalitat tan diferent l’una de l’altra, tenen en comú la dedicació absoluta, sacrificada, al famós premi Nobel del 1946, un home malaltís tant en cos com en ànima, i que sempre va posar la creació literària per davant de la família d’una manera gairebé patològica. Només en els anys de la vellesa sembla amororir-se, tal com es desprèn de les pàgines d’aquesta triple biografia, o retrat de grup femení amb un escriptor de vocació ermitana que en canvi es va prodigar en una voluminosa correspondència amb les seves esposes, família, amics i lectors. Escriure aquestes cartes (moltes d’elles publicades), que prenia bastantes hores de treball a l’escriptor, ha resultat ben útil a l’hora de fer un retrat viu, o biografia d’una ànima que va passar pels treballs de la psicoanàlisi (el seu psicoanalista va ser Joseph Bernhard Lang, deixeble de Carl. G. Jung) i per l’aventura espiritual d’influència oriental, que li venia per tradició familiar. Ambdós camins estan reflectits en una obra literària i assagística de gran calat.  

Ja havia llegit Demian i Siddharta dins de les obres completes publicades per Aguilar (1961), quan vaig llegir l’apunt biogràfic, Conocer Herman Hesse y su obra, que va publicar José Mª Carandell a Dopesa (1977). Gairebé sempre cal buscar en la biografia d’un escriptor o d’una escriptora les claus d’interpretació dels seus escrits més emblemàtics. En aquest moment, i gràcies al minuciós treball d’investigació de Bärbel Reetz, he pogut ampliar el coneixement que de Hesse m’havia arribat a través dels apunts de Carandell. Amb la lectura de Las mujeres de Hermann Hesse, les novel.les Narcís i Goldmund, o Viatge a Orient, se m’han fet més diàfanes quant a lectura simbòlica, així com se m’han fet més comprensibles els motius d’índole espiritual que van ocasionar una obra literària que culmina amb El joc de les boletes de vidre.

La clau autobiogràfica facilita entendre les preocupacions metafísiques de Hesse. Durant la seva vida, Hesse va patir moltes crisis espirituals fins arribar al reconeixent d’un jo espiritual que va més enllà del jo corporal. En una carta, escrivia Hesse: Aquest jo [espiritual] comprén el fonament del món i de la vida i no pot confondre’s amb el jo individual… Existeix un altre Jo, ocult darrere el jo, mesclat amb ell, però inconfusible. Aquest segon Jo, sublim i sagrat (l’atman dels hindús, que vosté equipara a Brahma), no és personal, sinó la nostra part de Déu, de la vida, del tot, de l’impersonal i ultrapersonal. Lliurar-se a aquest Jo, seguir-lo, sempre val la pena. Però resulta difícil, perquè aquest Jo etern és silenciós i pacient, mentre que l’altre jo –l’individual- és impacient i sorollós.

Per això Hesse buscava aïllar-se del soroll i la impaciència del món… Però aquest seu bé no sempre es va constituir un bé per als altres, com es llegeix en les biografies de les seves dones. L’harmonia entre el jo espiritual i el jo corporal sempre és difícil. Però no hi ha una altra manera de ser humà, que és alguna cosa més que ser home o dona.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de març de 2014)

Avui, a l'Espai Betúlia

Els carnavals de la Clarice

Quan les festes s’acostaven, ¿com explicar l’agitació íntima que s’apoderava de mi?, escriu, tot fent memòria, una adulta Clarice Lispector respecte dels carnavals de la seva infantesa viscuts a la població brasilenya de Recife. En evocar els dimecres de cendra, amb els seus carrers desangelats, buits, morts, amb restes de serpentines i confeti, i només transitats per alguna dona gran que anava a l’església, la nena Clarice pensava que finalment sabia perquè havien estat fets aquells carrers i places: perquè hi brillessin amb tota la seva esplendor els fastos del carnaval!

En realitat, la joveneta Clarice Lispector participava poc del carnaval. A casa seva, immigrants ucraïnesos i sempre preocupats per la salut de la seva mare malalta, no disfressaven la nena ni tenien al cap portar-la a cap ball infantil. En compensació, deixaven que la nena s’estés a la porta de l’entresol de casa seva fins a les 11 de la nit per veure la gatzara del carrer, que ella contemplava, àvida, i es feia amb tresors com ara una bossa de confeti o un llançador de perfum que guardava per llançar-los a la rúa l’últim dia…

La família no disfressava la Clarice, però ella demanava a una de les seves germanes que li posés rulos al cabell a fi i efecte de portar els cabells arrissats almenys un dia a l’any, ja que els seu cabell era llis com el d’una xinesa. Estirant una mica més el fil, la Clarice encara demanava a la germana que li deixés pintar els llavis de vermell i li deixés posar coloret a les galtes… Aleshores em sentia maca i femenina, i escapava de la infantesa, escriu, amb la consciència que amb la disfressa esdevenia ella mateixa en un altre temps.

Un any va passar una cosa inesperada. La mare d’una amiga seva va decidir disfressar la seva filla d’una manera original i va fer-se amb un figurin que deia ‘rosa’, i que pretenia ser la disfressa d’una rosa. Va comprar una pila de paper crepé de color de rosa per a retallar i imitar els pètals de la rosa… La Clarice contemplava com s’anava creant el vestit al voltant del cos de la seva amiga amb els ulls com unes taronges, mai no havia vist una cosa tan preciosa!

Però encara va passar una cosa més inesperada: va sobrar paper, molt de paper! Aleshores la mare de la seva amiga va fer una disfressa de rosa a la jove Clarice! Per primera vegada a la vida la Clarice va tenir la seva disfressa, per primera vegada a la vida tindria l’oportunitat de ser el que tant havia volgut ser en anys anteriors, segons les seves pròpies paraules: Ser una altra, diferent mi mateixa. En germanor de disfressa, les dues amigues calculaven que a sota la faldilla de pètals s’hi posarien uns enagos, i resaven perquè no plogués, ja que la pluja malmetria la delicada disfressa.

Quan ja estava vestida de rosa, amb les faldillas ben estarrufades i a punt per pentinar-se els rínxols, la seva mare de sobte va posar-se molt malament i les germanes la van enviar a la farmàcia. Disfressada, però encara sense maquillar, la nena, que aleshores tenia uns 8 anys, va córrer a buscar el medicament. Explica Clarice Lispector que en el trajecte alguna cosa al seu interior es va trencar i s’anava amarant de tristesa. Se sentia com un pallasso, o com una princesa desencantada. Ja no era la rosa que volia ser sinó que havia esdevingut altre cop una nena trista. Unes hores més tard va arribar la salvació: mentre estava parada a la porta de casa seva, un adolescent d’uns 12 anys, guapot i simpàtic, li va tirar una pila de confeti al cap tot fent-li un somriure d’orella a orella… Llavors la joveneta Clarice va tornar a sentir-se una rosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de febrer de 2014)

Clotilde Cerdà Bosch

Crida l’atenció l’oblit d’alguns personatges femenins cabdals en el món de l’art i de la cultura. Una d’aquestes figures és Esmeralda Cervantes*, nom artístic de Clotilde Cerdà i Bosch (1861-1926), filla de l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, autor del pla de l’Eixample barceloní. Ildefons Cerdà va morir en solitud al balneari de Caldas de Besaya, Cantàbria, l’estiu de 1833, potser un estiu tan fred i plujós com el que vam viure nosaltres en aquest mateix indret l’any 2001.

En la biografia que Fabià Estapé va escriure d’Ildefons Cerdà, hi diu que Clotilde, la quarta filla, no era filla seva, tot i que porta el seu cognom. Els pares es van separar el 1864 i Clotilde va viure sempre amb la seva mare, Clotilde Bosch, que va tenir cura d’una jove prodigi: arpista reconeguda a Europa i Amèrica, compositora, alhora que assagista i activista en tants camps. Antiesclavista i feminista, després d’haver rebut la consideració d’Isabel II, que vivia a París, i de la qual la seva mare va ser dama d’honor (1868), quan la jove Esmeralda-Clotilde, ajudada per la seva mare, va posar en marxa un projecte social d’envergadura com ara l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis de la Dona, a Barcelona el 1885, rep aquesta ‘amable’ carta de Morphi, el secretari de la reina regent:

Yo creí que V. aspirava a tocar muy bien el arpa o a lo sumo a ser una gran artista; gloria con lo cual, se han contentado hombres como Beethoven y Mozart y que es en mi concepto la mayor de las glorias hermanas; pero un día aparece v. en Cuba, como queriendo resolver por su influencia el problema de la esclavitud; y presidiendo manifestaciones y juntas que nada tienen que ver con el arte, y ahora la veo a v. erigida en protectora de la clase obrera catalana y de la educación de la mujer; pero mas propios de hombres encanecidos en los arduos problemas de que depende nuestra regeneración, que de jóvenes artistas, a quienes tales cuestiones perjudican mas bien que favorecen bajo el punto de vista de su desarrollo intelectual.

Clotilde Cerdà no en va tenir prou en ser una arpista de nivell: es va ficar en camises d’onze vares. Però Morphi no va parlar en va. A partir d’aquest moment a Esmeralda Cervantes li van ser denegades les actuacions, les seves demandes d’indult als condemnats a mort per temes polítics, i, al cap d’un any de funcionament, va haver de tancar l’Acàdemia de Ciències, Arts i Oficis de la Dona. Totes aquestes dades, extretes d’un àlbum que va anar confeccionant Clotilde Cerdà i Bosch amb fotografies, cartes, programes de concerts i retalls de diari, es troben a Els viatges de Clotilde Cerdà i Bosch (Tres i Quatre), una aproximació biogràfica d’aquesta dona de caràcter i tan desconeguda entre nosaltres, escrita per la historiadora Isabel Segura. Esmeralda-Clotilde va viatjar molt. En les gires, en les quals triomfava com a arpista i era rebuda pels més alts mandataris, també donava concerts gratuïts. Viatjar va obrir horitzons mentals a la jove música, una dona no només activa en el camp de la cultura –Clotilde escrivia i va dirigir diverses revistes per a dones-, sinó també una dona sensible als problemes del moment. Aquesta activitat frenètica va quedar disminuïda en casar-se (1895) al Brasil amb Oscar Grossmann, originari de Leipzig. Amb tot, com a arpista va començar una prolífica tasca docent en diversos conservatoris americans, va col.laborar en revistes femenines, i a la ciutat brasilenya de Pará va fundar els Asils Internacionals de Lactància. Va morir a Santa Cruz de Tenerife l’any 1926. L’àlbum amb fragments de la vida de Clotilde-Esmeralda va ser adquirit per la Biblioteca de Catalunya fa més de deu anys a un antiquari de Naumburg. Com diu Isabel Segura, que ha fet una recerca exhaustiva a partir de les dades recollides per la mateixa Clotilde Cerdà, ens trobem amb una riquíssima vida comprimida en un àlbum. Llàstima, però encara sort que l’hem pogut recuperar.

*De la reina Isabel II va rebre el pseudònim de Cervantes i de Víctor Hugo el d’Esmeralda.         

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de febrer de 2014)

Mimoses 2014

La mimosa de casa ja ha florit... Les mimoses floreixen cada any, són puntuals a la cita del mes de febrer, a les portes de la primavera. L'aire del matí encara és molt fred, però al migdia els jardins, les places i els carrers s'omplen ja d'una llum que encomana energia... També la mimosa és un arbre lluminós, amb els seves flors com sols petits que graviten a l'aire i es mouen al vent. Les mimoses del 2014 són com les mimoses de cada any, però aquest és per a nosaltres un any especial....

(la foto, feta amb el mòbil, està presa avui mateix, fa una estona)

Establiments singulars

Hi ha polèmica, a la ciutat condal, a causa de la llei d’Arrendaments Urbans que en aquests moments posa de cara a la paret molts establiments que no podran renovar el contracte per mor d’uns preus abusius. Com les peces d’un dòmino, moltes botigues han tancat o estan en perill d’haver-ho de fer. Sap més greu si els que han d’abaixar persianes són establiments singulars, botigues tradicionals o històriques, moltes de les quals tenen el valor afegit d’un disseny que per el mateix explica tota una època.

Llegeixo amb un cert alleujament que una de les botigues que se salvaran de la crema és la cereria Subirà, a la Baixada de la Llibreteria. El passat mes de setembre hi vaig anar a comprar el ciri per batejar la meva néta. La botiga és preciosa i vaig sentir-m’hi com en un decorat de pel.lícula; això no obstant, vaig poder-hi comprar un ciri de factura moderna que tan sols duia pintat, això sí, a mà!, un dibuix estilitzat dels pans i els peixos. M’enamora el vell i m’exalta el nou, deia el poeta Foix.

Per Nadal, com si haguéssim sentit alguna mena de crida interna, una part dels Reis del néts la vam encarregar a la botiga de joguines Montforte, a la plaça de Sant Josep Oriol, que després de festes va haver de tancar després de 173 anys d’activitat.  Ens en va informar, amb pena, Mercè Morral, l’amable encarregada de la botiga més que centenària. Ara hi ha peluixos amb la figura del Mickey Mouse per tot arreu, però quan els Reis n’havien de portar un a la meva filla, ara fa trenta anys, només el vam trobar en aquesta botiga.

Aquests establiments són més que establiments: formen part del paisatge patrimonial de la ciutat. Sembla que finalment s’està treballant per protegir aquests indrets que formen part del panorama no només estètic de la ciutat sinó també el seu paisatge viu, ja que comercialment no són pas una ruïna, com expliquen les famílies o raons socials que els habiten.

No tot ha de passar pel ribot ni ha d’anar a parar a les escombreries, ens hauríem de regir per una sàvia combinació de sensibilitat i sentit comú. Quan estudiava disseny gràfic, aleshores una novetat, una vegada un alumne company meu va creure que els meus dissenys, molt estilitzats, molt zen, no s’adeien gens amb l’entusiasme que vaig manifestar una vegada per unes meravelloses peces de vidre reproduïdes en un llibre de disseny nord-europeu. El vidre no està de moda! -va bramar-, sembles del segle passat! Vaig contestar-li que les modes van i vénen, i que no hi havia pas contradicció en la meva tendència zen i l’enamorament per aquelles peces de vidre de manufactura artesana, popular. El que és bell és bell sempre.

Al fil d’aquest comentari, recordo amb esglai perquè no podia fer-hi res!, era una nena en casa aliena, com una cosina de la meva mare bàrbarament va fer miques, perquè era ‘antiga’, la vaixella de porcellana de La Cartuja de Sevilla, que va ser substituïda per uns anodins plats de Duralex… Són de moda –deia tota satisfeta la cosina-, els hem comprat a Andorra! A vegades encara somnio aquells plats amb ornaments ‘negro vistas’, com figura al catàleg de l’empresa, que deixaven veure amb tota la seva esplendor les llunes del brou de Nadal, que feien ressaltar els talls daurats del rostit de festa major, que contenien la bellesa de la crema de sant Josep amb canyella i llimona. Instal.lats en la ‘modernitat’, menjàvem a casa de la cosina de la meva mare en plats de vidre artificial, que es va ratllar en dos dies, però eren tan pràctics, això sí. Hi vam perdre molt, amb el canvi; perquè una taula són molts detalls, i una vaixella de La Cartuja de Sevilla com la que es va esbocinar amb tanta desconsideració era un detall preciós.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de febrer de 2014)

Moments epifànics

Hi ha moments epifànics. Aquesta fotografia, presa des de les costes del Garraf el dilluns, dia 10 de febrer, amb el meu mòbil no només una mica passat de moda sinó amb unes prestacions d'allò més senzilles, voldria haver captat la magnificència d'aquest paisatge que combina meravellosament el color verd de la mar i els tons blaus, liles i rosa pastel de les nuvolades... Una imatge de bellesa grandiosa que a penes pot recollir la fotografia que, això no obstant, us ofereixo a la contemplació.