Fa anys, més de vint, que jo
recordi devia ser cap al 1991, en Ramon A., aleshores malalt del cor i que va
morir poc temps després, un home ja gran que havia estat exiliat a Mèxic a rel de
la Guerra Civil i havia tornat a Catalunya a penes començada la democràcia, em
va preguntar què creia jo que havia de donar a la mare pàtria. La pregunta em
va deixar glaçada, ja que mai no m’he vist com un soldat sinó més aviat com un
continent amb la mateixa capacitat que la terra per donar formes de vida. Deu
ser per aquest motiu que vaig tenir una reacció ràpida com un llamp i li vaig
contestar amb una interrogació: I perquè no dir màtria? En aquell moment el que
va quedar una mica sorprès va ser ell, tot i que no per gaire estona, ja que de
seguida va dir: D’on ho has tret, això? D’enlloc, vaig contestar. Més ben dit:
D’aquí. I li vaig assenyalar el cor. Una noia d’idees, va dir. Sí i no.
És ben cert que no l’havia
sentida mai, la paraula màtria, de manera que em va sortir ben espontàniament.
Hi ha coses que sembla que estiguin a l’aire i es respirin; hi ha coses que se
saben sense saber que se saben i per aquesta raó emergeixen com un brot de
primavera tan bon punt sorgeix l’ocasió. Amb el temps he sabut que paraula
màtria ja tenia una pila de pares i mares. Per exemple, la filòsofa, teòrica de
la literatura, feminista i psicoanalista Julia Kristeva (1941), que jo
aleshores encara no havia llegit i que en els seus escrits parla d’aquest lloc
simbòlic com un espai ‘altre’, que més aviat té a veure amb el concepte de la
cambra pròpia creat per Virginia Woolf. La qual, per cert, en els seus escrits
utilitza el terme màtria per a representar una reconstrucció del terme pàtria
des d’una òptica feminista.
En el moment en què va tenir lloc
la conversa amb el vellet que havia retornat a la mare pàtria, segons el seu
parer, o a la màtria, segons el meu, tampoc no havia llegit la prosa de Josep
M. Junoy (1887-1955), publicada a El gris
i el cadmi (1926), on parla de Vilanova tot referint-s’hi com a la meva benvolguda “terra màtria” d’adopció.
A l’època en què va escriure
aquest text, Junoy feia cinc anys que vivia a Vilanova i la Geltrú. El text és
una descripció d’escenaris de la ciutat en diferents èpoques de l’any, amb els
seus personatges. Aquest escrit potser hauria d’estar gravat en una placa de
marbre situada en algun lloc ben visible de la ciutat, com es fa a Itàlia, que
te’n trobes per tot arreu. L’escriptor, periodista, poeta (amic d’Apollinaire,
va ser dels primers poetes que van conrear l’haiku a Catalunya) i crític d’art
Junoy s’havia casat amb Pepa (Josepa) Ricart, la cosina que Enric-C. Ricart va
immortalitzar en el quadre titulat Noia
en un sofà, pintat l’any 1920, any del casament de la jove amb Junoy. La
noia, d’aspecte admirablement mediterrani i noucentista, tal com volia Junoy,
apareix estirada en un sofà sobre una manta mexicana amb vistosos dibuixos
geomètrics: la famosa manta dels “carams” (per l’expressió col.loquial que provocava
la seva contemplació) esmentada al llibre Memòries,
d’Enric-C. Ricart, escrit durant la Guerra Civil i finalment publicat l’any
1995.
Tornem a la paraula màtria,
utilitzada sovint pels pobles indígenes d’Amèrica, així com també es troba en alguns
textos poètics en forma de metàfora per referir-se al lloc de naixement o terra
d’adopció, com va fer Josep M. Junoy al seu text dedicat a la ciutat Vilanova.
Ara bé: una mirada que contempla el femení de l’existència, tal com jo
l’entenc, voldria situar el concepte màtria a un espai metafísic, un lloc on
gestar, per regenerar-lo, el nostre ésser intern. Veig la màtria, doncs, com un
espai-matriu per a l’autonaixement a un estadi més evolucionat de l’existència.
(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de juny de 2013. A la fotografia, una posta de sol al passeig de Vilanova)
