Potències espirituals

En el nostre viatge a Madrid i Salamanca d’aquest estiu passat vam visitar, com sempre fem, moltes llibreries de vell. Hi ha immensos tresors en paper imprès que es troben en aquests establiments! En una llibreria de Salamanca vaig trobar un títol que em va cridar molt l’atenció: Capacidad de sufrimiento en los espíritus superiores, de Roberto Molina, premi nacional de literatura, un autor que jo ignorava completament. El llibre és de 1955. El vaig llegir amb interès perquè sempre he cregut que l’esperit es fa superior a base de mantenir l’ànim i la dignitat davant les dificultats. Les dificultats i el dolor, ja sigui físic o moral, ens posen a prova. L’autor parla de Sòcrates, Teresa de Jesús, Cervantes, Fray Luis de León i d’altres personatges que, com al mateix Molina, jo desconeixia.

Roberto Molina, amb un llenguatge molt de la seva època, això sí, parla de les potències espirituals de l’ànima, potències que avui dia, com la mateixa noció d’ànima, sonen a música antiga, desfasada a ulls d’un cert progressisme de posa i buit com la closca d’una nou. Jo continuo creient en l’ànima potser perquè me la sento ser i no puc deixar de creure en allò que sento viu dins meu. I crec en aquestes potències que tots hi tenim. És potestat de cadascú ennoblir-se. Per molt restrictives que siguin les circumstàncies exteriors, tenim aquesta llibertat, no hi excuses, em sembla, per a la baixesa.

La ferida lluminosa, s.l.

El dia 29 de novembre, a les 7 de la tarda, s'inaugura l'exposició amb un títol d'inspiració sagarriana que hem dut a terme un grup d'artistes autoanomenat La ferida lluminosa, s.l. Som els artistes plàstics: Rufino Mesa, Adelaida Murillo, Dolors Puigdemont, Assumpció Mateu, Rosa Cortés, i les escriptores Glòria Bosch i servidora. Es tracta d'una experiència creativa que esperem que sigui del vostre interès. L'any passat la vam dur al Museu de Valls, ara la podreu veure a l'Espai Betúlia, que molts coneixeu. Sereu molt benvinguts/es!

Sobreamor

Per haver viscut sobreamor, si bé dirigit a persona profana*, em van commoure d’una manera reveladora els Poemes sufís de Rumí, publicats per Hiperion l’any 1988. Encara em veig llegint un vers d’aquell llibre, i tradueixo: Quan retires el teu rostre, la lluna s’enfosqueix de dolor… Semblava que el vers anés directament al cor del dolor del qual encara podia sentir-ne el batec, tot i els anys que ja havien passat. Prou sabia jo que el gran poeta místic es dirigia a l’amor de Déu, però m’identificava amb aquell sentiment de desolació. Alguna cosa té de sant, l’amor d’una noia de vint anys que creu en l’amor com una cosa santa.

Hi ha un aforisme sufí que afirma que el savi ho és per a tot el món. D’aquí ve que poguem sentir com a veritables paraules llunyanes tant geogràficament com temporalment. Rumí deia amb paraules clares sentiments que jo havia sentit: Barreges el verí amb el sucre, no ho facis…

Un llibre meravellós, amb el títol de Sobreamor (Obrador Edèndum), ha vingut a augmentar la lleixa on des d’aleshores he anat aplegant textos que expressen aquest amor abundant, total, com el de la beguina Hadewijch d’Anvers quan escriu: Si l’Amat de l’amor només donés allò amable/ el seu amor no seria complet.

Devem Sobreamor, que l’estudia en l’obra d’Ausiàs March, Ibn Zaydûn, Ibn Arabî i Ramon Llull, a Jad Hatem, professor de filosofia i literatura a la Universitat Saint Joseph de Beirut. La traducció al català d’aquest treball escrit en francès és de la romanista i professora de la Universitat Rovira i Virgili, Elena de la Cruz Vergari.

En el seu text d’introducció, el professor Jad Hatem escriu que el terme sobreamor, extret de Ramon Llull i reprès per Ausiàs March, designa un amor excessiu que comporta sobredolor. El sobrecreix, però, es manifesta en la intensitat de dues línies divergents, escriu el professor Hatem: l’una és la que porta el desig cap a l’absolut i la follia; l’altra és la que origina l’amor pur. En el seu assaig, el professor Hatem ens fa veure com s’entrecreuen aquestes dues línies en les eminents figures esmentades més amunt pertanyents a la poesia i a la filosofia andalusina i catalana.

El sobreamor és lliurament pur i tendeix a enlairar-se, escriu Jad Hatem. Cerca un límit que li calgui superar. I esmenta Ausiàs March, quan diu que el seu subjecte és un “extrem amador”, a “tot extrem posat” a causa de l’amada. I aquí és on anem entenent els extrems de l’amor profà quan a causa de l’amor pur tendeix a enlairar-se, a fer-se sagrat.

Cal considerar, com Ibn Arabî, l’amor com una religió? Una lectura moderna ens portaria a considerar l’amor no tant com una religió en els termes que s’entén la religió, sinó com una forma d’espiritualitat. La concepció moderna de l’ésser humà ja no separa el cos de l’esperit. Per tant, es tractaria d’estimar de manera que aquest impuls ens portés a encarnar l’esperit tot espiritualitzant el cos.

Hadewijch d’Anvers, segons com tan pròxima a la concepció sufí de l’amor, intuïa aquesta crida íntima: L’ordre que em dóna Amor/ llança el meu esperit a l’aventura:/ alguna cosa sense forma encara…Així, Amor es materialitza en el mateix amor que es llança a estimar sense perquè, però que clarament se sent. Amor pren totes les formes possibles. Ibn Arabî ho diu d’aquesta manera: El meu cor ha esdevingut capaç de rebre qualsevol forma: una pastura per a gaseles o un convent per a monjos.

• La crisàlide, Teresa Costa-Gramunt (Pagès editors, 2002)
• Article publicat a L’Eco de Sitges, 26 d’octubre de 2012

    

   

La sonata del clar de lluna

És possible que les relacions més equilibrades entre els homes i les dones d’avui i del futur canviïn la forma de viure trasbalsos afectius com ara la mort del marit o de la muller. I és que la viduïtat encara presenta actituds diferenciades que no sé si són instintives, pròpies del gènere, o si són culturals. El temps ho anirà aclarint, ja que la simple observació diu que la majoria de vídues acostumen a ser-ho de manera definitiva i en el cas dels vidus sovint és al contrari. Un exemple: el poeta Paul Éluard, etern enamorat de Gala tot i el divorci de la parella, i desfet per la mort prematura de l’abnegada Nusch, no va trigar gaire a casar-se amb Dominique. El moviment surrealista, tan trencador, no va acabar pas amb el somni de l’harem.

La vídua encara avui és una poderosa figura arquetípica en el marc de la tragèdia existencial que pot ser encarnada en qualsevol moment tant per una dona senzilla, anònima, com per un personatge reconegut com ara va ser el cas de la poeta Melissanthi, protagonista literària del monòleg poètic de Iannis Ritsos, La sonata del clar de lluna (Adesiara).

Conta l’anècdota que l’any 1956, el poeta Dimitris Doukaris, amic de Iannis Ritsos, va anar a donar el condol a la poeta Melissanthi (pseudònim literari d’Ivi Koúgia) per la mort del seu marit. Quan va arribar l’hora del comiat, i davant l’evidència de la solitud, la dona li va dir que l’acompanyaria un tros de carrer. El trajecte finalment va allargar-se fins arribar a la casa de Doukaris. El camí de tornada feia pujada. Quan va arribar al capdamunt del turó, la silueta vestida de dol de Melissanthi va retallar-se amb nitidesa en la lluna plena que en aquell moment s’alçava al firmament. Aquesta imatge impactant que Doukaris va explicar a Ritsos va inspirar aquest bellíssim, intens i líric poema monologat que és La sonata del clar de lluna.

Com assenyala Joan Casas, l’excel.lent traductor d’aquest poema i autor d’un pròleg molt aclaridor que l’acompanya, aquest monòleg ha donat lloc a diverses interpretacions, entre elles que Ritsos, que pertanyia al Partit Comunista, hi va voler mostrar el carreró sense sortida de l’individualisme i de la civilització burgesa… Louis Aragon emparenta aquest monòleg amb els hermètics Lautréamont i Rimbaud. Altres crítics apunten simplement a la creació per part de Ritsos d’una veu que durant el monòleg va explorant les seves possibilitats dramàtiques fins a esgotar-les, posant fi d’aquesta forma a la tensió dramàtica.  

Pot veure’s així, però també de tantes altres maneres. Al meu parer, la genialitat de Ritsos beu de les fonts de la pròpia tragèdia grega que tant ha fertilitzat el nostre imaginari cultural. Seguint aquesta corrent, a La sonata del clar de lluna hi desplega amb gran mestria i imaginació la veu d’un personatge femení que no s’allunya de la figura de la dona que la tradició lliga al cicle lunar, i que en aquesta imatge tan gràfica de la dona de negre retallant-se en el blanc de la lluna agafa un profund sentit simbòlic.

En el cicle menstrual de la dona hi ha la mort de l’òvul pel qual, de manera conscient o inconscient, ella sempre fa un dol. En la figura arquetípica de la dona vídua, doncs, s’hi poden concentrar tants sentiments de pèrdua: el sentiment de buidor per l’espòs mort, la solitud que ho emplena tot, la possibilitat de donar cos a una nova vida mitjançant l’intercanvi amorós. La vídua persevera en la memòria de l’espós, pur acte d’amor ja que no té correspondència. Aquesta memòria es constitueix en una presència no moridora. I justament perquè l’absència del martit mort va esdevenint una presència no moridora, la vídua resulta alliberada del pes i de les seduccions de la carn per sentir les passes del món, si així ho vol. Com he dit més amunt, gairebé sempre ho vol, ja sigui per instint o ja sigui per imperatiu cultural. El tema resta obert.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 9 de novembre de 2012. A la fotografia la lluna d'agost de 2012 sobre els terrats de Burgo de Osma, Sòria).

    

     

     

    

       

Imatge bíblica

Hi ha una imatge bíblica que no només m’agrada estèticament sinó que estira cap amunt el meu pensament: l’escala que Jacob va veure en somnis. En aquesta escala hi pujaven i hi baixaven àngels. Tal vegada aquest fet sigui una realitat quotidiana, àngels amunt, àngels avall. Tal vegada només sigui l’expressió d’un desig, d’un impuls de l’ànima qui construeix aquesta bella imatge. En tinc prou del símbol que representa i que es fa realitat en l’impuls de la voluntat de pujar per damunt de mi mateixa i tentar el vol de l’esperit.

(A la imatge, presa a principis de novembre al cementiri de Montjuïc, una escala útil per posar flors en les tombes enlairades)   

Aurores

La modernitat va començar a Occident al segle XVII i va finalitzar a mitjans del segle XX, just quan vaig néixer, és a dir, sóc una dona de la postmodernitat. Que, no obstant això, i juntament als meus contemporanis més joves i més grans, em trobo a l'albada d'un altre paradigma, una altra forma de veure i de viure el món que, entre d'altres descobriments, devem a la teoria de la relativitat i, sobretot, a la física quàntica, que ho capgira tot. 

La crisi actual, que s'expressa en tants camps, podem pensar que no és altra cosa que els treballs del part d'una nova època. Fins ara ens hem representat el món d'unes determinades maneres. Però aquestes maneres, tan fugisseres com el nostre temps mortal, van donant lloc a unes altres. Tot i que no siguin tan fàcils de veure, certament percebem noves realitats que ens incomoden o ens alegren, sempre depèn, ja que la realitat que vivim cadascú és subjectiva.

No és fàcil ubicar-se en els canvis, i més quan es produeixen d'una manera tan accelerada. Ara bé: hi ha uns principis inalterables que romanen en el centre del nostre ésser. Enmig de l'huracà, el centre de l'huracà i el nostre centre es troben. És una guia per a no perdre's, si més no.

Estem vivint temps aurorals. I malgrat la incertesa, l'aurora encomana una mena d'alegria serena, confiada.

(a la fotografia, una aurora a la finestra de casa)

Imatges que parlen

Aquesta imatge, presa ahir tarda al cementiri de Montjuïc, parla per ella mateixa. La seva bellesa, mentrestant, em va colpir.