Prejudicis

Dissabte, a Vilafranca del Penedès, vam participar en un col.loqui al voltant dels prejudicis sobre la llengua catalana en particular, però que en general afecta totes les llengües.

Per exemple: un prejudici que pesa sobre la llengua alemanya és que és dura i tallant, no com l’italià que és tan suau i melodiosa, tan apta per al cant. I curiosament, van ser els músics alemanys qui van inventar el lied…

Va donar-se la circumstància que l’endemà diumenge vam anar a l’Auditori a escoltar El cant de la terra, de Gustav Mahler. A algú que tingui prejudicis en contra de l’alemany com a llengua no apta per a ser cantada, seria escaient convidar-lo a escoltar aquest cant de la terra. Música i veu ben concordades, pura melodia que hauria de fondre els prejudicis com el gel es fon amb el sol de primavera.

(a la imatge: Gustav Mahler)

Llibertat interior

No puc recordar qui m’ho va dir, però em va fer pensar: No escriguis per a la teva mare! Com volent dir: No escriguis per a quedar-hi bé, això restarà la teva escriptura…

La mare, que tantes vegades s’identifica amb la vella imatge de l’Ull de Déu dins el triangle… És un Ull vigilant, aquest: l’Ull del Super-jo segons les tesis de Freud. És clar: aquest Ull sembla que constrenyeix la llibertat, i conquerir la llibertat interior és tan difícil. No obstant això, no és el mateix Déu que ens vol lliures? 

(a la imatge: biblioteca del Centre d'Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes)

Sota l'acàcia

Després del treball –a la vinya, a l’hort, al taller-, ja amb la cara i les mans netes, els homes es reunien a prop de la font, al capdamunt del poble. El lloc escollit des de vés a saber quin temps, era fresc. La gran capçada de l’acàcia els protegia del calor encara prou viu en aquella hora del temps d’estiu. Discutien. No es barallaven, discutien, parlaven sobre els afers del poble, més enllà del poble i segur que a vegades s’escolava algun tema personal. Cada dia veia aquells homes allà, distribuïts en cercle. Aquell lloc a l’aire lliure, sota l’àcacia verda, era el cafè del poble però sense cafè ni joc ni tertúlia sorollosa. A l’aire lliure no hi havia més soroll que la remor suau de les fulles de l’acàcia movent-se al vent i el so de les veus que quan callaven deixaven pas al dring de l’aigua de la font. No m’imagino l’Arcàdia de manera diferent de com veig aquesta escena que el meu record ha mitificat.

M’hauria agradat acostar-me a aquella àgora, tenia curiositat per saber què s’hi deia. Però així que m’hi encaminava ja veia el meu oncle que em feia senyals perquè me n’apartés. Aquella era una reunió d’homes.

Fa molts anys que al poble va desaparèixer la vella font, l’acàcia tampoc ho hi és i la majoria d’aquells homes ja són morts. Però la meva memòria visual ha retingut aquella imatge d’un grup d’homes –pagesos i menestrals- discutint els seus afers sota l’acàcia. Cap fotografia no va fixar el quadre. En el futur, quan jo tampoc no hi sigui, tan sols quedarà, si és que es conserva, aquest apunt.

(extret de La capsa verda. A la fotografia, la meva mare de soltera al terrat de la casa on va néixer. Més enllà, al capdamunt del poble, hi havia l'acàcia...)

Escriure: temps i eternitat

Escriure (o qualsevol altra art) vindria a ser manifestar-se creativament en un espai històric, però també en un espai-temps que va més enllà d’aquestes coordenades; més ben dit, que les fon en una cosa tan abstracta com l’eternitat.  

Els records

Els records no són estàtics, van evolucionant amb el temps. Si el nostre estil de vida té relació amb els records antics, és evident que a mesura que ens anem fent, també els records es van fent. No vull dir pas que es rectifiquin –alguns, potser sí-. El que vull dir és que, sense perdre identitat, van modelant-se a imatge i semblança nostra. Una cosa així com el rostre. Només cal mirar les fotografies d’un àlbum per veure els canvis que s’hi produeixen. L’essència, però, resta. L’essència dels records, també.

Sendino es mor

He llegit amb profunda commoció aquest llibre breu, intens i tan lluminós que és Sendino se muere (Fragmenta editorial), obra de l’escriptor i capellà Pablo d’Ors. El llibre es basa en unes notes que durant la seva malaltia mortal va anar redactant la doctora Àfrica Sendino. Al respecte, escriu Pablo d’Ors: No és, certament, el que ella va escriure, sinó el que jo vaig viure al seu costat mentre ella va intentar escriure. Però conté –estic segur- bona part del que Sendino va voler transmetre en el seu projectat llibre i, sobretot, del que ella realment era i vivia.

Durant la lectura de la història d’aquesta dona valenta i exemplar, se m’anava fent present el testimoni també valent i exemplar d’una altra dona: l’escriptora Christiane Singer, morta com Àfrica Sendino d’un càncer. Singer va titular el seu llibre Últims fragments d’un llarg viatge (Pagès editors), metàfora del camí vital que no ho va ser tant, de llarg, ja que va morir amb 64 anys.

Ignoro l’edat de la doctora Àfrica Sendino, però pel relat es dedueix que es tracta d’una persona encara jove. El que agermana els testimonis d’aquestes dues dones és la seva radical aposta per la vida espiritual enmig del procès de la malaltia, la decadència física i la mort. Ningú no pot morir per nosaltres, semblen dir-nos, i decideixen fer de la seva mort personal un acte transcendent no només per a elles sinó per als altres. Una última lliçó d’humanitat que deixa als altres totalment transformats fins al punt que Pablo d’Ors, que com a capellà d’hospital està acostumat a atendre tants malalts i moribunds, reclama per a la seva pròpia mort el mestratge rebut per una doctora que mai no va deixar de ser-ho, fins i tot en els moments de més debilitat física sempre va tenir en compte els altres i com podia servir-los millor. 

A través de les seves notes, Àfrica Sendino, com també va fer Christiane Singer, ens parla del procès de la malaltia i de les transformacions que aquesta va produint en el seu cos, fent ben present, però, que ella no és la malaltia sinó que la malaltia és un camí per a l’ànima, una oportunitat que la vida dóna a l’ànima per aprendre i crèixer, ja que fins a l’últim moment crèixer espiritualment és possible. Aquest viatge fins al que en podríem dir el nostre ésser etern esclosionant en la mort, es transparenta en el llibre que Sendino volia escriure i no va poder concloure. Ho ha fet ara Pablo d’Ors tot interpretant el desig de Sendino. I ho ha fet amb les millors eines del seu ofici com a escriptor i com a sacerdot: amb ànima intel.ligent i sensible i amb admiració per algú que es mostra amb aquella bellesa secreta que li fa dir: El qualificatiu especial de seguida es va transformar en admirable; i l’admirable amb el temps es va convertir en insigne.

Sendino se muere és una joia literària que sustenta un testimoni humà i espiritual de primer ordre. En aquest relat veiem que la mort pot ser viscuda com a l’últim acte sagrat de la nostra vida fins a coronar-la. Abans el temple eren les cases particulars, ara sovint són els hospitals.  Cal dir que no sempre es veu la mort com el que és: un part a l’altra banda de l’existència, un naixement en el qual el moribund és el fill i la mare al mateix temps.

Admeto que aquesta és la meva visió de la mort, ja que no en puc tenir la vivència. Però sí que he acompanyat fins a l’últim alè alguns moribunds, i això és el m’ha semblat entendre d’aquest esdeveniment còsmic, que més que paral.lel al naixement és la seva culminació. Neix el cos per morir, i morint es dóna a llum. Aquesta visió és una visió espiritual i carnal de la mort, però és que els humans som això: carn i esperit al mateix temps. Aquesta visió, que si bé pot situar-se en el context d’una fe determinada que en la nostra cultura és la cristiana, no n’esclou cap, de fe, ja que la fe pot ser expressada de diverses maneres. Àfrica Sendino ho fa des d’una fe cristiana que es mostra ben particular, tal com ella era. Basti recordar la doctora contemplant una reproducció de l’Anunciació de Fra Angelico: ella, com Maria, va dir sí. Va acceptar viure amb plena consciència la transcendència de la vida tant com la transcendència de la mort.

(publicat al Diari de Vilanova, 25 de maig de 2012)

 

           

Com la flor

Dir que l’amor –l’afecte- no ha de ser moneda de canvi és tan vell com la humanitat. No obstant això, cal repetir-ho perquè s’oblida sovint que l’amor no és material com el diner, sinó bell, però també efímer com una flor. Això vol dir que l’amor es dóna a cada instant, un instant darrere l’altre perquè sí, com la flor dóna la seva bellesa perquè sí.

(flors de maig, la d'ahir i la d'avui, al jardí de casa)