Rosa Leveroni

En Marià Casas, president de l'Associació Catalana d'Exlibristes (estem organitzant el Congrés Internacional que tindrà lloc a Tarragona per sant Jordi del 2014!)-, em demana ex-libris jordians, i, sí, en tinc dos: un dedicat a l'expresident Jordi Pujol i Soley i l'altre dedicat a l'amic Jordi Riera i Moré, un amic filòsof ja traspassat. Però a les carpetes hi tinc coses que ja no recordo que he fet, com ara aquest ex-libris que vaig dibuixar -quan encara tenia els ulls bons per fer-ho, l'any 1995!- en homenatge a Rosa Leveroni. Forma part d'una carpeta que l'Associació Dones Artistes Som 7 vam dedicar a 7 dones escriptores, editada l'any 1995.

Dickinson i el seu espai

El món em crida des de tants llocs. Amèrica, per exemple, i d’Amèrica em crida Amherst, la pàtria d’Emily Dickinson, una regió no gaire llunyana de Boston (Massachusetts), ciutat que ara com ara només puc imaginar amb els ulls del cinema en blanc i negre.

Blanc és el vestit de la poeta Emily Dickinson, que encara penja d’un armari de la casa familiar on va viure (la va construir el seu avi, Samuel Fowler Dickinson), o més aviat on es va recloure, ja que aquesta dona que no es va casar a penes es va moure del lloc on va néixer l’any 1830. És un vestit blanc d’ivori de tall romàntic, amb puntes fetes a mà. Diu la llegenda, i és veritat, que se’l posava per rebre les poques visites que tenia. Sortia a rebre-les amb dos lliris a la mà quan era el temps. No, no, no estava boja. Emily Dickinson era una ment esclarida. Més encara: Dickinson és un geni com acrediten les seves poesies impresionants, així com les seves cartes (aquí van ser publicades en llengua castellana l’any 1996).

Un cop acabat l’excel.lent ensenyament secundari a la Amherst Academy, la jove Dickinson va passar un curs en un internat per a noies, Mount Holyoke Female Seminary. Amb aquesta base, un gran talent i deixant de banda modes i vida en els cercles literaris, sovint més representació que altra cosa, va escriure una de les obres poètiques més sòlides i més significatives del seu temps, tot i que els seus contemporanis ho ignoressin. Els 1.775 poemes que va escriure (en vida sembla que només en va publicar vuit) van ser trobats per la seva germana Lavínia al fons d’un armari després de la seva mort l’any 1.886. Comptava cinquanta-cinc anys.

L’obra poètica d’Emily Dickinson és d’una gran originalitat, d’una gran modernitat i encara avui creen sorpresa perquè revelen un grau remarcable d’experimentació, tot i no moure’s gaire del seu entorn més immediat i portar una vida aparentment anodina. No obstant això, les seves poesies reflecteixen un món interior de profunditat oceànica.

A Las casas de la vida (Ariel), de Daniel Cid i Teresa M. Sala, un llibre que ens permet endinsar-nos en les cases de diversos creadors a través de la literatura que han generat, ja siguin ells mateixos o els seus visitants, llegeixo el text que va escriure Natalia Ginzburg, l’autora de Lessico familiare, respecte d’una visita que va fer a la casa d’Amherst. En aquell moment l’escriptora italiana a penes coneixia Emily Dickinson i molt menys l’univers que a través de la casa-museu se li va oferir. La poeta, però, aviat li va mostrar la seva intimitat a través de la lectura d’uns poemes que no va voler publicar i que cosia en quadernets amb un fil blanc.

Les cases acostumen a dir molt dels seus habitants, sobretot les seves habitacions. Reporta Ginzburg que en la seva visita a Amherst va veure el plaid, la manteta de llana que l’escriptora es posava damunt els genolls quan escrivia. Devia ser fredolica, la dama de mirada ensonyada i contemplativa. Li agradaven les flors, ja ho he dit, i també els ocells. Va escriure moltes cartes: “Aquesta és la meva carta al món –que mai no m’escriu”, va dir dels seus poemes. Entre altres raons a causa de la ceguesa del crític literari Higginson, al qual enviava poemes i ell li contestava cartes pedants. S’ha de ser toix i mancat de llums per no adonar-se de la bellesa fosforescent d’una poesia d’altíssim nivell com la de Dickinson. N’era conscient, Emily, de la seva vàlua? Segurament, sí. Però per no fer-li un lleig al mediocre de Higginson li va continuar enviant poemes “per saber si vivien”. I tant, que vivien. L’expressió de la vida interior de la poeta en els seus versos els ha fet immmortals.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 6 d’abril de 2012)

Inclassificable Odilon Redon

L’any 1894, en plena maduresa personal i artística, Odilon Redon (Burdeus, 1840 – París, 1916) va escriure a Edmond Picard respecte de les opinions sobre la seva obra: Cada ploma vol convertir-me a la seva fe. S’equivoquen en suposar-me objectius determinats. Jo no faig més que art.

En efecte: Odilon Redon, que va ser un creador vocacional i integral, encara resulta un artista de difícil classificació. Les seves obres, plenes de referents mítics i culturals, i d’imatges que poden tenir diverses interpretacions simbòliques, esdevenen intemporals. Atret per la potència del seu propi món oníric i imaginatiu, el seu treball encara constitueix un misteri pels historiadors de l’art, tot i que ja estan acostumats a la lectura de l’art surrealista. Odilon en va ser un precursor. D’aquí ve que, vistes avui, les seves creacions puguin considerar-se clàssiques i d’una gran modernitat al mateix temps. Qui aquests dies viatgi a Madrid i vulgui fer un recorregut per les grans exposicions (les obres provinents de L’Hermitage encara són al Museu d’El Prado, s’ha prorrogat la seva estada) podrà comprovar-ho en l’esplèndida mostra d’Odilon que es pot veure a la Fundació Mapfre.

Odilon Redon, que va reflexionar molt sobre art, va escriure: L’artista arriba a la vida per una misteriosa necessitat. És un accident. Ningú no l’espera. Neix nu sobre la palla sense que una mare li hagi preparat els bolquers. I en el moment en què, jove o vell, lliuri la rara flor de l’originalitat –que és i ha de ser única-, el perfum d’aquesta flor desconeguda turmentarà la ment de la gent i farà que s’aparti tothom. D’aquí l’aïllament fatal, i a vegades tan tràgic, de l’artista…

L’artista és un ésser incòmode fins i tot per a ell mateix fins que no resol l’enigma existencial de perquè ha nascut en un món en el qual no se’l demana, i més aviat inquieta, ja que se situa en terrenys desconeguts o, pitjor, inútils. L’art, va dir Oscar Wilde, és perfectament inútil. Tot i que necessari, va afirmar Redon.

Tot contemplant les obres més significatives metafísicament parlant de Redon, a l’espectadora de l’exposició no l’assaltava pas el dubte de la necessitat de l’art, que considera primordial com el pa i l’aigua. És clar que ella mateixa també ho és, una mica artista (l’escriptura és un art): pertany a aquesta raça de desventurats que no són feliços fins que no troben la manera de realitzar una obra en la mesura dels seus talents exercitats a base d’inspiració i de la voluntat de trobar una forma que reflecteixi a l’exterior el món interior que l’agermana amb la humanitat.

Tota pintura es llegeix com un signe. I certs signes, com aquests de Redon, es comuniquen a través d’una intimitat volguda. Són signes que parlen directament a l’ànima, que van al seu centre. Una obra d’art no només és forma sinó una veu que parla del més profund de l’existència. L’art, com la religió, ens connecta amb l’inefable, com es posa de manifest en tantes de les obres de Redon.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 d’abril de 2012. A la imatge, Ophelia, d'Odilon Redon, 1910)

Amor, mort, vida

Temes més vells no hi ha: l’amor, la mort, la vida, si és que no són el mateix. En parlem amb una vella amiga, que vaig trobar ahir, i a qui no veia a una distància de set o vuit metres, tot i portar ulleres. A l’estiu em van sortir unes taques als ulls que no han desaparegut, tot i haver-me receptat vitamina E. Un problema de la vellesa, em va dir l’oftalmòleg, i de sensibilitat nerviosa. “Procura no posar-te nerviosa perquè aleshores es noten més…” I tant! L’amor, la mort, la vida. Ens quedem una estona amb la idea d’amor, i arribem a una conclusió, que demà ja podria ser una altra, ja que tot està pensat i dit, i tot és vàlid en aquesta matèria. La conclusió és: No et refiïs d’algú que et faci plorar sempre. D’infants ens deien: “Qui et vol bé et farà plorar.” D’infants potser sí, perquè els grans han d’educar i educar vol dir cenyir. Però de grans, quan ens fan plorar a causa de diverses formes de desamor –aquest plor és un morir anímic- malament. La meva amiga en té experiència, i jo també.     

Vida i literatura

Un llibre comença en algun moment. Però en quin moment? Quan comença a escriure’s? Segurament comença abans, molt abans, comença amb aquella fulguració mental que tan s’assembla a un raig de sol que entra en una habitació i il.lumina la fosca. La imatge que acabo d’escriure de manera espontània, tornada a llegir em sembla significativa perquè recorda tant, tant, l’inici de la vida humana. Els hermètics deien: “El que és a dalt és a baix, i a la inversa”. I és que Cel i Terra són espill l’un de l’altra, com vida i literatura es corresponen l’una a l’altra.

(a la imatge presa l'octubre de 2008: biblioteca de la Masia en Cabanyes, vil.la pal.ladiana on va morir el poeta Manuel de Cabanyes)

'Ella'

Es llegeix al llibre dels Proverbis: “Aquell que ha trobat la dona ha trobat la felicitat, ha rebut un favor del Senyor.” Podríem quedar-nos amb la frase textual, però, com se sap, en tota sagrada escriptura hi ha un nivell simbòlic que cal desxifrar. Aquesta ‘dona’ que hem de trobar (homes i dones, s’entén) no és la dona d’aquest món sinó la ‘dona’ interior, l’ànima. En la cavalleria espiritual ‘ella’ és la dama i per al savi ‘ella’ és la Sophia, la Saviesa, la Shekinah.

Caiguda i elevació

Parlem de caiguda bíblica quan ens referim simbòlicament a una condició anterior que podem considerar harmònica entre l’ésser i l’entorn i que anomenem Paradís. És per aquest motiu que el camí per superar aquesta condició sembla que hagi de ser el de l’esforç espiritual per retornar-hi, és a dir: l’ascens. Per la mateixa força de la gravetat, caure resulta més fàcil que no pas aixecar-se i elevar-se gradualment, ja que el de l’ascens sempre és un camí estret i contracorrent. No obstant això, persistim a força de desig i voluntat.

(a la imatge: escales del Guggenheim de Bilbao, maig de 2011)