Imaginació i treball

L’habilitat de la ballarina és, a més de talent per al ball, la culminació de l’esforç realitzat durant mil-i-un assajos. L’acte creatiu, que necessita imaginació, és també obra de l’esforç quotidià. En tota creació, doncs, hi ha la rememoració d’allò imaginat i d’allò treballat? Diria que sí.

(a la imatge, L'ull de la ment, tècnica mixta, 2001, de la pintora Carme Riera)

La imatge

La imatge no és un vehicle per veure el món interior de les coses, sinó el mitjà que les expressa.
(en la fotografia, espills) 

L'habitació imaginària

El passat 15 de novembre va inaugurar-se a Arts Santa Mònica la mostra L’habitació imaginària, que comissariada per l’arquitecte Enric Granell proposa un recorregut pel món creatiu de Juan Eduardo Cirlot, una personalitat literària complexa, inclassificable i fora dels cànons, i per aquesta raó massa desconeguda encara, tot i que provoca un gran entusiasme intel.lectual en aquells que s’hi acosten. 

Al Diccionario de símbolos de Juan Eduardo Cirlot es pot llegir respecte del símbol de l’habitació: “És el símbol de la individualitat, del pensament personal”. En aquesta afirmació sens dubte hi ha una interpretació tan simbòlica com psicoanalítica relacionada amb el món dels somnis. Basti recordar aquí un dels llibres de Cirlot: 80 Sueños, publicat l’any 1951 sota el segell de Dau al Set, grup artístic i intel.lectual amb el qual el poeta, simbolista i un dels crítics d’art més influents del seu temps va estar estretament lligat.

Va existir l’habitació imaginària? Va existir una habitació que el mateix Cirlot descriu al poema Momento, i de la qual parteix la mostra. Però l’habitació que descriu Cirlot és la d’aquell ‘moment’, ja que com el mateix Granell explica al text del catàleg editat per a l’ocasió, sembla que Cirlot no era un home que acumulés llibres i objectes en aquesta habitació de treball: el que hi tenia avui ja no ho tenia demà, tot circulava a una gran velocitat, ja que el poeta sempre necessitava nous estímuls per als seus poemes.

Inalterables en el seu lloc potser només hi havia les set espases que a partir de 1954 s’alçaven en vertical en un fons de paret blanca, i que el fotògraf Francesc Català-Roca va immortalitzar juntament al bust d’un home genial al qual no li van ser estalviades les nits de l’ànima precedents a cada canvi evolutiu del seu esperit inquiet. La vista de les espases devien recordar a Cirlot els símbols que les espases representen (el símbol és una realitat universal i oberta que l’experiència humana actualitza dotant-la així de significats que poden interpretar-se personalment).

Aquell que busca és essencialment un nòmada. D’aquí que l’habitació, símbol de la individualitat i del pensament personal, com el mateix Cirlot va escriure, hagués de ser, gairebé per força, ‘imaginària’ en funció dels treballs del moment. Així, doncs, aquesta habitació és més aviat un lloc per a la poesia, un lloc de signe espiritual que, partint del marc de les quatre parets i del temps històric en què el poeta l’habitava, podia igualment situar-se en el temps mític i dialogar amb les figures arquetípiques en estat pur. Perquè altra cosa no semblen les trobades i connexions més enllà del temps i de l’espai del poeta amb les dones imaginàries que li van inspirar cicles poètics com el de Bronwyn, Susan Lenox o Inger Stevens. L’existència d’aquestes dones és simbòlica. I és la mateixa ciència simbòlica que ens posa sobre la pista dels versos cirlotians que celebren aquestes presències lluminoses, ja que la figura de la dona simbolitza l’Ànima. Deia Jung de l’Ànima: “Tot home porta la imatge de la dona en el seu sí, però no la imatge d’una dona determinada, sinó d’una dona indeterminada”, o arquetípica, caldria afegir. Basti recordar el paper de guia per part de Beatriu en la Divina Comèdia del Dant.

Ara bé: ¿Es tracta de transcendir la condició humana en la conquesta o assumpció de l’Ànima en la seva bellesa celístia, angèlica? No, tot i que al seu poema Momento, escriu Cirlot: […] no he sabido o no he podido/ trascender la condición humana, y el amor ha sido mi elemento,/ aunque fuese un amor hecho de nada, para la nada y donde nunca. L’amor ha estat el meu element, diu el poeta. És, doncs, el mateix Cirlot qui dóna la clau d’interpretació de la seva Quête existencial. És justament l’amor viscut des de la consciència d’una ferida mortal allò que situa la humanitat en els límits d’ella mateixa. En el límit de la pròpia humanitat, el poeta Cirlot sap que l’amor és la força creadora que mou el sol, les estrelles i busca una vida més alta en un mester tan sagrat com la poesia, que relliga els dos móns: el físic i el metafísic.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 16 de desembre de 2011)

Les "Llànties de foc" de Joan Mascaró

Ahir, a l’Espai Mallorca, va fer-se una pre-estrena a Barcelona del documental Llànties de foc, un passeig aprofundit per la vida i l’obra de Joan Mascaró (Santa Margalida, Mallorca, 1897 – Cambridge, 1987). El títol d’aquest documental de Sílvia Ventayol i Nofre Moyà, és homònim del llibre de Joan Mascaró, Llànties de foc, un compendi de textos místics i espirituals de diverses cultures que aquest savi sanscritista (que també coixia el pali), va anar recopilant amb la idea que fos visualitzat allò essencial i coincident que nodreix les espiritualitats i religions del món. Traductor del Bhagavad Gita, Les Upanishads i el Dhammapada, Joan Mascaró també va escriure La creació de la fe, un llibre molt personal que commou per la seva saviesa i la seva bellesa transparent, i que podria considerar-se el seu testament espiritual.

Tots aquests llibres estan publicats per l’editorial Moll. El documental Llànties de foc es passarà al Canal 33 al programa “El documental” el dia 23 de desembre, i encara algun altre dia, per la qual cosa us prego que consulteu la cartellera. Després d’haver vist aquest documental, si no el coneixíeu d’abans, us asseguro que us sentireu atrets per la llum que irradia Joan Mascaró.

A London (Arola editors, 2009), vaig dedicar-li aquest poema:

Al Hyde Park amb Mascaró

Exiliat a Anglaterra, el vell Mascaró 
visqué als plàcids turons de Tintern Abbey.
La Universitat de Cambridge
fou el seu atanor.

El calor del sol prové de mi,

jo envio i retinc la pluja,

transcriu febrós del Gita,

la sagrada escriptura hindú.

A la cel.la en penombra,

clarors de llàntia encesa

il.luminen lletres polides per la fe:

Jo sóc la vida i la mort;

jo sóc el que és i el que no és.

(a la fotografia, un Joan Mascaró el temps que va ser a Ceilan)                  

Diòtima de Mantinea

A El Banquet de Plató, Sòcrates, l’últim a intervenir en el debat, diu haver après de Diòtima, una dona sàvia de Mantinea, una “mestra” veritable, la veritat sobre l’amor. Els senyors filòlegs han discutit molt sobre l’existència de Diòtima, potser per una misogínia que els ha fet creure, erròniament, que cap dona pugui ser una “mestra” veritable.

Les coses van canviant, però, i per bé. I si Diòtima va existir o no, és irrellevant. Plató, per boca de Sòcrates –quin joc de miralls!- dóna a Diòtima autoritat per parlar de l’amor, i ella ho fa de manera tan insòlita que contrasta amb la mentalitat grega de l’època.

No podia ser d’una altra manera. Llegint filòsofes he trobat una gran diferència en el seu pensament respecte del pensament generalitzat. El seu tendeix a lligar l’universal, el personal i les qualitats pròpies del gènere. Una tríada que sempre m’ha semblat més acostada a la realitat, sense perdre’s tant en especulacions. I és que l’amor sí que és el “mestre” veritable i elles, les Diòtimes, sembla que no només hi han pensat sinó que el viuen en forma de coneixement. 

Poemes francesos de Rilke

La lectura dels Poemes francesos (Edicions de la ela geminada), de Rainer Maria Rilke, pulcrament traduïts per Mariàngela Vilallonga, s’han anat demorant, com aquell qui no vol acabar-se’l, no, no encara, un bon vi servit en una copa de cristall. Em calia assaborir-los a poc a poc.

Els lectors d’aquests comentaris saben fins a quin punt estimo Rilke, aquell home que va escriure fins al límit del seu saber per reconèixer-se en el seu ésser recòndit, sempre tan hermètic, tan amagat, tan obscur. D’aquí ve que la poètica de Rilke sigui, si la paraula no sembla agosarada, una teologia, una filosofia de Déu –del Déu interior- desplegant-se en la paraula a fi i efecte de revelar-se, a vegades amb llum encegadora, com la de l’àngel terrible, a tan perseverant buscador.

Escrits en els últims temps, els temps suïssos del poeta, aquests poemes van ser escrits en llengua francesa. La seva poètica continúa sent un camí de recerca de l’essencial de l’existència, però sembla que en aquesta etapa ho és d’una manera més dolça, no tan dramàtica, no tan trencada, com si la ferida de la vida hagués entrat en un procès de guariment.

Hi fa, en aquesta sensació de vida contemplativa, de suavitat inesperada, que el poeta s’inspiri en jardins i vergers? Llocs de pau, són horts i jardins, llocs de meditació. Igual que els paisatges a cel obert, amb rius i llacs de transparència diamantina. En aquests llocs, amb els ulls plens de meravella, sorgeixen presències benèfiques:

      Nimfa revestint-se sempre

      d’allò que la despulla,

      que el teu cos s’exalti per a

      l’ona rodona i rude.

      Sense repòs canvies de vestit,

      fins i tot la cabellera;

      rere tanta fugida, la teva vida

      resta presència pura.

L’aigua d’un saltant exalta la mirada del poeta, que la contempla en el seu esplendor de presència pura. Si no fos per la distància geogràfica i mental respecte d’Orient, es diria que Rilke s’ha tornat un poeta zen, ja que en el poema hi descriu simplement la impressió que li provoca, en efecte, la presència pura del fenomen.

En una carta que Marina Tsvietàieva escriu a Rilke l’estiu de 1926, recollida oportunament per Mariàngela Vilallonga en l’escrit introductori a la publicació dels Poemes francesos, li fa avinent que, tot i que el reconeix a cada vers, els versos francesos li sonen més breus, gairebé un resum. En efecte: el poeta s’ha tornat més essencial, i Marina ho atribueix a la llengua. Sí i no. Cal atribuir aquest canvi no només a la llengua, que el fa escriure d’una manera diferent de l’alemany, sinó també al seu estat d’ànim, que ara està esponjat i més alleugerit per un entorn que li és favorable.

És en aquest marc, i fruit d’una saviesa antiga que els nous temps, curiosament els més pròxims a la mort, han tendit a amorosir, que el poeta escriu els versos que hauran d’acompanyar-lo en la seva tomba a Raron:

      Rosa, oh contradicció pura, voluptat,

      de no ser somni de ningú enmig de tantes

      parpelles.

Millor imatge no es podia trobar per descriue el viure humil i alhora sublim de la rosa, que floreix per a tothom. Vida finalment deseixida d’ella mateixa sense deixar de ser ella mateixa; la vida en estat pur que el poeta va poder viure finalment, finalment.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 9 de desembre de 2011)

   

Entre gegants

Es deia Sabina Spielrein. Filla d’una família de metges, va néixer el 1885 a Rostov, Rússia, i va ser una de les primeres dones psicoanalistes, (com també ho va ser Lou Andreas Salomé). Deixeble de Carl Gustav Jung, Sabina Spielrein abans havia estat pacient seva a l’hospital mental de Burghölzli, on hi va ingressar l’estiu de 1904. Segons l’historiador de la psicoanàlisi Peter Loewenwerg, Spielrein i Jung van establir una relació íntima les característiques de la qual ara ha donat lloc a la pel.lícula de David Cronenberg, Un mètodo peligroso. El mètode no és altre que el de la psicoanàlisi i un dels perills a evitar: la transferència afectiva entre metge i pacient.

La pel.lícula, de factura estètica impecable i amb una atmosfera temporal ben resolta, presenta amb mitjans cinematogràfics efectius les diferències de criteri intel.lectual que van portar primer al distanciament i després a la ruptura definitiva entre el pare de la psicoanàlisi, Freud, i el seu deixeble més destacat, Jung. Tot i que l’incomodava, Freud va veure com Jung era l’únic que podia anar més enllà de les seves tesis materialistes perquè s’entestava a explorar altres àmbits de la realitat que no fossin només les pulsions de la libido. Per a Freud, n’hi havia prou de conèixer les causes que porten a la malaltia o a la disfunció mental per curar-se. Jung pretenia anar més enllà i oferir a més camins de transformació de la personalitat a fi i efecte d’arribar a ser el que ja s’és des del principi en potència. Jung mateix ho va escriure quan tenia 83 anys, a l’inici de la seva autobiografia: La meva vida és la història de l’autorealització de l’inconscient. Tot el que està en l’inconscient vol arribar a ser esdeveniment, i la personalitat també vol desplegar-se a partir de les condicions inconscients i sentir-se com un tot. El que proposa Jung és una autorealització integral de la persona que contempla no només els moviments de la psique sinó la realitat de l’ànima i la presència de l’esperit en la vida humana, és a dir: la transcendència.

Els treballs de Freud i de Jung són pedres angulars en l’edifici del coneixement de la realitat humana. Però cal afegir altres pedres a aquesta construcció, altres aportacions com ara la de Sabina Spielrein, tot i que és de lamentar que els seus estudis sovint només apareixen com una nota a peu de pàgina! Poc en sabíem res, doncs, de Sabina Spielrein, que després de graduar-se l’any 1911 amb una disertació sobre l’esquizofrènia, va continuar estudiant amb Jung i va entrevistar-se i cartejar-se amb Freud. La ciència psicoanalista li deu l’anticipació de la teoria de Freud sobre Thànatos, o la pulsió de mort. Spielrein va presentar aquesta concepció de la conducta que abarca també la sexual a la Societat Psicoanalítica de Viena, on havia estat admesa el 1912.

Aquests estudis científics que pretenen, per part de Freud, que els pacients alleugereixin el seu patiment, i per part de Jung que, a més de curar-se, les persones puguin convertir-se en éssers més evolucionats, van esdevenir-se en un temps de gran efervescència creativa abans de les dues guerres mundials que van dur a Europa a la debacle. Jung va anar a Amèrica, va fundar la Societat Psicoanàlitica Internacional i va morir l’any 1961. Freud va morir de càncer a Londres l’any 1939.

Més mala sort va tenir Sabina Spielrein, que va tornar a la Rússia de la Unió Soviètica l’any 1923. Amb Vera Schmidt va fundar l’anomenada Guarderia Blanca, on Stalin va portar el seu fill, Vasily, tot i que amagat sota pseudònim. De seguida, però, l’atmosfera va començar a enterbolir-se, i el marit i el germà de la terapeuta Spielrein van morir en la Gran Purga del règim d’Stalin. Sabina Spielrein, jueva, juntament a les seves dues filles Renata i Eva, van morir afusellades per l’Esquadró de la Mort de la SS nazi l’any 1942.
(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de desembre de 2011)