Esmeralda Cervantes

Sabeu qui va ser, Esmeralda Cervantes? Jo no en sabia res, i greu que em sap, fins que he llegit l’article de Fabiàn Estapé, publicat a El Punt Avui, que n’explica tots els detalls. Esmeralda Cervantes és el pseudònim de Clotilde Cerdà Bosch, filla de Clotilde Bosch, l’esposa d’Ildefons Cerdà, que la va adoptar com a filla. Clotilde Cerdà, una dona de molt talent, va ser una arpista molt famosa de seva època. Però al mateix temps va ser una “personalitat intel.lectual destacada amb idees republicanes, federalistes i lliurepensadores.” I aquí és on topem, no només amb les esglésies religioses sinó també amb les esglésies pseudoprogressistes, tant o més estretes que les primeres, pel que reporta Fabiàn Estapé. Per a qui ho vulgui saber, diu, Clotilde Cerdà va ser iniciada a la maçoneria l’any 1880, i atenent la seva ideologia liberal i de caràcter filantròpic, va fundar l’Acadèmia de la Il.lustració de la Dona.

Fabiàn Estapé està escandalitzat, ja que sembla que en la biografia d’Esmeralda Cervantes que ja s’ha publicat al Diccionari biogràfic no consta res de tot això. Encara som aquí, amb la ment tancada com una closca d’ou. El pitjor, però, és que la tergiversació o omissió de dades, en aquest i en altres casos, es va perpetuant i pel que sembla ningú no diu res. De debò hem entrat al segle XXI?

Picasso i la matèria

Llegeixo María Zambrano. Ho faig de tant en tant, la seva és una filosofia que alimenta. En un llibre seu que no tinc, Algunos lugares de la pintura, que l’altra setmana, en el nostre viatge a Madrid, vaig consultar a la Biblioteca Nacional, vaig trobar aquesta valenta afirmació, que tradueixo: “L’art de Picasso és el document més fidel de la nostra època i com a la nostra època se l’acusa de no tenir ànima.” I encara afegeix: “Humà, enterament humà, l’art de Picasso refusa el diví.” En efecte, l’art de Picasso sembla que refusi donar a entendre el transcendent de la matèria, ja que en tantes de les seves obres la deixa nua i esparracada a la vista, “reduïda a pols”, com la filòsofa diu en un altre paràgraf.

Llengües i tradició

“El medi de la tradició és el llenguatge i cada llengua és una visió del món”, escriu Javier Moreno al seu recomanable llibre Muchas religiones, una verdad (Erasmus).

I és que el llenguatge -les diverses llengües- és tant una eina de comunicació com una via de transmissió de l’experiència humana viscuda per unes comunitats determinades. Preservar les llengües, el patrimoni que comporten, no només és necessari per no empobrir la cultura general sinó també la pluralitat d’expressions de l’experiència. No sembla gaire democràtic, doncs, menystenir-les, i encara menys intentar fer-les desaparèixer -no hi ha llengües superiors a les altres- per mètodes sofisticats però efectius. Allò tan conegut de “sin que se note el cuidado.”

(a la imatge: esglèsia de Sant Jaume Sesoliveres (Anoia), el poble on va néixer el meu pare)

Inspiració

En la inspiració se sent… com ho diria, una ajuda, una influència que ve d’una força superior. Però la inspiració no suplanta la feina titànica d’escriure. Qui escriu és l’agent actiu del seu propi treball, tot i que experimenti aquest, com ho diria, suport?

Tradició és també modernitat

La tradició –no el tradicionalisme- procedeix de l’experiència acumulada per la humanitat, és saviesa adquirida per les generacions que ens han precedit i que ens han traspassat. La tradició viscuda amb respecte i creativitat ens dóna eines per entendre el present i projectar-nos en el futur. Si una societat prescindís de la seva tradició seria com algú que llencés a la claveguera la seva experiència, la seva memòria, en realitat allò que és. És per aquest motiu que cal entendre la tradició com una potència dinàmica, ja que si nosaltres evolucionem la tradició evoluciona amb nosaltres.

Andante Sostenuto

El juny passat, a Vilanova i la Geltrú vam estrenar l’Auditori Eduard Toldrà, músic de gran categoria nascut a Vilanova i del qual aquest proper 2012 es commemoraran els 50 anys de la seva mort.

En el concert d’ahir tarda, entre Jordi Cervelló i Dimitri Xostakóvitx, vam poder escoltar el seu Quartet en do menor “Per l’art”. La peça té quatre parts, que van estar molt ben executades per l’Orquestra de Cambra del Garraf (la nostra orquestra!) sota la batuta del director Guerassim Vorontov. L’Andante Sostenuto, la tercera part de la peça, va sonar amb una gran perfecció, o a mi m’ho va semblar, perquè em va commoure fins al moll dels ossos. He de dir, però, que els moviments lents són els que més m’agraden, segurament perquè la meva ànima hi troba un major ressò.

Interior

Qui pot arribar a l’interior de la Realitat si no és una mateixa immergint-se a l’interior de la Realitat, confonent-s’hi com una gota d’aigua es confon en la mar?